La política espanyola ha viscut un any de bloqueig, que la pràctica majoria dels analistes han atribuït al diabòlic repartiment d'escons que van decidir les urnes i a la negativa d'uns i altres a prioritzar la governabilitat per davant dels interessos partides. A Espanya, pocs han fet la lectura que la possibilitat d'una terceres eleccions s'explicava, sobretot, per l'apartheid aplicat al sobiranisme català, estigmatitzat des que el procés ocupa la centralitat del debat a Catalunya. Comptant amb els independentistes, qui tenia ganes de sumar obtenia una majoria solvent. Però com que aquesta majoria exigia contrapartides com escoltar i fer propostes més valentes que invocar una reforma de la Constitució difusa, el vell bipartidisme espanyol va decidir obviar qualsevol alternativa. Per això governa el PP. Per això el PSOE és la seva crossa, esllanguit i desorientat.
I de la nova legislatura n'ha emergit una campanya de màrqueting més que un full de ruta polític. L'anomenada "operació diàleg", parida per la Moncloa i convenientment publicitada, no és res més que la necessitat del govern de Mariano Rajoy de convèncer l’opinió pública, domèstica i forana, que qui dialoga és l’executiu espanyol i que qui ha optat per la unilateralitat és la Generalitat. Se li va escapar divendres passat al ministre de l'Interior, Juan Ignacio Zoido, quan va dir que s’havia d'"imposar el diàleg". No hi ha diàleg si és imposat. Per dialogar es necessiten dos interlocutors, en un pla d'igualtat. I el pla d'igualtat que demana Catalunya és la bilateralitat quan es parla del procés.
Hi ha, doncs, un pla d'igualtat per avançar? Ara mateix, no. Ho demostra Rajoy quan convoca la conferència de presidents autonòmics el 17 de gener esperant diluir Catalunya en el carril del règim comú. El problema català no es redueix a la reforma del finançament ni a un gest de respecte a la llengua, perquè el finançament i el gest de respecte a la llengua són el mínim exigible, i fa temps que s'esperen. També s'hauria de donar per descomptat que es complissin les inversions, a Rodalies i el corredor mediterrani. Recordem que Adif i Renfe van invertir fins al juny menys del 9% del total pressupostat el 2016 a Catalunya. Mentrestant, el govern espanyol continua rescatant autopistes deficitàries a l'Estat, a càrrec del contribuent. Un negoci sense risc per a les grans constructores i concessionàries, sempre disposades a que governi la dreta per no patir turbulències en els balanços.
Més que una "operació diàleg", el que ha posat en marxa el govern espanyol és una "operació rescat". Es tracta de rescatar l'statu quo. El primer puntal era assegurar la investidura de Rajoy; el segon, desgastar l’àmplia i heterogènia majoria favorable al referèndum. No hi ha cap voluntat d’explorar encaixos més enllà dels límits de relació que estableix la Constitució. Que ho tinguin clar els actors que el 23 de desembre s’asseguin a la cimera de la consulta.
Font: NacioDigital.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada