divendres, 17 de novembre de 2017

Salvador Cardús: «Bombardejar amb mentides»

La visibilitat del crim fa que hom surti massivament al carrer per condemnar-lo

Sense voler menystenir gens ni mica la gravetat de les porres ni de les reixes, ara mateix la pitjor arma que hem de témer de l’adversari és la mentida. Al capdavall, la brutal repressió policial de l’1-O, més enllà dels cops, va posar al descobert que l’Estat estava disposat a arribar fins on fos per impedir que es conegués quina era la voluntat dels catalans. Aquesta va ser la virtut d’aquella violència: la seva visibilitat. Les porres no van enganyar, i, per molt que es dissimulessin a Espanya i que hagin decretat secret d’estat l’operatiu policial, l’opinió pública internacional no va poder ser enganyada. I passa el mateix amb l’empresonament o l’exili del nostre govern. Violentar un govern elegit democràticament és una barbaritat política i jurídica difícil de qualificar, sí. Però la visibilitat del crim fa que es converteixi en un crit de denúncia tan potent que, malgrat tanta decepció, hom surti massivament al carrer per condemnar-lo.

EN CANVI, el més perillós de la mentida és que condueix a l’engany, i que és molt més difícil fer-la visible, denunciar-la i sobretot rebel·lar-s’hi. I ara som just en aquest punt de la guerra política que viu el nostre país: tots els aparells de l’estat espanyol s’han abocat a recórrer a la mentida sistemàtica per vèncer el 21-D. És a dir, guanyar la batalla d’unes eleccions il·legítimes a les quals sembla que no queda més remei que concórrer i que, prenent la iniciativa, els ha permès triar el camp i l’hora de la batalla.

Blogger Tricks

Paraules de Jordi Sànchez dictades aquest matí des de la presó de Soto del Real

Benvolgut/uda,

Vull agrair-te tot el suport i estima que cada dia, i ja en fa 31, en molts moments del dia percebo de tanta i tanta gent com tu.

La solidaritat ens ha fet més forts, i la repressió els fa més dèbils moralment als ulls del mon. Malgrat la duresa de la situació que vivim, els qui estem empresonats o a l’espera de la decisió de la justícia belga, estem clarament decidits a continuar. No hem renunciat ni renunciarem mai a construir un país lliure en democràcia i en absoluta llibertat. Aquest és el meu compromís. Ho ha estat des de sempre i ho continuarà sent en el futur.

Avui fa 2 anys i mig que vaig ser escollit president de l’Assemblea. Durant aquest temps he tingut l’honor de representar-vos, un orgull immens.

Els carrers han escoltat milions de veus per reclamar una vegada i una altra la democràcia i la llibertat. Les nostres ciutats s’han desbordat amb milions de mirades il·lusionades en un futur que és ben nostre i que defensarem tantes vegades com calgui amb la intensitat que vam defensar les urnes el passat 1 d’octubre.

El paisatge de les nostres ciutats, pobles i carrers, ha quedat per sempre més impregnat dels colors del nostre sí a la república que tan forts ens ha fet aquests darrers mesos. Un sí que va desbordar les urnes en una jornada on la nostra dignitat com a ciutadans i com a poble que aspira a ser lliure va quedar preservada per la història per sempre més.

Albert Carreras: «L’autocrítica de qui i per què»

¿Fa autocrítica el nacionalisme espanyol per la seva agressió contra l’Estatut o la seva manca d’empatia cap a les queixes catalanes?

Estem immersos en una allau de titulars, articles d’opinió i declaracions que creen un ambient d’autocrítica generalitzada sobre els fets derivats del Procés i també sobre l’independentisme català. És una característica ben nostra: quan alguna cosa no ens surt prou bé, immediatament busquem culpables externs o interns, però molt especialment ens culpabilitzem a nosaltres mateixos. Amb angoixa, ens fem preguntes com per exemple si hem seguit la voluntat dels catalans o els hem enganyat, si hauríem d’haver anat avançant sense terminis o hem corregut massa obsessionats per les dates que marcàvem o ens marcaven, si hem fet la feina per exercir la independència i la República o no hem fet els deures, si havíem de ser més clars i explicar que vam poder aguantar l’1 d’octubre però no estàvem preparats per parar els embats violents i repressius de l’estat espanyol... i tot un reguitzell de reflexions més que ens tenallen.

A l’altra banda -l’Estat, els partits nacionalistes espanyols i l’opinió publicada o emesa espanyola-, contràriament, no fan cap reflexió autocrítica. Jo esperaria -és un dir- que des dels mitjans generosament finançats per l’Estat i per l’Íbex-35 es felicités els polítics catalans independentistes que fan autocrítica i que argumenten que van decidir no anar més enllà perquè no volien exposar la ciutadania a la violència desfermada de l’estat espanyol, els nivells de la qual no podien imaginar. No. El que diuen són variants del “ ¡A por ellos! ” Pretenen explotar el que consideren el seu èxit -o així ho volen fer veure- i destruir definitivament l’enemic. D’enemics, parlen, amb tota tranquil·litat. Parlen de nosaltres, ciutadans amb la plenitud dels nostres drets.

Bel Zaballa: «Tenim futur perquè tenim memòria»

«Si som aquí, és per la gent, ànima i motor, que no ha fallat ni una sola vegada. I per això no podem sinó guanyar»

Ho dèiem poques hores després de la proclamació feta pel Parlament de Catalunya. Que l’havíem suada, que alguns l’havien sagnada, que molts s’havien trencat la cara per la República, i que un cop proclamada, restava la tasca més difícil: defensar-la. I això fem des d’aleshores, com havíem fet abans, des de l’1-O, i el mateix 1-O, i també abans, mesos abans, anys abans, dècades. Per tots els qui hi havien dedicat tota la vida i força, per nosaltres, pels qui han de venir. Perquè ens la mereixem. Ens la devem. Perquè no hi ha cap possibilitat de futur digne, si no.

I ara arriben d’alguna banda exigències d’autocrítica i, au, de quatre grapes. Com si no en féssim ni en tinguéssim. I quan les exigències arriben de part d’alguns que han mantingut comportaments còmplices amb l’exercici de l’opressió, freguen l’insult.

Perquè aquí hi ha uns opressors i uns oprimits, no podem perdre-ho de vista ni mig segon. O és que hem oblidat com s’ha acarnissat l’estat, i el bloc del 155, amb nosaltres?

dimecres, 15 de novembre de 2017

Vicent Partal: «Qui enganya qui? Cinc preguntes amb resposta»

«Clar i català: cerquen la manera que no aneu a votar perquè saben que si hi van tots els independentistes, ells no hi tenen res a fer»

Aquestes darreres hores assistim a una enorme campanya de desprestigi de l’independentisme, l’anomenada #MediaStorm, basada a afirmar que el govern va enganyar la ciutadania quan li va dir que la independència era possible. Agafant-se a frases descontextualitzades de polítics sobiranistes, i manipulant-les, s’intenta crear la impressió que en realitat el procés independentista ha estat una farsa i que no hi havia res preparat. Això no és cert i només pretén alterar l’estat d’ànim dels votants.

El fet és que estan preocupats pel que van veure dissabte a Barcelona i temen que, malgrat l’enorme repressió abocada contra Catalunya des del setembre, l’independentisme guanye les eleccions encara per més marge que el 27-S. En aquestes circumstàncies és de manual que si volen evitar-ho no en tenen prou, amb els seus vots. Avui l’única manera d’aconseguir que no guanye l’independentisme és rebaixant el nombre de votants sobiranistes –o bé a còpia d’inhabilitacions i prohibicions, que és una cosa que no hauríem de descartar, o bé a còpia d’erosionar el moviment. I per ací va tot això que veiem i el que veurem més endavant. Clar i català: cerquen la manera que us desencanteu i no aneu a votar perquè saben que si hi van tots els independentistes, ells no hi tenen res a fer.

Miraré d’explicar-me responent cinc preguntes.

1. Un poc de sentit comú, primer: si tot era una farsa, com és que es va proclamar la independència?
Ja ho sé que la pregunta és gairebé de parvulari, però la manipulació ha arribat fins a aquest extrem. Com pot ser una farsa fer allò que havien promès que farien? Si es va proclamar la independència –com es va fer–, aleshores on és l’engany? Que la victòria encara no és completa? I qui diu que s’haja acabat, això, i que els independentistes hàgem perdut? És senzill: ho diuen els qui deien que això no passaria. Ho diuen els qui deien que els polítics catalans no s’atrevirien a fer el pas. Ho diuen els qui deien que l’independentisme no guanyaria les eleccions. Ho diuen els qui deien que no hi hauria referèndum. Ho diuen els qui van contra la independència i fan servir qualsevol excusa per oposar-s’hi. I la pregunta és quina credibilitat tenen precisament ells per a fer acusacions de farsa i engany?

Llaç de llum a la plaça Sant Jaume «Un mes sense els Jordis», demà dijous 16 de novembre


Omplim Brussel·les: guia de la manifestació del 7 de desembre en defensa de la República


Vols, autocars, cotxes compartits, horaris... us n'oferim tota la informació sobre la mobilització

‘Omplim Brussel·les’ és el lema de la manifestació convocada el dijous 7 de desembre a la capital europea, a les onze del matí.

Lloc

Ara com ara no s’ha decidit el lloc on es farà la concentració, impulsada des de fa dies mitjançant les xarxes socials. És una iniciativa ciutadana assumida ja per l’ANC i Òmnium Cultural com una acció més per a internacionalitzar el procés d’independència i denunciar la repressió de l’estat espanyol. A més de la concentració del matí, hi haurà un acte polític a la tarda en un recinte tancat, encara per definir.

Comunicació i coordinació entre els assistents

Desintoxicació: Què ha dit realment Puigdemont a Le Soir sobre ‘una altra solució’ que no sigui la independència?

Uns quants mitjans espanyols i catalans han agafat el titular sense context i l'han mostrat com un pas enrere del president

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha concedit una entrevista al diari belga Le Soir, que porta aquest titular: ‘És possible una solució diferent que la independència.’ Alguns mitjans espanyols i catalans han interpretat aquestes declaracions com una ‘reculada’ del president, com un pas enrere. Però què ha dit realment Puigdemont? Què més ha dit? Quin és el context en què ho ha dit, que permet d’entendre el significat d’aquesta frase?

Durant l’entrevista, el periodista Jurek Kuczkiewicz qüestiona que l’independentisme pugui renunciar al seu objectiu i pregunta: ‘Una altra solució que no sigui la independència és possible?’ Puigdemont respon que sempre és possible, però avisa que ell mateix ho ha intentat sense aconseguir-ho: ‘Jo he estat independentista durant tota la meva vida i he treballat durant trenta anys per obtenir un altre encaix de Catalunya dins Espanya. Hem treballat molt per a això. Però va arribar Aznar, mentor de Mariano Rajoy, i va barrar aquest camí.’

Desintoxicació: Què ha dit realment Tardà sobre la majoria social independentista i com s’ha manipulat

El diputat d'ERC ha fet unes declaracions que han estat presentades com un pas enrere del republicà

Joan Tardà ha fet unes declaracions avui al matí després d’haver registrat una petició al congrés espanyol per a una comissió d’investigació de la violència policíaca de l’1-O. Ha parlat de la perspectiva d’una majoria independentista el 21-D. D’aquestes declaracions, fetes per a diverses agències de notícies, n’ha sortit una frase que ha esdevingut titular: ‘Sabeu per què encara no som independents? Doncs perquè encara no hi ha hagut una majoria de catalans que així ho vulgui.’ I això, en un dia ple de titulars que diuen que l’independentisme ‘reconeix que no estava preparat’ per a la independència, ha acabat transmetent el missatge que Tardà qüestiona que hi hagi la majoria social necessària, que ha fet un canvi de discurs. Alguns dels titulars que s’han difós han estat: ‘Tardà diu ara que no hi ha una majoria social a favor de la independència’ i ‘Tardà: “No som independents perquè no hi ha prou majoria social a favor”.’

Però aquest fragment és molt curt. En quin context la diu, aquesta frase? Escoltar la declaració sencera permet d’entendre que Tardà creu que cal que la majoria independentista ha de ser ‘perseverant’ i que el 21-D és en aquest sentit ‘una oportunitat’. El govern no estava preparat i no ho va dir a la gent?, li han demanat. I ell ha respost que això no havien dit això, sinó que no estaven disposats a deixar la societat catalana sota la violència que podia venir de l’estat espanyol.

Salvador Cot: «Tenim els polítics més compromesos d'Europa»

"Quin polític del PP, el PSOE o Ciutadans posaria en risc la seva llibertat i el seu patrimoni pel seu compromís amb els electors?"

Aquest país ha demostrat, amb fets, que és capaç de generar uns dirigents polítics amb prou honradesa i determinació com per, si cal, anar a la presó per tal d'acomplir un mandat electoral. Hi ha poques societats al món que tinguin aquest privilegi i cap d'elles és Espanya, per descomptat. Quin polític del PP, el PSOE o Ciutadans posaria en risc la seva llibertat i el seu patrimoni pel seu compromís amb els electors? Els presos polítics catalans -i els exiliats- han dignificat Catalunya de la mateixa manera que a nivell internacional han deixat la Marca España al lloc que li correspon.

És això el que han de valorar els electors. Per primera vegada en moltes dècades, els ciutadans d'aquest país podran votar uns noms que incorporen compromís i valentia a la papereta. Des d'un punt de vista ètic, tant se val quines siguin les sigles dels electes. Tots ells hauran de sortir de la presó -o retornar de l'exili- amb l'honor, indiscutible, que els intentaran furtar des de Madrid.

L'Estat espanyol ha guanyat temps, només això. Al capdavall, les eleccions del 21 de desembre esdevindran una oportunitat per triar entre les opcions que s'han compromès per una Catalunya rica i plena i les que han defensat una classe dirigent madrilenya ufana i superba. Ens veiem a les urnes.

Font: elMon.cat

Carta de Junqueras a la militància d’ERC: «Puigdemont també és el nostre candidat»

Benvolgudes, benvolguts

Fa dies que rumio fer-vos arribar un missatge. Primer, perquè us enyoro a tots. Segon, perquè vull compartir algunes reflexions. I tercer, perquè us vull agrair tot el que heu fet fins avui, sovint de manera sorda i constant, sense lluïment. Allò que heu fet, des de les bambolines, ha estat el somriure més dolç de milions de catalans.

El moment bé s’ho val. Som en una conjuntura molt complexa. Hem recorregut un camí impressionant, hem fet passes de gegant i hem posat Catalunya en el mapa d’Europa i del món. També és veritat que només això és insuficient i que no hem culminat la feina. Però el primer pas per a ser reconeguts és que es conegui la nostra realitat. I, en aquesta qüestió, hem aconseguit un èxit esclatant. També en el de l’autoafirmació i, alhora, de la visibilització d’un Estat postfranquista dominat per les elits de sempre.

És imprescindible continuar amb la voluntat de sumar i sumar per disposar d’una veritable palanca de canvi polític i social, sempre amb generositat, amb una comunió de sensibilitats per posar-les totes al servei d’una societat justa i neta i d’un país que avui acarona la idea de ser una República. I poder exhibir un partit de gent honrada i honesta no és mai menor. No ens hauríem de cansar de dir-ho sempre i a tothora: 85 anys d’història i ni un cas de corrupció. I no serà perquè no ens han buscat. Tant és així que han intentat, el mateix Ministeri de l’Interior, fabricar proves en contra nostra. I ni així. La gent d’ERC ens podem equivocar –no som immunes als errors– però el que no hem fet mai és posar la mà a la caixa. És transcendental que la nostra també sigui una força ètica. Aquesta és la nostra legitimitat per denunciar la indústria de la corrupció que és avui el PP. La corrupció a Catalunya també ha fet mal a les files del sobiranisme –per molt que hagi estat maximitzada i explotada sense rubor per l’Estat– i ha neutralitzat una basa molt important davant d’aquest Estat, que ha rebatut la seva corrupció estructural apel·lant a la corrupció a Catalunya, per poca que fos.

Ramón Cotarelo: «Els últims cops de cua»

"El govern espanyol ha forçat la intervenció de la UE a favor seu segons els seus corruptes costums, subornant indirectament els seus mandataris"

No podent valer-se de l'exèrcit, com sempre ha fet, el nacionalisme espanyol ha decidit emprar tots els seus altres recursos en contra de Catalunya. Tots i en tota la seva potència perquè intueix que aquesta última confrontació és decisiva. Si el 21-D guanya una altra vegada l'independentisme i ho fa folgadament, Espanya haurà entrat a la història com a record.

El govern espanyol ha forçat la intervenció de la UE a favor seu segons els seus corruptes costums, subornant indirectament els seus mandataris amb premis "Princesa d'Astúries, doctorats Honoris Causa en submises Universitats i gestos similars. I tot i això, només ha aconseguit vacil·lants suports i l'incondicional del desacreditat Juncker.

Ha tret el Rei en dues ocasions amb gest feréstec i verb amenaçador. No els ha importat aprofundir en el desprestigi de la Corona lligant-la a un argument de part, d'imposició i falta de diàleg, gràcies a l'enèsim Borbó que, com tots, és incapaç de distingir entre regnar i donar suport a una dictadura o recolzar-se en ella.

Salvador Cot: «El referèndum trampós del 21D»

"La particularitat és que aquest referèndum, com qualsevol altre, pot ser guanyat pel sí o pel no, però en aquest cas només es considerarà vàlid si s'imposa l'unionisme"

La infitinud del cinisme de l'Estat espanyol es manifesta, pornogràficament, en el referèndum del 21 de desembre. Dic referèndum perquè a Madrid s'ho prenen així, amb crides desesperades als votants espanyolistes perquè vagin a votar i derrotin l'independentisme i, a més, amb la construcció d'un front polític espanyolista que no només coincideix a les manifestacions, sinó que té per objectiu explícit la salvació de l'statu quo del 78.

La particularitat és que aquest referèndum, com qualsevol altre, pot ser guanyat pel sí o pel no, però en aquest cas només es considerarà vàlid si s'imposa l'unionisme. Si el front patriòtic espanyol és derrotat, les urnes perdran la condició referendària i l'independentisme guanyador serà perseguit penalment, una vegada més.

L'independentisme s'ha vist forçat a jugar una partida contra un adversari que marca les cartes, imposa les regles i, quan perd, envia uns matons a estomacar i prendre ostatges. Però tot i així -com s'ha vist al carrer Marina- un torrent de llum és capaç de trencar les tenebres. Perdran, i aquest cop serà davant dels ulls del món.

Font: elMon.cat

Vicent Partal: «El partidisme no podrà vèncer la gent»

«Pobre d'aquell que oblide que tot això ve del poble i acabarà en el poble, pobre d'aquell que es pense que és factible retornar a l'autonomia»

D’ençà que va començar el procés cap a la independència, la iniciativa sempre l’havíem tinguda els independentistes. Aquesta era una de les claus per a avançar: quan l’estat volia intervenir-hi ja era tard i nosaltres ja érem en un altre estadi. Mariano Rajoy ha girat com un mitjó la situació convocant les eleccions autonòmiques del mes vinent i, segons que sembla, ha aconseguit l’efecte desitjat. Per primera vegada des del referèndum d’Arenys de Munt, els partits catalans no parlen de fer possible allò que vol fer la gent sinó d’allò que pot fer la política. Per primera vegada des d’Arenys de Munt, hem perdut el marc mental.

Rajoy ha estat molt hàbil, en això. Aplicant el 155 no podia dissoldre el parlament i convocar eleccions, com tampoc no podia destituir el govern, però en un colp de força avalat pel PSOE i la UE ho ha fet. I era conscient de l’efecte que causaria tot plegat: la baralla partidista i l’accentuació de les diferències dins l’independentisme. Primer es trencarà Catalunya que no pas Espanya, que va dir Aznar…

Marta Rojals: «Del 21-T, amb ‘t’ de trampa»

«Hi som, hi serem, i per esborrar-nos del país que defensem i defensarem caldrà alguna cosa més que unes eleccions trampa.»

Al Whatsapp, que té els seus ritmes, encara ens arriben imatges aèries impressionants de la manifestació per a l’alliberament dels nostres presos polítics. Organitzada pocs dies abans i pam: el milió al carrer que no falla, tirant per baix. Hi som, hi serem, i per esborrar-nos del país que defensem i defensarem caldrà alguna cosa més que unes eleccions trampa.

Perquè el 21-D és el 21-T, per a aquesta humil secessionista: una Trampa oberta al mig del camí que ens recorda que no hi ha dreceres, per a desempallegar-te del regne d’Espanya. Perquè sols amb autocrítica no fem res: cal recordar sempre, sempre, contra quina mena de monstre l’encertem i ens equivoquem, i que, per més malament que ho haguem fet –autocrítica en grau major, va–, ho hem fet prou bé per a constituir l’amenaça creïble que ha despertat aquest monstre de la letargia, amb tots els seus tentacles i incomptables caps. L’únic que els falta per entendre és que, a cadascun dels puntets de les fotos aèries que no gosen mirar de cara, ja ens han perdut per sempre.

divendres, 10 de novembre de 2017

MANIFESTACIÓ EN DEFENSA DE LA REPÚBLICA I PER EXIGIR L’ALLIBERAMENT DELS PRESOS POLÍTICS, DEMA DISSABTE 11 DE NOVEMBRE

Demà Barcelona tornarà a omplir-se. Ja hi ha més de 900 autocars de tot el país contractats! Serem molts que reclamarem:

LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS
RETORN GOVERN EXILIAT
DEFENSA DE LA REPÚBLICA

Per això, convoquem tothom:

Data: Dissabte 11 de novembre
Lloc: Carrer de la Marina (entre el metro de Sagrada Família i Marina)
Hora: 17 h de la tarda

Perquè tot funcioni correctament demanem seguir aquests consells bàsics:

1.- Portem una ràdio per seguir els parlaments

2.- Venim amb el mòbil carregat

3.- Abriguem-nos bé, especialment la gent gran i els més petits

4.- Portem un llaç groc 🎗

5.- Imprimim cartells de casa. Els podeu descarregar aquí; http://llibertatpresospolitics.cat/

6.- Accedim a la manifestació des dels metros de Sagrada Família (L2), Monumental (L2) i Arc de Triomf (L1) per esponjar els espais!

7.- Siguem previsors i arribem d'hora

IMPORTANT: Les persones amb capacitat diversa tindran un espai reservat a l'Avinguda Icària

Demà demostrarem un cop més que SOM UN POBLE MOBILITZAT disposat a defensar les LLIBERTATS SEMPRE QUE CALGUI

Assemblea Nacional Catalana

Pere Cardús: «El programa electoral que estaria disposat a votar el 21-D»

«Aquests cinc punts són imprescindibles per a obtenir el meu vot el 21-D i em temo que són imprescindibles per a obtenir el vot de molta gent que ha dedicat hores, diners, nervis i esforços a fer possible la llibertat de Catalunya.»

Diuen, diuen, diuen que la llista unitària no ha pogut ser. Que encara que el president del govern que va convocar el referèndum del primer d’octubre i que va portar la proclamació al parlament el 27-O hagi demanat d’encapçalar una llista d’unitat en defensa de la República i contra l’autoritarisme espanyol, algun partit no hi ha accedit. Llàstima, perquè a la gent ens costa d’entendre quines diferències hi pot haver ara a l’hora de defensar la llibertat de vuit presos polítics (i els que puguin afegir-s’hi), la legitimitat del govern presidit per Puigdemont ara exiliat a Brussel·les, i la República proclamada. Ens costa d’acceptar que hi hagi qui pensi més en el resultat que pugui aconseguir en unes eleccions imposades per l’estat espanyol que no en tot això que hem aconseguit i ens hem guanyat amb tanta suor, sang i sacrificis.

Es fa estrany de veure que quan més fort colpegen els autoritaris més separats ens volem mostrar. En tot cas, la manca d’unitat caldrà compensar-la amb estratègies determinades a assegurar que l’endemà del 21-D ningú no tingui l’ocurrència de fer-nos perdre tot allò que hem aconseguit, que és ni més ni menys que una República proclamada per un parlament legítim, legal i democràtic després d’un referèndum guanyat. Ara mateix miro d’evitar pensaments estranys sobre la intenció que puguin tenir uns partits i els altres –dels defensors de la República– que no sigui cercar el camí de la consolidació de la independència i emprendre totes les accions que portin al ple reconeixement del nou estat.