dimecres, 26 de juliol de 2017

Inscriu-te a LA DIADA DEL SÍ - 11S2017



Aquest Onze de Setembre encarem la mobilització més transcendent de la història del país: la Diada del Sí. Omplirem el passeig de Gràcia i el carrer d’Aragó de Barcelona per fer un immens signe Més, símbol de totes les oportunitats del nou estat en forma de república que ens espera a les paperetes del referèndum. Entre tots, convertirem la Diada del Sí en el tsunami d’il·lusió que ens portarà des del compromís amb la democràcia a la majoria per la independència l’1 d’octubre.

Que sigui un gran Onze de Setembre, junts defensarem la democràcia i acabem de gestar el nou estat que està per a tothom!

L’11S omplim el centre de la capital, l’1 d’octubre guanyem el referèndum!


La inscripció a la Diada del Sí és imprescindible per garantir l'èxit de la mobilització i assegurar que cap punt del centre de la capital quedi buit. Mostrarem d'aquesta manera que tot el país conflueix per votar i guanyar la República aquest 1 d'octubre!


Blogger Tricks

Paradeta informativa aquest dijous 27 de juliol. T’hi esperem!

Encara no tens un domàs o una pancarta al balcó?

Això no pot ser! Hem de pintar les nostres façanes amb tots els colors del Sí (#ElsColorsDelSI és l’etiqueta de la campanya a Twitter) i ens toca a nosaltres donar exemple als nostres veïns per demostrar que la nostra opció és el cavall guanyador. Les pancartes són per a balcons grans (180 cm), mentre que els domassos caben en qualsevol balcó o finestra. Posa’ls encara que el teu balcó no doni al carrer: els teus veïns els veuran.

Vine a la parada o al local (Cartagena, 213) a recollir la pancarta o el domàs que t’agradi més, i participa en els equips de treball.

Juliol:

El dijous, 27: a la tarda de 6 a 9, a Pare Claret amb Independència.

LOCAL:

Tindrem obert els dimarts, a la tarda de 7 a 9. Recorda que es troba al carrer de Cartagena, 213 (entra València i Mallorca).

Junts ho aconseguirem!

Caminades pel Sí. Els divendres a plaça de Catalunya i els dimarts a l'Eixample

Si vols participar en una activitat senzilla, alegre i vistosa, afegeix-te a les caminades pel Sí. Tens dues opcions, i pots optar per totes dues:

1. A les de la plaça de Catalunya, els divendres a les set del vespre.

2. A les de l’Eixample, els dimarts, cada cop seguint un recorregut diferent. Per a aquestes caminades, posa atenció als comunicats, al Telegram i al Whatsapp (uneix-te a un dels grups), que és on rebrem la informació del recorregut que es farà cada setmana.

Gràcies per la teva col·laboració!

Junts ho farem possible!

Equip de Coordinació


Espanya ens tem, perquè no tenim por

Som a la recta final de l’etapa de ruptura amb l’estat espanyol que culminarà el 1-O amb la celebració del referèndum i amb la més que previsible victòria del SÍ a favor de la República catalana independent.

Des de l’inici del procés hem viscut tants moments decisius, transcendents, històrics…que semblaria que ara ens reca adjectivar els que tenim més propers . Cal que en aquests 60 dies que tenim per endavant, i en els quals passarà tot , no siguem escassos amb els qualificatius ni que ens freni la reiteració. Per gaudir-ne en plenitud caldrà definir-los i adjectivar-los.

Tanmateix cal tenir també ben clar que les dificultats i els riscos hi seran presents. Amagar-ho amb cofoismes eixorcs i eufòries inadequades seria suïcida. I el pas següent és afrontar-los de cara, sense cap mena de por.

Som conscients que introduir l’element de la por -de base psicologista – en una reflexió política és sempre relliscós però considerem que almenys cal posar el tema sobre la taula i promoure’n la reflexió.

Xevi Xirgo: «I vostè, desobeirà?»

Aquesta és la qüestió. I vostè, què farà? El president Puigdemont ha respost aquesta setmana al diari francès Le Figaro la pregunta del milió. De fet, setmanes enrere ja havia respost exactament el mateix en una entrevista a l’italià La Reppublica. “Què farà si el Tribunal Constitucional l’inhabilita?”, li han preguntat els periodistes d’aquests dos rotatius. “La inhabilitació serà un acte polític. L’endemà vindré a treballar igual”, els va dir als italians. I ahir al rotatiu francès ho va repetir: “Si el Constitucional m’inhabilita, com pot fer, no acceptaré aquesta decisió. Només el Parlament em pot suspendre”, va dir. Ja és clar, doncs: Puigdemont desobeirà. I ara la qüestió és saber: i vostè, què farà? Perquè podria molt ben ser que tot plegat (i quan dic tot plegat em refereixo a l’èxit o al fracàs del procés) depengui de vostè i jo.I ara no es pensin pas que els parlo de desobediències heroiques, de sacrificis que els deixin sense patrimoni o que hàgim d’ingressar tots plegats a la presó. Perquè de desobediències a Madrid (que ja saben vostès que en definitiva són obediències a allò que s’ha decidit a Catalunya) n’hi ha de molts tipus, i cadascú, en funció d’allà on sigui, li tocarà decidir quina és la seva. No és el mateix ser el president de la Generalitat, o un conseller, que signen lleis i decrets, que vostè i jo. Per la majoria de tots nosaltres la desobediència més gran que podem practicar és la d’anar a votar l’1-O. Que serà desobediència perquè l’Estat no vol ni això; ens voldrà a tots atemorits i amenaçats de tal manera que no només no hi hagi urnes sinó que, si n’hi ha, al final del dia aquestes quedin pràcticament buides i puguin dir que ha estat un fracàs. Puigdemont i els seus consellers ja ho han deixat clar, que aniran fins al final. I queden com a molt 68 dies perquè vostè decideixi què farà. Si el govern li demana quelcom (emparant-se, evidentment, en una legislació aprovada pel Parlament), vostè ho farà? I si no li demana res, anirà a votar com sempre? Si vostè és dels comuns, què farà? Obeirà el TC i Rajoy? O anirà a votar? L’1-O depèn, segur, del que facin Puigdemont, Junqueras i tots els consellers. Però no s’enganyin. Depèn encara molt més del que fem vostè i jo.


Esteve Vilanova: «De la humiliació en neix el coratge»

“De la humiliació en neix el coratge i del fracàs el suïcidi”, diu una dita popular. La deriva del Consell de Ministres espanyol de cada divendres és un corol·lari d’humiliacions setmanals amb la particularitat que sempre la del dia supera les anteriors. De fet, la roda de premsa, estratègicament muntada amb la complicitat i coordinació del periodisme afí, tal com hem vist en el documental Las cloacas de Interior, és una mena d’acte sacramental on s’intenta oficiar a la catedral de la Moncloa la humiliació pública al govern democràtic de Catalunya i a tota la majoria que els dona suport.

Però cada divendres, pel responsable o responsables de posar damunt la taula del Consell de Ministres el fantasma del problema català, resulta que l’independentisme cada dia és més viu i més decidit i amb més coratge. Ara, l’actitud i la intenció de Mariano Rajoy és clara: xafar-lo com sigui, destruir-lo i construir de nou sobre les seves cendres una transició catalana amb la complicitat dels unionistes i espanyolistes d’aquí, que com veiem, no són pocs els disposats a col·laborar-hi. El problema és que si la seva estratègia falla, perquè per Rajoy guanyar l’1-O vol dir un tot o res, no té altra sortida que dimitir. Si falla, perquè la capacitat de resistència dels humiliats ha estat més forta que la seva repressió, els mateixos que ara l’esperonen perquè sigui contundent contra els catalans, el destruiran. I no m’estranyaria que també en sortís molt tocat el rei, pel seu paper de part i per mantenir la tradició borbònica en els conflictes territorials respecte a Catalunya.

Albert Carreras: «Al enemigo, la ley»

Fins i tot els mitjans més partidaris d’una via d’entesa es desesperen perquè tots els gestos del govern de l’Estat són amenaces

S’atribueix a molta gent, però tant se val de qui sigui: l’expressió “ al amigo, el favor; al enemigo, la ley” és espanyolíssima. És la Constitució de facto que ens governa. En els millors moments del passat autonòmic Catalunya no ha aconseguit més del que legalment li tocava. Mai ni una engruna més, no fos cas que altres es queixessin. Als amics se’ls tractava molt millor, esclar. Però Catalunya no ha estat mai amiga. Quan ha fet gestos d’amistat, sempre s’han vist com gestos d’interès. Ja podien ser quixotescos i generosos els gestos catalans: sempre eren menystinguts. Ara ja no se’ns aplica la llei sinó les versions més forçades de la llei, o el que resulta de canvis legals (ves per on, uns canvis que sempre són possibles!) dissenyats expressament contra Catalunya, com la llei de seguretat nacional o la nova llei del Tribunal Constitucional.

Divendres vam assistir a un nou gest: l’ús de tota la capacitat discrecional de l’Estat, alertat per una factura de poc més de 6.000 €, i el portaveu del govern de l’Estat parlant com si no s’adonés del caràcter insòlitament anticonstitucional del que deia, que cap euro dels catalans (no de la Generalitat, dels catalans!) aniria a finançar el referèndum.

Bernat Dedéu : «Ja estem intervinguts»

Coincideixo totalment amb el doctor Enric Vila quan diu que la millor notícia de totes les enquestes que s’han publicat fins ara sobre el referèndum és l’augment del vot contrari a la independència, un fet que demostra de nou que els electors, pensin el que pensin, sempre acaben fent costat a les administracions que prenen decisions valentes. Encara que sembli paradoxal, Puigdemont i Junqueras l’encertaren de ple quan, a l’entrevista amb Sanchis, van prendre’s molt seriosament la possibilitat que la votació convocada pel Govern acabi amb una victòria del no, la qual cosa faria inevitable unes eleccions autonòmiques i un temps imposat de guaret per a l’independentisme. Com més es desvinculi el referèndum dels partits que l’impulsen (i de les seves misèries respectives) més s’empoderarà els ciutadans i la crida al vot també serà més efectiva.

No és cap casualitat que la determinació del Govern hagi dut figures públiques contràries a l’independentisme com ara Eduard Punset a manifestar-se a favor d’anar a votar l’1-O i que aquesta eixida de l’armari a favor del referèndum, complementada amb l’afegit d’alguna celebrityinternacional com ara Yoko Ono, s’hagi volgut contrarestar des d’El País amb una llista de socialistes catalans contraris a la votació. Això pot semblar anecdòtic, però a mesura que augmentin les figures públiques que es decanten per anar a votar, la posició dels abstencionistes es farà molt més difícil i molts d’ells, creieu-me, acabaran preguntant a Miquel Iceta per què collons es fotia una paella el dia en què es va jugar el futur d’Espanya i no els va defensar a les urnes. Igual passarà amb Colau, no ho dubteu, si tanca les portes de l’Ajuntament a la democràcia.

Quim Torra: «Contra la por, independència»

«Si ens fixem en el patrimoni col·lectiu de la nació, porten segles espoliant-lo»

L’”operación patrimonio” sembla haver estat la darrera gran aportació del tenebrós Estat espanyol en un intent desesperat per donar a la “por” un renovat i poderós impuls.

I, tanmateix, en la llarga trajectòria d’un Estat que ho ha provat tot per tal de destruir-nos, això ja s’ha provat en altres ocasions. La Llei de Responsabilitats Polítiques franquista va expropiar patrimonis i béns de milers d’exiliats. Ara es perfeccionarà el sistema i a través del Tribunal de Comptes ja no caldrà que t’exiliïs perquè t’expropiïn.

Però que els arbres ens deixin veure el bosc. Si ens fixem en el patrimoni col·lectiu de la nació, porten segles espoliant-lo. Només des de la nova restauració borbònica del 1975, els catalans han aportat entre el doble i el triple que la UE a l'Estat espanyol. El dèficit fiscal s'ha cronificat i el pacte entre les elits de l'Estat i catalanes ha funcionat amb la precisió d'un rellotge suís –tal i com ve funcionant des de l'endemà de l'11 de setembre de 1714. L'espoli és una cara de la moneda. L'altra és l'atemptat que suposa al progrés, el benestar i la justícia social. Un país espoliat és un país despullat, a la intempèrie, sense futur o, en qualsevol cas, amb el futur que decideix la metròpolis.

Vicent Partal: «Un argument a favor de la dependència, si us plau…»

«L'unionisme ha perdut la batalla perquè no ha volgut fer política»

L’augment del to bel·ligerant dels contraris a la independència va tenint un efecte que supose que no cercaven però que destaca molt: posar en relleu que ningú no dóna arguments a favor de la dependència. Fixeu-vos que les tesis unionistes són totes legalistes (que això no es pot fer perquè la llei bla-bla-bla…) o, directament, amenaçadores. Però, qui posa sobre la taula arguments sòlids i racionals a favor de la dependència? Ningú, o gairebé ningú. I la pregunta inevitable és: com pensen guanyar sense posar ni un sol argument atractiu de la seua banda?

Les dades de l’enquesta del CEO, en aquest sentit, són demolidores. Fixeu-vos en les respostes a la pregunta de per què estan en contra de la independència els qui hi estan en contra. Un 64%, poca broma, diu que està en contra de la independència per ‘preservar la unitat d’Espanya’ o per motius identitaris. 64%, ni més ni menys. Déu n’hi do, per ser els ‘no nacionalistes’. Els qui vénen a continuació, amb un 15%, diuen que no volen la independència ‘perquè no seria positiva per a Catalunya’; un argument racional, per tant. Només un 4% diu que no vol la independència perquè vol un estat federal; és a dir, empra un element de debat polític. I els altres diuen tot allò que no és legal, que la independència és extremista o que no els interessa la política.

Oriol Izquierdo: «La garantia serem nosaltres»

«Juguem amb un joc de cartes trucat i tots els trumfos són a les seves mans»

Potser ja no us en recordeu, però tampoc no fa gaire temps hi havia qui es declarava partidari d’un referèndum només si era acordat. Els pscialistes, per exemple: però quan es va veure que l’acord no era possible, i alertats pel no és no del seu tutor espanyol, van capgirar aquella posició i avui discuteixen fins i tot la necessitat del referèndum o, si més no, l’oportunitat de la pregunta. La que volem, sovint la menyspreen amb aquella suficiència tan seva. Redéu, com els hem de veure.

Després hi havia els comuns, que apostaven per un referèndum tant sí com no. Davant l’evidència de la incompareixença de l’altra part han anat matisant la posició fins a deixar de reclamar que fos acordat i exigir que es faci amb garanties. I a això, qui s’hi podria oposar? Però crida l’atenció que dia sí dia també s’exigeixi al govern català que concreti aquestes garanties. Vull dir que sorprèn que aquesta exigència no s’hagi adreçat, encara amb més força, a l’altra part. Perquè, qui és que pot garantir les garanties? Juguem amb un joc de cartes trucat i tots els trumfos són a les seves mans. Per això ens hem hagut d’espavilar i hem de substituir-los amb tanta bona fe com sigui possible. Per no perdre abans de jugar.

diumenge, 23 de juliol de 2017

GUIA Tot el que cal saber per participar a la Diada «més transcendent de la història del país»


On us podeu inscriure? Què cal portar? Quina acció es durà a terme aquest any? Totes les respostes per a la Diada d'enguany

Les entitats sobiranistes han explicat aquest dijous tots els detalls de la Diada de l'11 de setembre, la mobilització "més transcendent de la història del país" des de l'any 1977. Aquesta vegada, l'escenari de la mobilització serà la cruïlla entre el Passeig de Gràcia i el carrer d'Aragó de Barcelona. Els assistents faran un gran símbol "+", per la voluntat de sumar en "positiu", i es canviaran la samarreta a les 17.14 hores.

Amb l'acte d'avui s'han obert també les inscripcions per a la manifestació. Com aquests últims anys, la mobilització es divideix en trams i els assistents s'hi podran inscriure. Es pot fer a través d'aquesta web. Aquests són els trams que s'han d'omplir:

Vicent Partal: «Enteneu-los: estan espantats»

«El boicot dels partits unionistes facilita enormement la victòria del sí»

Ahir vam veure dues fotografies creuades, i molt significatives, sobre el dia que es configura clarament com el més important en la història recent de Catalunya, el primer d’octubre.

La divulgació de l’enquesta del CEO i l’anunci de mesures setmanals de control de la despesa del govern per part de l’estat espanyol ensenyen les dues cares polítiques que es confronten no pas a les urnes sinó per posar-les, els uns, i per evitar que apareguen, els altres.

Enteneu-los: estan espantats. L’enquesta del CEO és una enquesta, només. Però és l’enquesta més potent que es fa al país i, a més, el resultat que dóna és coherent amb totes les altres enquestes aparegudes fins ara d’empreses ben diferents.

Un 67% de participació i una victòria del sí (62% sí i 37% no) seria el colp definitiu. La legitimitat de la proclamació de la independència quedaria fora de tot dubte i el problema greu el tindria l’estat espanyol per a intentar oposar-s’hi.

Xevi Xirgo: «Ho poden aturar?»

El nou conseller d’Interior del govern català, Joaquim Forn, fa avui una reflexió (de fet en fa més d’una, però jo en vull destacar una) en l’entrevista que publiquem i que poden llegir unes planes més endavant. Més enllà de deixar ben clara la seva determinació en relació amb el procés, i el seu convenciment que sortirà bé, Forn es pregunta: “Com ho aturaran, això?” I no és una interrogació retòrica. Ell mateix es respon: “No poden”, diu. Comencin a creure’s que és cert, que no ho podran aturar. Van veure l’enquesta que el Centre d’Estudis d’Opinió va fer pública ahir? Després de setmanes i setmanes (de fet, anys) d’insults, d’amenaces, d’operació Catalunya, de consellers querellats, de ridiculitzar els canvis en el govern i d’actuacions espectaculars (en aquest cas, d’espectacle) de la Guàrdia Civil, va i resulta que un 48% dels enquestats estan d’acord amb el referèndum “tant si ho vol com si no el govern espanyol”. I més d’un setanta per cent dels catalans continuen estant a favor del plebiscit. Pot provar d’aturar el referèndum, el govern del PP? I tant. Ja ho ha fet. Amenaçant, dia rere dia. I ara, amenaçant de deixar de pagar el FLA, el Fons de Liquiditat Autonòmica, aquesta mena de préstec amb interessos que ens fa l’Estat cada mes. No tindrà cap efecte. Al pas que van, al proper CEO els partidaris de fer el referèndum “tant si vol com si no el govern espanyol” seran majoria. I què faran? Suspendre el president? Algun conseller? Treure’ls alguna de les seves competències? Sentint-los, sobretot després de la darrera remodelació del govern, no sembla que això aturi res. Faran sortir el rei, diuen alguns. A què fer?, em pregunto jo. El TC ho suspendrà tot, diuen uns altres. I què farà el TC si el govern tira pel dret? Vull dir amb això (de fet, tornar-ho a dir) que sí, que el govern català ho tindrà complicat per fer el referèndum. Però que el govern espanyol ho tindrà encara més complicat per aturar-lo. “Com ho aturaran això? No poden”, diu avui Joaquim Forn. És cert. Si hi ha unitat, i ara hi és, els serà molt complicat d’aturar. I ho serà cada cop més a mesura que el comptador que publiquem a portada avanci. Avui ja només falten 70 dies. I demà 69. I dimarts 68...


Ignasi Aragay: «El bon moderat ‘indepe’ (un retrat)»

El bon moderat indepe és el ciutadà tranquil, familiar, no especialment ideologitzat. Se sent compromès amb el país i sovint amb moltes altres causes. És algú que, com a ciutadà d’un país a mitges, ha arribat al convenciment que li han pres el pèl durant massa temps. Li ha costat assumir-ho, però ara ho té clar, i d’aquí no el mouran: els seus drets econòmics i culturals han estat sistemàticament menystinguts. Ara vol exercir-los plenament. I punt. És algú que finalment ha esgotat la seva paciència històrica. Algú que creu que està fent història i li ve de gust. Ho considera de justícia. No cal donar-hi més voltes.

Contra el que creuen els saberuts opinòlegs, el bon moderat indepe no és gens ingenu: és perfectament conscient que l’aventura en què ens hem ficat és molt difícil i, precisament perquè ho és, no pensa defallir. Anirà a votar tantes vegades com calgui, es tornarà a manifestar quan l’hi demanin, es gratarà la butxaca (amb moderació) sempre que sigui necessari. Al capdavall, els seus pares, avis i besavis també van donar el que van poder a l’església cada setmana (si eren d’ordre) o van omplir la caixa de resistència de les vagues (si eren de revolta). ¿I no contribueix ell a unes quantes ONG, revistes culturals i campanyes solidàries? Doncs el mateix, vaja.

Vicenç Villatoro: «L’estratègia del cadenat»

SI TENS A CASA algú que t’ha fet saber que vol marxar i no vols que marxi, hi ha dues estratègies possibles. Una, posar molts cadenats a la porta perquè no pugui marxar, encara que vulgui. Una altra, intentar-lo convèncer que dins hi estarà millor que fora. Són estratègies incompatibles: no es poden fer les dues a la vegada, perquè com més cadenats poses més ganes tindrà l’altre d’anar-se’n. Totes dues tenen riscos. Si optes per l’estratègia dels cadenats i et surt bé, és possible que l’altre s’acabi cansant i es quedi, tristament resignat. I si et surt malament, pot ser que se te’n vagi a la primera que pugui encara que sigui fent contorsions per la finestra. Si optes per l’estratègia de deixar la porta oberta i seduir perquè es quedi, si no ho fas prou bé potser acabarà marxant, però si ho fas bé es quedarà voluntàriament. Els riscos de l’estratègia del cadenat són, a llarg termini, més grans. El govern espanyol ha triat, per a Catalunya, l’estratègia de posar molts cadenats, i al mateix temps de fer la vida cada vegada més desagradable dins de la casa. Tots els qui li volen bé des de fora li diuen que s’equivoca. El sorprenent és que no li diguin el mateix els seus amics d’aquí, sinó que es dediquin a aplaudir els cadenats.

Font: ara.cat

Josep Costa: «Catalunya no és encara un Estat, o sí?»

Espanya és un Estat sobirà amb tots els seus atributs. Catalunya és una minoria nacional dins aquest Estat, amb una autonomia precària que està subordinada als poders estatals i limitada per la potència demogràfica, cultural, mediàtica i econòmica de la majoria que exerceix el govern a nivell estatal. L’Estat és el que domina i Catalunya és la que hi està sotmesa. Això és una obvietat que pareix mentida que constantment s’ignori en el debat públic. Quatre exemples:

1. Antoni Bayona ha publicat recentment un article acadèmic en el qual analitza el paper del Parlament en els últims passos del procés independentista. El lletrat major de la Cambra es fa preguntes encertades i planteja dubtes raonables. De fet, arriba a suggerir que la Constitució s’està convertint en una “camisa de força que minimitza el valor del principi democràtic”. Per això sorprèn que no extregui d’aquest escenari la conclusió lògica, que és la de donar per esgotats els passos preceptius de negociació i pacte. En efecte, la legitimitat de la via unilateral és ara directament proporcional a la intransigència de l'Estat espanyol. No hi ha cap pas encaminat a la ruptura que hagi fet el Parlament que no obeeixi a una porta tancada arbitràriament per l’Estat. Ignorar aquesta bilateralitat és fer judicis de valor com si Catalunya ja fos independent.