diumenge, 10 de desembre de 2017

Josep Casulleras: «Brussel·les queda col·lapsada per una manifestació que mai no havia vist»


Crònica de la manifestació que ha omplert el centre de la capital europea de desenes de milers de catalans clamant per la República

Brussel·les no havia vist mai una manifestació així. Més de quaranta-cinc mil persones, segons la policia belga, vingudes de tots els racons del país i d’uns quants llocs d’Europa han trencat les expectatives de la convocatòria ‘Omplim Brusel·les’. De manifestacions d’aquesta magnitud n’havien vist, al cor de la UE, però mai cap com aquesta, en què tantíssima gent ha vingut d’un país que és a mil tres-cents quilòmetres de distància per carretera i en desenes de vols i que passarà a la història. Les autoritats municipals de Brussel·les s’han vist sobrepassades pel col·lapse de manifestants que hi havia dins el parc del Cinquantenari i als voltants. Milers d’estelades i crits de denúncia de la repressió espanyola contra l’independentisme català, de condemna pel manteniment de quatre presos polítics, de suport al president Puigdemont i als consellers a l’exili Puig, Serret, Ponsatí i Comín. ‘No esteu sols!’, ha estat el crit més repetit.

Iniciativa molt interessant: «Raons per la República. Eleccions 21-D»

Oi que sovint t’assalten dubtes que no saps dissipar? «Què passarà el 22-D si guanya l’independentisme?» O «com desplegaran la República Catalana si les institucions estan intervingudes amb l’aplicació de l’article 155?» I de ben segur que també hi ha preguntes dels teus familiars, amics i coneguts que no saps respondre! Doncs ja no cal que t’angoixis més: ara tens una eina molt eficaç, fàcil i ràpida que tant pots utilitzar tu com recomanar-la als teus. Es tracta d’un xat (una conversa escrita per mitjà del mòbil o de l’ordinador) de ciutadà a ciutadà, en què pots fer una pregunta i et responen immediatament, amb una amabilitat exquisida!!

No ho dubtis i fes-la servir!! Vés a http://www.raonsxrepublica.cat/ i t’ajudaran a difondre amb més seguretat les raons per construir una república! Som-hi!!

Antoni Castellà: «El dia 27 no es complien dues de les tres condicions indispensables per a la implantació de la República»

Entrevista al portaveu de Demòcrates de Catalunya i candidat d'ERC a les eleccions del 21-D

Antoni Castellà ha estat diputat de Junts pel Sí aquesta darrera legislatura, després de trencar amb la Unió de Duran i Lleida i Ramon Espadaler i de fundar Demòcrates de Catalunya, partit del qual és el portaveu. És una de les veus més clares i directes de l’independentisme de centre i d’ordre, i no descarta de continuar amb la via unilateral si l’estat espanyol es nega a negociar després d’una hipotètica victòria independentista el 21-D. A més, explica que no es complien dues condicions de les tres que hi ha per resistir l’embat de l’estat espanyol després de proclamar la independència: el control dels Mossos d’Esquadra i la capacitat financera de la Generalitat.

En aquestes eleccions, es presenta com a número quinze de la llista d’ERC a Barcelona. Conversem sobre els condicionants d’aquestes eleccions excepcionals i les incògnites que hi ha més enllà del 21-D. Qui hauria de presidir la Generalitat? Com es farà efectiva la República? Cal que l’independentisme superi el 50% dels vots? És possible la independència, en aquesta legislatura? Hi ha sobre la taula l’amenaça de violència de l’estat espanyol?

—Marta Rovira o Carles Puigdemont?
—Què voleu dir? Els dos!

Pere Cardús: «Carles Puigdemont pot ser reelegit president sense trepitjar el parlament?»

Analitzem les opcions reglamentàries i legals, la jurisprudència i els precedents per a la constitució del parlament i la sessió d'investidura

L’excepcionalitat política de les eleccions del 21 de desembre és més que evident. Ve donada per les condicions amb què han estat convocades, per les limitacions de la campanya al bloc partidari de la República i per la dificultat previsible a l’hora de poder complir el mandat democràtic que pugui donar la ciutadania. De fet, hi ha candidats que directament no poden fer campanya a Catalunya perquè són a la presó (Oriol Junqueras, Jordi Sànchez i Joaquim Forn) o perquè són a l’exili (Carles Puigdemont, Lluís Puig, Meritxell Serret, Clara Ponsatí i Toni Comín). Aquesta absència de garanties democràtiques no sembla que preocupi els partits que van exigir-les incansablement el setembre, quan es tractava del referèndum, a la vegada que les institucions que ells defensaven s’ocupaven de destruir-les.

Arribats a la situació actual, amb dos candidats a la presidència sense possibilitat de fer campanya i amb uns quants drets vulnerats per la persecució i la repressió política d’Espanya, se’ns presenten un parell de preguntes ben clares: Carles Puigdemont podrà ser elegit president de la Generalitat si no ha pogut tornar a Catalunya? Ho podrà fer Oriol Junqueras? El debat és més evident que mai quan ahir Puigdemont (Junts per Catalunya) va respondre des de Brussel·les a Carles Mundó (ERC), que havia suggerit que calia que la candidatura del president anunciés un candidat a la presidència alternatiu perquè hi havia una ordre de detenció que feia impossible l’assistència a la presa de possessió. Abans de respondre a aquest punt concret sobre la investidura, cal resoldre alguns dubtes més de caràcter tècnic i polític. Vegem-los:

Jordi Goula: «Cada any ‘regalem’ a l’estat espanyol el doble del nostre pressupost de salut»

La Generalitat intervinguda ha fet públic que el dèficit fiscal del 2014 amb l’estat espanyol fou de 16.570 milions d'euros, un 8,3% del PIB

Quan, dilluns passat, la Generalitat –intervinguda, per cert– va fer públic el dèficit fiscal del 2014 amb l’estat espanyol, que puja 16.570 milions –un espectacular 8,3% del PIB– no vaig poder estar-me de fer un piulet. ‘No entenc com, amb aquesta xifra al davant, hi ha gent que vota partits que la volen perpetuar. Que no veieu què podríem fer a Catalunya amb aquests diners en educació, sanitat i infrastructures per a tots?’ I, al cap d’una estona, vaig rebre la resposta d’una noia que em va fer rumiar. ‘És que molta gent no sap què és el dèficit fiscal’, deia. I vaig pensar que potser tenia raó. I si és així, els qui sí que ho sabem no tenim perdó de no haver-ho explicat millor i amb més contundència a la ciutadania. Com pot ser que la gent no sigui conscient de què representen, per al seu benestar, els 45 milions d’euros que donem cada dia a fons perdut? Què hem fet malament entre tots?

És ben curiós que ens passi això ara, que, després de tants anys de negar-ho, l’estat ja admet el dèficit. Segons Ángel de la Fuente, el dèficit fiscal català el 2014 se situava en poc menys de 10.000 milions, i fa un temps el PP extremeny avisava que una ‘quota’ com la basca per a Catalunya faria perdre 16.000 milions a la resta de comunitats autònomes de règim comú. Bé, ja és molt que ho acceptin quan han passat dos anys només des que en Borrell deia que eren 3.000. Bé, sembla que de mica en mica –dins la guerra de xifres– es va acceptant que el ‘dèficit fiscal’ no és un invent català.

Andreu Barnils: «Miquel Iceta a la presó?»

«Si això no és 1940, ni la Gestapo es troba enlloc, voleu dir que és estable i té futur el mini règim de Vichy on vivim instal·lats? Uns a presó i exili, uns altres manant, i els tercers equidistants... exactament, fins quan?»

Fins fa quatre dies això ha estat l’infern. A nosaltres ens han entrat fins a la cuina i el president el teníem acorralat. Les pitjors setmanes, hem viscut. A casa, un minirègim de Vichy, que encara dura, amb Miquel Iceta i els comuns d’Ada Colau donant pornogràfiques lliçons. Botxins culpabilitzant víctimes i els equidistants, també. L’horror fet present. A sobre, a l’estranger, el president era perseguit amb una ordre d’arrest internacional i una ordre de detenció europea. L’escenari era depriment i perillós: el president català no es podia moure de Bèlgica. Hi havia el greu risc de ser enviat a Espanya. I Espanya era presó.

Però els dies passen de pressa. I quatre, més: Puigdemont ja no és perseguit. L’ordre d’arrest internacional ha caigut. L’europeu, també. Resulta que al final la justícia espanyola es rendeix i retira l’ordre de recerca. Per primera vegada en setmanes, Espanya en retirada. L’Audència Nacional mana a Espanya però a Europa, no. No supera la prova. La truita s’ha girat i ara és Espanya qui queda acorralada: Puigdemont és lliure a tot el món, menys a l’estat espanyol. Spain is different. Ho torna a ser. I veure el PP insultant polítics belgues no és res més que la frustració de la seva derrota. La constatació d’un fet. No som 1940, la Gestapo no existeix, i el president català no serà entregat a la frontera.

Oriol Junqueras: «Sortim a sumar, sortim a guanyar»

Imagineu-vos que un partit fort, cohesionat, generós, amb capacitat de sumar majories transversals, amb una trajectòria honesta, neta sempre, que treballa pel progrés social, que eixampla espais i que duu la República als seus gens, guanya el 21-D.

Seria una gran notícia, seria un pas ferm endavant i alhora una regeneració de la política catalana i un rearmament en les nostres conviccions. El país, en majúscules, ho necessita. Un país que no pot ser patrimoni de ningú perquè això el fa més petit, un país que s’ha de visualitzar de tots si volem guanyar i assentar allò que va ser la voluntat de votar per decidir aguantant la pluja de cops de porra o la rèplica cívica de l’Aturada de país; ambdós amb un protagonista i motor principal: el poble, els ciutadans.

Som els hereus de Macià i Companys, som els hereus d’un Octubre que s’estudiarà als llibres d’història, un Octubre que no ha estat el final de res sinó el principi de tot. Però també volem ser els hereus dels que van dignificar barris i ciutats als anys seixanta o els que van fer de l’Escola Catalana una Escola de tots.

Vicent Partal: «A Brussel·les, un poble simplement admirable»

«La dignitat, la contundència, la fermesa i l’elegància amb què es defensen la llibertat, la independència, els presos polítics i els exiliats genera una força descomunal, una alegria de lluitar que ha d’alimentar la República proclamada»

Durant aquesta darrera dècada, el creixement, la consolidació i les victòries de l’independentisme han estat fonamentats i marcats per les grans mobilitzacions populars. Des del carrer, la gent ha empès els polítics a convocar referèndums i eleccions, a guanyar referèndums i eleccions, a formar govern, a proclamar la República. Ho ha fet ajuntant mans o aguantant els cops de bastó. Amb calor i amb fred. Desplaçant-se fins on calgués. Ahir, la gran manifestació de Brussel·les va significar, en aquest sentit, un nou un impuls monumental. A la capital de la Unió Europea s’hi va veure un poble simplement admirable. Excepcional.

La policia belga, com totes, compta els manifestants a la baixa. La xifra oficial de quaranta-cinc mil persones és, en qualsevol cas, espectacular. Impressionant. No crec que cap més país del món estiga en condicions avui d’organitzar una cosa comparable. Tants milers de persones desplaçant-se per donar suport al seu govern en l’exili i per dir-li a Europa que desperte i se n’adone que té un problema gran que, encara que no ho vulga veure, l’afecta.

Jordi Borràs: «El fantasma ets tu, Pablo»

Sonia Rescalvo, transsexual assassinada l'any 1991 per un grup de cap rapats neonazis al Parc de la Ciutadella de Barcelona. La van matar a puntades de peu. Guillem Agulló, un jove maulet assassinat l'any 1993 d'una punyalada al cor. Va morir fruit d'una emboscada criminal perpetrada per un grup de neonazis a Montanejos, al País Valencià. Susana Ruíz, agredida sexualment i estrangulada fins a la mort en sortir d'una casa okupada de Madrid l'any 1993. El seu assassí confés també era un neonazi. Aitor Zabaleta, un basc de 28 anys aficionat de la Reial Societat apunyalat mortalment l'any 1998 per un grup de caps rapats seguidors de l'Atlètic de Madrid que anaven a la caça d'aficionats bascos. Roger Albert, un jove punk assassinat d'una punyalada al coll amb un ganivet d'escorxar. El va matar un cap rapat neonazi un fatídic 15 d'agost de 2004 al barri de Gràcia de Barcelona, mai t'oblidarem, Roger. Carlos Javier Palomino, de només 16 anys. Un militar d'ideologia neonazi li va segar la vida d'una ganivetada al Metro de Madrid l'any 2007. Carlos Gustavo Bueno, assassinat l'any 2010 d'una pallissa a Cornellà de Llobregat al crit de «sudaca de merda».

Ramon Tremosa: «Por de l’apoderament ciutadà català»

A la tardor del 2017 a Catalunya ha desaparegut, no sabem per quant de temps, la possibilitat d’una resolució democràtica pacífica del conflicte polític català amb l’Estat espanyol. Com afirma el jurista eivissenc Josep Costa, autor del llibre imprescindible O secessió o secessió (A Contra Vent, 2017), no hi ha al món occidental desenvolupat cap precedent d’una demanda d’autodeterminació tan àmpliament majoritària (un 82% dels catalans a favor, segons el diari El País fa un mes) que no s’hagi pogut dirimir democràticament, tal com han fet el Canadà amb Quebec o el Regne Unit amb Escòcia. Aquesta és una gran anomalia i per això el cas català no és comparable a cap altre cas d’emancipació nacional: una voluntat rotundament pacífica i democràtica que s’enfronta a un Estat que, per aixafar-la, ara fa servir mètodes antidemocràtics i fins i tot violents.

La via catalana ja és una via pròpia cap a la independència, per tal com ha estat impossible seguir dins de la UE la via escocesa. Una via pròpia que es va veure l’1-O en mostrar molta gent una resistència pacífica i massiva a la violència policial. Una via pròpia que també es va veure el 3-O, quan una quantitat mai vista abans de catalans van controlar el territori i paralitzar el país: aquest control no es va fer a la manera clàssica, com un Estat controla el territori amb exèrcit o policia, sinó amb centenars de milers de persones i milers d’empreses aturant voluntàriament l’activitat econòmica per protestar contra la violència de l’Estat sobre la població civil pacífica.

Jordi Muñoz: «Les institucions autonòmiques»

«Sembla raonable que l’independentisme tingui un pla concret i transitable per reprendre’n el control a partir del 21 de desembre»

És evident que les institucions autonòmiques tenen un marge clarament insuficient per satisfer les aspiracions de bona part de la societat catalana, i no parlo només de l’independentisme. Al darrer baròmetre del CEO, sense anar més lluny, un 66,4% des enquestats va respondre que Catalunya tenia un nivell insuficient d’autonomia. I el treball de camp fou, majoritàriament, previ a l’aprovació del 155 al Senat.

De fet, aquesta insatisfacció força transversal amb el nivell d’autonomia és un fet estructural a l’opinió pública catalana. És el que va portar a l’intent de reforma de l’Estatut. Tanmateix, des de l’esclat de la crisi, la resposta de l’Estat ha sigut més aviat recentralitzadora i, per tant, l’autonomia realment existent ha anat allunyant-se cada vegada més del punt ideal preferit per la majoria. La recentralització ha vingut per una combinació de mecanismes, des del control financer, lleis de bases clarament invasives, recurs sistemàtic al TC i suspensió cautelar automàtica de pràcticament qualsevol llei del Parlament. La intervenció econòmica i el 155 són la culminació d’aquest camí.

Esteve Plantada: «Escolta, Europa»

«Som l'impuls d'un poble mobilitzat que creu en el progrés i que mai no defallirà en la defensa de la democràcia»

Per desgràcia del procés sobiranista, de la salut democràtica de l'Estat i d'un debat que només persegueix una humiliació definitiva, que l'argumentari de l'unionisme es resumeixi a "mira qué pone tu DNI" és prou simptomàtic del nivell. Així s'expressava, aquest mateix dijous, i amb l'habitual to fatxenda, la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría. No ha dubtat a afegir-hi que "en campanya, normalment els candidats van als votants a demanar el suport, i ara han hagut d'anar allà on hi ha el candidat, i això ja és significatiu".

Senyora vicepresidenta, la clava: mai ha estat tan significatiu que 45.000 electors, ciutadans d'aquest país que vostè afirma que representa tan bé, hagin hagut de desplaçar-se massivament per poder vestir de groc sense censures ni prohibicions, o per poder escampar el clam d'un poble que viu indignat per una situació política grotesca, repressiva i impròpia d'un país instal·lat en la modernitat i la maduresa. Un país on les llibertats no són el motor per construir una vida millor, sinó que són el cop de porra que evita que els ciutadans es moguin d'una zona de confort miserable, sempre sota l'amenaça de la llei marcial.

Jofre llombart: «Constitució uniformada»

Aquesta setmana, a Barcelona, s’ha fet un acte per commemorar el 39è aniversari de la Constitució. Era la primera vegada que aquest tipus d’acte es celebrava a la Delegació del govern espanyol a Catalunya des que està aplicat l’article 155. En el mateix acte però del 2013, Pere Navarro, Alícia Sánchez Camacho i Albert Rivera van protagonitzar el brindis constitucionalista a uns dies perquè s’anunciés el 9N. Des d’aleshores, importa més les fotografies que surten d’aquest acte que no pas el què s’hi diu. Entre altres coses perquè tots els discursos que s’hi han fet, sigui qui sigui el delegat del govern, parlen sempre de la vigència de la Constitució com a solució per a tots els problemes. Tant se val quin és l’ítem del moment: sempre es branda la carta magna espanyola com a remei. ETA? La Constitució hi farà front. Corrupció? La Constitució té els mecanismes per eradicar-la. Crisi Econòmica? Nyec. Però és igual: la Constitució permet una reforma exprés i estiuenca per tocar l’article 135 i obeir Angela Merkel. I evidentment, si la Constitució és la solució a tot, també ho és amb el desafiament independentista. A aquest acte hi van cada any els alts comandaments de la Guàrdia Civil, de la Policia Espanyola, de l’Exèrcit i dels Mossos d’Esquadra. També hi eren el 2013, però aquell any, Navarro, Rivera i Sánchez Camacho es van emportar la instantània de la jornada. En canvi, aquest any l’han acaparat els cossos policials abans esmentats perquè no hi eren els líders del PSC, el PP i Ciutadans. Només hi eren Enric Millo i Dolors Montserrat en nom del govern espanyol. Tots dos brindant amb la Guàrdia Civil, la policia, els Mossos intervinguts i l’Exèrcit. Aquell brindis del 2013 el protagonitzaven polítics que es poden votar si et ve de gust, però aquest 2017 la celebració s’ha fet amb el lideratge dels uniformes. Dit d’una altra manera: s’ha traslladat la imatge que, a Catalunya, la constitució la defensen la policia i no els arguments. I sí, és clar, això és plenament constitucional. Una altra cosa és que sigui atractiu.


Jordi Creus: «L'actor imprescindible»

«El tercer involucrat en l’incident s’allunya parsimoniós de l’escenari del crim de la senyora Autonomia»

Tres individus –dos homes i una dona– han apunyalat la senyora Autonomiaal parc, a cara descoberta i davant de tothom. Poc després, d’aquests tres subjectes, dos s’han disputat a empentes quin d’ells ha atacat primer i qui ha clavat més vegades el ganivet –fins al mànec– al cos de la senyora.

Se senten orgullosos del que han fet i volen que tothom ho sàpiga. Per això, ho expliquen de manera clara, cridant i sense estalviar-se cap detall, per escabrós que sigui. El més alt, amb veu greu, gestos barroers i paraules poc mesurades. La noia, més polida ella, amb explicacions precises sobre el nombre i els llocs on ha descarregat les seves estocades. Els dos volen ser el principal protagonista del succés.

I mentre tot això passa, el tercer involucrat en l’incident s’allunya parsimoniós de l’escenari del crim. I ho fa xiulant, amb les mans a les butxaques i amb aire distret. Comenta a qui vol escoltar-lo que ell només passava per allà, que ha intentat evitar la mort de la senyora Autonomia, però que l’actitud d’aquesta tampoc ha ajudat gaire. No ha parat de discutir amb els agressors –explica– i, quan ell ha volgut fer de mediador, la senyora no s’ha deixat defensar.

Xevi Xirgo: «Sobretaules»

Temps enrere, l’any 2014, l’exministre Fernández Díaz (sí, sí, el del FernándezDíazGate) es va mostrar “entristit” perquè, va dir, hi havia hagut famílies catalanes que no s’havien pogut reunir per Nadal per culpa del procés independentista. “Conec famílies que han preferit no celebrar el Nadal juntes per no discutir”, va dir aleshores Fernández Díaz. I es va muntar un sidral. L’altre dia vaig entrevistar el flamant número tres de la llista del PSC a Barcelona, Ramon Espadaler, i em va dir que sí, que quan Fernández Díaz ho va dir no tenia raó, però que ara sí que hi ha famílies que discuteixen per culpa del procés. I em vaig quedar preocupat. Jo no en conec, de famílies que hagin discutit per aquest tema. O que per aquest tema, vull dir, discuteixin més del que discuteixen, per exemple, per l’escola pública o privada o per l’herència de l’avi. Però vaja, si ho diuen Fernández Díaz i Espadaler, potser valdria la pena, ara que s’apropa Nadal, que les famílies pactessin veure’s igualment ni que sigui parlant d’altres temes. I jo els en proposo un de ben entretingut. Ve a ser una mena de Trivial, i es tracta que a la sobretaula, tot de cop, algú tregui el tema de les pensions i proposi que tots plegats endevinin què cobraran quan es jubilin, si és que ja no ho estan. Ho dic bàsicament perquè aquests dies, per poder pagar l’extra de Nadal als pensionistes, l’Estat ja ha hagut de demanar un crèdit. I això quan el 2011, fa res, a la guardiola de les pensions hi havia acumulats 66.000 milions d’euros, a banda de 28.000 milions més en interessos. Saben què en queda, sis anys després? Res de res. L’Estat els dirà que encara hi ha 8.100 milions, però això és una mica mentida si es té en compte que fa quatre dies va demanar un crèdit complementari de 10.000 milions per pagar l’extra de Nadal. Una vergonya de gestió, vaja, que el govern del PP justifica amb la crisi econòmica. Segur? Els experts sostenen que això no s’aguanta, que cobrarem pensions, sí, però que seran ridícules; que cap al 2030 l’import s’haurà retallat un 25% en relació amb l’actual i que cap al 2050 la reducció ja serà d’un 30%. S’hi atreveixen, aquest Nadal, a calcular la seva pensió? Provin-ho. No hauran de discutir per l’independentisme i tindran una sobretaula ben distreta. No. No cal que em donin les gràcies. Agraeixin-ho a la gestió del PP.


David Mascort: «On volem viure?»

Aquesta és la pregunta que hem de respondre el proper dia 21 de desembre amb el nostre vot. I aquesta no és una qüestió menor. En aquestes eleccions hauríem de posar a debat si una formació política presenta unes propostes més o menys atractives o realistes pel que fa a l’agenda social de Catalunya, i hauríem de discutir sobre si es faran més o menys quilòmetres de carreteres, sobre si es construiran més o menys residències o centres de dia, sobre quin és el model de pagesia i conservació del territori o sobre si hi haurà més o menys mòduls prefabricats a les nostres escoles i instituts.

I totes aquestes qüestions les hem respost amb l’obra sectorial de govern dels darrers dos anys. Tenim infinitat d’exemples de la feina rigorosa, responsable, professional, centrada en les persones, i sobretot en les més vulnerables, que fan que la major part de les propostes polítiques que es presenten a aquestes eleccions no en vulguin parlar. En aquestes eleccions, però, decidim, a banda de tot això, si volem llum o foscor.

I aquesta és la gran pregunta que contestarem votant. Hem de decidir si volem que els partits que han aplicat el 155 i intenten instaurar un règim de por, censura, prohibicions i foscor governaran el nostre país o ho farem els que ens hem proposat construir una República des de la gent on la llibertat, la participació i la democràcia siguin les qui regeixin el seu destí. Hem de decidir si guanya la il·lusió o ho fa la resignació, si guanya l’esperança o la represàlia, si guanya l’alegria o la mala llet; si guanya, en definitiva, la democràcia o el neofeixisme.

Dolors Bellés: «Així inverteix Espanya en el seu futur»

El govern espanyol haurà de demanar un altre préstec perquè la Seguretat Social pugui pagar les pensions el 2018, perquè no hi ha prou diners. Un fet molt curiós, ja que, segons cridaven als quatre vents els del PP, les pensions només perillaven si guanyen els independentistes a Catalunya. Una mentida més de les moltes que s’han dit. Però el que em crida més l’atenció és el fet que sí que hi ha diners per comprar armes. La ministra de Defensa, Dolores de Cospedal, va anunciar dimarts un cicle inversor en programes d’armament per a l’exèrcit al·legant: “Cada euro que invertim en la indústria de la defensa és un euro que invertim en el nostre futur.” Deu ser en el seu; en el meu no. El meu futur el vull construir amb llibres, cultura i la paraula.


Jordi Galves: «Els qui fomenten l’odi»

Jo us diré qui fomenta l’odi. No és, per descomptat, l’independentisme que reclama la llibertat per a la nació catalana perseguida només pel fet de ser catalana. Perseguida, avui com ahir, per Espanya i França, campiones planetàries del centralisme i de la uniformitat, a través de l’assimilació cultural, del menyspreu, de la persecució ideològica i de l’explotació colonial. Qui fomenta l’odi és qui té el poder d’odiar, qui vol odiar i fer realment mal als seus enemics. Qui fomenta l’odi és qui arracona tota una societat contra el paredó sumaríssim de l’egoisme i de la depredació més desvergonyits, oblidant que l’autèntica riquesa de Catalunya no és la nostra fortuna nacional, la que provoca salivera als recaptadors, als colonitzadors, als confiscadors, als castigadors, sinó tota la gent que la constitueix, que hi viu, que en forma part, que hi creu. Una gent que ja no s’acontenta amb anar tirant amb Espanya i que reclama un projecte polític engrescador, renovador, anomenat independentisme. Qui fomenta l’odi són els manipuladors del llenguatge, els que ens volen convèncer amb paraules de la innocència de M. Rajoy i de la culpabilitat de Carles Puigdemont, els que controlen tots els mitjans de comunicació, tots els ressorts del poder, els que entenen la democràcia només com un règim tancat, viciat i vigilat, continuador del règim anterior, en el que la població vota exclusivament per refrendar, per aplaudir una sistema injust de privilegis, d’aristocràcies.

Andreu Pujol: «‘Constitución’ als de canya al mico»

Aquesta setmana, entrant en un bar del poble, un home em va preguntar: “Vols dir que no faran trampes amb els resultats electorals?”. Em va sortir respondre-li: “No pateixi, les trampes ja les han fet”. Sense entrar en la qüestió que la Junta Electoral Central –la nova fiscalia postreferèndum amb llicència per prohibir qualsevol cosa– hagi rebutjat la presència d’observadors internacionals, la realitat és que sortim a jugar a peu coix. Primer, perquè el president de la Generalitat ha de fer campanya des de l’exili, mentre el seu advocat explica que si torna per prendre possessió de qualsevol càrrec quedarà immediatament detingut. Alhora, el líder polític més ben valorat pels catalans, Oriol Junqueras, ni tan sols pot fer campanya perquè està tancat a la presó. No dubto pas que podríem establir una correlació entre la simpatia que li té la ciutadania i el fet que la interlocutòria del jutge Pablo Llarena, ficant-se on no el demanen, li exigeixi abandonar la vida política. Fins i tot, ara que les enquestes i les circumstàncies indiquen que és probable que Marta Rovira esdevingui presidenta de la Generalitat i que ella és el principal fre a l’ascens d’Inés Arrimadas com a candidata més votada, apareix un informe policial que busca empastifar-la judicialment pel gravíssim delicte de fomentar la presa de decisions col·lectiva. No en va Maria Dolores de Cospedal va dir, públicament i sense enrojolar-se, que aquestes eleccions les havien convocat perquè les guanyessin “els constitucionalistes”. No els constitucionalistes de l’article 47, que parla de “gaudir d’un habitatge digne”; ni els constitucionalistes de l’article 20, que diu que tothom té dret a “expressar i difondre lliurement els pensaments”. Tampoc els de l’article 16, que determina que “ningú no podrà ser obligat a declarar sobre la seva ideologia, religió o creences”. Ella es referia als constitucionalistes del 155. Els de barra lliure i canya al mico.


Carles Sastre: «Els qui hem viscut al ventre de la bèstia, no ens ha sorprès la violència de l’estat»

Parlem amb el secretari general de la Intersindical-CSC

Històric de l’independentisme, Carles Sastre Benlliure (l’Hospitalet de Llobregat, 1955) és el secretari general de la Intersindical-CSC, convocant de la vaga general del 8 de novembre passat. En aquesta entrevista, explica els entrebancs que Foment i els sindicats majoritaris van posar a la convocatòria. ‘Vivien en una situació de monopoli i s’adonen que el van perdent’, diu. També hi parlem de la situació política i les eleccions del 21 de desembre. És optimista i ho repeteix diverses vegades, però també una mica crític. Sastre demana que, en cas de victòria independentista, es revisi la política institucional, que no s’oblidi el territori i es continuï fent camí per a implementar la República.

—Com valoreu, a la Intersindical-CSC, la vaga general del 8 de novembre?
—És una vaga important, malgrat que Foment, per primera vegada, la va impugnar i en va dificultar molt la preparació. El dia abans, a quarts de nou del vespre, encara no sabíem si la vaga era legal. Va ser una gestió difícil per al sindicat, però també per a les empreses que havien de pactar serveis mínims, etc. Veníem també de la vaga del 3 d’octubre i aquesta freqüència gairebé mensual és atípica. Tanmateix, entenem que la vaga va reeixir i n’estem francament contents. Les repercussions tant socials com polítiques van ser importats.

Gemma Aguilera: «Espanya és dèbil»

"Ni amb la violència per bandera no ha aconseguit ser una gran nació, ni tampoc desdibuixar la nació catalana fins a assimilar-la"

Espanya és un Estat dèbil, que mai no ha aconseguit ser una nació, malgrat el nacionalisme espanyol furiós que gairebé sempre ha imperat a les institucions madrilenyes. Si fos una nació, Espanya seria una còpia de França i ja hauria aconseguit aniquilar les nacions que es troben atrapades al seu interior. Però no ho és -molt recomanable La nación inventada, d'Ignacio Escolar-, l’adhesió a la seva bandera s’ha basat i es basa en l’exhibició i ús de la força. Força policial i militar, judicial i/o econòmica, però no la força dels projectes polítics i el diàleg. El seu projecte s’ha sustentat històricament en la violència i la repressió. Però no se n’ha sortit. Ni amb la violència no ha aconseguit ser una gran nació ni tampoc desdibuixar la nació catalana fins a assimilar-la.

Per quines raons? Una de les més evidents és al carrer. La potència de la societat civil organitzada ha blindat històricament la cultura popular, la llengua i les institucions. Un carrer que sempre ha estat al costat de les seves institucions quan s’havia de defensar la nació. Fa tres-cents anys i ara. Malgrat les derrotes, les humiliacions i la repressió, el carrer mai no ha claudicat. Quan ha caigut, s'ha alçat. I aquest ADN català és incomprensible a Espanya. Per això la vicepresidenta espanyola està astorada amb la manifestació a Brussel·les, perquè, diu, “habitualment els candidats demanen el vot als seus votants, però aquesta manifestació és significativa pel contrari, que siguin els seguidors els que hagin d’anar a buscar el seu líder”. No ho ha entès perquè la història d’Espanya no té elements que ho facin explicable. Les elits madrilenyes han fet un cordó sanitari perquè els carrers espanyols siguin, només, el lloc on habiten els súbdits del regne d’Espanya. I quan aquests súbdits han intentat deixar de ser-ho, com va ser el cas del 15M, el règim del 78 va facilitar la incorporació dels seus líders al sistema polític establert de forma tan ràpida i eficaç que pocs recorden aquell esperit.

dimecres, 6 de desembre de 2017

Berta Roig Relloso: «El dèficit fiscal»

Segons els càlculs de la Generalitat, el 2014 el dèficit fiscal va arribar al rècord de 16.570 milions d’euros, el 8,4% del PIB català. És una xifra que surt de comptabilitzar els ingressos i les despeses sobre la base del mètode del flux monetari, és a dir, que adjudiquen aquesta despesa en aquell territori on efectivament es fa. El govern sempre ha defensat que aquest és el càlcul que millor captura l’impacte d’estímul de la despesa pública sobre un territori, si bé l’equip de treball del ministre Montoro ho rebatrà de mil maneres. De fet, l’equip d’Hisenda, liderat per l’economista i director de la fundació d’estudis Fedea, Ángel de la Fuente, va rebutjar ja parlar de les famoses “balances” i ho va reconvertir en un fred Sistema de cuentas públicas territorializadas. Segons aquest, el dèficit fiscal català el 2014 se situava en poc menys de 10.000 milions. A partir d’aquí es pot tenir la temptació d’endinsar-se en una guerra de xifres, de justificar quin es el càlcul bo i mirar de desprestigiar l’altre. No és la intenció. Però precisament avui em sembla interessant recordar la dada que recollia el CSIC en un informe elaborat al setembre per experts poc sospitosos de ser captius de les tesis del govern català. S’hi assenyalava que introduir una mena de cupo basc per a Catalunya requeriria una aportació addicional de recursos al sistema comú de 16.000 milions d’euros. Oi que quadra força?



Salvador Cardús: «Un Estat venjatiu, un Estat moribund»

Abans caurà l’Estat que no es fracturarà Catalunya

Quan José María Aznar va advertir que abans es fracturaria la societat catalana que no pas arribaria la independència, no estava fent un pronòstic. Proferia una amenaça. En realitat, el que ens deia era que, si Catalunya s’atrevia a independitzar-se, l’Estat actuaria sense contemplacions i que faria mal. Aznar, un personatge de cultura profundament autoritària però no ignorant, sabia que la Catalunya del segle XX s’havia construït sobre la base de la cohesió social, sempre posada al davant de qualsevol aspiració política. El clam unitari, tan ben formulat per Paco Candel, va ser el de la “Catalunya, un sol poble”. I si la pedra de toc de la construcció nacional ha estat la cohesió social en un país fet d’immigrants antics i nous que -no sense dificultats per a uns i altres- ho deixaven de ser en una generació, fer mal al país havia de ser dividir-lo.

Vicenç Villatoro: «Constitució»

L’Estat creu que la clientela electoral i mediàtica de l’unionisme ha de ser acontentada amb una política venjativa i intransigent

UNA OBVIETAT: la dels presos polítics és una qüestió política. Les decisions, l’arbitrarietat, la frivolització, les pressions i els càlculs entorn dels presos polítics no pertanyen a una lògica jurídica sinó a una lògica política. En el dia d’inici de la campanya electoral, l’Estat creu que la clientela electoral i mediàtica de l’unionisme ha de ser acontentada amb una política venjativa i intransigent: les seves manifestacions al carrer demanen per sistema empresonaments a tort i a dret. Per tant, a través de la fiscalia aposta pel manteniment de la presó preventiva i sense judici de tots els que ja hi són (i, si poden, incrementar-ne la llista). Però al mateix temps és obvi que hi ha una pressió popular de color groc que mobilitza l’independentisme, amb un ressò considerable en una Europa que no pot entendre que es facin eleccions amb candidats a la presó (l’editorial de The Guardian). I finalment l’estratègia electoral unionista preveu com un possible benefici crear mala maror entre les diverses candidatures independentistes. I així estem. No hi ha altra lògica, en tot plegat, que la política. Jurídicament, només una constatació: en la festa del seu 39è aniversari, la Constitució espanyola serveix per posar demòcrates a la presó.

Font: ara.cat

Javier Pérez Royo: «El veritable motiu de la retirada de l’euroordre»

El veritable motiu de la retirada de l’euroordre contra Puigdemont i la resta de membres del Govern que són a Bèlgica és, senzillament, que en un estat democràtic de dret digne d’aquest nom no es pot justificar davant de cap jutge en termes objectius i raonables que el president i els altres membres del Govern hagin comès el delicte de rebel·lió.

Això i res més que això és el que hi ha darrere de la decisió del jutge Pablo Llarena de retirar l’euroordre dictada en el seu dia per la jutge de l’Audiència Nacional Carmen Lamela a fi que la justícia belga posés a disposició de la justícia espanyola el president i els quatre consellers que s’havien traslladat a Brussel·les.

El jutge Pablo Llarena ha comprès que tant ell com la jutge Carmen Lamela estaven a punt de ser desautoritzats de manera palmària, i ha fet marxa enrere. Amb aquesta decisió, el jutge està reconeixent la seva incapacitat per persuadir un jutge independent que la querella pel delicte de rebel·lió contra el president i els consellers està justificada, que és ajustada a dret. I utilitzo la cursiva perquè vull subratllar que en cap país civilitzat una conducta com la dels membres del Govern pot ser qualificada de delicte de rebel·lió. En cap.

Mireia Boya: «Diguem-li empoderament republicà»

«Ens han imposat il·legítimament unes eleccions que guanyarem per continuar on ho vam deixar. Anar-hi, anar-hi i anar-hi. Així entenem la vida»

Fa anys que l’esquerra independentista cantava a les manifestacions allò de "els carrers seran sempre nostres". Aquella consigna, aquell advertiment als poderosos, ara s’ha socialitzat enormement convertint-se en un dels himnes del referèndum d’autodeterminació del passat 1 d’octubre, cantat massivament també a les vagues generals que van paralitzar el país el 3 d’octubre i que van prendre el control de les infraestructures el 8 de novembre. Se’n diu poder popular.

I no només els carrers. El futur, les nostres vides i el dret a decidir com volemviure-les són també nostres i només nostres. I hem pres partit per tal que així sigui. En els darrers mesos però, s’han fet paleses les limitacions de la institucionalitat per aconseguir-ho davant les imposicions en forma d’article 155, d’intervenció econòmica, de liquidació de l’autogovern i de dissolució imposada del Parlament, la casa de la sobirania del poble català, després de declarar la República el 27 d’octubre empesos per la força dels carrers.

Salvador Cot: «Un jutge flamenc ha fet por a Espanya»

"Els delictes dels que acusen els membres del Govern català i els líders de les entitats cíviques són absolutament impresentables més enllà de les fronteres on campen les porres dels piolins"

L'Estat espanyol ha preferit fer el ridícul, eliminant l'euroordre contra Carles Puigdemont, que confrontar els seus suposats arguments jurídics davant la justícia independent d'un estat democràtic com Bèlgica. Un cop més, el règim del 78 ha exhibit que no hi ha regles i que no els importa el més mínim el cinisme explícit que implica deixar de perseguir el president de la Generalitat i, en paral·lel, decretar presó incondicional per al vicepresident. L'"explosió de violència" que diuen haver vist tant serveix per una cosa com per la contrària.

El fet és que els delictes dels que acusen els membres del Govern català i els líders de les entitats cíviques són absolutament impresentables més enllà de les fronteres on campen les porres dels piolins. L'autoritarisme i la parcialitat del sistema espanyol és inexportable i la seva justícia anava camí de ser derrotada estrepitosament per un jutge flamenc. Per això han hagut de recular. I també per això els portaveus del PP treuen escuma per la boca mentre insulten Carles Puigdemont i li diuen que ha de "donar la cara" com han fet "altres companys seus que es troben en presó provisional".

A Flandes se'ls ha tornat a pondre el sol. I, de fet, en un simple jutjat de Brussel·les, Espanya s'ha quedat sense barcos i sense honra. Es quedaran darrere les seves fronteres, esperant l'ocasió d'enxampar qui puguin. Exactament igual que quan la dictadura.

Font: elMon.cat

Ramón Cotarelo: «Falses banderes»

"Només són els elements franquistes o feixistes, aparentment incontrolats, els responsables d’aquests atemptats?"

Els darrers temps s’han vist diversos casos d’atemptats i incidents de falsa bandera: provocacions, delictes... agressions realitzats per elements d’una ideología, normalment franquistes o feixistes -si és que hi ha cap diferencia-, amb la finalitat de carregar la seva responsabilitat als d’una altra, normalment demòcrates o independentistes. Comesos els delictes les organitzacions espanyolistes o d’extrema dreta si és que també hi ha cap diferència, són les encarregades de “denunciar-los” o explotar-los mediàticament.

Però només són els elements franquistes o feixistes, aparentment incontrolats, els responsables d’aquests atemptats? En absolut: l’estat espanyol i tots els seus poders s’han convertit en un Estat de falsa bandera que sosté una guerra bruta contra una part de la seva població. Per això es val dels cossos i forces de seguretat de l’Estat, com va fer durant l’anomenada “Operació Catalunya” del ministeri de l’Interior, la responsabilitat del qual no s’ha pogut investigar fins al final gràcies a la tasca d’encobriment que fan el PP, el PSOE i Cs.

Pere Cardús: «Cinc incògnites que el 21-D haurà de resoldre»

Analitzem les grans qüestions que hi ha en joc en les eleccions que ha imposat el govern espanyol i en la campanya que comença aquesta mitjanit

Aquesta mitjanit començarà oficialment la campanya electoral del 21 de desembre per a definir la composició d’un nou parlament. Les eleccions són el resultat d’una imposició de l’estat espanyol que, amb l’aplicació per primera vegada de l’article 155 de la constitució espanyola, va suspendre la democràcia i l’autogovern de Catalunya el mateix dia que el parlament declarava la independència. La situació que ha seguit la declaració del parlament –en aplicació del mandat del referèndum de l’1-O– i la reacció virulenta del govern espanyol han obert moltes incògnites que les eleccions poden ajudar a resoldre.

La campanya començarà amb el president Puigdemont exiliat a Brussel·les i sense poder fer campanya per la candidatura que encapçala. Quatre consellers més són amb ell a Bèlgica i tampoc no podran fer campanya amb normalitat. Dos de Junts per Catalunya (Clara Ponsatí i Lluís Puig) i dos d’Esquerra Republicana (Toni Comín i Meritxell Serret). Els cinc membres del govern exiliats a Brussel·les han estat citats al jutjat belga aquesta setmana per saber la decisió sobre la petició d’extradició cursada per la justícia espanyola. Els vuit consellers empresonats, entre els quals hi ha el candidat d’Esquerra, Oriol Junqueras, sabran avui la decisió del magistrat del Tribunal Suprem sobre la petició de llibertat feta pels advocats. Tot plegat pot fer que la campanya tingui unes característiques o unes altres.

Oriol de Balanzó: «A la República ningú no quedarà enrere»

En Jordi Cuixart és el meu cunyat. És irrellevant però seria deshonest amagar-ho. Tampoc té res d’especial. Tots som familiars, amics o coneguts d’algú que ha patit la repressió de l’estat en els últims mesos. Ens ha colpit la violència policial de l’1 d’octubre. Hem sentit l’angoixa de la injustícia.

Ahir hi van tornar. Ara des del Suprem. Aquesta nit ni en Cuixart, ni en Sànchez, ni en Junqueras, ni en Forn no han dormit a casa.

Va tornar la sensació d’impotència. El “no pensava que això també ho farien”. La bona notícia és que si ens hem sentit tristos i indignats davant la injustícia és que estan fracassant. Prova que no estem acceptant com a normal la repressió. Si encara teniu ganes de sortir al carrer a protestar, d’abraçar algú proper o us ha costat treballar és que estan fracassant. Estan fracassant perquè tenen tan poc poder que han de fer ostatges polítics per mostrar-se poderosos. Són dèbils i no ho poden amagar.

Intenten controlar el dia a dia amb l’única arma que els queda: la por. Volen que cregueu que res del que busqueu és possible, que estigueu tan espantats que acabeu per acceptar qualsevol alternativa només perquè deixin d’agredir-vos.

Benet Salellas: «A la foguera»

«Aquells que conformem la cúria que ha d’exercir en aquests tribunals i que som heretges observem com cauen una rere l’altra totes i cadascuna de les proclames garantistes del text constitucional»

Escric aquestes línies exclusivament com a jurista, no podria fer-ho de cap altra manera perquè el PSOE, el PP i Ciutadans, amb només el 39,1% dels vots emesos a les eleccions al parlament, em van arrencar la condició de diputat fa ja trenta-set dies. I ho faig perquè ningú que cregui en el dret pot mostrar-se indiferent davant la resolució dictada avui pel magistrat del Tribunal Suprem Pablo Llarena i els arguments que conté.

Als qui diuen que no hi ha presos polítics els demanaria que llegissin la resolució del dia 4 de desembre sobre Oriol Junqueras, Joaquim Forn i els dos Jordis, que explica que els encausats tenen risc de reiteració delictiva perquè són independentistes: [Pàgina 15] ‘De un lado todos los investigados en el procedimiento comparten –y reconocen que todavía mantienen–, la misma aspiración que impulsó el comportamiento que se investiga, esto es, la voluntad de que el territorio de la Comunidad Autónoma en la que residen, constituya la base territorial de una nueva República.’ Aquest paràgraf és prou clarivident: el comportament que s’investiga és un projecte polític, una idea, contravenint un principi bàsic del dret penal de qualsevol democràcia de mínims recollit en l’aforisme cogitationes poenam nemo patitur, ningú no pot ser castigat pel seu pensament. Els pensaments no delinqueixen, són els fets, que generen responsabilitats.

Pere Cardús: «La trampa de Llarena, espantat pel rigor de la justícia belga»

Analitzem les raons de la decisió de retirar l'ordre internacional de detenció contra Puigdemont i els quatre consellers que hi ha a Brussel·les

El magistrat del Tribunal Suprem espanyol Pablo Llarena ha retirat l’ordre internacional de detenció contra el president Puigdemont i els consellers Comín, Ponsatí, Serret i Puig. Actualment, la justícia belga estudiava la petició d’extradició després d’haver analitzat els delictes que Espanya imputa als acusats i els fets que es pretenen jutjar. De fet, ahir, el jutge belga que porta el cas va anunciar que el dia 14 d’aquest mes resoldria la petició d’extradició en un sentit o en un altre. Vegem a continuació les raons que han dut Llarena a retirar l’ordre que havia cursat l’Audiència espanyola quan, després de la declaració d’independència al parlament del 27 d’octubre, una part del govern se n’anà a Brussel·les a cercar l’empara d’una justícia més eficient i democràtica que no l’espanyola.

Cal tenir en compte que Llarena tan sols ha retirat l’ordre internacional de detenció i no pas l’ordre de detenció dins l’estat espanyol. És a dir que si Puigdemont o qualsevol dels quatre consellers que l’acompanyen trepitgen Catalunya, seran detinguts automàticament. Per tant, encara que algun titular de premsa pugui fer pensar que els governants a l’exili tindran llibertat de moviments, això no és cert. La raó de la retirada de l’ordre internacional és fer una passa enrere per poder actuar amb més contundència aviat.

dijous, 30 de novembre de 2017

Cap a Brussel·les! Encara hi ets a temps!

Queden molt poques places per anar-hi amb autocar. Si vols apuntar-t'hi, envia un correu a sagradafamilia@assemblea.cat abans del 2 de desembre.

Amb l’objectiu d’internacionalitzar la nostra causa des de la població, el dia 7 de desembre farem dos actes a Brussel·les, l’un al matí i l’altre a la tarda. La nostra determinació és tan gran que cal que Europa ens escolti. Ja no es tracta d’un afer intern d’Espanya: és un problema democràtic a Europa. Com a ciutadans europeus, només demanem ser tractats com a tals, i tenir els mateixos drets i les mateixes obligacions que els nostres conciutadans de la Unió Europea (UE). Així mateix, denunciem l’ús indiscriminat de la violència per evitar que el poble voti lliurement, una acció vergonyosa en un estat pertanyent a la UE, que hauria de ser inequívocament democràtic.

Vicent Partal: «Cinquanta-sis per cent: el percentatge electoral que us volen amagar»

«És clara la intencionalitat de la brutal campanya que l'unionisme ha activat: si és tan difícil que guanyen, és clar que el seu objectiu número u és entristir el votant independentista, confondre'l, fer-lo dubtar i, d'aquesta manera, aconseguir que treballe per a ells no acudint a les urnes el dia de les eleccions»

De manera oficial, el primer d’octubre 2.044.038 persones van votar a favor de la independència. És una xifra que cal posar en perspectiva perquè és molt important.

Per comparació, en la votació del 9-N, 1.861.753 persones van votar per la independència, i no van tenir, per això, cap problema d’ordre públic. I en les eleccions del 27-S van ser 1.966.508 persones, que van votar independència, per mitjà de les candidatures de Junts pel Sí i la CUP. El primer d’octubre, doncs, la xifra d’independentistes s’enfilà per primera vegada més amunt dels dos milions, i això malgrat la gravíssima agressió de què van ser víctimes els votants que intentaven exercir el seu dret democràtic.

A quin extrem hauria arribat, però, el vot per la independència, si la policia espanyola no hagués atacat els col·legis de la manera que ho va fer i no hagués segrestat les urnes que va segrestar? Ara faré un exercici especulatiu, que reclama, per tant, prudència. Però el faré tan sols amb l’objectiu de respondre a la campanya que hi ha per a fer-nos creure que l’independentisme perdrà inevitablement les eleccions del 21 de desembre. Hi insistesc: són dades especulatives, però, alhora, crec que són dades més que importants per a desmuntar la interessada maniobra unionista que vivim.

Joan Canadell: «Les 4 crisis que trencaran Espanya»

Escric aquest article en clau de “perspectiva”, la tercera de les P’s que ens va demanar el President després de la DUI. Ho faig recordant tots els estudis i informes preparats pel Cercle Català de Negocis entre 2010 i 2014, i l’anàlisi de tot el que ha anat succeint aquests darrers anys.

A primers de 2012 el CCN va publicar dos informes, el Dmenys1 i el Dmés1, que es referien al que calia fer abans del dia D (DUI) i després del dia D. La primera bona noticia és que el dia D ja l’hem superat, i marca lafita més important del nostre procés, però ara cal acabar de fer efectiva la República. En concret en el nostre informe, marcàvem una sèrie de fites que calia assolir (després n’hem dit pantalles), independentment de com fos el full de ruta. La primera fita era un “acte de sobirania”, en el qual havia de quedar palès que el procés es posava en marxa. Per nosaltres aquell acte va ser el 11 de setembre de 2012, quan 1,5 milions de persones vam sortir al carrer a cridar independència, d’una manera imprevista si algú seguia els mitjans de comunicació del moment. Estic convençut que arrel d’aquella manifestació, el President Artur Más va canviar el seu full de ruta de forma inequívoca i va decidir posar en marxa el procés, sense saber en aquell moment el que calia fer, però tenint clar que calia transitar-lo. Primera fita assolida...

Miquel Sellarès: «Derrotar-nos i humiliar-nos»

La situació política catalana i el procés ens han portat a clarificar-ho tot. Han caigut moltes caretes. No hi ha, ni es vol que hi hagi, terceres vies ni termes mitjos. El nacionalisme espanyol es manifesta de forma clara i contundent i ni així la majoria del sobiranisme català contraataca. Per què no alça la veu per dir que no hi ha nacionalisme més dur i colonialista que l’espanyol? Que car estem pagant l’ésser nosaltres els únics suposats nacionalistes dels últims quaranta anys. D’aquesta manera el nacionalisme espanyol ha quedat camuflat darrere l’Estat mentre el català ha patit atacs i desautoritzacions de tota índole.

Després del 21-D caldrà que deixem enrere la vella política d’anar amb el lliri blanc a la mà. Ens han perpetrat un cop d’estat. Han empresonat els nostres dirigents i la resta han hagut de recórrer a l’exili. No podem tenir més miraments amb els colpistes espanyols. Hem de deixar clar que la majoria social catalana no és antiespanyola però sí que és contrària a la casta que s’ha consolidat en el poder de les institucions de l’Estat i del poder econòmic i financer.

L’‘a por ellos’ emana dels cors i les ments dels aparells de l’Estat, les elits històriques del PP i el PSOE i de la reencarnació falangista de Ciudadanos. Tots ells connecten amb una gran part dels alts funcionaris de l’Estat i amb bona part dels intermedis, amb els dirigents de l’Íbex, amb els empresaris de la comunicació de Madrid, amb el nucli dur del món econòmic que viu del BOE i amb les grans famílies franquistes. Aquesta és l’Espanya que vol una Catalunya que sigui únicament una colònia a la qual explotar i a la qual només permeten i permetran tenir una elit que calli, acati, assenteixi i s’humiliï davant la metròpoli.

Ramón Cotarelo: «El referéndum pactado es este»

Vamos a ahorrarnos las habituales observaciones sobre los sondeos, la oportunidad de su publicación, su posible intencionalidad. Sobre eso está ya todo dicho. Vamos, incluso, a dar por buenos los resultados de Metroscopia para El País. Lo que nos interesa es el carácter de estas elecciones y sus consecuencias.

Fueron convocadas vía artículo 155 por el presidente del gobierno, al tiempo que suspendía la autonomía catalana y destituía a sus gobernantes, la mitad de los cuales está en la cárcel y la otra mitad en el exilio. Lo fueron como elecciones autonómicas y debidas a la presión de la Unión Europea. Es obvio que la consulta no favorece al bloque nacional español. Lo cual no obsta para que la vicepresidenta se la atribuya, haciendo de necesidad virtud y pensando que la gente es tonta y no se entera.

Desde el primer momento, aun considerando las elecciones ilegales e ilegítimas en la perspectiva de la legalidad catalana, los indepes decidieron participar en ellas. Y desde el primer momento también se entendieron como un referéndum en torno a la cuestión en debate, independencia sí o no y, más en concreto, consolidación de la República Catalana ya efímeramente proclamada o renuncia a la independencia. Es decir, la consulta formalmente autonómica entre diversas opciones políticas, dadas las circunstancias, se convertía en una elección dicotómica, un referéndum de hecho.

Marçal Sintes: «Veure clar d’on fugim»

"Si després del 21-D Ciutadans, PSC i PP governen a Catalunya, la identitat, la cultura i la llengua catalanes patiran"

"Miro endavant i no veig clar on anem, llavors miro endarrere i veig clar d'on fugim". O una cosa molt semblant deia la pancarta que tant li va cridar l'atenció durant l'última gran manifestació independentista, l'11 de novembre passat. Va ser la manifestació per reclamar l'alliberament dels empresonats. La de les llanternes enceses als mòbils.

L'11 de novembre va sortir molta, moltíssima gent al carrer. El meu amic, des de fa molts anys ficat en política i compromès amb el país, va voler ser al carrer Marina aquell dissabte, tot i que la veritat és que no li anava gens bé. Però va fer l'esforç. Mentre caminaven cap al metro li va comentar a la seva dona, a qui havia convençut perquè l'acompanyés: "Avui havíem d'anar-hi, avui s'hi ha d'anar, perquè potser hi haurà poca gent". Ella, menys polititzada, li va demanar per què.

-Hi ha desinflament, hi ha desinflament: s'han produït moltes equivocacions. La gent està molt cansada, farta.

Van arribar a la plaça Monumental i allà no s'hi cabia. El carrer era ple com un ou. La dona del meu amic, va replicar-li amb naturalitat: "Veus com sí que hi ha gent?". I va moure el cap entre enriolada i comprensiva.

Salvador Cardús: «Vèncer»

Ja n’hi ha prou de burxar en les suposades vulnerabilitats pròpies i de fer-nos sentir derrotats

És una mostra de debilitat extrema assumir com a propi el discurs de la derrota que l’adversari vol estendre sobre el sobiranisme. Uns, pusil·lànimes, potser s’hi emparen per justificar les seves pors. D’altres, arrogants, perquè ja els agrada poder retreure que la batalla no ha estat prou digna, prou heroica, prou èpica. Com diu Sun Tzu, el mestre de L’art de la guerra, la invencibilitat ha de ser en un mateix, la vulnerabilitat s’ha de trobar en l’adversari. I ja n’hi ha prou de burxar en les suposades vulnerabilitats pròpies i de fer-nos sentir derrotats.

HO DIC PERQUÈ estic tip dels que diuen que el Govern es va equivocar i que no tenia res previst, que el sobiranisme va estar enganyant el poble, que Rajoy ha guanyat la partida... Mentida. Assumir aquestes històries és d’efectes més nefastos que l’aplicació del 155. És adoptar una mirada tan curta que confon un replegament estratègic amb la pèrdua de la guerra. I és no entendre que un combat polític en què existeix una tan desigual capacitat repressiva no es guanya a través d’una confrontació directa, sinó que cal saber-lo vèncer sense batalla. Torno a Sun Tzu: “Un mestre expert en les arts marcials desfà els plans dels enemics, desmunta les seves relacions i aliances, li talla els subministraments o li bloqueja el camí, i venç amb aquestes tàctiques sense necessitat de combatre”.

Antoni Bassas: «Prohibir el groc: entre el ridícul i la misèria»

EL PP HA ACONSEGUIT que la Junta Electoral prohibeixi il·luminar de groc les fonts ornamentals de Barcelona. Prohibir un color és ridícul, però això, el ridícul, és el que acaba fent el poder quan ha de dissimular un abús de llei com el d’empresonar gent per les seves idees. És tan ridículament greu com prohibir que els mitjans públics informin dels “consellers empresonats”. En el cas del recurs del PSC per prohibir als membres de les meses electorals que portin llaços grocs hi ha molta misèria, massa per a un partit d’esquerres, perquè el llaç groc no és un senyal de cap partit, és un senyal d’humanitat amb un adversari polític empresonat i les seves famílies, però aquí els socialistes catalans deuen haver seguit la doctrina Goldfinger, que consisteix a girar la cara quan la realitat et fa sentir malament, i així sembla que desaparegui.

Font: ara.cat

Ramón Cotarelo: «La dictadura espanyola»

"El dret internacional reconeix el deure d'ingerència de la comunitat internacional en els casos en què un Estat procedeixi amb repressió i injustícia en contra del seu propi poble o part d'ell"

254 diputats del Congrés, els del PP, PSOE i C’s, donen suport activament a l'estat d'excepció encobert del 155 a Catalunya, és a dir, una norma de plens poders que suspèn de fet la Constitució. Ja no és una dictadura del PP, sinó de gairebé les tres quartes parts de la càmera. Si afegim els 71 diputats de Podem que, sense formar part del bloc del 155, el toleren doncs, podent, no ho han recorregut davant el Tribunal Constitucional, arribem a 325 escons, el 92 per cent de la cambra. Pràcticament tots els representants espanyols. Això és ja una dictadura espanyola a seques, una dictadura de la majoria espanyola sobre la minoria nacional catalana, sobre una minoria estructural.

Que es tracta d'una dictadura és evident, per més que el govern i els seus aliats espanyols, així com el seu front propagandístic mediàtic, avui encapçalat per El País, la SER i el grup PRISA intentin embellir-la i disfressar d'alguna cosa diferent. No hi ha dubte veient les seves mostres: el vandalisme policial del passat 1/10 (pel qual, lluny de sancionar els policies i guàrdies civils, se'ls ha condecorat), la virtual ocupació de Catalunya per una força policial/militar de més de 10.000 agents, la intervenció i asfíxia econòmica de la Generalitat, la persecució i empresonament d'uns dirigents i l'exili d'altres, l'aplicació del dret penal de l'enemic, el procés inquisitorial de conviccions fet als acusats, la censura i manipulació dels mitjans públics de comunicació, la fustigació permanent dels independentistes per mitjà de la Junta Electoral, utilitzada com a braç executor del govern, la possible persecució judicial a Marta Rovira.

Taula rodona, castellers, pintada de mural, vermut i caldo «Fem república!», diumenge 3 de desembre


Modest Guinjoan: «Les torres de La Caixa continuen al mateix lloc i les caves de Codorniu, també»

Entrevista al president de la comissió d'economia del Col·legi d'Economistes, que desmenteix les prediccions catastròfiques que fan algunes patronals i partits

Aquests darrers dies veiem com patronals i partits exposen xifres de previsions econòmiques molt negatives per a Catalunya. La majoria, atribuïdes al canvi de seu social de moltes empreses arran del decret aprovat pel govern espanyol i arran de la situació política. L’últim de fer-ho va ser Foment del Treball, que dimarts va parlar de la possibilitat que algunes companyies deslocalitzessin els centres de producció. En vista de tot això, ahir el Col·legi d’Economistes va qualificar aquestes previsions d’agosarades. En parlem amb el president de la comissió d’economia del col·legi, Modest Guinjoan. És del parer que fer prediccions d’aquesta mena no fa sinó escampar alarma i que amb l’onada de canvis de seu social que hi ha hagut es confon el ciutadà.

—Per què és tan agosarat de dir que pot haver-hi deslocalitzacions d’empreses arran de la situació política?
—Perquè és una incògnita, no sabem què passarà. Vivim en un entorn d’incertesa política i no sabem cap on aniran els diferents actors polítics ni quines reaccions tindran uns i altres. Per tant, predir que marxaran empreses creiem que és tant com dir que a partir d’ara no vindrà cap més turista alemany. Respectem les opinions de tothom, però no hi ha cap base adequada per a fer afirmacions alarmistes.

José Rodriguez: «Una segona oportunitat»

Semblen haver fet prevaldre el principi de legalitat al de democràcia, i no només això: alguns líders europeus han avalat la repressió política i policial i la usurpació de l’autogovern català. Espanya ha manipulat el concepte “govern de la llei” (rule of law) pel de “governar per la llei” (rule by law), i aquesta confusió intencionada ha sigut obviada hipòcritament per les institucions europees amb la resposta “és un afer intern que s’ha de resoldre amb les lleis espanyoles”.

Europa ha oblidat que el “rule of law” ha d’anar acompanyat pel principi democràtic, ha oblidat que ja ha reconegut altres independències fetes contra les constitucions internes dels estats matriu perquè ha considerat que el principi de democràcia era prioritari. Però fa molt temps que les institucions europees s’han mostrat escleròtiques. Van ser incapaces de trobar un mecanisme de diàleg bilateral i van sotmetre a una sagnant humiliació i patiment el poble grec. No afronten el problema dels refugiats sirians i el Brexit se’ls està fent difícil de digerir. No poden ni tan sols fer que es respectin els drets humans dins de les seves fronteres.

Però des de l'1 d'octubre no tot són males notícies internacionals: grups del Parlament Europeu, membres de governs europeus i fins i tot parlaments van fer gestos significatius a favor de la llibertat del poble català, veus internacionals importants encara diuen que la UE es va equivocar. Europa no és només el desert polític dels euroburòcrates i no només hi ha personatges foscos com Juncker i Valls.

Festa solidàritat per la llibertat i la democràcia, dissabte 2 de desembre


Carles Mundó: «Les urnes de la dignitat»

Volem recuperar la llibertat per poder participar en igualtat de condicions en les eleccions del 21 de desembre

Aquests dies ha tancat les portes l’exposició La Model ens parla. 113 anys, 13 històries, que ha rebut la visita de prop de 70.000 persones. És ben viva l’emoció per haver pogut participar d’aquesta fita històrica.

Quan el dia 8 de juny, a les 11.30 hores, sortia l’últim pres de la Model, deixàvem enrere 113 anys d’història i també 40 anys de promeses als veïns. Ara l’antiga presó torna a la ciutadania per acollir futurs equipaments.

Avui, quina paradoxa, escric aquestes ratlles tancat a la presó madrilenya d’Estremera per ordre de l’Audiència Nacional, a la cel·la que comparteixo durant 16 hores al dia amb l’Oriol Junqueras.

Mentre esperem recuperar la llibertat per retrobar-nos amb les nostres famílies, amb els nostres enyoradíssims fills petits i amb els estimadíssims pares grans, dediquem part del nostre temps a llegir els centenars de cartes, moltes d’elles amarades d’emoció, que tanta i tanta gent ens ha fet arribar i que ens diu a cada instant que no estem sols. Ho sabem, ho notem i ho agraïm infinitament.

Vicent Partal: «Si voleu garanties, voteu en groc»

«En aquest context i en aquest ambient, l'única garantia que això no acabarà essent un aquelarre antidemocràtic resta en les mans de la gent de groc»

Un dels arguments més insistents de l’unionisme aquests darrers mesos ha estat el de les garanties. Deien que l’independentisme havia violat les garanties democràtiques de les institucions i dels ciutadans. Segur que heu sentit el sonsonet i que tots deveu recordar aquelles escenes tan melodramàtiques arran de l’aprovació de la llei de transitorietat i de la llei del referèndum. I també les conferències de premsa en què Rajoy, entre detenció i colp de porra, entre assalt i amenaça, repetia la cantarella que el referèndum no es podria fer perquè no tenia garanties –com si no fos ell qui les destruïa d’una en una.

La hipocresia política del nacionalisme espanyol és ben coneguda i acreditada en el curs dels segles. Ells no tenen cap mena de mirament a defensar un argument ara i un de diametralment contrari demà. Perquè la coherència no els importa gens. El seu sistema ancestral de dominació es basa a cridar i cridar ben fort a veure si així fan por. Ells no pretenen mai resoldre problemes polítics, sinó suscitar estats d’ànim per a provar de derrotar l’enemic per esgotament. Per un seguit, aquesta actitud els acaba resultant molt cara, però a curt termini pot funcionar, els pot ser útil.

Pere Cardús: «La vida miserable dels còmplices»

«Els funcionaris dels règims autoritaris sempre han al·legat el compliment d'ordres legals quan els han duts davant un tribunal, al cap dels anys»

La pitjor part de la repressió no és el feixista que dóna instruccions des del quarter general, a sis-cents quilòmetres de distància. Des de la fredor i la comoditat d’una butaca és molt fàcil d’ordenar als uns i als altres que peguin, empresonin, denunciïn, persegueixin, amenacin… Des de lluny, tot plegat pot semblar un videojoc o una juguesca de poder que permet d’anar a dormir tranquil.

La pitjor part de la repressió no és el qui rep ordres en un cos disciplinat, militaritzat o jeràrquic. La pitjor part de la repressió no és el compliment d’una legalitat suposada. Els funcionaris dels règims autoritaris sempre han al·legat el compliment d’ordres legals quan els han duts davant un tribunal, al cap dels anys. Qui compleix ordres pot acabar pensant que no té cap culpa de res i que tan sols ha fet allò que era el seu deure ‘professional’.

La pitjor part de la repressió no és malmetre una certa imatge de modernitat i d’avenç democràtic guanyada amb moltes mentides i enganys al llarg dels anys en una comunitat internacional disposada a empassar-s’ho tot. No és la mirada interrogadora dels veïns ni les crítiques publicades als mitjans de comunicació de tot el món. El problema no és allò que diran de nosaltres. Això es resol parlant poques llengües i amb un bon sac de cinisme.

dimecres, 29 de novembre de 2017

Un cap de setmana amb moltes activitats, mobilitza’t!

Tant si pots anar a Brussel·les com si no, aquest cap de setmana, mobilitza’t! S’han organitzat un munt de propostes per aturar el 155, per la dignitat, per la llibertat i la democràcia, per fer República... No ho oblidis: només amb la nostra determinació guanyarem la República Catalana! No et limitis a contemplar aquestes hores que ara vénen, baixa al carrer i participa-hi: no podran fer res davant un poble unit, alegre i combatiu!