“No hi haurà referèndum perquè Espanya és una democràcia”. Així de contundent va ser la resposta de Soraya Sáenz de Santamaría a una pregunta del senador Miquel Àngel Estradé aquesta mateixa setmana. Per tant, la vicepresidenta contraposa el referèndum, màxima expressió de la sobirania popular, amb la mateixa democràcia. Talment com ho va fer fa uns mesos l’actual delegat espanyol a Catalunya, Enric Millo, quan va afirmar que “els referèndums consoliden i accentuen els conflictes”. Vaja, que les urnes no serveixen per arreglar problemes, sinó per fer-los més grans.
La presidenta de la Junta d‘Andalusia tampoc es va mossegar la llengua: ahir mateix, en un col·loqui de Tribuna Barcelona, Susana Díaz va deixar anar que ni ella “ni cap demòcrata pot acceptar que es vulgui desconnectar Catalunya de la resta d’Espanya” (ni que una majoria de catalans així ho decideixin, afegeixo jo). Res de nou, fa un temps, Alfonso, el germà de Juan Guerra, en un article a la revista Tiempo, ja oposava el dret a decidir amb democràcia i demanava obertament la suspensió de l’autonomia catalana.
El problema és que quan parlen ja no saps si ho fa un dirigent del PSOE o bé un del PP. El seu mimetisme pel que fa a la qüestió catalana és tal que si obre la boca Susana, hi sents Soraya rondinant amb accent andalús. I viceversa. I mentrestant, el món continua girant. I aquesta Europa que ells –populars i socialistes- diuen que, en cas d’independència, ens expulsarà fins als llimbs de l’espai sideral, segueix veient com les seves siluetes es modifiquen i contínuament apareixen nous estats.
La realitat és tan evident com observar un mapa d’Europa de principis del segle XX i un altre d’actual: dels 20 estats que hi havia al 1900 hem passat als 51 d’avui. Senyal que el naixement de noves col·lectivitats no va, com ens volen fer creure PP i PSOE, contra els nous temps. O és que Noruega, independitzada de Suècia l’any 1905 amb un referèndum és un anacronisme?
O Finlàndia, que va declarar la seva independència el 1917? O Irlanda, que va aconseguir que la Gran Bretanya la reconegués el 1921? O Islàndia, que va desconnectar de Dinamarca l’any 1944, quan el sí es va imposar en un referèndum? O les tres repúbliques bàltiques, que van tirar pel dret el 1991, després que els líders europeus els haguessin dit que fora de l’URSS de Gorbatxov només hi havia l’infern?
La història d’Europa i del món ens han demostrat que el referèndum és la millor solució per donar resposta a problemes polítics. Com a les mencionades Noruega o Islàndia. Com a Malta. Com a Escòcia o el Quebec. Com a Estònia, Letònia o Lituània. Només negant aquesta realitat es pot ser tan mesquí per contraposar les urnes a la democràcia, els vots a la democràcia, els referèndums a la democràcia.
Com ho fan Soraya Díaz o Susana Sáenz de Santamaria (perdonin la broma). O, fins i tot, és pot anar encara més enllà en el despropòsit. Com el ciutadà Francesc de Carreras, que en un article al diari El País fa pocs mesos afirmava que “el referèndum, com a forma de participació és de molt escassa qualitat”. I perquè?, es preguntaran vostès. La resposta la dóna ell mateix: “els ciutadans no solen tenir coneixements suficients per expressar un criteri ben fonamentat, amb la qual cosa les seves respostes es deixen guiar més per les emocions que per la racionalitat”. Terrible.
Font: NacioDigital.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada