Exposició fotogràfica «5è aniversari de SFxI» a l’Espai 210 del 4 al 27 de juliol

Inauguració: 5 de juliol de 2016 a les set de la tarda (19.00 h)

Cinc anys treballant per la república! (27 de juny de 2011 – 27 de juny de 2016)

Felicitats, territorial!!!!

Enguany celebrem el 5è aniversari de la creació de la nostra territorial. El 27 de juny de 2011 es va constituir la territorial Sagrada Família per la Independència, després d’haver-se fundat l’Assemblea Nacional Catalana, hereva directa de la plataforma Catalunya Decideix i amb l’esperit de la històrica Assemblea Nacional de Catalunya.

Entre tots hem fet molta feina, molta, moltíssima! Una associació en què, al llarg d’aquests cinc anys –més els mesos anteriors, quan érem Sagrada Família Decideix–, hi han vingut a col·laborar un munt de persones. I a totes, absolutament a totes i sense excepció, cal agrair el seu pas per la territorial, perquè, gràcies al munt d’esforços que hem ajuntat, hem aconseguit acostar-nos molt al gran objectiu. I ara, ens falta ben poc per arribar-hi: el tenim a tocar!

Al llarg d’aquest lustre hem organitzat grans manifestacions humanes que han demostrat al món que volem ser lliures. Hem fet actes, xerrades i activitats de tota mena per explicar els nostres arguments i per fer conèixer a la gent del barri què volem. Ens hem involucrat en actes solidaris i en lluites veïnals, perquè la nostra essència és fer un país nou, net i just, començant per millorar el nostre entorn més immediat. I és amb aquest esperit que hem treballat al costat de les nostres entitats veïnes per aconseguir un barri i un país millors.

Per celebrar-ho amb tots els socis i simpatitzants, el proper 5 de juliol, a les set de la tarda (19.00 h), vine a la inauguració de l’exposició fotogràfica que hem preparat a l’Espai 210 (c/ de Padilla, 210) i que durarà fins al 27 de juliol. Un recull d’imatges que palesen la nostra feina, el nostre dia a dia i que, de ben segur, et portarà molt bons records.

Però això no acabarà aquí: el projecte del local està a punt de ser una realitat. Quan estigui enllestit, ho celebrarem tot amb una gran inauguració tots junts!!

T’hi esperem! No hi pots faltar!

Gràcies per fer-ho possible!!

SFxI

Marta Rovira: "La DUI és la Llei de transitorietat jurídica"

La secretària general d’ERC, Marta Rovira, ha assegurat que la Llei de transitorietat jurídica que està preparant el Parlament serà la Declaració Unilateral d’Independència (DUI), perquè Catalunya serà a partir d’aquell moment un Estat independent, més encara si després s'han de celebrar les eleccions constituents com preveu ara per ara el full de ruta actual. I això és el que recollirà, segons la republicana, el primer punt del text que JxSí i la CUP estan elaborant, a porta tancada, en la ponència de la Cambra catalana que ha d'elaborar aquesta llei de la desconnexió.

Les forces independentistes sempre han defensat que la llei catalana de règim jurídic, la qual haurà de permetre "transicionar" de la legalitat espanyola a la catalana sense cap buit legal, serà el punt d'inflexió que marcarà la ruptura amb l'Estat espanyol, però fins avui, potser ningú ho havia expressat amb tanta claredat: "La DUI és la llei de Transitorietat", ha asseverat la republicana. En el marc d'un dinar-col·loqui, organitzat per la plataforma independentista Sobirania i Justícia, la diputada de JxSí també ha explicat que en aquesta ponència s'estan estudiant tots els tractats internacionals signats per l'Estat espanyol, més de 3.000, per decidir quins es volen assumir com a propis en l'Estat independent.

Ara mateix el full de ruta independentista inicial es troba en un moment clau, tenint en compte que el president de la Generalitat Carles Puigdemont se sotmetrà a una qüestió de confiança al setembre per tantejar amb quina majoria parlamentària compta per tirar-ho endavant o si pel contrari, cal "enriquir" aquest pla de treball cap a la República catalana, com reconeixia el mateix president en una entrevista radiofònica a principis d'aquest mes de juny. Ara per ara, el compromís es manté ferm amb el full de ruta de JxSí, com ha volgut deixar ben clar la secretària general dels republicans, ara bé, en les darreres setmanes s'han posat sobre la taula altres debats com el delReferèndum Unilateral d'Independència (RUI), el qual defensa sí o sí la CUP i fins tot contempla l'Assemblea Nacional Catalana.

Pere Bosch: «El mur i En Comú Podem»

Els resultats electorals de diumenge han tornat a posar en evidència, per si hi havia algun dubte, el recorregut real que ofereix qualsevol temptativa de reforma federal i la impossibilitat d'impulsar un referèndum amb l'aval de l'Estat. No cal ser matemàtic per adonar-se que el bloc immobilista ha guanyat per golejada i que aquesta realitat no es canviarà a curt termini. Malgrat la crisi, malgrat l'acumulació d'escàndols de corrupció, malgrat el cas Fernández Díaz i malgrat tots els malgrats, el PP ha aconseguit 14 diputats més que fa sis mesos. El missatge, doncs, és clar. Espanya s'agrada a si mateixa tal com és i tal com està. De fet, la distància abismal entre els resultats d'aquí i els d'allà hauria de ser un element suficient per constatar que no hi ha res a fer, que vivim en dos mons diferents i que no es pot esperar eternament que el d'allà canviï. Poden passar 4, 12, 24 anys o unes quantes generacions, però el resultat serà sempre el mateix. El mateix mur, la mateixa resposta.

És per aquest motiu que no deixa de sorprendre la reacció d'alguns dirigents d'En Comú Podem la mateixa nit electoral, repetint el mantra que “cal més fraternitat” i que són “l'alternativa al govern actual” (al de Catalunya, com si les eleccions espanyoles haguessin estat un miratge). No deixa de sorprendre, igualment, la incapacitat per reconèixer l'existència d'un mur infranquejable, de dos països que circulen a dues velocitats i que ho fan a través de vies que no es creuaran mai. No deixa de sorprendre, en definitiva, que el moviment del “sí es pot” es mostri molt més capficat en el reptevintage i de curta mirada de canviar un govern autonòmic quan hi ha al davant la possibilitat de transformar el país sencer, de construir un nou estat. Perquè és només des d'aquí, tal com hem pogut constatar novament aquest diumenge, que és possible canviar-ho tot; i es pot fer, a més a més, des de la base, des dels moviments socials. Això, però, només podrà fer-se si hom està disposat, realment, a saltar el mur.

Font: elPuntAvui.cat

Oriol Jara: «Gràcies, Espanya»

"La desconnexió és un estat mental. És la constatació efectiva d'una realitat diferent. La prova fefaent que, per nosaltres, la democràcia és una cosa seriosa. Que, per nosaltres, la llibertat i la política són paraules que mereixen una mica de respecte"

No, no es pot. Expressió, per cert, força merdosa, aquesta de "sí que es pot". Sigui com sigui, no es pot, ni es podrà i (el que és més lamentable) ja se sabia que amb Espanya no es pot res de res.

No es va poder ni jutjar els franquistes, ni fer una república, ni treure les estàtues de Franco quan calia, ni fer justícia amb totes aquelles persones que van ser obligades a anar a l'exili (com el meu avi), obligades a caminar de genolls fins morir dessagnats (com el meu besavi) o tancats en camps de concentració (com l'oncle del meu pare). Aquesta Espanya que encara considera totes aquestes morts com un "capítulo de nuestra historia" ni pot, ni podrà, ni vol, ni voldrà.

Encara ens posem les mans al cap amb llàgrimes als ulls preguntant-nos qui collons ha de votar el PP amb tot el que sabem, avui en dia? Amb tot el seu menyspreu per la separació de poders, els seus intents de controlar la premsa, els seus casos de corrupció i, per rematar "la faena", amb el descobriment d'un complot terrorífic cuinat al despatx del ministre de l'Interior. No em dieu que no és gros, això. Doncs bé, tant se val. Tot el mapa en blau. TOT. Sí, menys Catalunya i Euskadi on, curiosament, som tan ingenus que encara volem arreglar-los la vida als espanyols des de l'odiada perifèria. Així ens va. Som molt més patètics que ells.

Ramón Cotarelo: «Claredat»

"Està clar que la mesura més segura i prometedora és la DUI, perquè és institucional, legítima, no compromet la posició dels funcionaris a Catalunya i s'internacionalitza immediatament la qüestió"

Passades les eleccions generals, alguns diuen que les circumstàncies espanyoles han canviat i que la incertesa del 20 de desembre s'ha dissipat.

Només a mitges o potser res en absolut. Una cosa sí que ha quedat clar: els espanyols no volen canviar. Han donat la majoria a un partit de dretes, el PP, l'únic que ha augmentat en vots. Podien haver votat a un d'esquerres, el PSOE o Units Podem, però no ho han fet. Al contrari, els dos han baixat en vots i el PSOE també en escons. Podien haver votat a un partit que es diu de centre. Però ho han fet per un de la dreta amb un historial delictiu comprovat, un partit que és una associació de malfactors, imputat pels jutges, presidit per un sospitós d'haver cobrat sobresous il·legals, un partit corrupte, franquista, nacionalcatòlic, centralista i catalanòfob. No li han donat la majoria absoluta, com el 2011, però li han encomanat formar govern minoritari, cosa que farà en aliança amb Ciutadans i, segurament, comptant amb el suport de la minoria basca i el diputat nacionalista canari, és a dir, 175 escons. Podrien ser 176 i majoria absoluta si es donés un episodi de "tamayazo" hipòtesi gens desgavellada en un sistema polític tan opac i corrupte com l'espanyol.

Vicent Partal: «Perquè una democràcia funcione calen demòcrates»

«Si intentes posar urnes perquè la població decidesca et porten a judici, però si violes la separació de poders i fas servir l'estat per investigar, perseguir, manipular i mentir contra els teus adversaris polítics, i amb això origines canvis electorals evidents, aleshores no passa res»

Ahir PP, PSOE i Ciutadans van decidir a la diputació permanent del congrés espanyol que el ministre d’Interior, Jorge Fernández Día,z no havia de presentar-se a declarar sobre les famoses converses amb el cap de l’Oficina Antifrau, Daniel de Alfonso. En qualsevol país democràtic normal, el ministre hauria dimitit el dia que es va publicar el primer enregistrament, sense necessitat de fer més tràmits. I, evidentment, la justícia hauria iniciat un procediment d’urgència contra ell pels diversos delictes que han estat acreditats en la conversa. Això hauria passat en un país democràtic normal, però a Espanya, en canvi, passa que els socialistes s’uneixen amb la dreta i amb la dreta extrema per a tapar el cas, el ministre no plega i el seu partit encara obté més vots.

Ahir també, el jutge instructor del cas sobre el 9-N va decidir, en canvi, que havia de mantenir l’acusació contra l’ex-president de la Generalitat Artur Mas, l’ex-vice-presidenta Joana Ortega i l’ex-consellera d’Ensenyament Irene Rigau, per uns presumptes delictes de desobediència i prevaricació administrativa, consistents a dur a terme el procés participatiu del 9N. El magistrat ha enviat la causa a judici i ho ha notificat a les parts, amb la qual cosa ha desestimat la petició d’arxivament presentada per les defenses dels encausats.

Ferran Espada: «Uns resultats clars i catalans»

En Comú Podem ara ha de decidir si vol fer realitat els ideals que han forjat la seva creació o només vol guanyar les generals i sotmetre's a un somni espanyol irrealitzable

Pot semblar una paradoxa, però si bé l'aritmètica electoral del 26-J manté la incertesa sobre la governabilitat de l'Estat, no es pot dir que no hi hagi lectures clares i evidents sobre els resultats. La primera és que l'àmplia victòria del PP demostra que és incombustible enfront la corrupció i les retallades socials i de drets. I que el PSOE manté la segona posició refermant el bipartidisme. Però en canvi, aquests partits són marginals a Catalunya i el País Basc. D'això se'n diu diferenciació nacional. Al nostre país, el 26-J reafirma l'existència d'un espai sobiranista immensament majoritari format per En Comú Podem, ERC i CDC que si tothom és fidel al seu programa perfila clarament Catalunya com un subjecte polític per decidir el seu futur. Un sobiranisme en què la victòria d'ECP i el creixement d'ERC confirma el viratge cap a l'esquerra. I també que l'independentisme es manté ferm amb una CDC que esquiva els auguris de la desfeta i una ERC que creix de forma sostinguda arreu. Des del meu punt de vista, el fracàs d'Units Podem com a força transformadora de l'Estat espanyol vincula els dos escenaris catalans entrecreuats: sobiranisme i independentisme. En Comú Podem ara ha de decidir si vol fer realitat els ideals que han forjat la seva creació: tenir un país on no governi un PP profundament autoritari i contrari als interessos generals, un país de profund calat democràtic, on els instruments d'estat es puguin posar al servei de millorar la vida de la gent, i transitar per un procés constituent que trenqui el cadenat del 78 i permeti desempallegar-nos del substrat franquista que encara impregna l'Estat. En Comú Podem ha guanyat les eleccions generals, però si vol guanyar els ideals pels quals es va fundar no pot tardar a sumar-se al procés constituent de la República catalana. Renunciar a aquests ideals per sotmetiment a un somni espanyol irrealitzable seria un error històric que condemnaria els de sempre, la ciutadania més feble del nostre país.

Font: elPuntAvui.cat

Festival de danses IXè. Memorial Ramón Espín, a la plaça Gaudí el 2 de juliol

Xevi Xirgo: «Adéu referèndum, adéu»

I visca el referèndum. Perquè si una cosa va quedar clara després de les eleccions de diumenge és això, que del referèndum, res de res. Espanya ens ho ha deixat clar. Un cop més, una vegada més. Les tesis del PP (les d'“ahora se van a enterar”, la dels consells de ministres divendres rere divendres, i les de “Visca el TC!”) han triomfat. I rotundament. Del referèndum, res de res. Rajoy n'ha sortit reforçat, i Sánchez i Iglesias, sense sorpasso i amb un bon clatellot per a cadascun. Espanya vol Rajoy (ja em sap greu, Aznar) i no vol ni Ciudadanos, que fa tota la sensació que és qui s'ha endut un dels premis més grans perquè si no governen finalment acabaran com el que són, un bluf. Espanya és una. No és plural, Pablo. No és ni plurinacional ni multilingüística ni res de res. Espanya és Espanya, com cridaven els del PP en sortir Rajoy la nit electoral, quan a banda del “Sí, se puede” (ben trobat), cridaven allò de “Yo soy españoooool, españooool, españoool” com si la resta no ho fossin. Espanya és la de Rajoy, la dels discursos brillants (suposo que vostès també el van sentir) i del pànic als referèndums. Res de canvis. És l'Espanya que premia les conxorxes, que per no haver de canviar res és capaç de justificar les maniobres escandaloses de les clavegueres d'estat que en qualsevol altre país civilitzat, en comptes de premi, rebria un càstig. Pablo, Alberto, ha estat bé, això de defensar un referèndum. Però som al cap del carrer. I ara, Xavier, Ada, us haureu de plantejar què feu, si la vostra aposta és l'Espanya del PP, de Rajoy, de l'immobilisme, de les pantalles de plasma, de la pandereta, dels discursos monosil·làbics, del corredor sense Mediterrani, deCercanías però no de Rodalies, i plena de carreteres tant nacionals com radials; l'Espanya, vaja, que no trobarà millor candidat per renovar la cartera d'Interior que el ministre Fernández Díaz. O això, Xavier, Ada, o admetre que el dret a decidir ha arribat fins on ha arribat; que s'ha esvaït, esfumat, esmunyit després que el vam exercir per darrer cop el 27-S passat. Vosaltres direu.

Font: elPuntAvui.cat

Germà Capdevila: «Adéu referèndum pactat! Hola de nou, mandat del 27-S!»

«El miratge d'una consulta acordada amb l'Estat s'ha esvaït de tot. Ara toca tornar al mandat democràtic del 27S i complir el termini de 18 mesos»

La dada més positiva dels resultats del 26-J és que el miratge del referèndum pactat amb l'Estat s'ha esvaït definitivament. D'haver-se concretat el sorpasso de Podemos al PSOE, ens haurien marejat durant mesos i anys, amb reunions, propostes, comissions de treball. "Que el Xavi i el Iceta hagan una propuesta".

Un cop més torna a quedar clar quin ha estat l'error més gran dels catalans, una equivocació recurrent i sostinguda: voler canviar una Espanya que no vol canviar, que s'agrada a sí mateixa. Ens hem entestat un cop i un altre a canviar-la. És el que prometia En Comú Podem. És una il·lusió i una intromissió que els espanyols no estan disposats a tolerar.

Tanmateix ni Xavier Domènech ni Ada Colau no entenen el missatge. Ahir tots dos van oblidar el referèndum. Tampoc van esmentar el descens en vots i en percentatge. Ans al contrari, van proclamar ben cofois que insistiran en la fórmula: "Fer fraternitat fins aconseguir guanyar l'Estat". Ens volen fer esperar 4 anys més. O 40. O 400.

Víctor Alexandre: «Res de nou a ponent»

"Catalunya no aturarà el seu procés d'independència i perquè la incultura democràtica espanyola no acceptarà mai aquest dret"

El resultat d'aquestes eleccions espanyoles m'ha recordat -deixant de banda l'argument-, el títol d'aquell exquisit al·legat pacifista d'Erich Maria Remarque, Res de nou al front de l'oest, que el nazisme va incloure en la seva llista de llibres que calia cremar. La guerra política i antidemocràtica que l'Estat espanyol ha declarat a Catalunya, ha fet que aquesta tingui un front obert a ponent des del qual, dia rere dia, arriben atacs, insults, menyspreus, mentides, falsos amics i declaracions d'amor tan falses com l'ànima de Judes. És un front que, siguin quins siguin els pactes interns que s'esdevinguin d'ara endavant a l'altra banda, restarà obert, perquè Catalunya no aturarà el seu procés d'independència i perquè la incultura democràtica espanyola no acceptarà mai aquest dret. Fins i tot aquells que diuen que acceptarien un referèndum -dit així, en condicional-, amaguen moltes coses cabdals, moltíssimes, sobre aquest qüestió.

Per tot plegat, i també per la senzilla raó que no són les eleccions del meu país, sempre m'he mirat les eleccions espanyoles amb molta apatia. El meu país es diu Catalunya, és una nació d'Europa i té el seu propi Parlament. El més antic, per cert. Seria diferent si en aquestes conteses el pes de Catalunya al Congrés espanyol pogués ser determinant per provocar-hi canvis substancials, tant de caràcter polític com de mentalitat. Però això no és possible perquè les regles d'aquest joc estan fetes de manera que Catalunya hi tingui sempre un paper merament testimonial. La necessiten per donar una certa versemblança al sistema democràtic espanyol, però els números són els que són. És a dir que, en el millor dels casos, no pot superar els 47 escons, dels 350 que té el Congrés. I com que per reformar la Constitució en calen 211, ja es veu que ni la suma dels 23 d'Euskadi i Navarra, ni la suma, encara més remota, dels 23 de Galícia permetria passar de 93. I en el supòsit que, posats a somniar truites, s'hi afegissin els 32 del País Valencià, els 8 de les Illes i els 15 de Canàries, la xifra no aniria més lluny dels 148. I si, ja en plena al·lucinació, els 60 d'Andalusia ens fessin costat, tampoc no aniríem més lluny del 208.

Taula rodona «Situació actual del procés constituent» amb Turull, Boya i Sànchez el 30 de juny

Martí Gironell: «Molt soroll per no res»

"Això d'avui ens ha de servir per veure que res canvia i que cal esmolar ben bé les eines perquè si volem tallar amb Espanya i que la desconnexió sigui una realitat"

L'argument i el títol d'aquesta obra de William Shakespeare és el que em vé al cap avui, sis mesos després d'haver anat a votar el 20-D. Malentesos, enganys i calúmnies entre dues parelles que, al final i després de dir-se de tot, s'estimen. Compte que no acabi passant el mateix amb Rajoy i Sánchez. Ara, calia que, nosaltres, passéssim per això? Ja ens han dit les dretes, per descomptat, i també les esquerres, la vella i la nova, i avui ho hem tornat a veure que no ens deixaran fer la nostra.

A més de constatar que aquesta Espanya és irreformable, que no hi ha voluntat que res canviï. Ni amb un govern no en funcions no, que no funcionava, ni així no hi ha hagut manera de fer-los fora i que no ens ho maquillin amb el cansamentde l'electorat, la baixa participació... no. Això d'avui ens ha de servir per veure que res canvia i que cal esmolar ben bé les eines perquè si volem tallar amb Espanya i que la desconnexió sigui una realitat, si volem la república catalana no hem de parar de treballar des d'avui però sense esperar res de Madrid, que ens quedi clar d'una vegada. Encara que estigui tocada, me'n refio més de la Unió Europea que no de la inamovible Espanya que només serveix per constatar el que el seu fins ara president-i futurible- propugnava: no fer res i esperar que passi el temps.

Nosaltres no ens podem permetre un pèrdua de temps i d'energies. I davant d'això només hi ha una sortida: anar-hi de cara, sense por i convençut que ens en sortirem, malgrat el soroll que vulguin fer per distreure'ns de l'objectiu final que ha de ser arribar a no dependre d'algú per decidir què volem ser.

Font: Mon.cat

Vicent Partal: «Passa-ho: la resposta és votar independentista»

«Som només els independentistes aquells que l'estat considera tan enemics seus que a nosaltres no cal ni que ens aplique les normes més elementals de la democràcia»

La indignació creix a cada moment, a mesura que es van fen públics nous enregistraments de les converses conspiradores entre Jorge Fernández Díaz i el cap de l’Oficina Antifrau, Daniel de Alfonso. Carles Puigdemont i Oriol Junqueras han arribat a dir que això és un autèntic GAL judicial i mediàtic. No sé si saben que això, amb les mateixes paraules, fa mesos que ho va dir un dels grans diaris anglesos, sospitant precisament que passaria el que ha passat. I m’imagine que estaran d’acord en que dir això no és de cap manera un menysteniment als morts i torturats pel GAL original, el de Felipe González. Matisat tant com s’haja de matisar, doncs, tenim davant nostre un atac inaudit a les llibertats que es mereix una resposta contundent.

Ahir n’hi hagué unes quantes, de respostes. és cert. El parlament anuncià que obriria el procediment per a destituir Daniel de Alfonso, a tot estirar dimecres vinent. És una resposta. Membres de gairebé tots els partits exigiren la dimissió de Fernández Díaz de seguida. És una altra resposta. Es van fer diverses concentracions als carrer… Però la resposta de debò, la que és contundent de veritat i la que no deixaria cap marge d’error ni d’interpretació seria anar a votar diumenge. I votar independentista.

Germà Capdevila: «Víctimes d'una conspiració»

«Aquest és l'Estat que En Comú Podem vol canviar amb la força de la paraula "fraternitat"»

A la Gran Bretanya, un ministre renuncia quan la premsa explica que a casa seva una immigrant il·legal fa de minyona, en negre. Als EUA, el governador d'Oregon dimiteix quan la seva parella és acusada de fer servir els seus contactes per atreure clients a la seva consultora.

A Espanya, una gravació que no deixa lloc a dubtes posa de manifest que el ministre de l'Interior i el cap de l'Oficina Antifrau de Catalunya van conspirar per "fabricar" casos de corrupció, amb l'objectiu de soscavar l'independentisme.

Tots dos càrrec implicats es neguen en rodó a presentar la renúncia. És més, en un excés de cinisme gairebé cinematogràfic, es declaren víctimes d'una conspiració. No neguen ni una línia de les converses. Només es queixen de la filtració a la premsa.

És evident que algú ha controlat el timing de la filtració a la premsa. És innegable que s'ha avaluat l'efecte en el tram final de la campanya. Però res d'això no invalida la gravetat dels fets. El ministre que ha de vetllar per la nostra seguretat, es dedica a conspirar contra un moviment democràtic. El magistrat que ha de garantir la legalitat de les actuacions de l'administració, s'implica directament en accions il·legals.

26J Ves-hi a disgust, si cal, però ves a votar-hi INDEPENDÊNCIA

Marta Rojals: «‘Indepes’ i ‘comuns’: fem un tracte?»

«Passa que cada vegada que se’ls ha demanat d’afegir-se a la revolució catalana, o, si ells volen, a construir l’única república possible a l’estat espanyol, xiulen o se’ns en foten a la cara»

Els ‘espanyacanvistes’ són com els ‘processistes’, però en versió espanyolista: així com els segons viuen en el confort d’un procés d’independència continu, els primers fan el mateix amb l’eterna promesa de canviar Espanya: que no els ve d’un dia ni de dos… segles, vaja. Doncs bé: el 26-J, si no hi ha res de nou des del 1977, a Catalunya tornarà a guanyar un partit que promet el canvi a Espanya, En Comú Podem, i és clar: els ‘indepes’ temen que, amb el relleu generacional, la força i l’empenta que demostren, el fracàs de les generacions anteriors caigui en l’oblit i pugui rebrotar un ‘espanyacanvisme’ còmode amb il·lusions renovades.

Com a ‘indepe’ que s’ho mira des d’una de les opcions en què ens diluirem diumenge –tigres, lleons, marmota, Pacma, altres, abstenció–, crec que allò que més convé a Catalunya és que guanyin els ‘comuns’ amb el seu referèndum pactat i ens traiem un altre ‘i sí?’ de sobre. És l”i sí?’ dels votants que ignoren –volent o sense voler– les setze vegades que uns altres catalans ja van baixar a demanar-ne un al Congreso i que la dissetena vegada, la que intentaran via Podem, la sentiran com si fos la primera. Hi ha experiències que s’han de viure. És com Ciutadans quan fan alguna piulada en català i els torna l”amor’ que prodiguen per la nostra llengua. No sé si se m’entén: que els cops de porta, perquè ens facin mal, ens han de picar al nas propi.

Jaume Marfany: «Referèndum? Mentre esperem l'ANC...»

Nota: Us comuniquem que la nostra territorial, per falta d'informació i fins que no hi hagi unes línies més clares, no es decanta per un sí o per un no a la iniciativa del Referèndum Unilateral d'Independència (RUI) propugnada per alguns sectors de l'ANC. Per tant, anirem publicant al nostre blog articles a favor i en contra d'aquesta proposta, per tal que en pugueu tenir la màxima informació possible.

L'Assemblea Nacional Catalana ha decidit consultar els seus associats quina és la seva opinió sobre un referèndum d'independència. L'objectiu de l'ANC és que aquest referèndum serveixi per avançar definitivament fins a la proclamació de la República Catalana, recuperant la iniciativa política de la majoria independentista i finalitzant, d'aquesta manera, el procés d'independència.

La proposta ha començat a generar un intens debat sobre si aquesta és la mesura més adequada per desencallar l'atzucac en què es troba el procés, sobretot després del trencament del pacte d'estabilitat parlamentari entre Junts pel Sí i la CUP.

És urgent que l'ANC faci els aclariments necessaris a totes les bases sobre el que significaria votar sí a la proposta presentada pel Secretariat Nacional (SN). Abans que el debat s'enquisti i sigui un factor més de divisió dins del moviment independentista, cal que des del SN s'expliqui molt bé, amb pèls i senyals, de quin tipus de referèndum estem parlant i de quina manera i en quines condicions s'inclouria en el full de ruta actual.

Perquè el referèndum esdevingui, no només el desllorigador del procés, sinó també el factor engrescador i il·lusionant, l'element motivador que esperoni la unitat del moviment independentista, només es pot orientar en un sentit.

Oriol Junqueras: «La llibertat no es pidola, es guanya»

El desgavell que mai s'atura de Rodalies és un de tants exemples, nefastos, que il·lustren el tracte secular dels governs espanyols de torn cap a Catalunya. El pèssim funcionament de la xarxa ferroviària a Catalunya és el producte d'una deliberada absència d'inversió que perjudica severament el conjunt de la societat catalana, no només el dia a dia dels ciutadans sinó també la mateixa activitat econòmica. No és cap fatalitat; és la conseqüència de com l'Estat espanyol concep Catalunya, encara que atempti contra el sentit comú. Fa anys i panys que el govern espanyol no ha fet cap mena d'inversió, fins al punt que Rodalies ha patit un constant i progressiu deteriorament. Mentrestant, mentre es deixava deteriorar inexorablement Rodalies, s'apostava per més i més quilòmetres d'AVE, en bona part dels casos amb l'única obsessió d'acostar Madrid a tot Espanya, amb independència de la viabilitat econòmica o malgrat l'absoluta falta de demanda. Tant és així, que hi ha estacions i línies d'AVE abandonades des del minut zero, perquè es van construir sense solta ni volta, malbaratant recursos públics a gavadals. I, en canvi, allí on sí que tenia sentit, hem assistit a espectacles esperpèntics, com els episodis sonats de les inundacions de l'estació de Girona, un tren d'alta velocitat, per cert, que circula en paral·lel a la deplorable N-II, sempre pressupostada i mai executada.

Víctor Alexandre: «Podemos, l'esquer del sistema»

"És la pell de xai amb què el nacionalisme espanyol pensa entabanar un bon nombre de catalans en aquestes eleccions"

És natural que hi hagi persones que, carregades de bona fe i amb veritables ganes de regeneració democràtica, davant del desolador panorama electoral espanyol, amb partits tan anacrònics i immobilistes com el Partit Popular, el Partit Socialista i Ciudadanos, pensin que votar Podemos és l'única alternativa que tenen. Quan tot el que coneixes t'obliga a posar-te una pinça al nas, és humanament comprensible que siguis procliu a deixar-te engalipar per algú que et promet la lluna en un cove.

Però què té de nou, Podemos, més enllà de prometre la lluna en un cove? Epidèrmicament moltes coses. Les seves maneres són diferents de la resta de partits, perquè també ho és la seva gènesi. Podemos és un producte televisiu, comandat per un telepredicador, que té molta cura dels gestos que calen per aconseguir una imatge que faci parlar o per transmetre la idea que entre el seu partit i la resta hi ha un abisme. Però és un miratge, perquè es tracta del mateix xarop de sempre en una flascó diferent: un nou model d'ampolla, un vidre més suggerent, un tap més elaborat i de disseny, una etiqueta de colors més vius... i uns bons cops d'efecte televisius. A partir d'aquí, ja només cal que hi hagi gent, com més millor, que pensi que aquella és justament la fórmula que estava cercant i que voti.

Mercé Ribé: «Decadència i caiguda de l'imperi de Renfe»

Se'ns acaben les metàfores i els jocs de paraules. Ja hem dit tants cops allò de perdre el tren, hem fet tantes bromes amb el retard dels trens, que ja no sabem què dir. I, no obstant això, hi hem de tornar, perquè quan ens pensem que ja no pot ser pitjor, que la barra dels que es diuen responsables del servei –de quin?– o de les infraestructures ja no podia anar més enllà, resulta que sí.

No és per fer cap competició amb els soferts usuaris de Rodalies de Barcelona, amb la gent que s'aventura als trajectes Vic-Barcelona, Terrassa-Barcelona, o, més valenta encara, aquells Barcelona-Manresa de futur incert. No competim; ens agermanem en la paciència i en el patiment. Al Camp de Tarragona, amb una paradoxal densitat ferroviària alta, patim també –igualment alta– la desídia
i la crueltat històriques de Renfe i d'Adif, que ja sabem de quin són i qui hi mana.

Sobre el paper –que tot ho aguanta– estem molt bé. Diverses línies convencionals, serveis d'alta velocitat, i unes obres del corredor mediterrani que, quan acabin, es veu que seran l'admiració del món, segur que sí. Ja m'ho explicaran els meus néts, quan en tingui. Però sobre el terreny, que no aguanta tantes coses, la realitat és un pèl diferent. Trens que se sap quan surten –més o menys; cada cop menys– però no quan arribaran. Trens atapeïts, plens de gent dreta, perquè de cop Renfe ha decidit fer un dos per un, i acumular tot el trànsit en una sola unitat. Estacions abandonades, pròpies de pel·lícula de por. Catenàries que cauen a trossos, esllavissades per arreglar des de fa anys...

La Hisenda catalana ja pot embargar nòmines

La Generalitat perseguirà els seus morosos i ho farà també per a l’Ajuntament de Barcelona

Nova etapa a la Hisenda catalana, considerada l’estructura d’estat per antonomàsia. Des d’aquesta mateixa setmana, l’Agència Tributària de Catalunya (ATC) tindrà capacitat per començar a embargar les nòmines de les persones que deuen el pagament d’algun dels impostos que gestiona la Generalitat, com l’impost de successions, el de patrimoni i el de transmissions patrimonials, o també impostos locals que gestionen els ajuntaments o les diputacions.

Construir una Hisenda completa és una tasca titànica i ja fa temps que el Govern ha decidit centrar-se a esgotar el recorregut autonòmic, és a dir, a fer el que la llei actual ja permet. En aquest context, el projecte més ambiciós és el desplegament de l’anomenada recaptació executiva, que són totes les actuacions que una administració pot dur a terme per aconseguir el cobrament d’un deute.

Fins ara la Generalitat pagava anualment a la Hisenda espanyola una quantitat fixa perquè perseguís els ciutadans que li devien diners d’algun impost. Ara, en canvi, el Govern començarà a fer-ho pel seu compte. Per poder-ho dur a terme, però, és necessari tenir eines coercitives. A finals de l’any passat, l’ATC va activar la possibilitat d’embargar comptes. Des d’aquesta setmana, a més, també podrà embargar nòmines gràcies a l’entrada en servei d’una nova versió del Gaudí, el programa informàtic que utilitza. Segons els càlculs de Lluís Salvadó, secretari d’Hisenda de la Generalitat, amb aquest pas l’ATC ja podrà fer la recaptació executiva del 80% dels deutes.

Xerrada «La constitucionalització dels drets socials» amb Gemma Calvet el 21 de juny

«Un crit dels catalans», article de 1977 de Mark Arnold-Forster

ARA QUE ELS ESPANYOLS, APROFITANT EL BREXIT, TORNEN A DEMANAR GIBRALTAR, I PER TANT LA DEROGACIÓ DEL TRACTAT D’UTRECHT. ÉS INTERESSANT RECUPERAR AQUEST ARTICLE DE 1977

L’afirmació del govern espanyol que el Tractat d’Utrecht de 1713 ha prescrit, significa que la Nació Catalana és una altra vegada un Estat independent, segons el Consell Nacional Català a l’exili.

De conformitat amb aquell Tractat, Espanya va cedir Gibraltar a Gran Bretanya «amb tota mena de drets i per sempre» i va incorporar la Nació Catalana a Espanya per un període similarment indefinit. Espanya no pot beneficiar-se per ambdós cantons, argumentem els catalans. O Gibraltar és espanyol i la Nació Catalana és lliure, o bé Gibraltar és britànic i la Nació Catalana francoespanyola.

L’afany d’Espanya per recobrar Gibraltar (després de més de dues centúries i mitja) s’ha mostrat tan contagiós que el comitè de descolonització de les Nacions Unides ha acceptat el punt de vista espanyol que Espanya va signar el Tractat d’Utrecht sota coacció al final de la Guerra de Successió.

Per conseqüent, segons el cas és presentat per Espanya, el Tractat ja no té validesa legal i és un anacronisme històric.

El ‘Sí’ s’imposaria amb un 58% dels vots en un referèndum d’independència segons La Vanguardia

Aquest cap de setmana La Vanguardia ha fet pública una enquesta el·laborada per GAD3 enfocada en conèixer l’opinió dels catalans en relació a les properes eleccions espanyoles del 26J i sobre diversos aspectes de les seves preferències pel què fa a les relacions Catalunya-Espanya.

En destaquen els resultats a la pregunta ‘Si finalment es convoqués un referèndum legal per decidir sobre la independència de Catalunya, què creu que votaria?’. Un 48,4% respon que votaria a favor de la independència, un 35,3% en contra, un 7,7% afirma que no aniria a votar i un 8,6% no ho té clar o no respon. Si traslladem aquests resultats a un referèndum obtindríem que el Sí s’imposaria amb un 57,8% dels vots i el No es quedaria amb un 42,2% de suport, més de 15 punts de diferència a favor de la independència.

Així doncs, malgrat els dubtes que planen en relació al procés d’independència els darrers mesos i el desacord que s’ha materialitzat entre JxSí i la CUP en relació al debat pressupostari, en cas que tingués lloc un referèndum l’independentisme es tornaria a imposar folgadament. Es consolida el resultat del 27S en què la lectura plebiscitària d’aquelles eleccions abocava a un 55% de suport a la independència i un 45% de contraris. En cas d’un referèndum, segons l’enquesta de La Vanguardia, la diferència entre el ‘Sí’ i el ‘No’ augmentaria en 5 punts i a més la lectura seria més simple, ja que no existirien forces com CSQP i UDC que van concórrer el 27S però varen demanar no ser comptats ni en el ‘Sí’ ni en el ‘No’.

Concert final de curs del Cor Polifònic Sagrada Família el 30 de juny

Jordi Grau: «Múscul, astúcia i audàcia»

Astúcia i audàcia. Aquesta és la recepta que Lluís Llach va oferir als centenars de persones que l'Assemblea Nacional Catalana va reunir dijous a Palafrugell per escoltar com el cantant de Verges i l'estimat David Fernàndez, exdiputat de la CUP, valoren el moment actual de tot allò que n'hem dit el procés. Ni l'afonia total de Llach, ni el to de veu baix que acostuma a fer servir Fernàndez, van ser obstacle perquè el públic escoltés amb un silenci gairebé reverencial i durant més de dues hores una injecció d'optimisme brutal sobre el futur de Catalunya com a estat independent. No van amagar els problemes que han sorgit pel camí, ni les dificultats que encara falten per recórrer amb un estat en contra que farà el que calgui per evitar que els catalans decideixin lliurement el seu futur. No es van estar, tampoc, de valorar l'esmena de la CUP a la totalitat als pressupostos, però van voler presentar la moció de confiança que, com un as, es va treure de la màniga el president Puigdemont, per cantar les excel·lències d'un comportament radicalment democràtic i radicalment republicà del president de la Generalitat a l'hora d'afrontar el que alguns han volgut veure com la fi del procés. Llach i Fernàndez, Fernàndez i Llach, van repetir moltes vegades, amb un to pausat però contundent, allò que massa vegades oblidem: que tenim un estat en contra, uns mitjans de comunicació que majoritàriament ens van en contra, i unes grans empreses que van contra el procés fins al mateix minut en què guanyem. I van recordar que la força d'aquest procés no és ni un president, ni un partit, que la força d'aquest procés és la gent i a la gent li van demanar que es musculinaquest estiu, que siguin astuts per llegir entre línies la marxa del procés, que confiïn en Junts pel Sí i també en la CUP. Haurien de voltar cada dia per tot el país per respondre com ho van fer la pregunta clau: cap on anem? Cap a la independència!

Font: elPuntAvui.cat

Antonio Baños: «Aclarint postures»

El procés, això és evident, ha esdevingut una trinxadora de convencionalismes, d'idees preestablertes i de zones de confort. Tots els partits catalans han patit la "fúria" transformadora d'aquest moviment popular, d'alliberament i transversal. Partits com CDC encara es troben adaptant-se al terratrèmol que suposà pel partit central de l'autonomisme la mort sobtada d'aquest.

I ara li ha tocat a la CUP. Amb un creixement exponencial i uns orígens i vocacions singulars, ja que sempre ha prioritzat l'acció municipalista, s'ha trobat com a clau parlamentària en un moment absolutament decisiu.

Això ha fet que es veies obligada a prendre decisions cabdals sense que el punt central del debat polític (ens creiem el procés o no) estigues resolt. I així, ens hem trobat amb debats decisius en els quals aquesta tensió no resolta ens ha dut a resultats com l'esmena a la totalitat als pressupostos, que ha portat a què, de manera paradoxal, la CUP acabés avalant els números prorrogats en sanitat d'en Boi Ruiz, una de les bèsties polítiques de la formació, per posar només un exemple.

Finalment, la dimissió de sis membres del secretariat ha portat al públic les tensions que fa temps tenallaven l'espai polític de l'esquerra independentista. Això, insisteixo, és normal i natural i s'ha de superar amb calma. Aquests mateixos dilemes i tensions els han viscut democratacristians, convergents, socialistes i la gent d'iniciativa. I és evident que en un termini no gaire llarg (quan es constati la impossibilitat del referèndum) els viurà l'espai dels comuns.

Albert Pont: «En un lugar de la Mancha…»

Un article que revela el gran negoci que amaga l'aposta per un corredor central espanyol contra el corredor mediterrani

Què hi ha al darrere l’eix central de mercaderies? Doncs hi ha allò que en castellà anomenen un pelotazo, un dels pelotazos urbanístics i financers més grans de la història d’Espanya.

Al sud de la Meseta, a cavall de Sierra Morena i els Montes de Toledo, s’estén una regió sense nom, de clima inhòspit i d’incomparable bellesa natural, amb una superfície equivalent a la de Catalunya i Aragó juntes. És una de les regions amb menor densitat de població de tota Europa i potser, fins i tot, del planeta. Només hi ha dues ciutats importants, Ciudad Real i Puertollano. Ambdues s’esforcen per ser quasi tan grans com Granollers.

Durant generacions ha estat una regió aïllada, tot i la seva relativa proximitat amb Madrid. Però la falsa prosperitat arriba a tot arreu. Actualment, la regió és plena de projectes viaris i d’infraestructures. En total s’hi projecten 2.500 Km d’autovies.

Malgrat el fiasco de les autopistes radials de Madrid que han deixat un forat de 8.000 milions d’euros, el Ministeri de Foment preveu la seva prolongació. Amb poc més de 1.300 vehicles diaris, l’AP-41 (Madrid – Toledo), és l’autopista amb menys trànsit de tota Europa. I malgrat el deute milionari que ens deixa, Foment la farà arribar fins a Còrdova. La futura AP-41 anirà en paral·lel a l’autovia A-4, una carretera de doble calçada amb una intensitat mitjana de circulació de 14.000 vehicles diaris, tants com la C-66 (Palafrugell – Corçà) o la BV-2244 a l’alçada de Sant Sadurní d’Anoia. És més, bona part del traçat de l’AP-41 coincideix amb la nova autovia A-41 que també unirà Toledo i Còrdova seguint el traçat de l’AVE Madrid-Sevilla.

Ramir De Porrata: «El RUI només representa un canvi a la part final del full de ruta actual cap a la indep, i és un canvi necessari».

Nota: Us comuniquem que la nostra territorial, per falta d'informació i fins que no hi hagi unes línies més clares, no es decanta per un sí o per un no a la iniciativa del Referèndum Unilateral d'Independència (RUI) propugnada per alguns sectors de l'ANC. Per tant, anirem publicant al nostre blog articles a favor i en contra d'aquesta proposta, per tal que en pugueu tenir la màxima informació possible.

Recull de tuits fets per @ramirp

1) No és cert que el RUI representi un canvi total del full de ruta actual. Només canvia una part del full de ruta, la part final

2) El primer pas del full de ruta actual és redactar les 3 lleis de desconnexió. Aquesta fase no canvia amb el RUI. Segueix sent vàlida

3) En paral.lel, el full ruta actual engega procés constituent participatiu x recollir opinió ciutadana sobre la Constitució. Amb el RUI és el mateix

4) Alhora, el full de ruta actual contempla la preparació de les estructures d'Estat. Això també és igual amb el RUI

5) Si l'Estat no s'avé a pactar un referèndum, el full de ruta actual es basa en declarar la independència al Parlam Aquest pas és també igual amb el RUI

6) El següent pas del full de ruta és l'aprovació de la llei de transitorietat jurídica. Això és també igual amb el RUI

Catalunya independent seria l'onzè Estat exportador de la UE

Una Catalunya independent seria l'onzè país més exportador de la Unió Europea, ja que les vendes a l'exterior suposen un 47,7% del PIB, i superaria entre altres Àustria, Dinamarca i Finlàndia. Aquesta xifra inclou les exportacions a la resta de l'Estat i supera en 14 punts la mitjana dels 28 Estats membres de la UE, que és del 33,2%.

Pel que fa a les exportacions per càpita, Catalunya seria el novè país de la UE, amb 13.650 euros, situant-se així per sobre de la mitjana europea, que és de 9.560 euros. Superaria països com Suècia, França, Itàlia, el Regne Unit i Portugal, segons un estudi elaborat per Acció, l'agència pública per a la competitivitat i la internacionalització de l'empresa catalana.

Durant el 2015, Catalunya ha assolit vendes per valor de 102.487 milions d'euros, la xifra més alta de la història. El 62,3% del total són vendes a l'exterior i el 37,7% a la resta de l'Estat.

Rècord d'empreses

En referència al nombre d'empreses que l'any passat van exportar, ha estat de 47.409, un 32,2% de tot l'Estat. Tot i així, són menys que les 49.075 empreses del 2013, la xifra més alta des del 2008.

Xavier Graset: «Pa sec»

«Haver vist aquesta setmana el mapa d'incidències, de retards de les línies de Rodalies i de Regionals a TV3, ens ha dit molt de nosaltres mateixos»

Enquistat el problema, enquistat el debat. O l'absència de debat, la manca de solucions. Si parlem de trens per enèsima vegada. I perquè com diu l'escriptor alemany Karl Schlögel en l'espai hi llegim el temps, i els mapes. Els mapes ens parlen de la història, del temps i de nosaltres mateixos. I haver vist aquesta setmana el mapa d'incidències, de retards de les línies de Rodalies i de Regionals a TV3, en la informació que va elaborar Pere Bosch, ens ha dit molt de nosaltres mateixos, de la història i del temps, del que perdem, i del que vivim (ja sigui paronímia, ja sigui homonímia). Ens diu allò que dèiem, que mentre els suïssos perforen els Alps, aquí tenim una avaria a Mont-roig, que és tant com dir aquest la línia del famós corredor del Mediterrani, i fa deu dies, i allà s'està l'avaria.

La podem posar en aquest mapa on apareixen els 126 alentiments, limitacions temporals de velocitat com a indicació als maquinistes que circulen a 30k/h a llocs on s'hauria d'anar a 130k/h però on una reparació pendent ho impedeix.

Fa mesos, fa anys que els retards han deixat de ser novetat. El 14% de trens de Rodalies arriben tard, quan no és el coure, és un atropellament, i quan no aquestes limitacions, i quan no una vaga que no respecti els serveis mínims, i quan no, una de zel.

Cercavila, jocs per a infants, xerrades i aperitiu «País en construcció» el 19 de juny

Jaume Marfany: «Referèndum vinculant... Com culminem el procés?»

Nota: Us comuniquem que la nostra territorial, per falta d'informació i fins que no hi hagi unes línies més clares, no es decanta per un sí o per un no a la iniciativa del Referèndum Unilateral d'Independència (RUI) propugnada per alguns sectors de l'ANC. Per tant, anirem publicant al nostre blog articles a favor i en contra d'aquesta proposta, per tal que en pugueu tenir la màxima informació possible.

Tots els processos d’independència culminats democràticament exigeixen un referèndum d’autodeterminació que legitimi, definitivament, la declaració d’independència, ja sigui prèvia o posterior al referèndum.

El procés català no és diferent. Tots sabem que només pot concloure i culminar en la proclamació d’una nova República catalana independent si el sí a la independència s’imposa en un referèndum vinculant d’autodeterminació. Aquesta és la fórmula més acceptada i reconeguda per la comunitat internacional.

En el meu anterior article reconeixia que el referèndum unilateral presenta dubtes i punts foscos... si fa no fa, però, com el full de ruta actual.

Quins en poden ser els problemes principals?

La participació. Caldrà abans de res establir totes les estratègies possibles per aconseguir superar el 50% de participació. Per sota d’aquesta xifra no obtindríem la validesa internacional.

El cens. Caldria disposar d’un cens oficial.

El “síndrome 9-N”. La sensació que una part de l’independentisme pot tenir, inicialment, de pas enrere i de repetició d’una consulta com la del 9 de novembre de 2014. Caldrà, doncs, convèncer la gent pel dret i pel revés que el que anem a fer és un referèndum vinculant i que els seus resultats tindran conseqüències immediates i definitives.

El debat de les idees: «Una proposta de constitució com a eina de reflexió» el 20 de juny

Xerrada amb Lluís Llach, presenta i modera Quim Torra el 20 de juny

Bel Zaballa: «La Renfe com a metàfora»

«Les promeses d'inversions vénen de tan lluny que no arriben. I, com diu la saviesa popular, si t'enganyen una vegada, la culpa és de l'altre, però si et tornes a deixar enganyar, ja és cosa teva»

Els habituals de la Renfe no es van pas escandalitzar gaire quan, dimecres al vespre, el telenotícies de TV3 va anunciar i publicar a la web els punts negres de la xarxa ferroviària del Principat. Un document que la Generalitat feia temps que exigia i que no s’ha fet públic fins ara. Que hi ha trams on els trens van més lents que un caragol i que això fa que arribin tard dia sí dia també, ho saben tots els usuaris de la Rodalia sense que els ho hagi d’explicar cap paper confidencial. Però, si més no, ara se’n saben els motius i es poden situar en el mapa cadascun dels cent vint-i-sis punts amb limitacions temporals de velocitat. I això només a Catalunya, que estaria bé de saber l’estat de la xarxa de rodalia de València i de l’anomenada mitja distància.

I quins són els principals motius dels retards? Doncs que els trens han de reduir la velocitat cada vegada que travessen un terraplè inestable, quan arriben a una zona amb perill de despreniments o quan passen per sobre de vies obsoletes on si no frenen se la poden fotre. Poca broma. Ergo, els trens van tard perquè a Adif no li surt dels combois invertir els diners que pertoquen per adobar vies, terraplens, catenàries i, en definitiva, per posar al dia la xarxa ferroviària. De nou, deixadesa i desdeny del govern espanyol fins al punt de posar en perill la seguretat dels usuaris. Uns usuaris que si no han tingut unes quantes úlceres d’estómac, a hores d’ara deuen ser cinturó negre en tècniques de meditació i autocontrol. Hi ha cap exemple més clar del menyspreu i el maltractament de l’estat envers els catalans? Vegeu la situació de la xarxa de trens com a metàfora del colonialisme espanyol, ras i curt.

Paradetes informatives, dijous 16, diumenge 19 i dimecres 22 de juny

Què esperes per a venir a col·laborar-hi?

El dijous, 16: A la tarda, de 6 a 9, al carrer Rogent amb Mallorca.

El diumenge 19: Al matí, d'11 a 2, a l'Avinguda de Gaudí amb Provença.

El dimecres 22: A la tarda, de 6 a 9, a l'Avinguda de Gaudí amb Indústria.


Junts ho aconseguirem!

Què són les paradetes o com participar-hi

Lluís Llach: «Qui ha de demostrar que és independentista ara no és Convergència»

Entrevista al diputat de Junts pel Sí sobre la confiança amb la CUP, les crítiques a l'avenç del procés, el procés constituent participatiu i les eleccions espanyoles

De sota els cocoters al parlament, després d’anys de ser una de les veus cantades del poble. Lluís Llach té un paper determinant en el procés d’independència com a diputat de Junts pel Sí. Especialment, després de la mort de Muriel Casals, quan va assumir la presidència de la comissió parlamentària del procés constituent. Però també perquè ha estat un pont entre les famílies de l’independentisme. Aquesta funció, ara que el president Puigdemont ha dit a la CUP que els millors ponts són els que no es dinamiten, ha quedat intacta? Continua fent aquest paper el cantant de Verges? I té la mateixa mirada sobre la CUP que tenia fa uns quants mesos? Li hem demanat tot això, però també com s’articularia el procés participatiu constituent, què han de fer els independentistes el 26-J, si el camí és la desobediència, i què opina de la desconfiança d’alguns sectors de l’independentisme amb la feina institucional que es fa. I moltes coses més, li hem demanat. No ha esquivat cap pregunta. Bé, una i prou. I ha adreçat una petició a tots aquells que llegireu aquesta entrevista.

- El tenim encallat, el procés?
- Encallat no. Hi ha un punt d’inflexió i de reflexió. Però no està encallat perquè el grup parlamentari, el govern i el president –amb qui n’he pogut parlar una estona– tenim clar que tot continua endavant i ningú no s’atura. El full de ruta és el mateix. Ningú no deixa de fer feina i de preparar tot allò que cal per a fer la independència. Punt d’inflexió i reflexió, sí, perquè aquests mesos hem après coses i hi ha uns quants axiomes que, si no canvien o s’articulen d’una manera diferent, no podrem continuar de la mateixa manera. Ja és tot prou difícil. No cal que n’hi hagi que ho facin encara més complicat. La decisió del president Puigdemont de presentar la qüestió de confiança és intel·ligent i de fort caràcter democràtic. Cada dia ens acostem més a una república en els comportaments democràtics. Ara tenim una oportunitat perquè cadascú repassi què hem fet, com ho hem fet i com ho hem d’encarar per a poder seguir el trajecte previst amb determinació.

Xerrada, matinal infantil, vermut i castellers a la Festa Major de Fort Pienc el 17,18 i 19 de juny

Rafael Pous: «Un RUI efectiu ha de ser legítim, representatiu i vinculant»

Nota: Us comuniquem que la nostra territorial, per falta d'informació i fins que no hi hagi unes línies més clares, no es decanta per un sí o per un no a la iniciativa del Referèndum Unilateral d'Independència (RUI) propugnada per alguns sectors de l'ANC. Per tant, anirem publicant al nostre blog articles a favor i en contra d'aquesta proposta, per tal que en pugueu tenir la màxima informació possible.

Moltes veus estan començant a plantejar un referèndum unilateral d'independència (RUI) com a solució a l'actual situació d'aparent bloqueig institucional del procés d'independència de Catalunya.

L'argument principal a favor del RUI és que aquest és l'únic punt en que es poden arribar a posar d'acord tots els partits independentistes, i inclús un quants dels sobiranistes (defensors del referèndum però no obertament de la independència). L'alternativa a un RUI, intentant unir esforços en un procés constituent, pot acabar en discussions eternes, inclús baralles, fruit del diferents models de país que les diverses opcions polítiques independentistes defensen per a la República Catalana.

Les veus crítiques amb el RUI tenen com a principal argument que no el podrem fer, i que si l'acabem fent tornarà a ser com el 9N, una consulta, un procés participatiu, però no un referèndum de veritat.

Entrem a valorar aquest darrer argument. És cert que Catalunya no pot fer un RUI? És cert que si el féssim no serviria per res? Veiem-ho.

Manifestació «Obriu fronteres, volem acollir!» el 19 de juny

Vicent Partal: «Iglesias diu adéu al referèndum: ara sí que comença la campanya»

«Comença a ser molt visible la incomoditat de molts votants independentistes, que estaven desconcertats però que senten una irritació creixent amb tanta burla i prepotència com els arriba des de l’espai dels 'comuns'»

Hi ha dues proclames de Pablo Iglesias en el debat d’ahir al vespre que cal anotar i subratllar, perquè tenen una gran importància. La primera és: ‘Nosaltres [Podem] som els únics que derrotem els independentistes.’ La segona, certament clarificadora, arriba quan a una pregunta directa dels moderadors sobre si el referèndum de Catalunya serà una línia vermella per a formar govern i el líder de Podem deixa ben clar que no n’hi haurà cap, de línia vermella.

El referèndum, doncs, deixa de ser ni tan sols l’aposta. Oficialment i en el debat més important de la campanya. Dic ‘l’aposta’ perquè ja era ben sabut que no era cap projecte viable tampoc abans, tenint en compte el nombre de diputats que aconseguirà la formació. Però ahir va deixar de ser l’aposta i tot. Iglesias va dir i va repetir una vegada i una altra que el seu projecte era formar govern amb el Partit Socialista. Va reclamar ser ell el candidat a la presidència si supera en escons els socialistes. I va deixar ben clar que aquest pla no l’impediria un referèndum a Catalunya que ara ja ni tan sols posarà sobre la taula de debat.

Vicent Sanchis: «Tot més complicat encara»

Nota: Us comuniquem que la nostra territorial, per falta d'informació i fins que no hi hagi unes línies més clares, no es decanta per un sí o per un no a la iniciativa del Referèndum Unilateral d'Independència (RUI) propugnada per alguns sectors de l'ANC. Per tant, anirem publicant al nostre blog articles a favor i en contra d'aquesta proposta, per tal que en pugueu tenir la màxima informació possible.

«De debò cal organitzar ara un referèndum per avançar en el grapejadíssim full de ruta?»

En les darreres setmanes una nova bola ha anat lliscant pel pendent amunt del procés i s'ha fet grossa i més grossa. Els partidaris d'un referèndum unilateral d'independència –conegut en l'argot polític que ens devora com RUI– han agafant força i espai. A l'ombra de la campanya electoral molts dirigents s'hi ha referit. Les opinions –més enllà de les que el titllen de darrera bogeria separatista entre les files unionistes– són diverses i contradictòries. Des de les que l'aplaudeixen –Anna Gabriel, per exemple– fins als que el descarten per "reiteratiu" –Artur Mas–, passant per aquells que no s'hi adhereixen amb entusiasme però tampoc el descarten –Gabriel Rufián.

La idea ha quedat més legitimada després de l'anunci de l'ANC. El Secretariat Nacional de l'Assemblea Nacional Catalana ha aprovat aquest cap de setmana una consulta entre els seus socis per determinar quina opció han de prendre enfront del RUI. Una consulta que es farà el 3 de juliol i que decantarà a favor o en contra de la proposta una de les entitats més decisives en el procés independentista.

Xerrada «Els serveis socials en la República Catalana. Els avantatges d'un Estat propi» el 16 de juny

Salvador Cardús: «Cal escollir: viure o sobreviure»

Els arguments de fons per a la independència vénen de molt lluny i es mantenen intactes

Parlament i Govern acaben de passar una altra septimana horribilis, i ja n’hi ha hagut unes quantes en aquests pocs mesos de legislatura. Remarco que són el Parlament i el Govern els qui han trontollat i no pas tota l’expedició cap a la independència, que els de sempre han tornat a donar per fracassada. La septimana horribilis és un entrebanc, sobretot per les conseqüències que té sobre el marge de maniobra del Govern per complir els seus compromisos socials i de preparació de les estructures necessàries per poder-se emancipar d’Espanya amb garanties de no prendre mal. Però més enllà de les decepcions i els disgustos, tot plegat no passa de ser un accident més -i en cap cas el més greu- en l’obertura d’una via cap al cim que no s’havia fet mai.

A MI LA SETMANA m’ha agafat llegint Hores decisives d’Armand Obiols. I potser per aquesta raó tot m’ha semblat menys horribilis de com s’ha pintat. El llibre, publicat per la Fundació La Mirada aquest abril passat, conté els editorials que Obiols va escriure al Diari de Sabadell entre l’abril i el juliol de 1932, mentre es debatia l’Estatut de Núria a les Corts espanyoles. Els paral·lelismes entre la política espanyola, i també catalana, de l’època i la dels temps actuals -unes coincidències que detalla Josep Cruanyes al pròleg- són enormes. Però, com que no crec en els fatalismes històrics, la lectura d’Obiols m’ha servit per certificar tres coses. Primer, que els arguments de fons per a la independència vénen de molt lluny i que es mantenen intactes. Dos, que les febleses polítiques dels catalans, mancats d’una veritable ambició d’estat -i més enllà dels protagonistes de cada moment-, són similars en tots els períodes decisius i són el veritable escull de tota gran empresa política. I tres, ara que ja retruny la propera campanya electoral, que si coneguéssim millor la nostra història no ens deixaríem aixecar la camisa amb tanta facilitat.

Vicent Partal: «Els meus dubtes sobre el RUI»

Nota: Us comuniquem que la nostra territorial, per falta d'informació i fins que no hi hagi unes línies més clares, no es decanta per un sí o per un no a la iniciativa del Referèndum Unilateral d'Independència (RUI) propugnada per alguns sectors de l'ANC. Per tant, anirem publicant al nostre blog articles a favor i en contra d'aquesta proposta, per tal que en pugueu tenir la màxima informació possible.

«Al setembre la situació pot tornar a fer un tomb molt notable, si els partits catalans són capaços de presentar una proposta endreçada i clara sobre com fer un referèndum i sobre què fer si es guanya»

El referèndum unilateral d’independència ha entrat a l’agenda política, ara ja clarament. Hi ha entrat, sobretot, després del no al pressupost, que ha palesat l’estancament d’allò que semblava que havia de ser el resultat del 27-S; i encara més clarament des de dissabte, quan l’Assemblea Nacional Catalana va decidir de preguntar als seus socis si creien que s’havia d’impulsar. Caldrà veure què vota la gent de l’ANC, és clar, però és fàcil d’observar com l’ambient es va decantant a favor del RUI. Ara, doncs, m’agradaria explicar-ne obertament els meus dubtes, per si això ajuda a centrar el debat.

D’entrada, vull deixar clar que en cap cas no hi vaig en contra. Crec que el referèndum és una eina més i veig clar que pot ser extremadament útil. Accepte també, sempre, que en política l’immobilisme no és una bona posició. A mi no em fa gens de por reformar el full de ruta si ha de ser per a millorar, o bé condicionar-lo amb novetats que responguen a un moviment canviant per definició: és a dir, a la política del dia a dia.

Ara, dit això, també crec que la proposta encara necessita concrecions. Concrecions, dubtes ara mateix, que m’imagine que amb el pas del temps aniran prenent forma, però que avui encara me’n fan veure la viabilitat des d’una posició d’indecisió. Són les següents:

Jaume Marfany: «Referèndum, declaració d'independència? Parlem-ne...»

Nota: Us comuniquem que la nostra territorial, per falta d'informació i fins que no hi hagi unes línies més clares, no es decanta per un sí o per un no a la iniciativa del Referèndum Unilateral d'Independència (RUI) propugnada per alguns sectors de l'ANC. Per tant, anirem publicant al nostre blog articles a favor i en contra d'aquesta proposta, per tal que en pugueu tenir la màxima informació possible.

El 9-N de 2014 podria haver estat el referèndum unilateral d’independència? Cert, però no podem tornar al passat i la indignació, les queixes i les protestes no ens serviran de res.

El 27-S la ciutadania va votar un Parlament amb majoria independentista? Cert. També és cert, però, que en paraules de la mateixa CUP, el plebiscit no s’havia guanyat. I sobre aquesta percepció dels resultats en podem parlar tant com vulgueu, però, com deia Aristòteles, l’única veritat és la realitat.

De totes maneres, aquesta majoria parlamentària té un full de ruta clar per tal de proclamar la independència? Aquí se centren tots els dubtes i més després d’aquests 9 mesos transcorreguts des del 27-S que han finalitzat amb el trencament de l’acord parlamentari entre Junts pel Sí i la CUP.

Estarem d’acord, doncs, que cal trobar una sortida viable a aquesta crisi que fa trontollar el procés d’independència. Quina pot ser aquesta solució?

Els nostres representants polítics, fins ara, n’han proposat tres, de possibles vies:

El Secretariat de l’ANC acorda consultar als associats sobre la convocatòria d’un Referèndum d’independència

La darrera setmana ha suposat un punt d'inflexió en el procés d'independència. Aquest passat dimecres els partits polítics no han estat capaços de mantenir la unitat que sempre els hem reclamat, de manera que l'acord de governabilitat pactat al gener de 2016 queda en entredit.

Per l’ANC, el full de ruta que va sortir de les eleccions del 27 de setembre ha quedat manifestament erosionat. Per això, proposem avançar cap a la convocatòria d'un referèndum d'independència, la via més democràtica, legítima i efectiva per arribar a la proclamació de la República Catalana, recuperant la iniciativa política de la majoria independentista i finalitzant el procés.

Aquesta consulta es portarà a terme abans del diumenge 3 de juliol i hi són convocats tots els membres de ple dret de l’ANC. La votació es podrà realitzar tant presencialment com electrònicament.

La pregunta acordada és: Vols que l'ANC exigeixi a les institucions catalanes que convoquin el poble de Catalunya a un Referèndum per DECIDIR sobre la Independència?

Si la resposta a la consulta és positiva, l’ANC proposarà i exigirà al Govern i al Parlament, la celebració d’un referèndum amb resposta binària sobre una pregunta clara en relació a la independència de Catalunya. El poble de Catalunya haurà de decidir, sobiranament, el seu futur polític. D’acord amb aquest plantejament, el resultat del referèndum ha d’implicar, en cas de victòria del Si, la declaració immediata d’independència.

Ha arribat el moment de tornar el lideratge del procés a la societat. Hem de ser novament les entitats socials sobiranistes, les que exigim als partits polítics les actuacions necessàries per superar les seves diferències i culminar el procés sobiranista.

Xerrada «La participació dels ciutadans i el Govern en la futura Constitució Catalana» amb Ferran Requejo el 14 de juny