Ramon Tremosa: «Por de l’apoderament ciutadà català»

A la tardor del 2017 a Catalunya ha desaparegut, no sabem per quant de temps, la possibilitat d’una resolució democràtica pacífica del conflicte polític català amb l’Estat espanyol. Com afirma el jurista eivissenc Josep Costa, autor del llibre imprescindible O secessió o secessió (A Contra Vent, 2017), no hi ha al món occidental desenvolupat cap precedent d’una demanda d’autodeterminació tan àmpliament majoritària (un 82% dels catalans a favor, segons el diari El País fa un mes) que no s’hagi pogut dirimir democràticament, tal com han fet el Canadà amb Quebec o el Regne Unit amb Escòcia. Aquesta és una gran anomalia i per això el cas català no és comparable a cap altre cas d’emancipació nacional: una voluntat rotundament pacífica i democràtica que s’enfronta a un Estat que, per aixafar-la, ara fa servir mètodes antidemocràtics i fins i tot violents.

La via catalana ja és una via pròpia cap a la independència, per tal com ha estat impossible seguir dins de la UE la via escocesa. Una via pròpia que es va veure l’1-O en mostrar molta gent una resistència pacífica i massiva a la violència policial. Una via pròpia que també es va veure el 3-O, quan una quantitat mai vista abans de catalans van controlar el territori i paralitzar el país: aquest control no es va fer a la manera clàssica, com un Estat controla el territori amb exèrcit o policia, sinó amb centenars de milers de persones i milers d’empreses aturant voluntàriament l’activitat econòmica per protestar contra la violència de l’Estat sobre la població civil pacífica.

He observat a les institucions europees que, del moviment pacífic català per la independència, el que preocupa, sobretot als països amb grans capitals centralistes més que no pas a l’Europa de llarga tradició democràtica, és l’apoderament ciutadà que suposa. El cas català no és només una qüestió d’una nació sense Estat que vol esdevenir un país normal entre països iguals. Si té èxit, a les grans capitals centralistes d’Europa temem que altres moviments polítics nacionals i altres reivindicacions socials es vegin estimulades a seguir una mateixa tàctica: politització pacífica i creixent de la gent (en el bon sentit de la paraula) i generació de majories socials que esdevenen majories parlamentàries, i canvien així models d’Estats seculars i models de negoci d’elits extractives, regulats des de poders centrals. Potser això explica la carta blanca que Rajoy ha obtingut dels governs europeus, ni que sigui per uns mesos, per reprimir de manera antidemocràtica la reivindicació pacífica catalana.

Així doncs, hem vist aquesta tardor que la classe dirigent a Madrid està disposada a sacrificar llibertats democràtiques per tal de mantenir el centralisme d’Estat i reprimir l’independentisme català. A curt termini la repressió, que inclou presó, exili i amenaces generalitzades, pot funcionar. A mitjà i llarg termini, si l’Estat espanyol no es reinventa com a Estat plurinacional, la independència de Catalunya té possibilitats de triomfar.

Per això els grans diaris alemanys fa mesos que avisen Rajoy que, si només aplica la via repressiva judicial i militar, farà que el 75% de la societat catalana sigui independentista i que, per tant, la independència de Catalunya s’esdevingui per inevitable. Per això demanen amb tanta insistència la mediació de la UE en la crisi catalana, precisament per trobar una solució política intermèdia com ara una reforma federal de l’Estat, i així evitar la independència.

La setmana passada va fer 95 anys que va néixer Joan Fuster: “La llibertat és un hàbit i no resulta gens fàcil d’adquirir. Només s’adquireix amb la pràctica”.

PS: Abraçada gran, presos polítics catalans, ara que rebeu EL TEMPS a les presons: sou testimoni d’immensa dignitat per a nosaltres i per als nostres fills.

Font: elTemps.cat