dimecres, 5 d’abril del 2017

Vicent Partal: «L’estat no és la seua propietat»

«Simplement això: l'estat no és de propietat seua i no poden fer-ne el que vulguen. I nosaltres no podem tolerar ni un segon que s'ho pensen, que ho és»

Ahir el grup Drets va portar al Tribunal Suprem espanyol una querella contra vuit magistrats del Tribunal Constitucional, acusant-los de prevaricació. Els acusen d’aquest delicte per haver permès d’aprovar la llei que reformava el Tribunal Constitucional mateix i que li donava capacitat sancionadora. Els juristes catalans consideren que aquests vuit magistrats ja sabien que aquesta reforma ‘vulnerava l’estat de dret’ quan van ratificar-la i que, per tant, van delinquir.

La denúncia va en la línia de diverses iniciatives recents en les quals partidaris de la independència porten a judici l’estat per les activitats d’aquest contra la independència. I això, l’acumulació de casos com aquest, ha fet que alguns sectors de l’independentisme no acaben d’entendre ni d’acceptar aquesta mena de gests, perquè consideren que a hores d’ara no hauríem ni tan sols de perdre el temps posant plets a l’estat.

Discrepe d’aquesta posició, per tres raons. Dues són, diguem-ho així, instrumentals. En primer lloc perquè per arribar als tribunals europeus cal haver esgotar les possibilitats dels tribunals estatals, i fins i tot després de la independència caldrà continuar defensant la dignitat. Però també, en segon lloc, perquè poques coses tenim a les nostres mans més clares que aquesta podrimenta judicial en què ens volen obligar a viure per a explicar a l’estranger la mena d’estat on som. I l’excepcionalitat d’aquest estat, en el pitjor sentit de la paraula.

Tanmateix, més enllà de les raons instrumentals, vull posar sobre la taula un argument de fons: l’estat no és seu. Simplement això: l’estat no és de propietat seua i no poden fer-ne el que vulguen. I nosaltres no podem tolerar ni un segon que s’ho pensen, que ho és.

Un estat, qualsevol estat, és de tots els ciutadans que hi viuen. I en el mentrestant, en un mentrestant que és més curt per a la gent del Principat que no per a la de la resta del país sotmès a Espanya, aquesta és una regla bàsica que no podem deixar que vulneren. Per dignitat en primer lloc. Perquè fins al minut mateix en què l’estat espanyol deixe de ser l’estat dels catalans cal exigir que es comporte amb decència i de manera democràtica. Per solidaritat també, perquè desmuntar el seu tripijoc és clau per als ciutadans de la resta dels Països Catalans que continuaran formant-ne part i per als espanyols, bascs i gallecs que hauran de continuar enfrontant-s’hi. I fins i tot per prevenció, perquè tan exigents com siguem els ciutadans amb l’estat espanyol d’avui demà ho haurem de ser amb l’estat català.

Però sobretot ho hem de fer per oportunitat política: per desmuntar-los, per despullar-los, per causar el caos. Quan el Constitucional assumeix mesures impròpies hi ha magistrats que s’hi enfronten i parlen de colp d’estat, la Comissió de Venècia emet un dictamen que ho desautoritza i fins i tot el president del tribunal el dia que se’n va diu que això és un error monumental. Quan retiren a Francesc Homs la condició formal de diputat, ni tan sols els magistrats de les corts espanyoles saben què fer ni quin abast pot tenir allò i si Homs tornarà a ser mai diputat o no. Quan a l’Audiència dita ‘nacional’ li arriba la kafkiana acusació contra Joan Coma resulta que no sap ni què fer i torna el cas al jutjat de Vic, rentant-se’n les mans. Són tres exemples molt interessants i significatius que indiquen que l’estat es fa un embolic ell mateix promovent decisions arbitràries, situades fora del joc polític democràtic. I penseu que, vist tot això, tenint una oportunitat com aquesta, nosaltres els hem de regalar el nostre silenci i la nostra abstenció? Jo crec que no.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada