Mai m’hauria pensat que em tocaria escriure un article amb més de la meitat del Govern legítim de Catalunya entre reixes, i l’altra meitat, incloent-hi el President, exiliada a Brussel·les amb una ordre de detenció internacional pesant sobre els seus caps. I creieu-me, no és gens fàcil. Gens ni mica. Si m’ho permeteu, vull transmetre tot el meu escalf i el meu absolut respecte a ells, a elles, i a tots els seus familiars i amics que pateixen directament les conseqüències d’aquesta profunda injustícia. No esteu sols. No estareu mai sols. Farem tot el que estigui a les nostres mans perquè puguin tornar a estar amb nosaltres i amb els seus éssers més estimats. Farem tot el que estigui a les nostres mans per restaurar la democràcia i la llibertat al nostre país. Tingueu per segur que no us abandonarem, ni abandonarem els nostres somnis.
Ja fa temps que el podrit Estat espanyol i la seva mediocre classe política ha decidit dedicar-se a minar els drets i les llibertats de les persones que, en teoria, representen. És un fet. I el terreny que han triat és el de la repressió, la violència policial, i, inequívocament, la humiliació. Esclafar-nos no és suficient. Com més humiliant sigui la derrota, més orgullosos se senten. Pel seu narcisisme els reconeixereu. El que passa és que es pensen que ens coneixen i que ens dominen, però no tenen ni idea dels ideals amb els quals està unit aquest poble. Malgrat totes les diferències que hi puguin haver, els valors que uneixen els ciutadans que majoritàriament han decidit bastir la República de Catalunya tenen com a base fonamental la no-violència i el respecte profund dels drets humans. I aquesta convicció, amics i amigues, no es pot empresonar.
Us diré més. La veritable fraternitat és la que ens uneix amb aquells demòcrates que, sent obertament contraris a la independència, accepten sense pal·liatius la decisió de la majoria dels ciutadans de Catalunya que s’hi han pronunciat repetidament a favor. Parlo de gent digna com l’Albano Dante-Fachin o l’Àngels Martínez, a qui també acaben d’aplicar un 155 ben particular des de Madrid. I ho han fet els sorgits del 15-M. Perquè ens entenguem: la distància ideològica que tinc amb l’Albano i l’Àngels és immensa. Però mai, mai, mai de la vida permetré que se’ls posi a la presó per les seves idees, ni defensaré opcions polítiques que se’n farien còmplices. Altrament dit, mai secundaré aquesta actitud indigna del bloc del 155. Vull poder confrontar les nostres legítimes idees en el marc de la república d’homes i dones lliures que ens hem guanyat i no en la d’un Estat repressiu en descomposició. Perquè abans de defensar la independència, abans de defensar la República de Catalunya, sóc un demòcrata.
No podem negar que ens espera un període de repressió molt dura. Ni la rendició, ni la por, ni la rancúnia, ni la tremolor ens faran lliures. Ans al contrari. Hem de saber transformar els sentiments de tristor, de ràbia i d’incomprensió en una força que ens permeti derrotar els dogmes, la injustícia i la il·legitimitat. És palès també que les eleccions imposades unilateralment el 21-D s’estan preparant en un clima de falta de garanties de tota mena. Els piolins, els helicòpters, les patrulles, els defensors incondicionals de l’oligarquia, els empresonaments, les coaccions, les amenaces, les intimidacions, les humiliacions i les provocacions són les trampes que tenen minuciosament preparades. I és precisament per això que, com a demòcrates i practicants de la no-violència, hem de fer tot el possible per assegurar el màxim de garanties i desbordar novament les urnes de llibertat, de drets humans i de república. No serem nosaltres qui combati les urnes. El terreny de la tirania i de la violència no serà mai el nostre. Fem-ho pels qui s’ho han jugat tot. No defallim.
Font: elMon.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada