dijous, 10 d’agost de 2017

Josep Costa: «Les urnes i les armes»

S’atribueix a Abraham Lincoln la frase "Una papereta (de vot) té més força que una bala (de fusell)". Com sol passar amb les cites històriques, la seua literalitat i context són controvertits, però en tot cas sembla que es tractaria de quelcom que hauria dit abans de liderar la guerra contra els estats del Sud, que pretenien dissoldre la Unió Americana per mantenir el sistema d’esclavatge. El fet que morís assassinat essent president fa que la cita evoqui una doble ironia.

Que un president que va liderar una guerra civil i va morir assassinat digui que les urnes tenen més força que els armes dóna més significat a la idea, no menys. Però per alguna raó, quan fa poc es va difondre per les xarxes socials, va despertar furor dins la comunitat unionista. Es varen sentir especialment contrariats per la cita, que varen interpretar com una defensa implícita del referèndum davant la repressió de l’Estat. Vull pensar que la reacció irada no és perquè tots pensin que els problemes polítics s’han de resoldre amb les armes abans que amb les urnes. En realitat, entenc que protestaven pel fet que algú pogués invocar un símbol de la unitat dels EUA per defensar un referèndum sobre la independència de Catalunya.

Dit sigui de passada que, des del meu punt de vista, l’intent de secessió dels estats del Sud va ser il·legítim. Bàsicament perquè responia a la voluntat de protegir el seu sistema d’esclavatge davant l’arribada al poder d’un president, Lincoln, que havia guanyat amb un programa contrari al seu manteniment. Ell va intentar evitar la guerra, però s’hi va veure abocat per defensar la Unió, i una de les seues armes principals va ser l’emancipació dels esclaus. Malauradament, no és l’únic exemple històric en què eliminar lleis injustes ha requerit una guerra.

Potser tot plegat ens retorna al vell debat de la legitimitat i la legalitat. La frase de Lincoln, literal o no, sense dubte ens està dient que el poder s’exerceix amb armes, coacció i por, però que es legítima bàsicament amb les urnes. Per això, després de la seua Guerra Civil, els Estats Units varen fer tres esmenes constitucionals orientades a enfortir la legitimitat del sistema polític. Allà no varen ignorar l’evidència que sense legitimitat popular no se sosté ni una dictadura. No diguem ja una democràcia.

En el fons, aquesta anècdota no tendria més importància si no reproduís un patró habitual. Sorprenentment, entre les urnes i les armes, molts unionistes es queden de forma espontània (àdhuc inconscient) amb les armes i cedeixen les urnes als independentistes. Sembla que només aquests puguin defensar el referèndum. Com si un unionista no pogués basar-se també en les urnes per defensar la seua idea. És una postura francament digna d’estudi, excepcional, i que no s’entén fora de l’Estat espanyol.

Com a exemple d’això últim ens pot servir el posicionament recent del Süddeutsche Zeitung, o altres pronunciaments previs de mitjans tan influents com The New York Times o The Economist. La idea és que mantenir Catalunya dins Espanya per voluntat pròpia d’una majoria de catalans seria infinitament millor que fer-ho a partir de negar-los el vot. Si més no, per allò que el consentiment dels governats és el fonament de les democràcies.

Aquests mitjans estan dient als defensors de la unitat d’Espanya que farien bé d’abraçar la idea del referèndum i intentar guanyar-lo. De fet, els precedents indiquen que no és una idea desencaminada. L’experiència comparada (vegi’s Quebec i Escòcia, per exemple) demostra que en un entorn de llibertat i contrast democràtic d’arguments els independentistes no tenen la victòria assegurada. Es constata així la paradoxa que deixar votar sobre la independència pot ser útil al projecte unionista.

En el cas espanyol, l’Estat segueix instal·lat en l’estratègia de fer tot el que faci falta per evitar la celebració del referèndum. I com més força repressiva comencen a aplicar des de Madrid, més força i legitimitat adquireix la mobilització independentista. Aquesta és l’altra cara de la mateixa paradoxa: la gent, en el fons, pot tenir diferents idees sobre com vol que la governin, però normalment no accepta ser governada en contra de la seua voluntat.

Al costat unionista, aliens a les crítiques internacionals, segueixen prioritzant la repressió per damunt la seducció i estigmatitzant els defensors del referèndum. Fins al punt que ningú no espera ja que l’1 d’octubre hi hagi cap partit o grup d’opinió que faci campanya activa per votar ‘no’ amb convenciment de poder guanyar. Aquest escenari resulta absolutament inaudit, tenint en compte que hi ha molta gent que sens dubte seria receptiva a aquest discurs. Indiscutiblement, explotar en positiu el discurs que als catalans els convé formar part d’Espanya, partint del convenciment sincer que guanyar el referèndum seria el millor dels escenaris per als unionistes, tendria també rèdits per a qui fes seua aquesta bandera. D’aquí la incredulitat de la gran majoria d’observadors pel fet que ningú vulgui aixecar-la.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada