dimarts, 15 d’agost de 2017

Inscriu-te a LA DIADA DEL SÍ - 11S2017 i també com a voluntari


Festes de Gràcia «Assaig de l'11 de setembre i Tertúlia a la fresca» aquest dimecres 16 d'agost

El 16 d’agost, vine a la plaça Joanic a celebrar la Festa Major de Gràcia! Trobaràs diverses activitats organitzades per la Territorial, com el mosaic de colors del Sí, la tertúlia a la fresca amb diversos representants parlamentaris o l’espectacle d’humor amb Sr. Bohigues.

Aquest dia trobaràs parades de l’ANC a tota la Vila, així com el local del c/Robí obert i amb la portalada engalanada durant totes les tardes.

Els companys de la territorial de Gràcia ens han demanat d’ajudar-los, fent-nos càrrec d’una de les parades que han planificat per tot el barri. Serà el dimecres 16 d’agost, de les 14:30 h a les 21 h. Muntarem la parada a la placeta que hi ha a la Travessera de Gràcia, cantonada amb Mariana Pineda, entre les places del Sol i de la Vila de Gràcia.


ASSAIG DE L’11 DE SETEMBRE


Suso de Toro: «Després del referèndum, l'interlocutor serà Angela Merkel»

Defensar el dret d'autodeterminació dels pobles de l'Estat espanyol li ha tancat moltes portes. A Espanya, però també a la seva pròpia terra. El galleguisme de la II República ha estat esclafat pel Partit Popular, que campa al seu aire des del final del franquisme, amb l'excepció de breus lapses. Però l'escriptor Suso de Toro (Santiago de Compostel·la, 1956) es manté ferm: escriu i diu el que pensa, al cost que li toqui assumir.

Sempre pendent del que passa a Catalunya, la seva última obra és La lliçó catalana (Gregal, 2017). Abans, quan creia en el federalisme, va escriure'n una altra: Otra idea de España (Península, 2005). Si el sistema nascut de la Transició està avui en crisi, defensa que és pel procés polític català. Està convençut que el 2 d'octubre la Unió Europea es veurà veurà obligada a exercir un paper mediador entre l'Estat espanyol i la Generalitat.

Què ha representat el procés català per a l'Estat espanyol?

El procés català n'ha revelat la veritable naturalesa. Aquest és el seu veritable rostre. El que passa és que, durant les dècades anteriors, no va haver-hi dilemes o contradiccions que l'obliguessin a mostrar-lo. Podien fer circular la idea que era un Estat plenament democràtic. Però això no era així. Va haver-hi una crisi tremenda, amb un enorme càstig social, però tanmateix la societat espanyol no va tenir capacitat per rebel·lar-se. És quan hi ha una veritable rebel·lió democràtica, com ho és la catalana, que l'Estat es mostra com és. I no és un Estat democràtic.

Ramón Cotarelo: «L'espiral de silenci no és a Catalunya, és a Madrid»

Politòleg i catedràtic de la UNED

Per què hi ha tan poc suport entre els intel·lectuals a l’1-O?

El dret a decidir és inqüestionable, i el subscriuen a favor del Sàhara o el Tibet. Però quan es posa en un terreny que els toca directament, desapareix per la falta de valentia, perquè els mitjans on escriuen els traurien les columnes, però sobretot perquè veuen que es queden sense país. Són més espanyols i nacionalistes que els espanyols i els intel·lectuals estrangers. No els agrada la idea. No poden admetre el dret a decidir d’una part del que consideren Espanya perquè precisament la consideren Espanya. Però això significa subscriure la posició dels de sempre i aleshores els d’esquerres callen. Estan literalment amagats.

S’escuden en els valors de la legalitat per sobre de la democràcia.

Entenc que hi ha algunes persones que raonin d’aquesta manera, però em costaria molt qualificar-los d’intel·lectuals. Entenc que els comissaris i el govern brandin la legalitat com al paleolític brandaven l’arma, però un intel·lectual no ho pot permetre, perquè qualsevol entén que la legalitat és un assumpte de conveniència. ¿O és que existeix una legalitat que es pugui invocar per sobre de la voluntat de la gent?

El TC deixa ferit de mort el sistema autonòmic

En coherència amb el procés de desconstrucció de l’autogovern que va començar amb la sentència de l’Estatut, el Tribunal Constitucional ha decidit fer un pas més per degradar els Parlaments autonòmics. A partir d’ara qualsevol jutge podrà deixar d’aplicar una norma autonòmica si entra en col·lisió amb una llei de bases estatal. I fer-ho sense avisar a ningú. Fins ara aquesta decisió, declarar una llei inconstitucional de facto, només la podia prendre el mateix TC.

Aquest gir doctrinal està recollit en una sentència del desembre sobre una llei sobre la funció pública a Euskadi que compta amb un vot particular en contra especialment eloqüent: el de la magistrada basca Adela Asúa, que va cessar en el càrrec ara fa uns mesos. Afirma Asúa que la nova doctrina del TC “menyscaba la dignitat del legislador autonòmic, que és un legislador tan democràtic com l’estatal, permetent que les seves normes puguin ser desplaçades per l’autoritat de qualsevol òrgan judicial que les consideri incompatibles amb qualsevol norma estatal sobrevinguda”.

Pepa Masó: «La Diada definitiva»

L’Onze de setembre de fa cinc anys, per la Diada, va tenir lloc una manifestació sense precedents que va deixar molt clara quina era la voluntat dels catalans: que Catalunya passés a ser un nou estat d’Europa. I a Madrid, com si sentissin ploure. L’any següent, una multitudinària cadena humana de 400 quilòmetres del país en demanda de la independència. I a Madrid, com si sentissin ploure. L’any següent, una gran V que va omplir la Diagonal i la Gran Via reclamava poder votar. I a Madrid, com si sentissin ploure. El 2015 un gran punter, que apuntava el Parlament, va recórrer la Meridiana marcant el camí de la Via lliure cap a la República Catalana. I a Madrid començaven a veure que passava alguna cosa. Un any més tard, milers de persones manifestaven estar a punt per fer el pas cap a la independència. I a Madrid, començaven a tirar-ho pel Constitucional per intentar-ho aturar. L’any passat el missatge de la Diada no podia ser més clar: “A punt.” I Madrid ha intensificat la batalla judicial contra qualsevol iniciativa del Parlament i del govern per tirar endavant el referèndum per la independència. I aquesta Diada, la del 2016, ha de ser la definitiva, la Diada del sí. Aquest any, més que mai, cal omplir la creu que simbolitzarà el sí al referèndum. Serà la Diada que donarà el tret de sortida a la campanya de l’1 d’octubre. Serà la Diada en què, més que mai, s’ha de sortir al carrer per demostrar al món la determinació dels ciutadans d’exercir el seu dret a decidir; de demostrar al govern espanyol, i a tots els que els donen suport, que l’estratègia de la por, contràriament al que esperaven, no ha resultat. Que el setge judicial i policial a què han sotmès i sotmeten tots aquells que donen compliment al mandat que es va fer al Parlament el 27-S no ha fet recular els milions de persones que reclamen el seu dret a decidir si volen un estat propi. Demostrarà que el moviment és imparable per molts paranys que hi vulguin posar. Perquè a cops de TC no s’atura el que és un clam majoritari. Aquesta Diada, del sí, és la definitiva, i ha de ser més multitudinària que mai.


Esteve Plantada: «Sense arguments per resignar-se»

«La inacció i el menyspreu sistemàtic del govern central és una màquina intempestiva de fer independentistes»

Antoni Puigverd no acostuma a fer escarafalls, ni a provocar erupcions sobtades amb els seus articles, sempre ponderats i ben escrits. Al contrari. El poeta, escriptor i articulista es caracteritza per raonar i meditar allò que diu, lluny de recrear-se en l'estirabot fàcil, en el soroll atribolat o en el retrat que caricaturitza qui pensa de manera diferent. Potser per això, l'article que ha publicat a La Vanguardia aquest dimarts ha estat tan llegit i comentat. Un text molt simptomàtic del moment que vivim i del camí de no retorn que el país ha iniciat.

A aquestes alçades del procés, que un històric de les possibilitats de la tercera via afirmi que la situació és poc menys que insostenible, vol dir moltes coses. En primer lloc, que la inacció i el menyspreu sistemàtic del govern central és una màquina intempestiva de fer independentistes. En segon lloc, que Mariano Rajoy no ho tindrà tan fàcil com es pensa i que estem destinats al xoc de trens, i no pas perquè els catalans ho hagin volgut, sinó perquè Madrid no dialoga i no assumeix la magnitud del desafiament polític que té al davant.

dilluns, 14 d’agost de 2017

Germà Capdevila: «El «no» ja fa campanya»

«L'unionisme escalfa motors per a una campanya bruta com mai no hem vist abans»

Un cop assumit des de Madrid que no podran impedir físicament la votació de l'1-0, ha començar la campanya del "No", que no serà una campanya com la de l'únionisme britànic a Escòcia –per posar un exemple– sinó que veurem en acció tots els mecanismes oficials i oficiosos, explícits i ocults, per impedir el triomf del "Sí" a la independència.

El tret de sortida de la campanya del "No" no és pas la crida del defenestrat García Margallo de col·locar banderes espanyoles als balcons, sinó un assetjament mediàtic contra Catalunya i els efectes de la independència que no ha fet més que començat a moure's, de manera incipient. Uns atacs des dels mitjans que intentaran atiar, legitimar i justificar la repressió judicial i política que intentarà aplicar l'Estat.

diumenge, 13 d’agost de 2017

Aleix Sarri: «Paraula de BOE»

«Que tothom ho tingui en compte de cara al referèndum perquè, si es perd, els catalans ja ens podem calçar amb la hipercentralització que vindrà»

Som a 11 d’agost i el caos al Prat continua. El doble raser d’Aena en la inversió en seguretat a El Prat i Barajas ha tingut el seu efecte i el conflicte laboral d’Eulen resta obert davant la indiferència del govern espanyol i la impotència de la Generalitat, que ha vist com malgrat els esforços de moment no ha convençut els treballadors d’aturar el boicot la vaga. La situació ridícula tenint en compte que El Prat va tenir l’any passat beneficis per 339M d’euros, i representa un cop per a la imatge internacional de Barcelona i el nostre país. Minipunt doncs per l’Estat en la seva lluita per mantenir Barajas al centre de la vida aeroportuària espanyola i seguir xuclant recursos cap a Madrid.

El desastre però, té la seva cara positiva, i és que hem pogut tornar a veure de prop fins a quin punt l’entramat político-empresarial de l’Estat ho arriba a controlar tot. Ara sabem que a la direcció d’Eulen hi és la germana del president gallec del PP, Nuñez-Feijoo, i que l’empresa té en exclusiva el control de seguretat en tots els 27 aeroports d’Espanya gràcies al monopoli d’Aena. Coses del centralisme d’Estat: com més amic ets de qui escriu el BOE més possibilitats tens d’aconseguir contractes públics multimilionaris.

dijous, 10 d’agost de 2017

Inscriu-te a LA DIADA DEL SÍ - 11S2017 i també com a voluntari


Recorda que els trams de la nostra territorial són del 201 al 204



I si encara no ho has fet, et convidem a apuntar-te a col·laborar amb nosaltres l’11-S. Aquesta Diada promet ser massiva. Ja s’estan organitzant més autocars que mai i hi haurà, com a mínim, una colla castellera a cada tram.

Muntarem tres parades als nostres trams (201 a 204), per la qual cosa, necessitarem molts voluntaris, així com per a l’animació, trànsit, ordre, etc.

Pots apuntar-t’hi a aquest formulari.

Estem organitzant animació de tota mena, però tot dependrà de la quantitat de voluntaris que tinguem.

A més, t’encoratgem perquè vinguis a posar el teu granet de sorra per fer tots els preparatius previs de la Diada; perquè, si ets simpatitzant, facis el pas per ser soci de ple dret, i perquè, si encara no tens el domàs del Sí, el vinguis a buscar per guarnir el teu balcó.

Posa’t en contacte amb nosaltres per correu electrònic (sagradafamilia@assemblea.cat) o vine al nostre local del carrer de Cartagena, 213, els dimarts* de 19 a 21 h.

(*) A finals del mes d’agost ampliarem l’horari d’obertura del local. Ja rebràs la informació dels canvis.

T’hi esperem! Junts ho farem possible!

Festes de Gràcia «Assaig de l'11 de setembre i Tertúlia a la fresca» dimecres 16 d'agost

El 16 d’agost, vine a la plaça Joanic a celebrar la Festa Major de Gràcia! Trobaràs diverses activitats organitzades per la Territorial, com el mosaic de colors del Sí, la tertúlia a la fresca amb diversos representants parlamentaris o l’espectacle d’humor amb Sr. Bohigues.

Aquest dia trobaràs parades de l’ANC a tota la Vila, així com el local del c/Robí obert i amb la portalada engalanada durant totes les tardes.

Els companys de la territorial de Gràcia ens han demanat d’ajudar-los, fent-nos càrrec d’una de les parades que han planificat per tot el barri. Serà el dimecres 16 d’agost, de les 14:30 h a les 21 h. Muntarem la parada a la placeta que hi ha a la Travessera de Gràcia, cantonada amb Mariana Pineda, entre les places del Sol i de la Vila de Gràcia.

ASSAIG DE L’11 DE SETEMBRE

Per fer l’assaig només cal que vinguis amb una samarreta del color que vulguis posada, i a la bossa la samarreta groc-fluorescent d’aquest any.

Ens situarem tots al carrer Pi i Margall i desplegarem una gran lona que quan passi per sobre els nostres caps aprofitarem per posar-nos la samarreta i fer aparèixer l’esclat del color del groc-fluorescent que simbolitza la voluntat de canvi.

Hem de ser molta colla per a què es vegi l’efecte i poder extreure’n vídeos que siguin demostratius. Vine, participa, col·labora!

Andreu Mas-Colell: «El somni de la vicepresidenta»

Sembla que la vicepresidenta Sáenz de Santamaría va comentar al diputat Jordi Xuclà que el govern espanyol guanyaria per 10 a 0 el conflicte que culmina l’1-O. Crec, però, que l’ambició de guanyar per 10 a 0 va molt més enllà. El PP vol guanyar per 10 a 0 la guerra que va endegar ja fa molt temps per recuperar l’Espanya unitària de sempre, trasbalsada per la transició post-Franco (com ja va passar el 1931). Un advertiment: no crec que l’opinió espanyola, ni la de les seves elits, sigui homogènia. No menystindria les diferències entre el PP i el PSOE o Podem. Ni la varietat d’actituds envers Catalunya entre la gent de dretes, com tampoc entre la gent d’esquerres. Però, dit això, també és clar que, lamentablement, la dreta profunda i essencialista ha marcat l’agenda i domina, de llarg, el discurs i la iniciativa política.

El concepte d’Estat que encarna el PP simplement no pot tolerar la diferència. No pot tolerar ni Gibraltar. El PP vol viatjar al passat i vol arrossegar-nos amb ells. Des de la seva primera majoria absoluta, l’any 2000, estan en campanya permanent per aquest objectiu. I, com he dit, volen guanyar per 10 a 0. La seva estratègia de campanya té quatre fases.

Per què la participació no és un element determinant per a legitimar el referèndum de l’1-O?

La Comissió de Venècia recomana de no establir quòrums de participació, ja que això podria incentivar l'abstenció dels ciutadans que hi estan en contra

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha demanat als partits independentistes que estableixin un ‘consens polític previ’ al referèndum de l’1 d’octubre perquè la independència tiri endavant si obté ‘més vots favorables que contraris, sigui quin sigui el percentatge de participació registrat’, segons que ha publicat Europa Press. En el document intern de l’ANC, al qual ha tingut accés l’agència de notícies, l’Assemblea vol assegurar un consens previ per tal d’evitar un possible boicot dels partits contraris a la celebració del referèndum: Ciutadans, PP i el PSC. En aquest sentit, l’ANC ha apuntat que ‘fer boicot és adulterar l’abstenció i l’ús normal del mètode democràtic’.

La demanda de l’Assemblea pretén deslegitimar l’estratègia d’alguns grups, sovint contraris a la celebració del referèndum, que volen condicionar la validesa de la votació al percentatge de participació. En aquest sentit, l’ANC assenyala que, el fet que la participació no arribés al 50% -llindar mínim proposat per alguns sectors-, no va condicionar l’aprovació, en referèndum, de la constitució europea a l’estat espanyol -amb una participació del 41,77%-, ni de l’estatut de Catalunya, el 2006, que va ser aprovat, també en referèndum, amb una participació del 49,5%. Però per què no cal un mínim de participació per a legitimar el referèndum de l’1-O?

Enric Ramionet: «Simplement respon»

República catalana o monarquia espanyola; aquesta és la qüestió. Quantes vegades t’han fet una pregunta així i t’han dit que la teva resposta serà vinculant? Es pot fer, respecte a això, literatura o humor; es poden exhibir les millors perles de l’escepticisme o del cinisme per conrear el teu sex-appeal, ens poden torturar analitzant psicopatologies socials o individuals, ens poden dir que no són de fiar, que ja els tenen calats, que només és processisme, que no anem enlloc, que no és prou compartit, que això és cosa de nacionalistes i que ja sabem que el nacionalisme (de l’altre) és el darrer refugi dels canalles i, evidentment, es poden esgrimir un grapat de sentències contundents sobre la llei o la democràcia afirmant que preguntar segons quines coses és pecat. Es pot fer i es fa, però la qüestió està plantejada i la resposta, de forma explícita o implícita, sempre s’entén. Damunt dels nostres caps s’ha situat un interrogant immens que tothom respon fins i tot quan es nega a fer-ho afirmant que la pregunta no s’ha formulat bé, que no toca o no se la creu. Ho llegeixo, ho sento i sempre penso: “Sí, d’acord, molt agut, molt interessant, molt divertit, però ara contesta: república catalana o monarquia espanyola?”

Toni Brosa: «Convicció democràtica»

Catalunya és dels catalans i espanyols que la viuen, la senten, la treballen i la construeixen cada dia. És la seva terra, la seva llar i aspiren a fer-ne, entre tots, el millor lloc possible per viure. Molts creuen que això seria més factible tenint un estat propi; decidint aquí tot el que ens afecta, necessitats, prioritats i solucions; escrivint una constitució sense rèmores del passat, participativa, progressista i democràtica; deixant enrere el llast d’una monarquia injusta i obsoleta; aprofitant la potencialitat econòmica i unes dimensions físiques i demogràfiques més reduïdes per aconseguir un millor nivell de vida, de serveis i de benestar per a tots, per fer-ne una societat més justa i equitativa, i també per perseguir i extirpar el frau i la corrupció; aportant lliurement la solidaritat que ens puguem permetre en el context europeu; deixant de conviure amb les imposicions lingüístiques i culturals, les fòbies ètniques i les amenaces, i travant amistats i aliances amb qui tingui ganes i interès de relacionar-se amb nosaltres d’igual a igual. Després hi ha els que creuen que Catalunya pot i ha de seguir fent el seu camí dins l’Estat espanyol; col·laborant a reformar la seva Constitució, a netejar-lo de corrupció i a superar el seu passat dictatorial; acceptant contribuir generosament a la prosperitat i la solidaritat de l’Estat tant com es decideixi des d’allà; batallant cada dia per obtenir un retorn just d’aquesta aportació o per tenir capacitat de decidir en les coses que afecten els catalans; lluitant, encara i durant el temps que calgui, contra les discriminacions lingüístiques fins que Espanya canviï i assumeixi el plurilingüisme, o convivint amb la catalanofòbia atàvica enquistada a la societat espanyola. Cadascú té una opinió i totes són vàlides, ens les respectem, triem la nostra, l’expressem en una urna i acceptem el resultat. Aquesta és la convicció bàsica, comuna, que tots els catalans hem de valorar i prioritzar davant el dilema de futur que està plantejat. Una majoria molt àmplia de ciutadans vol votar en un referèndum d’autodeterminació; el Parlament escollit per aquests ciutadans fa els passos perquè sigui possible; el govern investit per aquest Parlament el convocarà per a l’1 d’octubre. I als ciutadans, pensem com pensem, per convicció democràtica, ens toca dir-hi la nostra, votar. No hi podem renunciar.


Antoni Dalmau: «Fer el desentès»

És evident que la dinàmica que ha agafat en les darreres setmanes el procés sobiranista i, d’una manera més general, la política catalana té com a conseqüència una polarització molt clara entre els punts de vista antagònics dels partidaris i els detractors de la independència. Cal reconèixer que l’aposta del govern català i dels grups parlamentaris que li donen suport és molt alta, sobretot perquè l’actitud de l’Estat intenta segar-li l’herba sota els peus en tot moment i no s’està de recórrer a tota mena de pràctiques antidemocràtiques que van des del Tribunal Constitucional fins a les clavegueres policials.

És lògic, doncs, que per part dels contraris a la celebració del referèndum de l’1-O s’exerceixi una pressió creixent i desesperada a tots nivells. Els mitjans de comunicació d’aquest signe es descaren més que mai i multipliquen els titulars esbiaixats i catastrofistes, mentre que els personatges mediàtics més o menys unionistes són instats a prendre posició sobre aspectes ben allunyats de l’activitat quotidiana que els ha fet famosos. Així, no és estrany que, empesos per aquest corrent cada vegada més desfermat, sentim a dir coses que, en unes altres circumstàncies, farien pujar els colors a la cara d’aquells qui ara recorren fins i tot a l’insult o a la mentida. Tot s’hi val per tal de contribuir a frenar el referèndum de la manera que sigui.

Germà Capdevila: «La Diada del sí»

Totes les mirades estan posades en el referèndum de l’1 d’octubre. Tenim una majoria sòlida de catalans disposats a votar per decidir, tenim un Estat cada cop més nerviós en veure que l’estratègia de la por perd força i credibilitat, tenim un món que ens mira amb atenció a l’espera de la nostra decisió. El dia 1 d’octubre és potser el més important dels últims anys. Abans, però, hi ha una altra data d’una importància enorme: la diada de l’11 de Setembre. No ens podem relaxar, no podem confiar en les enquestes que ens diuen que ho tenim tot de cara. El grau d’èxit de la mobilització de la Diada a Barcelona serà el termòmetre que aquí, allà i més enllà tothom farà servir per mesurar el grau de tensió del múscul sobiranista. És vital tornar a emetre al món aquelles imatges que són observades amb admiració i enveja. Hem de tornar a omplir els carrers de manera festiva i familiar. Fa anys que mobilitzem més del 20 per cent de la població del país, una fita sense parangó a l’Europa contemporània, que és la prova més contundent de la voluntat fèrria dels catalans d’esdevenir un nou estat, lliure i independent. Per tot plegat, és imprescindible apuntar-se a webdelsi.cat com a voluntari, o com a participant de la manifestació. Més que mai, cal convèncer els veïns i els amics, els familiars i els coneguts, de la importància de ser a Barcelona l’11 de Setembre. Que ningú no es quedi a casa. Que ningú que pugui anar-hi no s’ho miri per televisió. L’èxit de la Diada ajudarà a convèncer molts dels que encara dubten del referèndum, servirà per desmuntar les mentides i les manipulacions que insistiran que serà un nou 9-N o una costellada, i permetrà que les amenaces perdin eficàcia, perquè el triomf del sí en el referèndum deixarà automàticament sense efecte les accions repressives de l’Estat. L’1 d’octubre omplirem les urnes, però abans, l’11 de Setembre, omplirem els carrers un altre cop. Apunteu-vos-hi!


Oscar Palau: «Contra el bucle»

Esgota. Rajoy i tota la camarilla popular repetint cada dia que no hi haurà 1-O –basant-se, volem suposar, en una fe cega en l’omnipotent TC– i els dirigents independentistes afirmant l’endemà que sí. I així en bucle, com nens petits. I el referèndum es farà no perquè ho diguin més cops, sinó perquè, a més, treballen de dia i de nit perquè així sigui. I perquè l’amenaça dels tribunals no els espanta, com assumeix ja part de l’unionisme, començant pel PSOE. No només això: l’1-O serà vinculant, no perquè ara ho proclami Puigdemont, Junqueras o el papa, sinó perquè els catalans votaran en massa. Això, i només això, és el que en validarà el resultat, a dins i a fora. Perquè contra la decisió d’un poble majoritàriament mobilitzat no hi ha tribunal que valgui.


Ferran Espada: «Equidistàncies trampa»

A menys de dos mesos de l’1-O mantenir el relat unionista que el referèndum d’autodeterminació no es farà a Catalunya és més un acte de fe que un fonament sustentat en evidències. Convençut com estic que el dia 1 d’octubre hi haurà referèndum, crec que el gran repte polític al país es generarà el dia 2 d’octubre si guanya el sí. No tinc cap dubte que l’endemà de l’1-O l’unionisme no acceptarà el resultat. Però resulta cada cop més incomprensible determinades equidistàncies existents en algunes elits dels comuns. Perquè la implementació d’una victòria del sí no és cap fet nacionalista. Suposa la capacitat del Parlament d’activar lleis tan importants com la de pobresa energètica, d’emergència d’habitatge, o l’aplicació de taxes com la dels bancs, nuclears o la de les operadores de telefonia per impulsar la indústria cultural del nostre país. Totes, mesures en què aquesta esquerra està d’acord i que el Tribunal Constitucional ha suspès. Independitzar-se no ja de l’Estat espanyol sinó de les imposicions d’un Constitucional que no permet ajudar la ciutadania amb menys recursos i que està instrumentalitzat pels poders polítics i oligàrquics no hauria de ser cap problema per a ningú que es digui d’esquerres. Per això entenc la valenta discrepància de dirigents com Albano Dante, David Companyon o altres que no es veuen amb cor de dir a la ciutadania que el que toca és acatar decisions antisocials fins no se sap quan es pugui desallotjar del poder el PP. I és que hi ha equidistàncies que són una trampa incomprensible. Perquè els comuns haurien de tenir present que l’independentisme no és l’enemic, sinó la via perquè les esquerres, almenys quan siguin majoria, puguin aplicar les seves polítiques de forma real a Catalunya. L’equidistància provocada per no sé quina malfiança cap a l’independentisme només suposa acatar les imposicions oligàrquiques actuals i subordinar-se a un ordenament jurídic que no permetrà mai a un hipotètic govern d’esquerres fer polítiques socials efectives des d’una autonomia encotillada i tutelada.


David Miró: «El triomf de la Loapa»

Després del 23-F, el PSOE i la UCD van pactar una llei que posava límits a la descentralització del sistema autonòmic, que era de llarg el que més preocupava l’exèrcit. La Loapa va posar fi al somni de l’Espanya plural en una data tan matinera com la del juny del 1982. Però un TC de mentalitat oberta va declarar inconstitucionals 14 dels 38 articles de la llei. Tot i això, la deriva d’aquest tribunal, cada vegada més conservador, cada vegada més centralista, ha acabat per segellar el triomf pòstum de la Loapa i la fi del miratge de l’autogovern. El que no s’entén és per què es permet mantenir la ficció d’uns Parlaments autonòmics que a última hora només podran legislar sobre la recepta del carquinyoli... i només fins que a Madrid decideixin fer una llei.

Font: ara.cat

José Antich: «Per què Montoro sempre guanya»

Un consell: vagin amb molt de compte amb el que llegeixen aquest estiu si no volen que els facin passar bou per bèstia grossa. En cas que no ho facin, potser els passa el que m'explicava un amic durant una discussió que havia tingut aquest cap de setmana. El debat tenia l'origen en una informació publicada a la secció d'economia d'El País i que duia per títol "Les comunitats s'estalvien 22.000 milions pels crèdits estatals". El diari explicaba com gràcies al Ministeri d'Hisenda les autonomies havien vist alleujades les seves arques públiques amb els ajuts del pagament a proveïdors i el Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA). Dos mecanismes, per cert, que en mans del ministre Montoro no han estat cap altra cosa que una manera quirúrgica d'ofegar financerament les autonomies.

Doncs bé, des del 2012 les autonomies han rebut, segons el càlcul del diari, préstecs per més de 160.000 milions per aquests mecanismes, xifres a què no haurien pogut fer front ja que els mercats els havien tancat les portes i no volien refinançar el deute autonòmic. El meu amic, que està convençut del maltractament de l'Estat a Catalunya, però que milita en un cert passotisme, tant pel que fa als debats sobre finançament com pel que fa al dèficit d'infraestructures, no va saber què dir quan el seu interlocutor va rematar: dels 22.000 milions que s'havien estalviat les autonomies, una part important, 7.509 milions d'euros, se'ls havia estalviat Catalunya.

Josep Costa: «Les urnes i les armes»

S’atribueix a Abraham Lincoln la frase "Una papereta (de vot) té més força que una bala (de fusell)". Com sol passar amb les cites històriques, la seua literalitat i context són controvertits, però en tot cas sembla que es tractaria de quelcom que hauria dit abans de liderar la guerra contra els estats del Sud, que pretenien dissoldre la Unió Americana per mantenir el sistema d’esclavatge. El fet que morís assassinat essent president fa que la cita evoqui una doble ironia.

Que un president que va liderar una guerra civil i va morir assassinat digui que les urnes tenen més força que els armes dóna més significat a la idea, no menys. Però per alguna raó, quan fa poc es va difondre per les xarxes socials, va despertar furor dins la comunitat unionista. Es varen sentir especialment contrariats per la cita, que varen interpretar com una defensa implícita del referèndum davant la repressió de l’Estat. Vull pensar que la reacció irada no és perquè tots pensin que els problemes polítics s’han de resoldre amb les armes abans que amb les urnes. En realitat, entenc que protestaven pel fet que algú pogués invocar un símbol de la unitat dels EUA per defensar un referèndum sobre la independència de Catalunya.

Andreu Pujol: «Voler és poder»

Ara mateix ningú coneix el desenllaç del moment polític que viu Catalunya –i qui digui el contrari menteix– però cada cop es fa més evident que el dia 1 d’octubre es votarà. No només perquè el govern Puigdemont – Junqueras ho afirma constantment amb aplom, sinó perquè alguns dels qui voldrien privar els catalans del seu dret a l’autodeterminació ja criden al boicot abstencionista: boicotejar un esdeveniment inexistent seria tota una fita del surrealisme. Malgrat la incertesa actual, hem de dir que algunes de les conseqüències del referèndum ja les podem començar a intuir.

La primera d’elles s’ha de llegir en clau espanyola i internacional. El combat contra els nostres drets està duent el govern espanyol a posar en risc els dels ciutadans de tot Espanya. Les persecucions polítiques, els judicis d’intencions, la utilització perniciosa de tribunals i fiscals i els efluvis pestilents del clavegueram són garrotades que s’estan ventant, per qüestions estrictament ideològiques, a ciutadans que encara són espanyols. Avui som nosaltres, demà podria ser qualsevol altre. La vessant autoritària del govern espanyol comença a ser recollida a la premsa internacional, i això pot afectar greument la seva reputació.

Germà Capdevila: «Mariano Erdogan»

«La gestió que fa l'Estat del cas català mostra una deriva autoritària cada cop més semblant a la de Turquia. La detenció d'un periodista crític és un esglaó més»

Imatges d'un estat formalment democràtic però autoritari en el fons: la policia militar interrogant i intimidant funcionaris i representants polítics, sense ordre judicial. Sentències i inhabilitacions per permetre un procés participatiu. Nomenament i supressió de fiscals segons la fidelitat amb el partit de govern. Funcionaris judicials interrompent sessions del Parlament per lliurar advertiments intimidatoris. Un Tribunal Constitucional que accepta poders d'execució penal. Un Tribunal de Comptes tirant endavant processos de persecució política. Els serveis d'intel·ligència fabricant proves falses i reclutant periodistes i mitjans mercenaris per distorsionar els resultats electorals. Pressions a empreses i proveïdors. Augment de l'ofegament financer. Amenaces d'inhabilitacions i confiscació de béns, amb publicació de patrimonis a la premsa addicta. Inspeccions tributàries "aleatòries" a persones vinculades al procés polític que es vol aturar.

Celestino Sánchez: «Votaré sí, però és curiós perquè no em sento independentista»

Entrevista a l'històric militant de l'esquerra catalana i que acaba de donar suport al referèndum mitjançant Comunistes pel Sí

Polític, activista, sindicalista, comunista, iaioflauta… Es fa difícil de definir la figura de Celestino Sánchez (Màlaga, 1950), militant històric d’EUiA que havia estat diputat al Parlament de Catalunya de la mà del PSUC i, més tard, amb ICV, coalició on s’integrava el Partit dels Comunistes de Catalunya. Amb el pas dels anys, la seva vida política va viatjar cap al municipalisme i, recentment, la seva vena activista l’ha portat a encapçalar el moviment dels iaioflautes. Sánchez és l’última incorporació de prestigi al manifest de suport al referèndum que impulsa la plataforma de Comunistes pel Sí.

—Per què penseu que és important el referèndum?
—Per a la gent que vol una Catalunya més feliç, el referèndum té una importància cabdal.

—Feliç. És un adjectiu poc utilitzat.
—Sí. Des del meu punt de vista, el concepte feliç té la connotació de parlar de les persones. Per mi, Catalunya no és una cosa abstracta. Sóc jo, ets tu, els meus amics… Som en una situació complicada: la gent jove ha hagut d’anar-se’n fora a treballar, tenim gent gran que cobra una pensió de misèria i que, molt sovint, ha de mantenir els fills. Molts fan grans frases de caràcter polític que la gent no entén. Hem de parlar amb més senzillesa. La gent que treballem i vivim a Catalunya tenim dret de ser més feliços, però per ser-ho hem de gestionar el poder nosaltres mateixos. És de sentit comú.

dilluns, 31 de juliol de 2017

Inscriu-te a LA DIADA DEL SÍ - 11S2017



Aquest Onze de Setembre encarem la mobilització més transcendent de la història del país: la Diada del Sí. Omplirem el passeig de Gràcia i el carrer d’Aragó de Barcelona per fer un immens signe Més, símbol de totes les oportunitats del nou estat en forma de república que ens espera a les paperetes del referèndum. Entre tots, convertirem la Diada del Sí en el tsunami d’il·lusió que ens portarà des del compromís amb la democràcia a la majoria per la independència l’1 d’octubre.

Que sigui un gran Onze de Setembre, junts defensarem la democràcia i acabem de gestar el nou estat que està per a tothom!

L’11S omplim el centre de la capital, l’1 d’octubre guanyem el referèndum!


La inscripció a la Diada del Sí és imprescindible per garantir l'èxit de la mobilització i assegurar que cap punt del centre de la capital quedi buit. Mostrarem d'aquesta manera que tot el país conflueix per votar i guanyar la República aquest 1 d'octubre!


Local obert els dimarts a la tarda de 7 a 9, tenim domassos, pancartes i samarretes. T’hi esperem!

Encara no tens un domàs o una pancarta al balcó?

Això no pot ser! Hem de pintar les nostres façanes amb tots els colors del Sí (#ElsColorsDelSI és l’etiqueta de la campanya a Twitter) i ens toca a nosaltres donar exemple als nostres veïns per demostrar que la nostra opció és el cavall guanyador. Les pancartes són per a balcons grans (180 cm), mentre que els domassos caben en qualsevol balcó o finestra. Posa’ls encara que el teu balcó no doni al carrer: els teus veïns els veuran.

Ja tenim les samarretes!


LOCAL:

Tindrem obert els dimarts, a la tarda de 7 a 9. Recorda que es troba al carrer de Cartagena, 213 (entra València i Mallorca).

Junts ho aconseguirem!

Xirinacs: un referent que cal recuperar!

El passat dimarts 25 de juliol vam fer al nostre local un cinefòrum sobre un documental de Lluís M. Xirinacs que TV3 no va voler emetre. A banda de fer un ple extraordinari d’assistència, ja que hi va haver gent que no va poder seure i d’altres van quedar al carrer, el contingut no va deixar ningú indiferent. Ni el del documental ni el que van aportar els dos ponents, la Núria Roig i en Jaume Rodri, grans coneixedors de la figura de Xirinacs.

El seu ideari, la seva personalitat i anècdotes personals van ser desgranats pels dos ponents, d’una manera amena i molt distesa. Els més grans van reviure un munt de fets de no fa tants anys, i els més joves van conèixer de més a prop la línia ideològica i la trajectòria d’en Xirinacs. I tots junts, amb les preguntes que es van fer després i les respostes que en van obtenir, vam gaudir d’una gran vetllada que no ha fet altra cosa que fer-nos reflexionar sobre el procés que estem vivint avui dia, sobre algunes similituds amb els anys de l’Assemblea de Catalunya i sobre els errors que convindria no tornar a cometre. De ben segur que a tots els assistents ens volta pel cap una pregunta clau des de llavors: a l’ANC se li acaba la feina l’1 d’octubre? Realment hem de deixar en mans de la classe política el procés de construcció de la nova república? En Xirinacs ens respondria amb un no ben contundent.

Gràcies a tothom per ser-hi i, especialment, a la Núria Roig i en Jaume Rodri, que ens ho van fer tot molt fàcil!

Gràcies per fer-ho possible
Equip de Coordinació

Germà Capdevila: «Sortim a guanyar»

«Ens han imposat amb èxit un relat de perdedors, i l'hem comprat. Cal canviar el punt de vista i pensar en la victòria»

Ja hem escrit molts cops que l'única estratègia de l'Estat és la por. De manera directa i sense embuts, intenten acoquinar polítics, funcionaris, voluntaris, empresaris, periodistes. És una forma matussera d'intentar avortar el referèndum, perquè cada cop que es repeteix, l'amenaça perd una mica d'eficàcia. Això és exactament el que li passa a l'Estat i és el motiu de la creixent desesperació unionista. No podran impedir físicament el referèndum i les seves amenaces cada cop són menys creïbles.

Tanmateix, cal admetre que sí que han aconseguit imposar un relat negatiu. Tanta insistència en les amenaces ha fet que l'independentisme –que sempre havia estat un moviment alegre i positiu, en busca d'un país millor– només parli de les hipotètiques conseqüències de la derrota. Als debats polítics, les tertúlies, les columnes d'opinió i fins i tot a les converses de cafè només es parla d'inhabilitacions, suspensions, querelles, patrimonis confiscats i altres plagues bíbliques. I tothom oblida esmentar que tota l'acció repressiva de l'Estat quedarà immediatament sense efecte amb la independència.

Quim Torra: «​El bellíssim delicte de sedició»

«Així hem estat sempre vistos els catalans: sediciosos en potència, amants de la llibertat, disposats a revoltar-se per reconquerir la llibertat manllevada»

La paraula sedició ve del llatí seditio, seditionis (allunyament, desunió, "anar lluny", apartament d'un poder establert o d'una marxa comú) i no hi ha cap dubte que, des d'aquest punt de vista, els catalans som uns perfectes sediciosos.

La cosa ve de lluny.

Antonio Muñoz i Josep Catà, en el seu excel·lent llibre sobre la Repressió borbònica i resistència catalana (1714-1736) dediquen tot un capítol a parlar de l’ocupació militar del Principat. “No convé pas oblidar que l’exèrcit que va entrar a Barcelona i va ocupar el Principat no va ser de pas; hi va entrar i s’hi va quedar”. S’estima en 50.000 soldats borbònics (per a una població de 500.000 habitants). Algunes dades ajuden a entendre les proporcions: a Barcelona, els soldats significaven més del 25% de la població; a Girona, el 62,5%; a Tarragona, el 35,9%, a Lleida, el 34,7%; a Vic, el 18,5%; a Tortosa, el 20,4%, etc.. (dades totes elles de Muñoz-Catà). El duc de Montemar, capità general de Catalunya el 1722, va escriure: “... cuyo genio y osadía los impele naturalmente a la sedición, y que esta procurarán entablarla en cualquier accidente por este País como parece tan acostumbrado a rebeliones... a fin de situar las tropas de este ejército en los Puestos más ventajosos y convenientes a contener cualquier movimiento de estos naturales...”

Pere Aragonès: «Si permetem que donin ordres als treballadors de la Generalitat, ja no caldrà aplicar el 155»

Pere Aragonès, secretari d'Economia, explica en aquesta entrevista que la Generalitat tindrà prou tresoreria per a encarar el període de transició cap a la república

Pere Aragonès, secretari d’Economia del govern de Catalunya, té clar que en el període d’estira-i-arronsa entre el govern català i l’espanyol la tresoreria catalana tindrà tots els recursos que facin falta per a assumir tots els pagaments. No es cansa d’explicar-ho. El dèficit s’ha reduït i l’economia ha millorat. En aquesta entrevista, diu que no pot ensenyar totes les cartes perquè no convé, però sí que explica algunes de les claus de com serà el període de transició cap a la república en termes econòmics.

—Les amenaces de Montoro poden afectar el referèndum?
—L’amenaça de no pagar proveïdors no afecta el referèndum. No hi té res a veure. En primer lloc, perquè allò que la Generalitat pot carregar al FLA [Fons de Liquiditat Autonòmica] està fixat, i és evident que si hi ha despeses relacionades amb el referèndum no es posaran a l’aplicació del FLA perquè ells facin la transferència.

—I la tresoreria de la Generalitat?
—Tampoc. En aquest moment, tenim una situació de tresoreria que ens permet d’afrontar els mesos vinents amb tranquil·litat.

Quim Domingo: «Un estat de no-dret»

Ho va dir l’expresident Artur Mas: “Espanya és un estat de no-dret.” Feia referència a l’obertura del procediment, per part del Tribunal de Comptes espanyol, per exigir als inhabilitats pel 9-N que paguin totes les despeses de la consulta. L’exministra del govern d’Aznar Margarita Mariscal de Gante ha estat la persona encarregada d’obrir l’expedient als quatre inhabilitats. El germà gran d’Aznar és també membre d’aquest tribunal. El president Carles Puigdemont afirma: “Quines garanties del Tribunal de Comptes deuen convèncer els que callen davant aquest greu abús d’estat? Greu i vergonyós.” Com és possible que es torni a obrir un procediment per poder multar uns fets que els tribunals de justíciaespanyols havien arxivat? Com és possible que en un estat de dret es pugui inculpar per un fets que ja ha estat jutjats i arxivats? De cap manera això és un estat de dret. Si els jutges espanyols van sentenciar que no hi va haver delicte de malversació de fons públic, com pot ser que es pretengui fer pagar de la seva butxaca totes les despeses del 9-N?

A l’Estat espanyol governa un partit que té tots els indicis de corrupció i de finançament irregular. I que presumptament ha guanyat eleccions de forma il·lícita. I ningú ha dimitit. Té un president del govern que ha d’anar a declarar com a testimoni als jutjats pel presumpte finançament irregular del seu partit. I no passa res. En qualsevol democràcia que vulgui fer honor a aquest nom, això comportaria dimissions i judicis als seus responsables polítics.

diumenge, 30 de juliol de 2017

Ramón Cotarelo: «Camino del estado de excepción en Cataluña»

El Sobresueldos dice a quienes quieren oírlo –que cada vez son menos, pues es obvio que el hombre no dice una verdad así lo aspen- que el referéndum del 1/10 no va a celebrarse porque es inconstitucional y por lo tanto ilegal. No perderemos tiempo en analizar sus razones porque no merece la pena. Los conceptos de “constitucionalidad” y “legalidad” han quedado fulminados con un gobierno corrupto hasta los calzones, cuyo sentido de la legalidad es como el de la honradez y uno que ha hecho mangas capirotes con el Tribunal Constitucional hasta el punto de convertirlo en una especie de consejillo político de gentes adictas.

Nos dedicaremos mejor a los aspectos prácticos. Exactamente, ¿cómo piensa Rajoy impedir ese referéndum que la Generalitat está empeñada en celebrar y contra el que, en realidad, no tiene razones? ¿A qué medios recurrirá? Según la inteligencia más aguda del gobierno, no se considera conveniente la aplicación del artículo 155 CE. Sáenz de Santamaría pasa por ser esa inteligencia más aguda; imagínese cómo serán las menos agudas, por ejemplo, la de Rafael Hernando.

Además de descartar el empleo del art. 155, tampoco goza de grandes simpatías la aplicación de la Ley de Seguridad Nacional, ese bodrio arbitrario que cocieron en 2014 entre Rajoy y Rubalcaba en contra de los catalanes. El ejecutivo se resiste asimismo a aplicar la legislación de excepción por la mala imagen exterior de España.

Salvador Cot: «La soledat madrilenya»

Fins a tres vegades han preguntat els mitjans de Madrid pel referèndum, aquest divendres, a la roda de premsa dels resultats semestrals de CaixaBank. I tots tres cops han obtingut la mateixa resposta evasiva: “El banc només es preocupa de donar bon servei i guanyar quota de mercat.” És a dir, ni tan sols una entitat bancària a la qual no convé que es desestabilitzi el marc institucional es decideix a significar-se pel que queda del règim del 1978, cada cop més autoritari en la seva decrepitud. D’aquí no se’n pot desprendre, en absolut, que al banc li faci la més mínima gràcia aquesta crisi institucional, ni tan sols que simpatitzi amb les aspiracions d’un catalanisme més o menys insurreccional. El que és significatiu és la distància pública que han pres la pràctica totalitat de les grans empreses catalanes, que ja no confien en un sistema polític incapaç de fer política.

Aleix Sarri: «El FLA ens farà lliures»

«Tallar el FLA és una amenaça absurda i contraproduent, i a la vegada, com més presta via FLA, menys força de negociació tindria l'Estat en cas que guanyi el “sí”»

El govern espanyol comença a actuar amb desesperació davant el referèndum. La maniobra per entrar al Parlament i al Palau de la Generalitat en va ser la primera mostra, l’amenaça de tallar el FLA en va ser la segona, i ara intenten intimidar alts càrrecs del govern investigant-los per sedició. No ha arribat la tercera via, sinó una tornada als clàssics del franquisme.

Posant el focus en el cas del FLA, és curiós veure com un instrument dissenyat per collar les autonomies i generar la sensació que Catalunya per si sola no pot anar pel món, es pot convertir en un dels majors autogols del govern Rajoy.

Si durant anys ha estat una vergonya veure com països africans podien accedir als mercats de forma més fàcil que la Catalunya autonòmica, avui és una sort que el deute públic català sigui amb l’Estat i no amb els mercats financers.

divendres, 28 de juliol de 2017

José Rodriguez: «Deixem de cridar»

Hem d’evidenciar les contradiccions de qui afirma que no anirà a votar al referèndum d’independència, però no insultar-lo i escridassar-lo. A mesura que l’1 d’octubre s’apropa molts es veuran obligats a mullar-se, hi haurà qui ho farà de forma parcial, continguda i amb recances a favor de la sobirania del poble català. D’altres es definiran a favor de la unitat del demos espanyol i en contra del referèndum. Alguns tindran uns arguments pobres i ritualitzats, tan buits com el suport a un referèndum d’independència del Sàhara Occidental, que fa 40 anys que esperen.

Tot això pot indignar persones que aposten per la sobirania del poble català. Siguin persones a favor del sí o del no, però compromeses amb la sobirania de Catalunya. Hi ha ja un cert cansament en sentir excuses per anar en contra del referèndum que o bé amaguen que la unitat d’Espanya és quelcom innegociable i inqüestionable o bé són una defensa pobra i simplista de l’statu quo. La indignació ens pot portar a l’acció però no ens serveix per a molt més. Si el referèndum no té una participació digna, costarà molt més vendre el resultat al món, i costarà més argumentar que els catalans ens identifiquem com un demos propi i volem ser un subjecte polític. L’1 d’octubre no es troba en qüestió només la independència de Catalunya, sinó si els catalans ens considerem una nació política o només en som una de cultural.

Vicenç Villatoro: «Complir la llei (quina?)»

Si algú compara el ritme amb què resol el Tribunal Constitucional els recursos presentats pel govern català i pel govern espanyol pot pensar que, si no hi ha dues lleis, hi ha una llei de dues velocitats

EN EL DISCURS de cara a l’exterior, el govern espanyol diu que la veritable democràcia no és poder votar sinó haver de complir la llei. Potser sí. Llavors, la gent que s’ho mira des de fora podria preguntar: quina llei? Perquè un lector de diari pot tenir la impressió que de lleis n’hi ha dues, la que figura que regeix per a tot l’Estat i la que alguns voldrien aplicar específicament a Catalunya. Algú que vegi que comprar urnes pot ser il·legal a Catalunya i perfectament legal a Andalusia pensarà que hi ha dues lleis. Si algú compara el ritme amb què resol el Tribunal Constitucional els recursos presentats pel govern català i pel govern espanyol pot pensar que, si no hi ha dues lleis, hi ha una llei de dues velocitats. Si algú veu que les autoritats catalanes poden haver de respondre amb el seu patrimoni per haver dut a terme una consulta mentre que cada dia surten als diaris episodis fins i tot esperpèntics dels quals no respon ningú pot pensar que o hi ha dues lleis o que la llei és realment molt estranya. Si del que es tracta és de complir la llei, no pot haver-hi ni dues lleis ni dos ritmes ni dues vares de mesurar. Si això passa, és que es tracta d’una altra cosa. No pas de complir la llei. De castigar la dissidència.

Font: ara.cat

Mònica Sabata: «Legitimitats, xuleria i antidemocràcia»

"És prepotent i estúpid pensar-se que el món no s'adona que l'Estat espanyol és un estat en fallida democràtica"

Aquesta setmana he tingut una conversa interessant i il·lustrativa. Dimecres a la tarda parlava amb una parella de francesos que s'allotgen en un hotel del meu poble, la Garriga. Ells -que van demostrar conèixer amb prou detall la situació política catalana- em van preguntar quants catalans són independentistes i què pot passar els propers dos mesos. Les preguntes justes en el moment adequat. Sense deixar-me endur pels desitjos i mirant de ser el màxim d'objectiva possible, els vaig fer un dibuix sobre la situació actual de confrontació amb l'Estat espanyol, de quantes persones -segons les enquestes- podrien arribar a votar sí a la independència de Catalunya, i sobre què significa per a nosaltres la reivindicació del dret de decidir i l'exercici del dret a l'autodeterminació. Al final de la conversa, la conclusió de la parella de francesos va ser clara: teniu dret de reclamar votar però ja sabeu que l'Estat respondrà amb totes les seves armes. I van reblar el seu raonament tot dient: és normal que ho facin perquè són un Estat. Ai las! La resposta no era nova, evidentment, però l'emetia algú que està acostumat a veure com funciona un Estat de tradició jacobina i algú que és radicalment objectiu. I és que com que no els va ni els ve, aquesta parella podia abstreure's de les emocions que ens afecten a nosaltres. Tanmateix, també vam parlar de legitimitats, de xuleria i d'antidemocràcia. Va ser una conversa molt productiva i em va fer pensar en algunes coses. Els n'exposo algunes.

Vicent Partal: «Unes quantes regles bàsiques, com si això fos un manual»

«Cal actuar amb molta tranquil·litat i rigor, sabent els límits que ells tenen i estan obligats a respectar per defensar-los i impedir que els traspassen il·legalment»

L’estat d’excepció, declarat o no, té com a objectiu normalitzar actuacions excepcionals i convertir-les en rutinàries. Hi ha coses que no es poden fer legalment, però que en un estat d’excepció passen a fer-se, bé emparant-se en una normativa nova i excepcional o bé emparant-se en el fet d’acomodar la població. Hi ha estats d’excepció que no requereixen ser declarats. Simplement, tu actues i, si la població et deixa anar més enllà dels límits permesos, ja està.

Per tant, repassem, com si això fos un manual, algunes qüestions molt bàsiques, que trobareu ben explicades amb detall en aquest article de Pere Cardús.

En primer lloc i sobretot: la llei no obliga ningú a declarar davant la policia.

Si la policia, o la Guàrdia Civil, et crida a declarar, sota la figura que siga, dient que ets testimoni o que ets encausat, simplement no cal declarar, tan amablement com pugues però també tan fermament com pugues. Ells poden intimidar-te, però només una estona.

dimecres, 26 de juliol de 2017

Inscriu-te a LA DIADA DEL SÍ - 11S2017



Aquest Onze de Setembre encarem la mobilització més transcendent de la història del país: la Diada del Sí. Omplirem el passeig de Gràcia i el carrer d’Aragó de Barcelona per fer un immens signe Més, símbol de totes les oportunitats del nou estat en forma de república que ens espera a les paperetes del referèndum. Entre tots, convertirem la Diada del Sí en el tsunami d’il·lusió que ens portarà des del compromís amb la democràcia a la majoria per la independència l’1 d’octubre.

Que sigui un gran Onze de Setembre, junts defensarem la democràcia i acabem de gestar el nou estat que està per a tothom!

L’11S omplim el centre de la capital, l’1 d’octubre guanyem el referèndum!


La inscripció a la Diada del Sí és imprescindible per garantir l'èxit de la mobilització i assegurar que cap punt del centre de la capital quedi buit. Mostrarem d'aquesta manera que tot el país conflueix per votar i guanyar la República aquest 1 d'octubre!


Caminades pel Sí. Els divendres a plaça de Catalunya i els dimarts a l'Eixample

Si vols participar en una activitat senzilla, alegre i vistosa, afegeix-te a les caminades pel Sí. Tens dues opcions, i pots optar per totes dues:

1. A les de la plaça de Catalunya, els divendres a les set del vespre.

2. A les de l’Eixample, els dimarts, cada cop seguint un recorregut diferent. Per a aquestes caminades, posa atenció als comunicats, al Telegram i al Whatsapp (uneix-te a un dels grups), que és on rebrem la informació del recorregut que es farà cada setmana.

Gràcies per la teva col·laboració!

Junts ho farem possible!

Equip de Coordinació


Espanya ens tem, perquè no tenim por

Som a la recta final de l’etapa de ruptura amb l’estat espanyol que culminarà el 1-O amb la celebració del referèndum i amb la més que previsible victòria del SÍ a favor de la República catalana independent.

Des de l’inici del procés hem viscut tants moments decisius, transcendents, històrics…que semblaria que ara ens reca adjectivar els que tenim més propers . Cal que en aquests 60 dies que tenim per endavant, i en els quals passarà tot , no siguem escassos amb els qualificatius ni que ens freni la reiteració. Per gaudir-ne en plenitud caldrà definir-los i adjectivar-los.

Tanmateix cal tenir també ben clar que les dificultats i els riscos hi seran presents. Amagar-ho amb cofoismes eixorcs i eufòries inadequades seria suïcida. I el pas següent és afrontar-los de cara, sense cap mena de por.

Som conscients que introduir l’element de la por -de base psicologista – en una reflexió política és sempre relliscós però considerem que almenys cal posar el tema sobre la taula i promoure’n la reflexió.

Xevi Xirgo: «I vostè, desobeirà?»

Aquesta és la qüestió. I vostè, què farà? El president Puigdemont ha respost aquesta setmana al diari francès Le Figaro la pregunta del milió. De fet, setmanes enrere ja havia respost exactament el mateix en una entrevista a l’italià La Reppublica. “Què farà si el Tribunal Constitucional l’inhabilita?”, li han preguntat els periodistes d’aquests dos rotatius. “La inhabilitació serà un acte polític. L’endemà vindré a treballar igual”, els va dir als italians. I ahir al rotatiu francès ho va repetir: “Si el Constitucional m’inhabilita, com pot fer, no acceptaré aquesta decisió. Només el Parlament em pot suspendre”, va dir. Ja és clar, doncs: Puigdemont desobeirà. I ara la qüestió és saber: i vostè, què farà? Perquè podria molt ben ser que tot plegat (i quan dic tot plegat em refereixo a l’èxit o al fracàs del procés) depengui de vostè i jo.I ara no es pensin pas que els parlo de desobediències heroiques, de sacrificis que els deixin sense patrimoni o que hàgim d’ingressar tots plegats a la presó. Perquè de desobediències a Madrid (que ja saben vostès que en definitiva són obediències a allò que s’ha decidit a Catalunya) n’hi ha de molts tipus, i cadascú, en funció d’allà on sigui, li tocarà decidir quina és la seva. No és el mateix ser el president de la Generalitat, o un conseller, que signen lleis i decrets, que vostè i jo. Per la majoria de tots nosaltres la desobediència més gran que podem practicar és la d’anar a votar l’1-O. Que serà desobediència perquè l’Estat no vol ni això; ens voldrà a tots atemorits i amenaçats de tal manera que no només no hi hagi urnes sinó que, si n’hi ha, al final del dia aquestes quedin pràcticament buides i puguin dir que ha estat un fracàs. Puigdemont i els seus consellers ja ho han deixat clar, que aniran fins al final. I queden com a molt 68 dies perquè vostè decideixi què farà. Si el govern li demana quelcom (emparant-se, evidentment, en una legislació aprovada pel Parlament), vostè ho farà? I si no li demana res, anirà a votar com sempre? Si vostè és dels comuns, què farà? Obeirà el TC i Rajoy? O anirà a votar? L’1-O depèn, segur, del que facin Puigdemont, Junqueras i tots els consellers. Però no s’enganyin. Depèn encara molt més del que fem vostè i jo.


Esteve Vilanova: «De la humiliació en neix el coratge»

“De la humiliació en neix el coratge i del fracàs el suïcidi”, diu una dita popular. La deriva del Consell de Ministres espanyol de cada divendres és un corol·lari d’humiliacions setmanals amb la particularitat que sempre la del dia supera les anteriors. De fet, la roda de premsa, estratègicament muntada amb la complicitat i coordinació del periodisme afí, tal com hem vist en el documental Las cloacas de Interior, és una mena d’acte sacramental on s’intenta oficiar a la catedral de la Moncloa la humiliació pública al govern democràtic de Catalunya i a tota la majoria que els dona suport.

Però cada divendres, pel responsable o responsables de posar damunt la taula del Consell de Ministres el fantasma del problema català, resulta que l’independentisme cada dia és més viu i més decidit i amb més coratge. Ara, l’actitud i la intenció de Mariano Rajoy és clara: xafar-lo com sigui, destruir-lo i construir de nou sobre les seves cendres una transició catalana amb la complicitat dels unionistes i espanyolistes d’aquí, que com veiem, no són pocs els disposats a col·laborar-hi. El problema és que si la seva estratègia falla, perquè per Rajoy guanyar l’1-O vol dir un tot o res, no té altra sortida que dimitir. Si falla, perquè la capacitat de resistència dels humiliats ha estat més forta que la seva repressió, els mateixos que ara l’esperonen perquè sigui contundent contra els catalans, el destruiran. I no m’estranyaria que també en sortís molt tocat el rei, pel seu paper de part i per mantenir la tradició borbònica en els conflictes territorials respecte a Catalunya.

Albert Carreras: «Al enemigo, la ley»

Fins i tot els mitjans més partidaris d’una via d’entesa es desesperen perquè tots els gestos del govern de l’Estat són amenaces

S’atribueix a molta gent, però tant se val de qui sigui: l’expressió “ al amigo, el favor; al enemigo, la ley” és espanyolíssima. És la Constitució de facto que ens governa. En els millors moments del passat autonòmic Catalunya no ha aconseguit més del que legalment li tocava. Mai ni una engruna més, no fos cas que altres es queixessin. Als amics se’ls tractava molt millor, esclar. Però Catalunya no ha estat mai amiga. Quan ha fet gestos d’amistat, sempre s’han vist com gestos d’interès. Ja podien ser quixotescos i generosos els gestos catalans: sempre eren menystinguts. Ara ja no se’ns aplica la llei sinó les versions més forçades de la llei, o el que resulta de canvis legals (ves per on, uns canvis que sempre són possibles!) dissenyats expressament contra Catalunya, com la llei de seguretat nacional o la nova llei del Tribunal Constitucional.

Divendres vam assistir a un nou gest: l’ús de tota la capacitat discrecional de l’Estat, alertat per una factura de poc més de 6.000 €, i el portaveu del govern de l’Estat parlant com si no s’adonés del caràcter insòlitament anticonstitucional del que deia, que cap euro dels catalans (no de la Generalitat, dels catalans!) aniria a finançar el referèndum.

Bernat Dedéu : «Ja estem intervinguts»

Coincideixo totalment amb el doctor Enric Vila quan diu que la millor notícia de totes les enquestes que s’han publicat fins ara sobre el referèndum és l’augment del vot contrari a la independència, un fet que demostra de nou que els electors, pensin el que pensin, sempre acaben fent costat a les administracions que prenen decisions valentes. Encara que sembli paradoxal, Puigdemont i Junqueras l’encertaren de ple quan, a l’entrevista amb Sanchis, van prendre’s molt seriosament la possibilitat que la votació convocada pel Govern acabi amb una victòria del no, la qual cosa faria inevitable unes eleccions autonòmiques i un temps imposat de guaret per a l’independentisme. Com més es desvinculi el referèndum dels partits que l’impulsen (i de les seves misèries respectives) més s’empoderarà els ciutadans i la crida al vot també serà més efectiva.

No és cap casualitat que la determinació del Govern hagi dut figures públiques contràries a l’independentisme com ara Eduard Punset a manifestar-se a favor d’anar a votar l’1-O i que aquesta eixida de l’armari a favor del referèndum, complementada amb l’afegit d’alguna celebrityinternacional com ara Yoko Ono, s’hagi volgut contrarestar des d’El País amb una llista de socialistes catalans contraris a la votació. Això pot semblar anecdòtic, però a mesura que augmentin les figures públiques que es decanten per anar a votar, la posició dels abstencionistes es farà molt més difícil i molts d’ells, creieu-me, acabaran preguntant a Miquel Iceta per què collons es fotia una paella el dia en què es va jugar el futur d’Espanya i no els va defensar a les urnes. Igual passarà amb Colau, no ho dubteu, si tanca les portes de l’Ajuntament a la democràcia.

Quim Torra: «Contra la por, independència»

«Si ens fixem en el patrimoni col·lectiu de la nació, porten segles espoliant-lo»

L’”operación patrimonio” sembla haver estat la darrera gran aportació del tenebrós Estat espanyol en un intent desesperat per donar a la “por” un renovat i poderós impuls.

I, tanmateix, en la llarga trajectòria d’un Estat que ho ha provat tot per tal de destruir-nos, això ja s’ha provat en altres ocasions. La Llei de Responsabilitats Polítiques franquista va expropiar patrimonis i béns de milers d’exiliats. Ara es perfeccionarà el sistema i a través del Tribunal de Comptes ja no caldrà que t’exiliïs perquè t’expropiïn.

Però que els arbres ens deixin veure el bosc. Si ens fixem en el patrimoni col·lectiu de la nació, porten segles espoliant-lo. Només des de la nova restauració borbònica del 1975, els catalans han aportat entre el doble i el triple que la UE a l'Estat espanyol. El dèficit fiscal s'ha cronificat i el pacte entre les elits de l'Estat i catalanes ha funcionat amb la precisió d'un rellotge suís –tal i com ve funcionant des de l'endemà de l'11 de setembre de 1714. L'espoli és una cara de la moneda. L'altra és l'atemptat que suposa al progrés, el benestar i la justícia social. Un país espoliat és un país despullat, a la intempèrie, sense futur o, en qualsevol cas, amb el futur que decideix la metròpolis.

Vicent Partal: «Un argument a favor de la dependència, si us plau…»

«L'unionisme ha perdut la batalla perquè no ha volgut fer política»

L’augment del to bel·ligerant dels contraris a la independència va tenint un efecte que supose que no cercaven però que destaca molt: posar en relleu que ningú no dóna arguments a favor de la dependència. Fixeu-vos que les tesis unionistes són totes legalistes (que això no es pot fer perquè la llei bla-bla-bla…) o, directament, amenaçadores. Però, qui posa sobre la taula arguments sòlids i racionals a favor de la dependència? Ningú, o gairebé ningú. I la pregunta inevitable és: com pensen guanyar sense posar ni un sol argument atractiu de la seua banda?

Les dades de l’enquesta del CEO, en aquest sentit, són demolidores. Fixeu-vos en les respostes a la pregunta de per què estan en contra de la independència els qui hi estan en contra. Un 64%, poca broma, diu que està en contra de la independència per ‘preservar la unitat d’Espanya’ o per motius identitaris. 64%, ni més ni menys. Déu n’hi do, per ser els ‘no nacionalistes’. Els qui vénen a continuació, amb un 15%, diuen que no volen la independència ‘perquè no seria positiva per a Catalunya’; un argument racional, per tant. Només un 4% diu que no vol la independència perquè vol un estat federal; és a dir, empra un element de debat polític. I els altres diuen tot allò que no és legal, que la independència és extremista o que no els interessa la política.