dimecres, 7 de juny de 2017

Melcior Comes: «Operació Referèndum»

Van ser els teòrics polítics del Renaixement els primers que ens van parlar de la “raó d’estat”, aquell seguit d’instruments que és capaç de fer servir un entramat de poder per perpetuar-se. Maquiavel ho va teoritzar: un estat fa el que sigui per sobreviure com a tal, i no s’hi valen consideracions morals o jurídiques. Quan es tracta de la supervivència de l’estat, la política se separa de qualsevol altre debat: aquí rau precisament l’originalitat del que ha passat a la història com a maquiavel·lisme. L’operació Catalunya n’és només la vessant coneguda, però podem preparar-nos per al que pugui passar els propers mesos.

El que coneixem com a Regne d’Espanya és sobretot un entramat de poders i d’opacitats, de fils de sang i servituds, de connexions i nepotismes que deriven de la manera en què es va passar del vell règim franquista a aquesta democràcia que no ha acabat d’arribar al moll de l’os del que ha de ser un estat que estigui al servei dels ciutadans, d’uns ciutadans que s’han de cenyir fatalment a un ordre que no senten com a seu. Tot plegat acaba sent com una ficció, un gran decorat ple de guinyols, que hem d’acceptar per unes raons que ningú acaba de tenir totalment clares, més relacionades amb la por que no una necessitat compartida d’ordre.

Hi ha un afany total d’esbocinar qualsevol alternativa, de reduir-la a un absurd retòric o a un totalitarisme. És grotesc que un govern implicat directament, amb evidències a la vista de tothom, en casos de corrupció, continuï en el poder, avalat a més per bona part del vot popular, davant de la incapacitat de l’esquerra de construir una alternativa que podria girar-s’hi en contra. La immoralitat travessa l’oposició, incapacitada per por de perdre uns privilegis assentats en la putrefacció del sistema, i arriba fins als votants, que majoritàriament continuen donant corda a un invent que els perjudica, espolia i menteix. Tanmateix, el PP pot aprovar els pressupostos i impedir que les pròpies institucions l’investiguin.

L’independentisme és l’única alternativa decent, per descomptat, però fora de Catalunya no queda més que tòrcer el coll resignadament o refugiar-se en la sàtira contínua, com es fa des de l’esquerra. Sovint sembla que l’acudit és l’única opció, perquè tampoc trobareu cap opositor del PP que critiqui el paper que estan tenint els socialistes en enterrar la comissió parlamentària que investigava aquesta policia política contra Catalunya. Hi ha un cert progressisme que és molt conscient del que significa espiar, manipular, tergiversar, etc., quan ho veu a les notícies internacionals perquè ho fan Putin, Trump o Erdogan, però que és fantàsticament cec quan aquestes coses passen sota la seva finestra, almenys si la víctima és Catalunya.

Amb això, la complicitat és absoluta, d’igual manera que es va provar de destruir la carrera política de Pedro Sánchez perquè insinuava que podia arribar a parlar amb els partidaris de fer un referèndum. Sánchez ha après la lliçó, encara que hagi ara guanyat unes primàries contra l’aparell aviciat del propi partit.

Catalunya serveix per justificar-ho tot, i amb molt més èmfasi que no es feia amb el terrorisme d’ETA. Allò ho podien controlar, però el problema català se’ls escapa dia rere dia, per això necessiten doblar els esforços de manipulació i mentida. Catalunya, la solució del problema del seu “encaix”, és l’únic programa polític compartit pel bipartidisme que va fundar l’invent de l’Espanya del 78. Contra Catalunya i les seves aspiracions poden seguir fent funcionar la sòrdida màquina de l’Espanya de la corrupció, les desigualtats, la cobdícia i els privilegis. Saben que si Catalunya se’ls escapa –i ja se’ls ha escapat en bona mesura– hauran de refer tot el seu joc, amb uns resultats no només incerts, sinó inevitablement més pobres. Tot l’entramat espanyol, des del nacionalisme simbòlic a la banca i les seves clavegueres, s’assenta sobre la docilitat i laboriositat catalana, capaç d’una fidelitat, literalment, a prova de bombes.

En els propers mesos acabaran de caure totes les disfresses. Haurem de veure també si el nostre coratge i voluntarisme té prou gruix a l’hora d’enfrontar-se a un estat que, no ens enganyem, ho té tot a favor. La mobilització serà una de les claus, però també continuar sense que se’ns pugui fer cap retret en el compte de la violència simbòlica o real. Més enllà del referèndum que l’estat boicotejarà fins que no li quedi més remei que tolerar el que puguem acabar celebrant, quedarà un llarg camí per recórrer. No és gens senzill sortir del clavegueram.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada