dijous, 10 d’agost de 2017

Antoni Dalmau: «Fer el desentès»

És evident que la dinàmica que ha agafat en les darreres setmanes el procés sobiranista i, d’una manera més general, la política catalana té com a conseqüència una polarització molt clara entre els punts de vista antagònics dels partidaris i els detractors de la independència. Cal reconèixer que l’aposta del govern català i dels grups parlamentaris que li donen suport és molt alta, sobretot perquè l’actitud de l’Estat intenta segar-li l’herba sota els peus en tot moment i no s’està de recórrer a tota mena de pràctiques antidemocràtiques que van des del Tribunal Constitucional fins a les clavegueres policials.

És lògic, doncs, que per part dels contraris a la celebració del referèndum de l’1-O s’exerceixi una pressió creixent i desesperada a tots nivells. Els mitjans de comunicació d’aquest signe es descaren més que mai i multipliquen els titulars esbiaixats i catastrofistes, mentre que els personatges mediàtics més o menys unionistes són instats a prendre posició sobre aspectes ben allunyats de l’activitat quotidiana que els ha fet famosos. Així, no és estrany que, empesos per aquest corrent cada vegada més desfermat, sentim a dir coses que, en unes altres circumstàncies, farien pujar els colors a la cara d’aquells qui ara recorren fins i tot a l’insult o a la mentida. Tot s’hi val per tal de contribuir a frenar el referèndum de la manera que sigui.

Fins a cert punt, això es podria arribar a entendre: l’opció de la independència és tan radical, tan revolucionària, que sacseja els fonaments d’una Espanya còmodament instal·lada en un model tradicional i conservador, monàrquic i centralista, que se sent seriosament amenaçada per l’impuls del sobiranisme. La sorpresa es presenta quan se sumen a la campanya prohibicionista persones i grups que s’autoconsideren d’esquerres o que fan gala d’una puresa democràtica irreprotxable. Oblidant els seus fonaments ideològics, sempre proclamats, se sumen amb entusiasme al front antireferèndum que encapçala el govern del PP i el seu entorn mediàtic, amb el reforç de tota la maquinària estatal. I aquesta aliança tan “impia” no sembla pas que els faci perdre la son ni un sol moment.

Ho dic perquè és una evidència que l’acció agressiva del poder central va laminant cada dia els principis que són l’essència d’un estat de dret. Constantment són menystingudes les formes i els procediments que caracteritzen un país instal·lat en una clara separació de poders i en un respecte escrupolós als drets individuals i col·lectius. Tota aquesta gent que tan exigent es mostra en això que anomenen les “garanties” del referèndum –que veuen inexistents en totes les accions i previsions del govern de la Generalitat– fan el desentès i miren cap a una altra banda davant la barroera pèrdua de qualitat democràtica que caracteritza l’Espanya actual. No els sentim protestar quan es penalitzen preteses intencions i no actes concrets; quan es castiga Catalunya a un control de les seves finances que no es fa a ningú més; quan s’impedeix la compra de les urnes que altres comunitats autònomes han adquirit molt abans que nosaltres; quan es bloqueja un canvi del reglament del Parlament que presenta un contingut idèntic a la normativa anàloga del Congrés dels Diputats i d’altres parlaments autonòmics; quan es crida a declarar funcionaris invocant una ordre judicial inexistent; quan la fiscalia no mou ni un dit davant les denúncies de les clavegueres de l’Estat; o quan el Tribunal de Comptes es mostra inactiu davant tants escàndols de signe econòmic i en canvi s’apresta a multar els polítics catalans... En definitiva, quan es limiten els drets elementals dels ciutadans i s’empra una doble vara de mesura.

¿Quina degradació de l’estat de dret, de les nostres llibertats, estan disposats a consentir en silenci tota aquesta gent –alguns dels quals certament amics nostres– que es consideren catalanistes i demòcrates com el qui més? ¿També ells creuen que tot, absolutament tot, s’hi val si és que l’objectiu és frenar l’únic referèndum possible? ¿No s’adonen que la davallada objectiva del nostre sistema de llibertats també els castigarà a ells algun dia? ¿Que quan tot hagi passat, en un sentit o en un altre, la sempre fràgil Espanya democràtica haurà baixat tants graons que s’haurà situat molt per dessota dels mínims estàndards europeus? ¿No ho veuen, que aquesta pèrdua que ells consenten –guardant un silenci còmplice i fent el desentès– els arrossegarà a tots ells i ja no podrà redreçar-se?


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada