dissabte, 23 de setembre de 2017

Marató per la democràcia, diumenge 24 a les 11 del matí a plaça Universitat

Aquest diumenge 24 sortim al carrer a fer campanya pel Referèndum. A les 11 del matí, davant de tots els ajuntaments (a Barcelona a Plaça Universitat), crea el teu material de campanya per defensar el referèndum de l’1 d’octubre. Gaudim d’una jornada festiva a les places de les nostres ciutats i viles amb la participació d’entitats culturals, esportives, socials, de lleure.... Tots hi som convocats. Participa dels tallers que es faran per dissenyar tot tipus de materials ( pancartes, cartells, murals...). I en acabat, sortim tots a encartellar els carrers de democràcia.

Suma't a la Marató!



Qui vulgui pot portar cartells impresos de casa i material per encartellar.

Enllaç: https://cridademocracia.cat/cartells-marato/

ATENCIÓ!!

Les concentracions de la Marató per la Democràcia es fan davant dels ajuntaments, tret de Barcelona, que, amb motiu de les Festes de la Mercè, es trasllada a la plaça d'Universitat!

Si hi vols anar amb la gent de la nostra territorial, quedem a les 10 h a Gaudí/Provença.

Estigues pendent de les fonts oficials per estar al dia de tot el que es farà al carrer!

Et recordem que és molt important no fer córrer per les xarxes missatges no confirmats i no caure en provocacions en les mobilitzacions: ens volen atemorir i necessiten la violència per justificar la intervenció policial.

Junts ho farem possible!

Endavant, República!
Equip de Coordinació
Blogger Tricks

El CCN presenta el documental «Interès d'Estat» amb debat posterior, 26 de setembre. T'hi esperem!

El proper dimarts 26 de setembre, a les set del vespre, projectarem el documental Interès d’Estat al Foment Martinenc (Provença, 591-593). Després farem un col·loqui per aprofundir en les raons pel Sí amb membres del Cercle Català de Negocis, impulsors d’aquest documental, basat en el llibre homònim d’Albert Pont, president d’aquesta entitat.

Vegeu-ne un tastet a: link Interès d'Estat.

Junts ho farem possible!

Endavant, República!
Equip de Coordinació

Vicent Partal: «A votar»

El Parlament de Catalunya ha convocat, ho sabeu tots, el referèndum d’autodeterminació de Catalunya pel pròxim diumenge u d’octubre. El referèndum és vinculant: si guanya el no el govern convocarà eleccions autonòmiques espanyoles i si guanya el sí el Parlament proclamarà la república catalana quaranta-vuit hores després de la proclamació dels resultats definitius, cosa que pot passar com a molt d’hora el dia tres i com a molt tard el dia catorze d’octubre.

Les conseqüències d’aquest vot són, per tant, enormes. Ens poden portar ni més ni menys que a la proclamació d’una república independent, d’un estat nou, ara ja sense cap més restricció que aquelles que sobiranament vulguem assumir com a societat.

Per això l’Estat espanyol ha reaccionat amb fúria. Espanya ha entrat en una espiral repressiva que ignora deliberadament fins i tot les seues lleis. Saben que el triomf del sí obrirà la porta a una etapa definitivament diferent. Potser no serà encara la independència del tot, que en casos com aquest sol necessitar un parell d’anys per a consolidar-se. Però sens dubte que no serà ja, mai més, l’autonomia actual –suposant que encara en quede, d’autonomia, o d’allò que enteníem en un temps que era l’autonomia.

Odei A. Etxearte: «El que no es pot requisar»

L’Estat espanyol va cometre dimecres un error decisiu, i en els pròxims dies és probable que en cometi més i de més greus. Els escorcolls a quatre seus de la Generalitat, les quinze detencions i la suspensió pràctica de l’autonomia amb la intervenció de les finances del govern català obren un escenari políticament irreversible a Catalunya. Els fets del 20-S s’afegien a les persecucions dels més de 700 alcaldes del país disposats a col·laborar en l’organització del referèndum o les pressions als mitjans de comunicació. Mariano Rajoy, amb l’aval del PSOE i Cs, aconsegueix aquests dies sumar més partidaris a la causa independentista dels que han estat capaços d’aglutinar els partits sobiranistes en els cansats anys del procés. Exercint una repressió sense precedents des del restabliment de la democràcia, violentant la Constitució i les lleis espanyoles, el PP i els seus col·laboradors empenyen com ningú a favor d’un estat català, ampliant la base social i nodrint de raons una lluita política pacífica i exemplar pels drets civils. Incapaç de persuadir, Rajoy busca una sortida en la rendició i la humiliació de les institucions i la població catalana. Però recull tot el contrari: una oposició frontal. La majoria es cohesiona amb cada atac a Catalunya, i es disposa a mobilitzar-se tant de temps com calgui. Als carrers es respira un airet de república. La il·lusió hi acampa i no hi haurà prou guàrdies civils per requisar-la.


Estàs preparat? Manual pràctic de seguretat i actuació per als dies convulsos

«Si sabem com ens hem de comportar, com podem actuar més segurs i quins són els nostres drets, estarem més preparats per encarar tot el que estigui disposat a fer l'estat autoritari»

Vivim dies intensos i, en certa manera, convulsos en el camí cap a l’exercici de l’autodeterminació de Catalunya. L’estat espanyol ha posat la directa sense contemplacions per mirar d’impedir el referèndum de l’1 d’octubre. Tanmateix, el govern, el parlament, set-cents cinquanta batlles i les entitats més fortes del país estan determinats a fer-lo i a implementar-ne el resultat a continuació. Per tant, si la pressió internacional sobre Rajoy no comença a fer efecte, poden venir jornades encara més intenses. És en aquest sentit que em permeto de compartir unes quantes recomanacions pràctiques per a demòcrates que vulguin ajudar a garantir l’exercici dels drets fonamentals i les llibertats més bàsiques de qualsevol democràcia. Som-hi.

Combatre els rumors

Els rumors són una de les armes més efectives en situacions de conflicte. L’aparença de veracitat i la sensació de donar a conèixer informacions secretes i transcendentals afavoreixen molt la seva propagació. Com qualsevol fenomen viral, els rumors s’escampen molt fàcilment perquè les víctimes són els primers que contribueixen a fer-los circular. A la Segona Guerra Mundial –l’autèntic laboratori de proves de les fàbriques de rumors– el boca-orella funcionava de meravella i les ràdios oficials i clandestines ajudaven a rematar la feina. Actualment, els circuits dels rumors són més potents i més eficients perquè aprofiten les xarxes socials i els xats d’amistat i família a un ritme vertiginós.

Quim Torra: «A vèncer l’impossible!»

Vivim hores extraordinàries. Som allà on havíem de ser. Estem tocant la independència amb la punta dels dits, gairebé li fem pessigolles i per això aquesta continua essent la revolució dels somriures. O és que la llibertat no ens fa més feliços?

Al llarg de l’última dècada, hem vist un poble abraçar la causa de la llibertat, un poble que ha estat lliure, que se sent lliure i que vol tornar a ser lliure. L’anhelada llibertat d’un poble que recuperava els seus orígens i les seves emocions més pregones. De fet, hem estat originals, hem tornat als orígens. Senzillament, hem vist un poble normal que vol ser normal. I us asseguro que el més normal del món és tenir un estat propi. El que és estrany, estranyíssim, és malviure dins d’un estat impropi. Un estat que utilitza tots els seus poders, tots, per a alimentar el discurs de la por. Doncs la nostra resposta és: contra l’amenaça, democràcia!

La nostra força és la força de la majoria, la de la gent que s’estima el seu país, que el somnia complet i lliure, que el viu apassionadament, i que per sobre de tot, el vol solidari i just i pròsper.

Xevi Xirgo: «La pregunta»

Potser ens hauríem de preguntar, veient l’andanada que ens està baixant aquests dies, si la magnitud tan desmesurada de l’envestida de l’Estat és perquè el govern del PP vol salvar Espanya o si, simplement, és perquè es vol salvar ell mateix. Si l’1-O és un èxit (i podríem ara fer tota una tesi doctoral sobre què serà un èxit el dia D), el cert és que el govern del PP tindrà un problema. Rajoy s’ha fet un tip de dir que no hi haurà referèndum, que no es votarà, i si a Catalunya aquest dia hi ha urnes i paperetes, la seva posició pot ser també francament complicada. I ho pot ser fins i tot encara que ell es pugui vantar que alguns col·legis no han obert perquè la Guàrdia Civil ho haurà impedit. L’1-O, vull dir, em sembla que no només es votarà el futur de Catalunya, sinó que de retruc es votarà també la continuïtat política de Rajoy; ja ho he dit en alguna altra ocasió. Potser m’equivoco. Però com que l’endemà del dia 1 serà el dia 2 i alguna cosa s’haurà de fer, no sé si finalment la intransigència de Rajoy en tot aquest afer no li acabarà passant factura. Em pregunto si aquesta fidelitat del PSOE a la posició del PP no té en el fons alguna estratègia oculta al darrere. I m’ho pregunto, és clar, sobretot després de veure com dimarts d’aquesta mateixa setmana, i per primer cop, al Congrés es va trencar la unitat de l’anomenat front constitucionalista. El PSOE va votar en contra de la iniciativa de Cs que pretenia avalar el setge de Rajoy contra Catalunya. Rajoy, vaja, no va rebre l’aval del Congrés. I tot i això, l’endemà, que era el dia que a Catalunya es van fer unes detencions vergonyoses, el president Rajoy va fer una compareixença formal en termes victoriosos, amenaçadors, i exigint pràcticament la rendició de Puigdemont. Rajoy ha decidit anar a totes. Però la fermesa que ara mostra, depèn de què passi l’endemà de l’1-O, es pot convertir molt ràpidament en flaquesa. Ja ho veurem. Tot venia, de fet, de la pregunta que em feia sobre si Rajoy intenta salvar Espanya o si s’intenta salvar ell. I del paper del PSOE. Ja ho veurem. Però potser no cal que m’hi capfiqui gaire perquè, de fet, ara és hora de dir allò de “nosaltres, a la nostra”.


Germà Capdevila: «Votarem»

Des del precís instant en què l’Estat va desfermar l’operació repressiva de dimecres, amb la supressió de facto de l’autogovern català i l’erdoganització definitiva de la democràcia espanyola, la independència va deixar de ser una proposta per començar a materialitzar-se. L’Estat ja ha perdut. La reacció autoritària desproporcionada per una convocatòria electoral els ha situat en el lloc dels perdedors. Ja no poden fer marxa enrere i cada pas endavant en la repressió els apropa un pas més a la pèrdua definitiva de Catalunya. El conflicte ja s’ha instal·lat en el pla internacional i col·loca un poble que vol votar davant un Estat que nolieja vaixells amb tropes, un país que només vol donar la paraula als ciutadans davant un Estat que irromp en redaccions i impremtes, deté i multa càrrecs públics i electes.

Sembla clar que el dia D serà l’1 d’octubre. L’Estat està preparant un desplegament sense precedents en l’Europa democràtica contemporània per impedir una votació. És precisament l’1 d’octubre quan els ciutadans d’aquest país haurem d’estar a l’altura. Preparem-nos per a un dia llarg i intens. Portem entrepans i begudes, perquè és probable que ens hàgim d’instal·lar als llocs de votació durant tota la jornada. Cap efectiu de cap força de seguretat s’atrevirà a res davant de 50, 100 o 300 ciutadans que encerclen les urnes de manera pacífica, festiva i alegre. Sobretot això: de manera pacífica, festiva i alegre. La desesperació més gran de l’Estat és no trobar la imatge més preuada per a la seva estratègia: una escena de violència, una foto d’una càrrega policial, un clip de vídeo d’un enfrontament. Estem donant una lliçó de democràcia al món sencer. Estem guanyant la llibertat amb cançons, amb clavells i amb abraçades. Els parlaments d’Irlanda, Gran Bretanya, Dinamarca, Noruega, Bèlgica i d’altres i la premsa internacional de manera gairebé unànime censuren l’actuació de l’Estat. El mateix ministre d’Afers Exteriors espanyol ha hagut de justificar-se davant de l’assemblea de l’ONU. Calma i tranquil·litat. Votarem i guanyarem.


Antoni Bassas: «“Tumultuari”: la mentida repetida mil vegades»

UNA PERIODISTA DE Canal Sur que dimecres va contemplar amb els seus propis ulls la concentració davant la seu d’Economia em deia que el que més la va impressionar és que “hi havia pares i mares que hi havien portat els seus fills”. I hi havia avis, també, vaig dir-li, i companys de classe i de feina que els seus caps van deixar plegar a l’hora de dinar. Vaig recordar-li que en tots aquests anys de manifestacions familiars de milions de persones no s’ha llençat ni un paper a terra. No, allò no va ser una manifestació “tumultuària”, però el govern espanyol necessita repetir la mentida perquè el fiscal ens acusi a tots de sedició i l’opinió pública espanyola s’empassi l’estat d’excepció que venen a aplicar-nos els policies del barco del Piuet. Quina por que tenen a les urnes i als somriures.

Font: ara.cat

Mercè Barceló: «On és ara l’estat de dret?»

Col·laborar en la celebració d’un referèndum organitzant actes de suport o penjant cartells no és cap delicte

Una Constitució com l’espanyola, que proclama un estat de dret i democràtic, conté els elements suficients per canalitzar amb ple respecte a la llei i per procediments democràtics les aspiracions dels seus ciutadans, fins i tot quan aquestes són contràries al pacte constitucional inicial. Aquestes eines que els dirigents de l’Estat (i els partits que els donen suport) tenien al seu abast per aconduir les legítimes aspiracions de la ciutadania de Catalunya -primer per reformar l’Estatut, després per celebrar un referèndum- han estat maldestrament malbaratades i s’ha preferit seguir el camí de la repressió. Però com que la repressió no és el camí ordinari de l’estat de dret i democràtic per solucionar problemes polítics, els ha calgut haver de pervertir l’ús dels instruments jurídics a l’abast per contenir l’actuació de les institucions catalanes i la reivindicació massiva de la ciutadania de Catalunya.

Ferran Sáez Mateu: «Catalunya segons un ‘señorito’»

El règim clientelar articulat a través del PSOE no és factible sense generar alhora un dèficit estructural en altres zones d’Espanya, especialment Catalunya

“ La epilepsia catalana es de la especie «epilepsia sin tratamiento»”. El nacionalismo no tiene cura definitiva. [...] Ahora únicamente cabe hacer lo que hizo Mao Zedong en 1937, ante la invasión japonesa de China: impulsó el Frente Único Antijaponés, aliándose con Chiang Kai-shek, y dejó para más adelante su guerra civil contra el Kuomintang. Primero el atacante de la Nación, y luego el adversario de clase. Pues eso: ahora, en España, un frente unido constitu- cional, sin matices ni ocurrencias”. Aquestes frases corresponen al final d’un article que el diari El País va publicar dijous de la setmana passada. El signava José María Rodríguez de la Borbolla y Camoyán, destacat membre del PSOE d’Andalusia, expresident de la Junta entre el 1984 i el 1990 i besnet de Pedro Rodríguez de la Borbolla y Amozcótegui de Saavedra, ministre d’Alfons XIII. Gent senzilla, ja ho veuen. Tant els Rodríguez de la Borbolla com els Camoyan -sobretot aquests últims- fa segles que remenen cireres a Andalusia, ininterrompudament. Després parlarem d’aquest detallet, justament perquè l’autor de l’article fa referència als “adversaris de classe”.

Albert Om: «Carta a Miquel Iceta: 'Si no hi vas, ells voten'»

Me l’hauria imaginat denunciant que el referèndum és il·legal perquè no s’ha pactat i que no es pot pactar perquè és il·legal

Me l’hauria imaginat, senyor Iceta, ocupant aquests dies la posició política que li ha pres Pablo Iglesias: la defensa de les llibertats democràtiques i d’un referèndum per a Catalunya. Me l’hauria imaginat, també, liderant amb orgull els catalans que volen votar i que volen votar que no.

En canvi, potser no me l’hauria imaginat, enmig d’un mar d’estelades, denunciant als carrers de Barcelona l’atropellament democràtic, però sí anant dimecres a la plaça Sant Jaume, al costat, per exemple, de Camil Ros, de la UGT, o de Javier Pacheco, de CCOO. Allà hi eren les entitats socials amb qui treballen habitualment els socialistes catalans. Esclar que, fa un temps, tampoc no me l’hauria imaginat repiulant i aplaudint els articles de Duran i Lleida. Sap com sí que me l’hauria imaginat? Denunciant, amb la seva retòrica brillant, la paradoxa en què ens trobem: que el referèndum és il·legal perquè no s’ha pactat i que no es pot pactar perquè és il·legal.

Vicenç Villatoro: «Cassolades»

La cassolada és un tam-tam social, al veïnat, una manera de dir-se els uns als altres: no estem sols

M’HA IMPRESSIONAT el gruix de les cassolades en molts llocs del país. Equivocat, les veia com una forma de protesta residual, primitiva. Les cassolades no tenen una explotació mediàtica brillant, no tenen foto de portada, no llueixen gaire a la tele. No permeten guerres de xifres. No les senten ni Merkel ni Rajoy, tampoc Puigdemont. Semblen una cosa d’estar per casa, antiga. Però aquests dies l’hora de les cassolades m’ha enxampat en cotxe per barris menestrals i populars de ciutats mitjanes i es feien sentir d’una manera nítida i potent. Potser precisament gràcies a aquest caràcter primari, essencial: la cassolada és una manera pura de protestar i desfogar-se. De fer notar el teu malestar sense sortir de casa. I és també un tam-tam social, al veïnat, una manera de dir-se els uns als altres: no estem sols, n’hi ha uns altres que potser no es veuen, a casa seva, que estan emprenyats com tu. Paradoxalment, la cassolada és la majoria silenciosa que es posa a fer soroll. I és la prova de la inutilitat de la política d’ocultació dels problemes que ha adoptat el govern espanyol. Creuen que prohibir el referèndum acabarà amb aquest malestar. Poden requisar les paperetes, les urnes i els cartells. No podran requisar mai les cassoles.

Font: ara.cat

Antón Losada: «La fal·làcia legalista»

Ho has fet una altra vegada, Mariano. Ens hem de rendir davant de la teva mestria. Has aconseguit convertir un dilema polític en un sumari penal. Has tornat a demostrar que conserves intacta la teva habilitat més destacada: aquesta capacitat per transferir els teus problemes als altres i estalviar-te els costos de resoldre'ls.

La demanda política de reconeixement nacional i més autogovern que arribava des de Catalunya només suposava un problema per al PP i el discurs unitarista sobre el qual s'ha armat la unitat de la dreta. Lluny d'afrontar el seu problema i preparar-se per a una inevitable reforma constitucional i la fallida que podia suposar en el partit, Mariano Rajoy i els seus van decidir convertir Catalunya en un problema per a tots els altres, replicant l'estratègia d'acorralament practicada al seu dia per José María Aznar contra el nacionalisme basc i el mític Pla Ibarretxe.

La voluntat de votar en referèndum el seu futur, aclaparadorament majoritària entre els catalans, suposava una demanda política que Rajoy tampoc no podia gestionar sense obrir profundes ferides en el seu partit. L'únic que Mariano Rajoy no pot fer a Catalunya és precisament allò que tots els altres li demanen que faci: parlar de política. I el cert és que ho ha aconseguit. Ha convertit un assumpte polític en un judici penal i tots sense excepció han caigut en la trampa.

Xerrada «L'1 d'octubre i l'endemà: tens preguntes? Tenim respostes!» el 27 de setembre


Joan Queralt: «A l'Estat hi ha molts llicenciats en dret per la universitat de Guantánamo»

El catedràtic de Dret Penal de la UB assegura que "una riuada de participació seria les absoltes del règim del 78"

Creu que "aquesta revolució pacífica i transversal, ni "upper Diagonal" ni masses arrauxades, costa d'entendre fora"

Joan Josep Queralt (Barcelona, 1951) és catedràtic de Dret Penal de la Universitat de Barcelona i expert en Dret Constitucional. Director de Transjus, l'Institut d'Investigació de la Facultat de Dret. Membre del Col·lectiu Praga, que aplega juristes que defensen el dret a decidir, Queralt coneix a fons el funcionament de la justícia espanyola i el Tribunal Constitucional, del qual n'ha estat lletrat (1988-92). Les seves intervencions mediàtiques no han erosionat el seu rigor acadèmic, sempre de la mà del compromís polític i d'un verb irònic que sap dosificar.

- Votarà l'1 d'octubre?

- Sí.

- Creu que podrà?

- Espero poder votar.

- Què està passant?

Jordi Bianciotto: «La taca creix»

«Som en un d’aquests moments en què la història sembla accelerar-se i fer pronòstics, no ja a una setmana vista, sinó a dotze hores és agosarat»

Doncs bé, entre totes les maneres de fer simpàtica la idea d’Espanya als catalans, el govern del senyor Rajoy han triat la més irresistible. Gràcies a les seves diligències, des de dimecres ja no és que el ‘processisme’ es faci fort sobretot al voltant d’un nucli dur cada cop més escalfat, tendència que s’insinuava en els darrers mesos, sinó que, molt més important, ara la taca s’ha fet més gran i inclou gent que fins l’altre dia arrufava el nas. Fer que tot d’una el Barça surti en defensa del dret a decidir, que el festival Primavera Sound condemni abusos als drets civils, que vagin a una estibadors portuaris i universitats, i que s’alcin a cantar Els segadors noiets de piercing i "litrona" i assistents del Liceu és un mèrit que cal reconèixer-li.

“No hi ha cap estat democràtic en el món que accepti el que estan plantejant aquestes persones”, va dir, fent-se l’escandalitzat, Rajoy en al·lusió al referèndum no pactat amb l’estat.