dimecres, 20 de desembre de 2017

La Generalitat xifra el dèficit fiscal el 2014 en 16.570 milions d'euros

Aquesta dada representa el 8,4% del PIB català, un percentatge quatre dècimes per sobre del de 2013. La Generalitat denuncia que Catalunya rep menys del que li correspondria per pes de població

La Generalitat va xifrar el dèficit fiscal de Catalunya amb l'administració central de l'Estat en 16.570 milions l'any 2014, el que representa un 8,4% del PIB català, i va estimar el del 2013 en 15.493 milions, equivalent al 8% del PIB, segons el càlcul realitzat pel Govern català destituït amb el mètode de flux monetari. Si es pren com a referència l'altre mètode de càlcul de la balança fiscal, el de càrrega-benefici, el dèficit fiscal seria d'11.590 milions el 2014, equivalent al 5,9% del PIB català, i d'11.477 milions el 2013, fet que suposa igualment el 5,9% del PIB català d'aquell any.

Blogger Tricks

dimarts, 19 de desembre de 2017

Albano Dante Fachin: «Mensaje URGENTE a los 600-000 indecisos del 21D»




Carles Puigdemont: «És inviable que em portin a la presó si guanyo»

Entrevista al president Carles Puigdemont a Brussel·les

Entrevistar el president Carles Puigdemont a Brussel·les et dóna una dimensió diferent del moment polític que vivim. Eixampla visió, no solament per les coses que diu i el gruix d’informació que garbella, sinó per tot allò que es mou al seu entorn. La realitat del president a l’exili es materialitza lluny dels estereotips que tenim al cap, cada dia fa un acte de campanya, reunions… És aquí i és allà. La duresa de l’allunyament forçat i el que comporta hi és present, però es fa molt latent el combat del país.

Les persones que ens trobem, que no són poques, són allà per una fidelitat al país, a la persona, i també per aquestes ganes de revertir la repressió. Hi ha el secretisme generat per la seguretat necessària, però això passa a ser una anècdota en comparació amb aquest aire que es respira. És un aire efervescent, ple de sentiment de resistència i d’esperança. Embolcallat per la tecnologia, fa un efecte multiplicador i configura una nació virtual que té la virtut de ser més real que allò tangible. Ningú no la pot empresonar i té l’adn del futur.

—Fa tres mesos, gairebé exactes, fèiem una entrevista al Palau de la Generalitat. Us havíeu imaginat aquesta situació que vivim?
—No en les circumstàncies concretes, però en el Consell Executiu sí que ens ho preguntàvem molt sovint. Era en el ventall de conseqüències de la reacció de l’estat que teníem sobre la taula. Sabíem que una podia ser que el govern fos a l’exili o empresonat.

Junqueras: «Com voleu que renunciï a fer el bé i als meus drets civils i polítics?»

El cap de llista d'ERC afirma des de la presó d'Estremera que manté intactes "les ganes de servir al país" i que està il·lusionat perquè no el podran "retenir eternament rere els murs d'una presó"

No descarta cap via per implantar la República però avisa la CUP que "els ritmes i els compromisos han de ser col·lectius i assumibles per a la majoria" d'actors

Acusa Cs de ser "el projecte d'Aznar, que vol fracturar el país i dividir-lo en comunitats per raó de llengua o d'origen"

Els caps de llista de les dues candidatures de la dreta unionista (Inés Arrimadas i Xavier García Albiol) s'han negat a concedir entrevistes a NacióDigital en el marc de la campanya del 21-D. Carles Puigdemont (des de Brussel·les), Miquel Iceta, Xavier Domènech i Carles Riera sí que les han concedit i ho han fet amb tota normalitat i personalment. Ha estat possible preguntar, repreguntar i contrastar respostes. A Oriol Junqueras (Barcelona, 1969), el candidat d'ERC i el més ben posicionat per dijous segons les enquestes, l'hem pogut entrevistar però la seva reclusió a la presó d'Estremera des de fa més d'un mes ens ha obligat a fer-ho a través d'un qüestionari.

Carles Riera: «Aquesta vegada no negociarem sobre els objectius, sinó sobre el punt de partida»

Entrevista al candidat de la CUP per Barcelona: 'Hem de somriure, però també hem d'ensenyar les dents'

Encarem els últims dies de campanya i entrarem a la setmana de les eleccions imposades pel govern espanyol després d’un cop d’estat. La repressió ha estat forta i ho és, i el moviment republicà s’ha hagut de preparar ràpidament per a la resistència pacífica i la desobediència civil. Qui millor per a parlar de tot això que un deixeble de Lluís Maria Xirinacs, membre destacat de la Crida a la Solidaritat i actualment candidat número 1 de la CUP per Barcelona? Carles Riera ens atén entre més entrevistes, actes públics i reunions i ens ofereix algunes reflexions de pes sobre la situació actual i allò que es podrà fer d’ara endavant. El candidat de la CUP assenyala que la transició no s’ha pogut fer de la llei a la llei, com havien preconitzat alguns, que amb el somriure no n’hi ha prou, que caldrà negociar el nou govern parlant del punt de partida més que no el d’arribada, que algunes estructures d’estat no havien estat preparades amb realisme, que la posició dels comuns és més cínica que ignorant, i que caldrà fer passos endavant i passos enrere en aquesta nova fase cap a la consolidació de la República.

—Sou deixeble de Xirinacs.
—Intel·lectualment, en l’àmbit de l’independentisme, em reconec en dues persones: Lluís Maria Xirinacs i Aureli Argemí.

Jordi Sànchez: «En campanya des de la presó»

Fer campanya des de la presó és francament difícil. El Tribunal Suprem ha denegat fa pocs dies aquest dret amb l’argument que hi hauria un risc de crear situacions tumultuoses, és a dir violentes. Tal com us ho dic! El jutge ha vist una explosió violenta que ningú més no ha vist, ni a Catalunya ni a fora. Ni tan sols els més contraris al procés sobiranista mai no havien parlat d’explosió violenta. Però ara la justícia reescriu la realitat per posar-nos i mantenir-nos a la presó.

En aquesta mateixa línia, encara espero l’acceptació del recurs d’empara al Tribunal Constitucional per suspendre la presó preventiva davant diverses irregularitats de l’Audiència Nacional, per poder gaudir dels mateixos drets que els altres candidats. La ironia de la història és que el meu escrit va entrar a l’alt tribunal el mateix dia que el TC acceptava el recurs d’empara dels qui van assaltar la llibreria Blanquerna de Madrid i evitava així la seva entrada a la presó, mentre es resol el recurs presentat per aquests militants de l’extrema dreta contra la seva sentència de presó. No m’atreveixo a dir que el TC té dues vares de mesurar, però es fa llarg, molt llarg, esperar la seva decisió sobre el meu recurs.

Vicent Partal: «Com una muralla»

«Passe què passe, a hores d’ara ja és evident que aquest país resisteix i resistirà»

Reconeguem-ho: hauríem de ser morts. I enterrats. Per això van fer el colp d’estat. Tu no fas un colp d’estat per convidar a prendre cafè o per llegir poemes. Ho fas per matar el problema. Per matar-lo, si més no metafòricament, i enterrar-lo per sempre. Un estat com cal no fa tot això que ha fet l’estat espanyol sense assegurar-se de totes passades que no deixa cap opció de sobreviure al seu enemic, al seu antagonista. I tanmateix som ací, ben vius, en el darrer dia d’aquesta campanya electoral dissenyada per liquidar-nos. Ben dreçats. Sencers. Com una muralla.

Ja veurem què passa dijous en les votacions i en el recompte. Però, passe què passe, a hores d’ara ja
és evident que aquest país resisteix i resistirà. I poca broma, amb això. Ells han violat les seues lleis, han agredit a colps milers de ciutadans, han empresonat els nostres líders, han enviat a l’exili el president, han ocupat la institució d’autogovern, han perseguit piulades i piuladors, han amenaçat funcionaris, han censurat els mitjans públics, han omplert de mentides els papers i les ones, han fet decrets de guerra econòmica i han obert centenars d’expedients, milers. Ells han fet servir la justícia per ficar la por al cos de la gent, han prohibit els llaços, ens han obligat a retirar les pancartes i les banderes, han maldat per exterminar el color groc, han posat diners i més diners i més diners i més diners encara en una campanya desigual on dos dels tres caps de llista independentistes ni tan sols han pogut acudir als debats, ni recórrer els pobles, ni demanar el vot encaixant la mà de la gent, dels qui els voldrien votar.

Toni Comín: «El proper pas»

Els consellers a qui ERC va fer confiança perquè forméssim part del Govern a partir del gener del 2016 hem d’estar orgullosos de la nostra feina. Perquè el balanç de la nostra acció de govern és positiu. En un context de dures limitacions pressupostàries degudes a l’injust model de finançament i a les conseqüències fiscals de la crisi, amb les finances de la Generalitat primer segrestades pel FLA i després directament intervingudes, amb un marc competencial cada vegada més estret, sempre coartat per les sentències d’un Tribunal Constitucional cada vegada més centralitzador... tot i així hem tirat endavant un programa de reformes socials i institucionals valent i progressista. Polítiques d’esquerres, però rigoroses. Si alguna cosa necessita aquest país és que se’l governi des d’un reformisme transformador i alhora transversal, compromès amb la justícia social i la lluita contra les desigualtats més que amb cap altra cosa. Però capaç d’aconseguir canvis efectius, no només de somniar-los i proclamar-los. Necessitem una esquerra que, a més de voler una Catalunya més justa, sàpiga com governar per aconseguir-ho. I, d’entrada, per governar calen majories electorals prou àmplies, unes majories que només s’aconsegueixen des d’una esquerra inclusiva, capaç d’obrir-se a banda i banda, capaç d’entendre’s tant amb l’esquerra més radical —en el bon sentit de l’adjectiu— com amb els sectors amb un sincer compromís social que pugui tenir a la seva dreta.

Germà Capdevila: «Soraya i el Baró»

«La vicepresidenta del govern espanyol fa gala de la supressió de la separació de poders i la fiscalia mira cap a una altra banda»

Pràcticament totes les constitucions del món consagren el principi de la separació de poders, propugnada pel Baró de Montesquieu com a garantia contra els abusos de poders i com a sistema de contrapesos per preservar la llibertat política.

Quan un dels poders de l'Estat s'excedeix en les seves atribucions, hi ha un altre poder que actua per aturar-lo i garantir l'efectivitat del sistema democràtic cap a la població que no pot defensar-se per sí mateixa dels abusos dels governants.

Si Espanya no fos una democràcia de cartró pedra, l'aplicació inconstitucional de l'article 155 no hauria estat possible. La Justícia hauria actuat amb rapidesa per evitar-lo. Tanmateix, ens domina un Estat on els tres poders estan sota en control d'una casta política hereva d'una falsa transició, que té les mans lliures per fer i desfer.

Marta Rojals: «Aprofitar el parany del 21-D»

«Hem d'aprofitar la trampa del 21-T per internacionalitzar les mancances de la 'democràcia' espanyola i, si s'escau, les del projecte europeu»

Sembla una ximpleria haver-ho de recordar, però cada vegada que el sobiranisme ha ‘demanat’ un referèndum, ho ha fet partint de la base que n’acceptaria el resultat. Qualsevol resultat, cosa que també hauria de ser òbvia. Pel que fa als ‘indepes’, entenem que si guanyava una opció que no era la nostra, ens hi hauríem de posar fulles, si aquesta era la voluntat majoritària de la gent. I és clar que perdre el referèndum no implicaria abandonar la lluita, però l’única lluita que admetríem és la que es regeix per allò que algú va anomenar ‘la força de la raó’ contra ‘la raó de la força’. Perquè vèncer sense convèncer només és sostenible per la força, i aquest no és el nostre estil. Podem tenir molts defectes, però aquest sí que no: per a copiar el model espanyol no ens hauria calgut tanta molèstia.

Si ens atenem a les regles de joc de les democràcies avançades, ja no cal dir al dret d’autodeterminació, el problema no és pas a les files de l’independentisme. El problema és que, a Catalunya, la contesa sobirania-subjugació es dirimeix entre dues cultures democràtiques ‘diferents’, per dir-ho suau. Això de la ‘cultura democràtica’ va quedar exemplificat per sempre amb el referèndum pactat d’Escòcia: tothom va entendre que el Regne Unit –sense constitució, ell– tenia una cultura democràtica ‘diferent’ que el Regne d’Espanya i la seua constitució, la seua inquisició i la raó de la força bruta.

David Fernández: «Dignitat o excepció»

«Mai es menteix tant com abans d’unes eleccions,

durant la guerra o després d’una cacera»

Otto Von Bismarck

La por viu de la por. La mentida viu de la mentida. I la dignitat sobreviu, sempre atrotinada, gràcies a la dignitat. Sempre ha estat així. Sempre serà així. La por és una tecnologia del poder; l’excepció és una tecnologia de govern. I la doctrina del xoc que ens assetja, càstig d’Estat en territori hostil per al règim del 78, consisteix en provar d’imposar per vies excepcionals el que ja saben que és impossible de guanyar per vies democràtiques. En el rerefons, el deix d’una doble derrota assumida: que saben que han perdut i que saben que no poden guanyar –democràticament– aquesta societat. El deix no deixa pas automàtic a cap victòria immediata ni imminent, però serveix per aclarir el punt de partida sense oblidar l’horitzó d’arribada. Subconscient freudià, cada cop que Rivera i Arrimadas diuen –ai– que el problema va començar fa 40 anys, en situen, de ple i de fet, en plena dictadura. Van a por nosotros, poetitzaven els enyorats Accidents Polipoètics.

Joan Manuel Tresserras: «Aliar ambició i malestar»

Queden poques hores per a la jornada electoral més vergonyant de la història recent d’Europa. L’independentisme guanyarà»

Aquest malestar que sentim és atmosfèric. Aquesta tristor que ha vingut després de l’apoteosi de les il·lusions i els somriures, quan ens sentíem més forts cada dia, és en l’ambient. Hi ha una estranya olor en l’aire que respirem d’ençà de l’octubre. És l’efecte de la repressió. És l’efecte d’haver de conviure amb la brutalitat i, tanmateix, voler tirar endavant. És la incomoditat constant que provoca el propòsit de normalitat quan la normalitat és impossible. És l’absurd d’haver d’admetre que les pràctiques més dignes són proscrites i la gent més digna és a la presó, mentre la violència institucional i la corrupció campen com volen. Vulneracions de drets a dojo, amb la complicitat de jutges, mentre la caverna mediàtica els va elogiant les gràcies.

Joan Ignasi Elena: «Camins de Castella»

«Al sortir em va fer un darrer prec. Diga'ls que malgrat que els moments són severs, no defallim. Persistim i donem un missatge clar al món, i a nosaltres mateixos, el dia 21-D»

En un inhòspit racó de Castella, sense cap senyal de vida en llibertat a força quilòmetres a la rodona, sobtadament apareix a l'horitzó un edifici gris. Trist. Fred. Sense ànima. Tràmits burocràtics i sorolloses portes que es tanquen al passar. La temperatura és baixa i la sensació de fred és encara més intensa. Amara tot el cos.

Quan creues la darrera porta i et trobes l'Oriol Junqueras darrere d'un vidre de seguretat, tens la necessitat de pessigar-te per comprovar que sí, que el Junqueras és a la presó.

L'home que encapçala la llista que moltes enquestes apunten com a guanyadora, és a la presó. A la presó. Un home bo. Hi és, per les seves idees, que defensa apassionadament. I no pots evitar pensar en les desenes de corruptes que circulen lliures amb total impunitat i fins i tot amb fatxenderia. Alguns amb sentència. I ell tancat. I el Quim. I els "Jordis".

Laura Pinyol: «En diuen separació de poders»

«Gràcies Soraya per parlar clar. Gràcies per donar-nos la raó quan dèiem que no era normal que un cap d'estat se sumés entusiastament al "a por ellos, oe"»

Hi ha dos mantres que el règim del 78 ha repetit fins a la sacietat: que en absència de violència es podria parlar de tot i que a l'Espanya heretada del règim franquista hi havia separació de poders. Un i l'altre han estat desmentits airosament en els últims tres mesos. La sobirania nacional de l'Estat espanyol no es toca i per més propostes que faci l'independentisme per trobar una solució pactada la resposta serà contundent i amb violència si cal, sense vacil·lació. L'1 d'octubre.

Sobre la separació de poders ja s'intuïa que Espanya no era al podi dels països més exemplars. Per citar-ne alguns i no fer una afirmació a la lleugera, el World Economia Forum Global Index 2015-2016 situava la independència judicial de l'Estat en el lloc 84è de 140, per darere de Pakistan o Marroc. I la Comissió Europea, en l'informe The 2016 EU Justice Scoreboard ocupa la posició 22a de 28, just per darrera de Portugal.

Ignasi Aragay: «La frivolitat i el cinisme no són normals»

Els finals de campanya són camp adobat per a les sortides de to, tant dels que creuen que van bé com dels que estan desesperats. Esgotats els propis lemes i arguments, es deixen anar. Perquè hi tenen molt a guanyar o hi tenen poc a perdre. Ja hi estem acostumats, a aquest circ final. Passa, però, que aquesta no és una campanya normal. Per tant, els candidats que es pensen que són normals i que s’adrecen a gent normal, haurien de ser conscients que els seus rivals estan anormalment tancats a la presó o a l’exili. Són rivals als quals no deixen ser normals.

Quan la vicepresidenta espanyola es vanta d’haver escapçat l’independentisme, no s’adona que està delatant l’ús instrumental i barroer que la Moncloa ha fet de la justícia. Des de la seva altivesa, no s’adona, tampoc, que no té al davant polítics en igualtat de condicions, sinó privats de llibertat pel seu abús de poder. I quan Miquel Iceta s’instal·la en el paper de bromista simpàtic i compara Junqueras amb un osset de peluix, no s’adona que està seguint la veta als policies que ja van voler humiliar el líder d’ERC ni s’adona que l’humor esdevé crueltat quan recau sobre un col·lega del Parlament que està entre reixes per defensar les seves idees, les mateixes que fins fa poc discutia amb ell a l’hemicicle. No s’adona que, ara, la seva frivolitat no és normal.

Font: ara.cat

Víctor Alexandre: «El president Puigdemont i la dignitat»

"La pregunta és: quant trigarem a veure aquesta dictadura anomenada Espanya asseguda davant d’un tribunal penal internacional?"

Les eleccions catalanes del 21 de desembre no són unes eleccions legítimes, són unes eleccions dictades per un poder absolutista, hereu ideològic del que hi havia abans de la mort de Franco, i disposat a tot, inclosa, com ja s’ha vist, la violació flagrant dels drets humans, per tal que el poble català no pugui decidir sobre la seva pròpia vida. El pretext per imposar aquest totalitarisme és una Constitució –un frau en si mateixa, perquè va ser planificada pel franquisme i tutelada pels militars del dictador–, i un suposat article 155 segons el qual qui l’invoca té llicència per fer tot el que vulgui amb absoluta impunitat, entre altres coses perquè tant el poder que el pot invocar com els seus tribunals són exactament el mateix. A Catalunya, naturalment, hi tenen delegats que, mancats de sentit del ridícul, malden per semblar més espanyols que els espanyols. Són els Michael Jackson de la política catalana, negres esperpèntics que reneguen del seu color convençuts que com més sacralitzin la llei dels blancs més blancs seran ells.

divendres, 15 de desembre de 2017

David Fernández: «Banalització i excepció»

«No hi ha res més terrible, insultant i depriment que la banalitat»

Txèjov

Perversa per indecent, hi ha una dita oficiosa en la política oficial –la política aparador, la política 'Borgen', la política/espectacle, la política/negoci, la política/poder– que diu que allò que es diu en campanya queda en campanya. I després, sepulcral oblit i eixordador silenci. I en pocs dies, ja s'han escolat totes les varietats banals del fons d'armari de la infàmia. A mentida per minut. Però calma, que queden dies, el marcador de salvatjades és obert i les sentirem encara de molt més grosses. Ens superarem a nosaltres mateixos. One more time.

Mai he combregat amb el cinisme hipòcrita de la dita. Tot el contrari. Sóc incapaç, per decència comuna, d'oblidar les bestieses que es diuen, les bajanades que es perboquen i les vergonyes que es defensen. Siguin les que siguin, les retinc i se'm queden entaforades a la memòria. Les campanyes retraten el pitjor banal i brutal de cadascú. Que Puigdemont és a Brussel·les d'Erasmus, per exemple. Desgraciats que fan preteses gracietes que fan pura pena. Les paraules són armes, en tots els sentits. El llenguatge també humilia i colpeja i veritat i mentida estan fetes de la mateixa pasta –mots, paraules i declinacions. El rigor, en temps de populisme desinformatiu, salta pels aires. Malgrat continuï sent un valor democràtic essencial. «La nostra vida pública és, essencialment, el regne de la mentida, l'autoengany i la insídia» aclareix Riechmann. Show must go on.