dilluns, 12 de juny de 2017

Joan Mollà: «Espanya o Madrilàndia?»

Segurament, d’aquí a uns quants anys, quan Catalunya funcioni a ple rendiment com a estat independent, girant la vista enrera i al nostre voltant, sentirem veus provinents de la península que en el fons ens agrairan haver-los obert els ulls. I doncs?

Per una banda, segurament s’hauran adonat que moltes de les coses que deien dels catalans eren absolutament falses. I ja no entrem en barbaritats com que la resta d’Espanya finançava Catalunya, sinó, per exemple, la qüestió de la insolidaritat. Estic segur que les relacions amb els veïns de ponent seran bones, l’intercanvi comercial i les col·laboracions seran fructíferes. I allò que vagaríem per l’espai sideral, pobres, aïllats d’Europa, expulsant habitants forans i amb una pèrdua del vigor econòmic considerable, no eren sinó contes de la vora del foc.

Però sobretot, ens agrairan haver-los permès descobrir que Espanya anava nua,ensenyant les vergonyes. Que la seva estructura d’acumulació de poder i de diners en un nucli dur anomenat Madrid era a costa d’anar arruinant la resta de territoris, i que això era insostenible. Amb Catalunya es podia anar dissimulant, sempre que la crisi no s’aguditzés. Però igualment a la llarga, resultava inviable, endeutant-se per pagar les pensions, incapacitats per disminuir l’atur i la precarietat, per no prendre mesures dràstiques de reorientació de l’economia, com ara prioritzar la productivitat industrial en comptes de la pura especulació o les construccions faraòniques inútils. (inútils excepte per a les butxaques dels escollits )

En definitiva, vist de fora estant, veurem que el concepte d’Espanya és com una galàxia en descomposició: un forat negre que xucla tota la matèria del seu voltant, establint una estructura fèrria, d’autopistes i trens que tots surten o van a parar al mateix lloc. I que els serveix per anar estenent els seus tentacles més i més lluny: amb un parell d’hores, des del melic del món poden anar a qualsevol punt dels seus dominis: un concepte d’estat que consisteix, essencialment, en Madrid i el seu extraradi. Vet-ho aquí. Per això crec que això no és Espanya, i suggereixo anomenar-la Madrilàndia.

I si llavors ens demanessin com fer-ho per tirar endavant, els podrem dir que cada país ha de trobar el seu camí. Però possiblement, si no és amb una autèntica revolució, no faran net: arranar el franquisme, passar de monarquia a república, fer una autèntica neteja de les poques famílies que sempre han anat acumulant diners i poder, oblidar-se de la supervivència a base de subsidis i picaresca, guerra a la corrupció des de dalt de tot fins a cadascú, no esperar que l’estat resolgui els problemes sinó tenir iniciativa…Feina ingent, però que fomentant-ho des de les escoles, uns mitjans de comunicació dignes i l’ús de les xarxes d’interacció social d’avui en dia pot ser factible. Però no en quatre dies…

Emprant terminologia matemàtica, podriem concloure que la independència de Catalunya és condició necessària, però no suficient, per a la regeneració d’Espanya. O sigui que, a més de per la nostra pròpia supervivència, també per a fer-ho possible, enllestim i fem via. I després, si s’ho proposen, que ells facin la seva feina i ja els donarem la mà.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada