diumenge, 28 de maig de 2017

Debat «Referèndum per democràcia i dignitat» amb Turull, Amorós, Reyes i Esteve, dilluns 5 de juny


Blogger Tricks

Toni Soler: «La carta guanyadora»

CONVICCIÓ. Fa pocs dies em van entrevistar per a un mitjà de comunicació d’àmbit espanyol. Em van preguntar si la població catalana volia, esperava o estava preparada per a un conflicte. I jo vaig respondre que la població catalana ni vol, ni espera ni està preparada per a un conflicte que no desitja, però malgrat tot vol un referèndum, no només per convicció democràtica, sinó també pel convenciment que som un subjecte polític que mereix decidir el seu futur. I que, per tant, el que segur que no volen, ni esperen, ni estan preparats per acceptar els catalans és que el futur de Catalunya el decideixi algú altre. I això que diem ara, amb aquesta naturalitat, és la gran conquesta del Procés. El Som una nació, nosaltres decidim que presidia la gran manifestació del 2010 s’ha instal·lat. Davant d’aquesta convicció els plantejaments autoritaris només poden reforçar-nos. Traiem profit de l’impuls de l’agressor, com passa en les arts marcials.

David González : «De l'encàrrec de Franco a la carta de Rajoy»

“Altesa, l’única cosa que us demano és que preserveu la unitat d’Espanya”. Aquest és el missatge que Franco moribund li va transmetre al seu hereu a la jefatura de l’Estat, el llavors encara príncep Joan Carles de Borbó. Ho va revelar el propi monarca en el documental “Yo, Juan Carlos I, rey de Espanya”. El reportatge el va emetre l’any passat la cadena pública francesa TF3. Tot i que l’havia coproduït, TVE va decidir (auto)censurar-se i no el va posar en pantalla. "A ningú no se li amaga que la proposta política a la qual se'm convida consisteix a pactar amb el govern que vostè presideix la forma de vulnerar el nucli essencial de la Constitució espanyola", li ha respost per carta Mariano Rajoy a Carles Puigdemont sobre l'oferta, també per carta, per negociar el referèndum. Entre un moment i l'altre només han passat 42 anys. I l'encàrrec no pateix gens.

Joan Carles va ser rei preconstitucional d’Espanya durant els tres anys que van passar entre la mort del dictador, el 20 de novembre de 1975, fins a la ratificació en referèndum de la Constitució, i, amb ella, de la monarquia parlamentària, el 6 de desembre del 1978. Tres anys de pròrroga de fet del règim instaurat pels vencedors de la guerra civil, durant els quals el franquisme va poer salvar forçar bastant més que els mobles. En aquest marc es van celebrar les primeres eleccions de la democràcia, les del 15 de juny del 1977. I es va produir el retorn de Josep Tarradellas, i el restabliment, provisional, però restabliment, de la Generalitat republicana.

Eduard Voltas: «El factor gent»

"L’única possibilitat de victòria catalana és el factor gent. I la bona notícia és que, de gent, en tenim molta"

És honest Mariano Rajoy quan diu que, en relació a la petició de referèndum, “ni puedo ni quiero”. No sé si ell se n’adona però el “ni quiero” col·loca el debat fora dels termes legals i el porta al terreny purament polític, il·luminant l’autèntica i irresoluble discrepància de fons entre Catalunya i Espanya, que és la discrepància sobre el subjecte de la sobirania. El que s’està dirimint és, ras i curt, si Catalunya és o no és un subjecte polític amb dret a decidir si vol –o no– formar part de l’estat espanyol, i si vol –o no– constituir-se com a estat independent. Nosaltres pensem que sí, i ells pensen que no, que Catalunya no té aquest dret perquè és una regió (o una singularidad, o una autonomia, o una nacionalitat, o una nación cultural, la denominació és igual si la conclusió és la mateixa) a la qual l’estat central li pot concedir o suprimir l’autonomia segons les circumstàncies. Les circumstàncies de la transició aconsellaven donar-li l’autonomia, i sembla que les circumstàncies de 2017 aconsellen treure-l’hi. Vet aquí l’autonomia com una cosa que es pot donar i es pot prendre, no com un dret inherent i inalienable.

Tayssir Azouz: «No és no, sí és sí»

"Si us plau, endavant amb la data i la pregunta, i que tothom pugui defensar les seves posicions amb total llibertat"

En l’espai de només cinc anys, el rebuig de les Corts espanyoles a un referèndum pactat s’ha fet palès ja en divuit ocasions. L’última va ser el passat 23 de maig, quan en resposta a la senadora republicana Mireia Cortés, el President del Govern espanyol Mariano Rajoy va comparar el procés d’independència de Catalunya amb les “pitjors dictadures”. Paral·lelament, la Ministra de Defensa del mateix Govern espanyol va arribar a qualificar el referèndum de “cop d’Estat”. Perdoneu, potser vaig massa ràpid. Per si us heu despistat, estem parlant de posar urnes. Urnes!

Aquestes van ser les respostes més immediates i sinceres del Govern espanyol a la carta del President Puigdemont que, en nom del Govern de Catalunya, el convidava a acordar la celebració del referèndum. Aquells que, en el seu dia, es van omplir la boca de la paraula diàleg ni tan sols han sigut capaços d’anar a escoltar una conferència a Madrid que els interpel·lava directament. No només no van voler escoltar, sinó que van fer tot el possible per boicotejar-la.

divendres, 26 de maig de 2017

Xevi Xirgo: «Un error, Mariano»

Ni asseure’s en una taula a parlar-ne? Ni a parlar-ne? Ni una comissió per estudiar una sortida a la situació? Ni un gest, Mariano? Res? Res de res? No es pas que em sorprengui, la teva resposta a la carta de Puigdemont. El que em sorprèn no és el no d’ahir sinó el cúmul de nos dels darrers dies, mesos i anys. No a tot. No al pacte fiscal, no a la llista de demandes que et van fer Mas i Puigdemont, no el 9-N i ara, és clar, un NO com una casa de pagès a la proposta formal de negociar un referèndum. Ni parlar-ne, un cop més. I jo em pregunto: i dir que no (i que no, i que no), solucionarà el problema? Desapareixerà, Mariano, el problema catalán? O passarà just a la inversa i es farà gran? A mi em sembla que no, que aquest no no resol la situació sinó que la farà cada cop més gran. Aquest immobilisme, Mariano, serà un daltabaix. Perquè no heu fet res. Ni un gest des del 2010, quan el TC va perpetrar la sentència de l’Estatut. Res. Només refugiar-vos rere l’argument de la Constitució. Quan la Constitució, Mariano, no deixa de ser una eina, un instrument, que no hauria d’impedir poder parlar del referèndum. Primer parlar-ne, acordar el que calgui (no te n’oblidis, que a Catalunya un 80% dels catalans volen votar, ni que sigui per dir no) i després mirar si la Constitució ho permet. Però no. Has convertit la Constitució en un refugi, en un escut. I això no solucionarà el problema. I més encara quan ara, just en el moment en què es necessita més mà esquerra, el que feu es treure l’artilleria dialèctica i hi torneu amb el recull d’amenaces i insults de sempre. Com els d’ahir de la ministra De Cospedal, que va amenaçar de fer caure tot el pes de la llei contra els catalans que gosin tocar una urna, gairebé com si fossin armes en comptes d’urnes. O amb les declaracions de dimecres del ministre Zoido, que ens va tractar a tots d’inútils dient-nos allò que si els catalans gestionéssim el Prat “no es gestionaria millor, sinó al contrari”. No només diuen no, sinó que ens tracten d’inútils i d’incompetents. No podria ser que fossin ells, els incompetents? Que tenen el problema catalán sobre la taula des de fa anys i han estat incapaços de resoldre’l?


Vicenç Villatoro: «Vostès no saben gestionar»

ENMIG DE L’ESCALADA verbal del govern de Madrid contra les institucions catalanes -cop d’estat, pitjor que les pitjors dictadures...- poden semblar menors les paraules del ministre de l’Interior, Juan Ignacio Zoido, sobre les cues de l’aeroport del Prat. Es demanava al ministre traspassar-ne la gestió al govern català. La resposta va ser que no: “Vostès no saben gestionar”. El govern espanyol sempre diu que no. Però normalment parlen de la llei i de la Constitució. Zoido va anar més lluny. No ens ho deixen gestionar perquè no en sabem i ells sí que en saben. I no ens deuen deixar decidir el nostre futur perquè ells saben què ens convé, i nosaltres no. L’argument és la base del fet colonial. El superior, el civilitzat, el que en sap, governa el que no en sap prou, pel seu bé. L’adult li diu al nen que el volant l’ha de portar el que sap conduir. Zoido fa servir l’argumentari colonial: vostès són menors d’edat. Deixin les coses en mans nostres, dels adults. No és estrany que el verbemancipar es faci servir per a dues coses. Una, per parlar dels joves que surten de la tutela dels adults quan ja se saben majors d’edat. L’altra, per parlar dels pobles que surten d’una relació de submissió colonial. En el fons és el mateix.

Font: ara.cat

Enric Vila: «Casablanca»

La Catalunya oficial cada dia em recorda més el bar del Rick a Casablanca. En els cercles mediàtics i polítics la gent diu una cosa, en pensa una altra i en fa una de diferent. A mesura que s'acosta el referèndum, tothom es mira de reüll mentre es prepara, amb un cert fatalisme, per afrontar grans sacrificis, daltabaixos i desastres.

Els fantasmes del passat tenen tanta força, que no deixen veure res. La por tendeix a fabricar una boira espessa que excita les supersticions i la retòrica dramàtica. Tot i que els discursos que es promouen a Madrid i a Barcelona ho tendeixen a dissimular, el conflicte entre Espanya i Catalunya no té precedents en allò que és substancial.

Espanya ja no pot fer el que vulgui amb Catalunya com en temps de Franco. La interdependència que fa uns anys servia per intentar desacreditar l'independentisme és precisament el context que permet d'exercir l'autodeterminació sense cap trauma. Rajoy ha posat la democràcia espanyola en un carreró sense sortida i els tontos útils que té a Catalunya han perdut el marge per ajudar-lo.

Salvador Cot: «Madrid aposta pel tot o res»

"Si Madrid retira les urnes per la força i no passa res -o res inassumible-, Catalunya continuarà essent una comunitat autònoma de règim comú durant una o dues generacions més"

Comença a quedar clar per a tothom que l'estratègia de l'Estat passa pel xoc frontal amb les institucions catalanes. El discurs de Puigdemont a Madrid i la carta que se'n ha derivat han obtingut una resposta amenaçadora, amb el govern espanyol jurant sobre la Bíblia que no hi haurà negociació sobre les urnes i insinuant que, si convé, els representants electes catalans acabaran a la presó. No a tot. No és no.

Així les coses -i si no hi ha canvis imprevistos, però possibles- la resolució del conflicte dependrà de la capacitat de l'independentisme per resistir al carrer la repressió de l'Estat. Si Madrid retira les urnes per la força i no passa res -o res inassumible-, Catalunya continuarà essent una comunitat autònoma de règim comú durant una o dues generacions més. Si, pel contrari, la reacció al carrer desborda l'estratègia repressiva de l'Estat, Catalunya s'haurà armat de raons per picar a la porta de la comunitat internacional, sempre disposada a treballar a partir dels fets consumats. Arribats aquí, no hi hauria alternativa al tot o res.

Queden unes setmanes, poques, per comprovar qui aplica l'estratègia correcta i qui menysvalora l'adversari. Políticament, aquest estiu serà curt.

Font: elMon.cat

Vicent Partal: «Benvinguts a l’etapa final»

«Què faça o què diga Espanya, a partir d'aquest moment, no té importància»

Al president Puigdemont li van preguntar dimecres quant de temps pensava deixar al president Rajoy per a respondre la carta en què li demanava una negociació sobre el referèndum. La resposta va ser que la carta li arribaria avui i que, com que la qüestió és important, ja comptaven que no diria res abans de quaranta-vuit hores. Puigdemont s’equivocava i Rajoy gairebé no ha deixat passar ni minuts abans de donar la resposta, una resposta que marca el començament de l’etapa final: no a tot.

Amb això s’obre una situació nova, que el Parlament de Catalunya i el govern oficialitzaran, com és lògic, en el moment que ho consideren convenient: no cal esperar res ni ningú. Catalunya ha demostrat de sobres l’interès a resoldre l’afer per la via negociada per no causar sotracs, però en vista del tancament rotund de l’estat ara, simplement, la majoria parlamentària ha de complir el mandat que els ciutadans li van atorgar. Els vam votar per fer la independència en divuit mesos i això han de fer. Tenint en compte, això sí, que no seran divuit sinó vint, des del moment que va haver-hi un govern, o vint-i-tres si comptem des de la constitució del parlament. Després de l’espera de segles, i vistes les complicacions que hi ha hagut per a arribar fins ací, per mi la diferència no és cap inconvenient.

dijous, 25 de maig de 2017

ASSEMBLEA GENERAL ORDINÀRIA de Sagrada Família per la Independència dimecres 31 de maig. T'hi esperem!

Vine a la propera assemblea general ordinària corresponent al primer trimestre del 2017. Serà el 31 de maig, a les 7 h del vespre, al local de la nostra entitat (Cartagena 213).

Ordre del dia:
  • Lectura i aprovació, si escau, de la memòria d’activitats.
  • Lectura i aprovació, si escau, de la memòria econòmica.
  • Precs i preguntes 

L’assemblea és l’ocasió per a retrobar-nos i posar en comú les propostes d’actuació immediates; per això t’animem a participar-hi.

L’assistència és oberta als socis, adherits i simpatitzants, i limitada a l’aforament del local.

Equip de Coordinació
ANC-SFxI


«Sardanegem»: coneguem els panjabis, diumenge 28 de maig

Diumenge 28, a les 11 h, ens visitaran els panjabis. Tindrem en Gagandeep Singh Khalsa i companys seus panjabis ballant Bhangra davant la Sagrada Família. I després, un aperitiu ben vegetarià i les nostres sardanes de sempre. Aprofita, que és el darrer diumenge!

Mireu, mireu quina meravella podrem veure diumenge:


Gagandeep Singh Khalsa, amb la col·laboració de Plataforma per la Llengua, ha publicat un llibre perquè la comunitat panjabi a Catalunya, composta per uns 12.000 membres, aprengui català:


I deveu pensar... per què es titula Els de cinc rius a Catalunya?

Jofre Llombart: «I tot això com es farà?»

Respostes a certes preguntes sobre el dia D que Catalunya deixarà de ser una autonomia i passarà a ser un estat

Jofre Llombart, periodista

Hi haurà un dia, si així ho vol la majoria del Parlament, en què Catalunya deixarà de ser una comunitat autònoma i passarà a ser un estat. El govern vol que en el pas d’un estadi a l’altre no hi hagi sensació de trencament i que estigui marcat per la normalitat. És a dir, que el ciutadà no noti de manera brusca que dilluns vivia a l’Estat espanyol i dimarts a l’Estat català.

La intenció és que el pas d’una administració a l’altra sigui per substitució progressiva. Un exemple: el codi penal. Un codi penal no es pot fer d’un dia per l’altre. Solució: el nou Estat català agafa el text del codi penal espanyol i en farà una mena de «copiar i enganxar», de manera que quedaran garantides dues coses a la vegada: la seguretat jurídica i la plena autonomia del nou Estat català que tindrà l’última paraula en tot. I a mesura que el nou Parlament vagi legislant, ja farà el codi penal que cregui oportú.

Què passarà si l’estat espanyol prova d’intervenir la Generalitat o dissoldre l’autonomia?

Creixen les amenaces d'una possible intervenció directa de l'autonomia per part del govern espanyol

El govern espanyol pot intervenir la Generalitat de Catalunya? Podria dissoldre-la? Podria nomenar un president titella, no elegit pels ciutadans? I aquest president podria exercir les seves funcions? El president de la Generalitat acceptaria de ser substituït a la força? I com reaccionarien els ajuntaments i els ciutadans? I els mossos d’esquadra?

Aquests darrers dies han crescut els rumors, les amenaces i les opinions sobre la possibilitat d’una intervenció de la Generalitat per part del govern espanyol. El govern de Rajoy ha anunciat que està disposat a prendre les mesures que calgui per impedir el referèndum. Els mitjans espanyols apunten fins i tot a filtracions sobre una possible suspensió de l’autonomia catalana. Però és possible, això?

Molt poc fonament jurídic
L’autonomia forma part del marc jurídic espanyol. El dret d’autonomia és consagrat a l’article 2 de la constitució i els estatuts autonòmics formen part del marc constitucional. Tenen la constitució per sobre, però no són simples lleis com les altres.

Jordi Sànchez: «Per què Catalunya decidirà el seu futur»

Traducció al català de l'article de Jordi Sànchez publicat a POLITICO el 22 de maig de 2017 en anglès)

Als partidaris de la independència catalana sovint se'ls pregunta per què no estan contents amb el nivell d'autonomia de la seva regió. La resposta curta és simple: Volem tenir el nostre propi país, igual que tots els altres.

Els polítics unionistes sovint responen als seus crítics amb el tòpic que Espanya ja és un dels països més descentralitzats del món. Però ¿ho és realment? Cap americà, belga o escocès acceptaria competències transferides que poden ser revocades per majoria simple al Parlament estatal i sense conseqüències, com passa aquí.

Sobre el paper, Catalunya té autonomia. En realitat, no en queda gaire res. Gràcies al zel centralista d'Espanya, els trens de rodalies de Barcelona, el seu aeroport i fins i tot el seu port estan estretament controlats pel govern de Madrid.

A Alemanya, per contra, la ciutat-estat d'Hamburg posseeix i controla la seva xarxa de trens de rodalies, l'aeroport i el port marítim, sense posar en qüestió la unitat d'Alemanya. Als Estats Units, el codi penal és una competència de cadascun dels 50 estats. A Catalunya, ni tan sols podem tenir el nostre propi Consell Superior dl Poder Judicial. Cada institució està estretament controlada i limitada pel govern central.

Empar Moliner: «Convenci’m vostè a mi, Mariano!»

Expliqui’m per què el pressupost del MNAC és de 15 milions d’euros i el del Prado tres cops més, però jo els pago tots dos

Mariano Rajoy diu a Carles Puigdemont: “Convenci els 350 diputats” si vol votar. Però és lògic que els 350 diputats no es deixin convèncer perquè la independència de Catalunya els penalitza directament. És per això que existeixen els jutges i els observadors internacionals i fins i tot els mediadors culturals. No es pot ser jutge i part. Si jo em vull divorciar, puc passar-me una vida mirant de convèncer el meu home. Abans el divorci te l’havien de “concedir”. Ara això ha canviat. Si jo dic que pateixo una injustícia a la feina no hauré de negociar amb el que la fa possible, sinó amb un tercer neutral.

Josep Costa: «Unilateralitat i legitimitat democràtica»

La via unilateral no es legitima principalment amb vots. Fan falta, abans que res, bones raons. És obvi que vots i raons són coses clarament diferents, però encara hi ha qui no les distingeix prou bé. En efecte, no és estrany llegir o sentir gent de bona fe condicionant la unilateralitat del procés independentista a un suport democràtic més gran. Com si una secessió sense acord amb l’estat requerís més adhesió popular per ser legítima que si fos pactada.

D’entrada, he de dir que ja em resulta estranya la contraposició entre independència pactada o unilateral. Al món acadèmic, els teòrics de la secessió no hem jutjat mai la legitimitat d’una secessió en funció de si es feia de manera unilateral o pactada. Quan hi ha una via pactada o regulada simplement no hi ha cap problema de legitimitat. Aquest supòsit quasi ni es discuteix.

La secessió en sentit propi es duu a terme per la via dels fets, sense acord amb l’estat existent. Els casos en què hi ha un acord entre les parts són extraordinaris i pertanyen a un gènere diferent, que també podríem anomenar dissolució de l’estat. Per aquesta raó, és absurd defensar que una secessió per ser legítima ha de respectar les lleis. Es tracta d’un canvi de règim polític, que per definició substitueix l’ordenament legal. Tampoc en això no hi ha la clau de la legitimitat.