L’autoritat es converteix a vegades en detriment dels que la posseeixen, perquè fent-se ingrats es deixen arrossegar per l’orgull, caient finalment en la humiliació. – Sant Tomàs d’Aquino.
Aquests dies estem veient com gairebé tots els ministres i exministres recorden lleis per ocupar o prendre el control de Catalunya, i dic recorden perquè estan escrites des de fa temps, com la que diu que les Forces Armades garanteixen la sobirania nacional, o les corresponents a Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat o l’article 155 de la Constitució Espanyola, que resta escrit des que va entrar en vigor la Carta Magna. Parlem de lleis publicades al BOE, públiques, de lliure accés i de lectura fàcil. No fem referència a reglaments ministerials ni que desenvolupen lleis sinó lleis orgàniques o reial decrets que quasi formen part del cos legal de l’Estat i que han estat aplicades milers de vegades.
Que tot això sigui notícia demostra fins a quin punt desconeixem l’Estat, no ja el govern sinó les cordes i politges que ho regeixen tot. Escoltar suposats experts en seguretat exclamar-se per coses que estan escrites i formen part del corpus legal espanyol des de fa dècades, com les competències autonòmiques en determinats assumptes, no deixa de fer evident un secret a crits: poca gent perd el temps llegint el que està escrit i regula les coses. Només he sentit un parell de periodistes preguntant si el que feia la coneguda “Brigada Política” complia amb la legalitat vigent i si aquesta es regia pel marc constitucional, i la resposta va ser afirmativa. Els Estats, com que els animals, lluiten per sobreviure a les amenaces que poden trobar-se i és legítim que actuïn amb tots els mitjans dins de la cuirassa de lleis que els limiten. Aquesta cuirassa metafòrica, però, té una cosa que les cuirasses de debò no tenen i és que, si cal, arriba fins on arriben les interpretacions de les lleis.
Però com diu Sant Tomàs d’Aquino a la seva obra magna La Monarquia, d’on surt la cita inicial, aquesta autoritat pot girar-se en contra. Com ell, cal referir-nos a la tradició institucional romana i separar la potestas (capacitat legal), l’auctoritas (capacitat moral) i la maiestas (dignitat de qui ostenta la potestas i l’autoritas). En el cas d’Espanya, com a país de tradició llatina, aquesta separació és vigent tot i que sigui complicat veure-la a simple vista, però en casos com l’actual, on tremola una de les tres arrels de l’Estat, es fa palesa. Que el govern espanyol -no pas l’Estat- estigui perdent autoritas a Catalunya no deixa d’anar en augment cada cop que es recorda innecessàriament la potestas que té per actuar, passant de ser vist com un sistema democràtic a un que no té ni legitimitat ni autoritat degut a la vanitat dels seus ministres. Un fet que, ja en un tractat del 1267 com és l’obra tomista citada, es desaconsella perquè pot provocar la humiliació dels qui no paren d’ostentar amb orgull el seu poder.
Com si la vanitat en sí mateixa no pogués portar a la ruïna un Estat, Sant Tomàs escriu que les lleis han de ser fetes i aplicades sàviament, afegint: “els pobles s’adherien al seu govern i se sotmetien a seu poder, per la influència de l’equitat de les seves lleis”. Unes lleis que els propis magistrats incompleixen i, per tant, trenquen el contracte que els lligava a fer-les complir, com va ser el cas del fiscal Manuel Moix al capdavant d’Anticorrupció, ell mateix presumptament corrupte. O altres situacions on el Ministeri Fiscal vetllava per la integritat i la defensa de l’acusat més que pel compliment de la llei o, almenys, de la jurisprudència. Davant d’aquest fet, on les lleis esdevenen il·legítimes perquè la justícia no pot ser injusta, el poble perd l’adherència al govern a què estan sotmesos perquè la llei ha estat aplicada de forma arbitrària i no equitativa. El govern espanyol torna a fallar i, de nou, perd legitimitat per aplicar la llei i erigir-se com a garant d’aquesta.
Hi ha qui es resguarda en el monarca com si tingués el poder de fer res, demanant-li que actuï, saltant-se la mateixa llei que vol aplicar. La Constitució i el que n’emana no li atorga poders especials perquè pugui fer res, tret de qüestions protocol·làries. Aquest fet té com a conseqüència que molta gent vegi Espanya com una república hereditària amb un president sense poder i amb un cap de Govern fort enlloc d’una monarquia parlamentària on el rei, a través de la seva autoritas, busca el consens.
La vinculació entre Estat i govern, en el cas d’Espanya i degut a tot l’exposat anteriorment, està sent nul·la. Alguns membres del govern i de l’alta administració creuen que formen part de l’Estat però no és així. L’Estat sempre és allà, sobreviu i és implacable contra els qui volen acabar amb ell, provocant que hi hagi actors que creguin que ofrenen noves glòries al Estat quan en realitat ho fan al Govern i aquest, degut a la seva mala gestió i a haver posat en escac elements de l’Estat que mai haurien de sortir a la llum com ara les clavegueres, que no deixen de ser els engranatges de la maquinària d’un rellotge: se sap que hi són però un cop els desmuntes, si no en saps prou, els trenques el rellotge no funciona. A diferència d’una senzilla roda dentada, però, aquests engranatges es defensen i acaben amb qui els vol fer sortir de lloc.
La vanitat, l’orgull i l’arbitrarietat han acabat amb qualsevol legitimitat moral i política d’un govern que està posant en risc l’Estat. La pregunta, doncs, és què passarà quan aquest fràgil gerro, completament esquerdat, s’acabi trencant del tot deixant sortir el geni de la tirania o, per altra banda, si encara som a temps de reparar-lo i restaurar-lo, fent el que sigui perquè aquests il·lustres restauradors governamentals no segueixin fent el que fan.
Font: Lendavant.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada