divendres, 10 de novembre del 2017

Jofre Llombart: «La repressió, moneda de canvi»

"L’estat ha començat a plantejar una simulació de negociació basada en la retirada progressiva de les mesures excepcionals imposades fins ara"

El pols entre l’Estat i l’independentisme està canviant de marc dialèctic. Està canviant per una barreja d’excepcionalitat, d’urgència, però també de cinisme i fins i tot perfídia. El resum seria aquest: s’estan aplicant mesures repressores de diferent gravetat per després convertir-les en moneda de canvi i matèria de negociació. És a dir, abans del 155 i de l’empresonament dels 10 presos polítics, el debat era sobre la idoneïtat de l’independentisme. Era un debat desigual perquè mentre els partidaris de la independència explicaven els motius pels quals seria positiu que la nació catalana esdevingui un estat propi; els detractors -enlloc de vendre les bondats de pertànyer a Espanya- alertaven sobre l’apocalipsi que suposaria si la separació es fes efectiva. Però era un debat més o menys polític, com ho demostra el fet que s’hi va colar la tercera via: un model territorial federal que només es visualitzava des de Catalunya però vaja, una proposta política al capdavall.

Ara ja no. Ara el debat ja no és polític. De fet, ni tan sols és un debat perquè en un debat normal una part no oprimeix l’altra ni en persegueix l’eliminació. L’estat ha començat a plantejar –i cada cop serà més evident- una simulació de negociació basada, precisament, en la retirada progressiva de les mesures excepcionals imposades fins ara. En l’últim mes i mig s’han portat policies i guàrdies civils, s’han fet càrregues sense cap conseqüència penal, s’han tancat webs, s’han consentit les agressions de militants d’ultradreta i sobretot s’han usurpat les institucions catalanes i –per damunt de tot- s’han empresonat 11 persones en total. Ara, i a més ben aviat, es farà servir tot això com una mena de mercadeig de retorn que serà venut com a distensió, diàleg i actitud pactista.

Ara, a la hipotètica taula bilateral el que abans era el referèndum pactat, ara serà l’alliberament dels consellers. El que podia ser un pacte fiscal, ara serà una restitució paulatina de la Generalitat als seus legítims gestors. Perquè fins i tot en aquests dos punts (155 i presos polítics) hi ha tanta diversitat de tecles que es pot fer una rebaixa al ritme que convingui. De fet, ja es va començar abans d’aplicar-ho. Per exemple, per blanquejar la posició del PSOE, es va vendre com a trumfo socialista que TV3, Catalunya Ràdio i l’Agència Catalana de Notícies no hagin estat intervingudes. Encara.

El sistema és sempre el mateix: aplicar o amenaçar amb mesures per després vendre el retrocés com un gest de bona voluntat. Pel que fa als presos, ja s’ha vist: Jordis, Junqueras, Vila, Forcadell, Nuet: una repressió a la carta per uns fets idèntics que, per més inri, serveix per introduir la llavor del dubte i la divisió a l’adversari. A més radicalitat ideològica, més presó. Un cop transmesa la idea que una sola nit a la presó és quasi un motiu de celebració, ara es seguirà amb l’operació alliberament: anar forçant les sortides dels centres penitenciaris a mida que s’acosti el 21 de desembre.

La ‘millora’ de la situació ambiental, a més, generarà un sentiment d’alleujament, d’altra banda molt lògic i humà, que ajudarà a donar una mena de legitimitat a aquest intercanvi d’avenços per presoners. Qui es pot oposar a qualsevol estratègia que comporti que un pare torni a veure els seus fills? Ningú. Molt pervers tot plegat.

Per tant, s’aconseguirà tenir la fotografia electoral de la benevolència perquè tots aquests gestos s’aniran succeint en plena campanya i s’allargaran fins després de les eleccions. Madrid confia amb una nova correlació de forces en què els independentistes –junts o separats- no arribin als 68 diputats i per tant hagin d’arribar a acords amb algú de Ciutadans, PSC o PP que tampoc ho aconseguiran. En aquesta situació, pretesament ingovernable, totes aquestes mesures serien matèria de pacte.

L’acció de l’Estat ha estat tan gran i tant multidisciplinar que les possibilitats de mercadejar són múltiples: ara et ‘torno’ els Mossos si deixes per escrit que mai faràs un referèndum unilateral, ara et deixo d’intervenir les finances si renuncies per escrit a muntar estructures d’Estat, i així fins l’infinit. I és clar, si l’independentisme capitula, el màxim que hi tindria a perdre l’espanyolisme és tornar a la situació prèvia a l’1 d’octubre: el Tribunal Constitucional seguiria tenint més poder que el Parlament i l’economia estaria sempre mermada per l’espoli fiscal. En resum, buscar la rendició de l’independentisme a canvi de deixar de reprimir, no pas en cedir cap tipus de sobirania. Es tracta, doncs, d’una estratègia tan burda com antiga perquè es fa servir des que hi ha conflictes entre nacions. I la primera manera de no caure en el parany és ser-ne conscient.

Font: elMon.cat

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada