Albert Royo: «El govern espanyol sembla que vol legitimar internacionalment mesures dures per al futur»

Entrevista al secretari general del Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya

Si res no canvia, el 2017 serà l’any decisiu del procés. Amb el referèndum marcat de color vermell al mes de setembre, el procés d’internacionalització que s’hagi fet fins llavors serà clau perquè la comunitat internacional validi el seu resultat. A banda del departament d’Afers Exteriors de Raül Romeva, en aquest terreny hi treballa el Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya (Diplocat). Aquest consorci públic-privat s’encarrega de la diplomàcia pública, és a dir, establir diàleg amb actors estrangers per donar a conèixer el cas català. Una feina de formiga que en aquest darrer any ha començat a donar els seus fruits. Un exemple són les mostres de suport a Carme Forcadell sorgides en diferents parlaments europeus dies abans que la presidenta del Parlament anés a declarar al TSJC. En aquesta entrevista amb el secretari general del Diplocat, Albert Royo, parlem, sobretot, del ressò que té el procés a l’exterior, com s’observa el referèndum de portes enfora i en quins països desperta més simpatia el cas català. Entre moltes altres coses.

- A Europa se li acumulen les carpetes sobre la taula: Brexit, crisi dels refugiats, auge de populismes… Amb aquest escenari, tot fa pensar que el procés no és l’assumpte que genera més preocupació a 
- És cert que el context internacional és molt més complex que fa uns mesos. Això comporta, no pas un canvi d’estratègia per part nostra, però sí la capacitat de poder modular els missatges que passem. Estem denunciant a nivell internacional un conflicte democràtic que pot ser vist, si vols, com un problema amb un punt frívol quan al davant tens uns atacs terroristes, tens un genocidi com el que hi està havent a Síria, tens una crisi de refugiats amb centenars de morts a la Mediterrània… Per tant, hem de ser capaços de passar aquest missatge nostre empatitzant amb la contrapart i també, assenyalant que la manera d’evitar aquest conflicte entre Catalunya i Espanya degeneri en una crisi de dimensions continentals, és actuar ara. Un procés unilateral de totes totes tindrà una transcendència que anirà més enllà de Catalunya i Espanya.

- El referèndum crearia un conflicte europeu?
- Un procés unilateral és aquell que crea realitats noves. El referèndum en si no et crea una realitat nova, és el resultat o la implementació del resultat el que la pot crear. En el cas que guanyi el sí, les contraparts internacionals hauran de reaccionar i decidir si reconeixen aquesta nova realitat. Dit això, Catalunya ha insistit des del primer moment que vol dialogar, negociar de tu a tu amb l’estat per a poder negociar els termes de la celebració del referèndum i la posterior implementació del resultat. Això és el que interessa a les dues parts i el que interessa a Europa. Un procés unilateral no interessa a ningú.

- A propòsit d’un l’article que publicava fa uns dies Politico, fins a quin punt hi ha perill que el procés es posi al mateix calaix que els moviments populistes que neixen a Europa?
- És un risc que existeix i hem de fer tot allò que estigui a les nostres mans per a evitar que es produeixi.

- Però creieu que existeix aquesta percepció?
- No, crec que ara com ara no està ni molt menys generalitzada. Tothom interpreta el procés català i el procés escocès com a processos totalment democràtics i pacífics que cerquen un nou encaix polític-administratiu que respongui millor els interessos de la ciutadania dels respectius països. I no tenen res a veure amb processos de nacionalisme populista ni res per l’estil. Pot haver-hi algun mitjà concret que amb vocació de ser provocatiu que dibuixa un 2017 amb dates clau que tenen transcendència pel continent, però això no té res a veure amb processos populistes ni res per l’estil. Dijous un article del Financial Times es deixava ben clar això, que els processos de nacionalisme cívic que es viuen a Escòcia i Catalunya cerquen alliberar la ciutadania i una democràcia de qualitat, en contraposició amb els processos populistes o de nacionalisme extrem excloent, i fins i tot xenòfob, que veus en determinats estats.

- Després del 27-S dèieu que l’interès pel procés havia disminuït. Amb el panorama actual la quota d’interès deu ser encara més baixa.
- No. La qüestió catalana ocupa i preocupa en l’àmbit europeu. És un dels elements que, tant les cancelleries, els mitjans, com els ‘think tanks’ segueixen de prop. Dit això, s’han de gestionar moltes crisis i s’han de repartir el temps i els recursos per ocupar-se i preocupar-se d’aquestes crisis. Però la qüestió catalana és una qüestió latent, que fa cinc anys que és a l’agenda internacional, que ha anat creixent i estic convençut que en els mesos vinents, veient com evoluciona aquest procés a casa nostra i la resposta que hi ha per part de l’estat espanyol, augmentarà.

- I com observa la comunitat internacional la inclusió del referèndum al full de ruta?
- No s’ha fet una lectura detallada, perquè no estan permanentment al dia de si el full de ruta canvia una coma o no. Però el que sí que et puc dir és que després del 27-S, a nivell internacional, va penetrar la percepció que hi havia un mandat per la independència. El govern català el que fa, modulant aquest full de ruta, és recuperar el referèndum i dir al món: ‘Senyors, nosaltres volem ser més garantistes que ningú i per tant el que mirarem de fer és organitzar un referèndum amb preguntes clares. Entenem que la interpretació plebiscitària del 27-S no era nítida perquè no la feien totes les forces polítiques i per això organitzem un referèndum’. Per tant, a nivell internacional, es percep i s’aprecia que s’intenta organitzar un referèndum que visualitzi un resultat clar. Es valora que no implementem directament el mandat que va ser fruit del 27-S. Dit això, conscients de les dificultats que hi pot haver perquè el govern espanyol accepti un referèndum, el missatge que ens arriba és que si has de crear una legalitat pròpia per tirar endavant, es veu amb bons ulls oferir un dret bàsic per la teva ciutadania en lloc de fer directament la declaració d’independència. Això ens legitima més en l’àmbit internacional.

- Si fem política ficció, no hi haurà acord amb l’estat espanyol i el govern català tirarà endavant el referèndum. En què es fixarà la comunitat internacional per donar validesa al resultat?
- Que aquest sigui un procés referendari totalment net, transparent i just. Per tant, que tothom que vulgui votar ho pugui fer amb totes les garanties.

- Però ens podem trobar amb un boicot del no.
- S’ha d’aconseguir una participació el més alta possible, això és evident. Per una altra banda, la Comissió de Venècia estableix que no pots marcar uns llindars mínims de participació perquè sinó el que fas és reforçar injustament les opcions favorables a l’statu quo. Clar, si fan una crida a l’abstenció, s’autoatorguen la representativitat de tota l’abstenció, la passiva i l’activa. Evidentment, si tinguéssim un diàleg amb el govern espanyol, podríem establir aquest tipus de regles.

- Des de Diplocat us podeu fer un mapa mental dels països que reconeixerien una Catalunya independent?
- Es pot intuir quina pot ser la resposta de molts governs.

- I no me’n direu cap…
- [Riures]

- I quins són els països que mostren més interès cap al procés?
- Jo et diria que interès n’hi ha molt en els grans països europeus perquè els interessa saber què passa en un país com Espanya i què passa en una potència econòmica com Catalunya. I després també hi ha interès, i diria que simpatia, en aquells països que tenen un clar compromís democràtic des de fa segles i per tant empatitzen fàcilment amb els processos democràtics.

- Per exemple?
- Estem parlant principalment de països nòrdics, de les illes britàniques, països com Suïssa, entre d’altres. I després també entre països que per la seva pròpia història empatitzen amb el que passa aquí. Les Repúbliques Bàltiques és un cas evident, però no és pas l’únic. D’interès n’hi ha a totes les cancelleries europees. Volen seguir-lo de prop, tenir accés a les fonts institucionals catalanes. Evidentment aquests contactes es fan de forma discreta però són fluids.

- Escòcia, en canvi, al marge de les recents declaracions de Salmond, hi ha hagut pocs gests de solidaritat amb el procés català. És pura estratègia?
- En català tenim una frase interessant: cada terra fa sa guerra. És una frase de realpolitik, però és el que estem fent. Els escocesos ho han tingut molt clar des de sempre. Podran simpatitzar i ajudar molt més a països que estan en procés d’emancipació nacional el dia que siguin un estat independent, que no pas ara que ho estan intentant ser. Per tant, ells prioritzen les relacions amb Madrid, cosa que puc entendre…

- És així?
- Bé, els últims anys han prioritzat tenir una bona relació amb Madrid, que no pas fer públiques les simpaties que tenen cap al procés català. Això és evident. És un exemple interessant a seguir. A casa nostra tot sovint volem, perquè som un país amb una clara vocació solidària i internacionalista, donar un cop de mà a altres nacions que estan en procés d’autodeterminació. O ni això, senzillament altres nacions que no estan prou reconegudes en l’estat del qual formen part. Clar, en un moment en el qual volem que ens reconeguin a nosaltres com a estat, i el reconeixement te’l donaran les capitals, no pas aquestes nacions, jo crec que com a mínim és poc estratègic. Podrem ajudar molt més aquestes nacions el dia que siguem una república que no pas ara. Si no, creem anticossos en aquestes capitals que seran les que ens hauran de reconèixer, un reconeixement que sense el qual l’estat català no existirà. El que estem fent no té precedents, és únic. Centrem-nos en la feina perquè si no, no aconseguirem res.

- En quines nacions penses quan fas aquesta reflexió?
- No em facis citar minories nacionals o nacions prou reconegudes. N’hi ha moltes. I aquí Catalunya sempre hem tingut una vocació de donar un cop de mà a aquestes nacions i fins i tot, intentar liderar una mena de moviment internacionalista o d’alliberament de pobles que potser, la seva majoria no està a favor del seu propi alliberament. Crec que això forma part d’aquell independentisme resistencialista que vàrem viure als anys setanta i vuitanta i que afortunadament no estem en aquesta situació avui en dia. Estem jugant la Champions i hem d’estar a l’altura d’aquesta lliga.

- Catorze diputats del parlament suís van presentar una interpel·lació a l’executiu helvètic sobre el cas de Forcadell. És normal que ho faci un grup d’irlandesos, escocesos i gal·lesos, però raons òbvies. Però, per què Suïssa?
- Primer de tot, per un clar compromís democràtic. Ells estan molt avesats a preguntar a la seva ciutadania, no els fa cap mena de por. Fan referèndums de tot tipus de forma regular i no entenen per què el govern espanyol està tancat en banda a preguntar la gent. Això els sorprèn molt. I després, perquè com a país, és un gran exemple de gestió de la diversitat cultural i lingüística. Són una confederació, per tant són un exemple de sobiranies compartides. El que Espanya hauria pogut ser. Quan parles amb els suïssos, molts et diuen que no estan a favors de la independència de Catalunya especialment, però sí que pensen que Espanya podria ser una Suïssa. Molts hem arribat a la conclusió que això no és materialitzable perquè a la resta de l’estat no hi ha una majoria que estigui disposada a compartir sobiranies o a seguir un exemple de diversitat com el suís. Per tot plegat, el cas català ha despertat interès a Suïssa.

- Quin paper ha jugat el Diplocat en les múltiples mostres que hi ha hagut a Forcadell des de diferents parlaments europeus?
- Bé, nosaltres estem treballant en diplomàcia parlamentària des de fa tres anys ben bé. Hem portat aquí una vuitantena de diputats europeus de diversos europeus, nosaltres hem anat a veure diferents parlaments, hem parlat amb molts partits polítics dins de cada cambra… És una feina d’aquestes d’anar plantant llavors i esperar que germinin, i algun resultat ha començat a brotar. És difícil de valorar les influències directes que ha tingut cada acte que hem fet, però hi ha alguns casos en els quals és més clar.

- Per exemple?
- El debat que es va produir al parlament de Dinamarca el maig del 2015 va ser resultat d’una conferència que havíem organitzat uns mig abans en el mateix Folketing -parlament danès- on hi van participar quatre diputats, dos dels quals són els que van tirar endavant la proposta.

- Més enllà de preguntes, resolucions i mocions en favor del referèndum, és complicat aconseguir alguna cosa més?
- Serà difícil obtenir una reacció internacional abans no fem el fet.

- El referèndum?
- La implementació del resultat. Clar, si guanya el no, no hi ha res a implementar, però si hi ha alguna cosa a implementar, la implementació és el que farà que la comunitat internacional reaccioni.

- L’operació diàleg penetra a l’exterior?
- No ha transcendit en absolut. Recordo algun cas recent en visites a l’exterior que hem estat nosaltres qui hem comentat que el govern espanyol està intentant de vendre el tema del diàleg, i no ho sabien! No ha transcendit en absolut. És una operació de maquillatge que no és real en el moment que no es tradueix en fets tangibles i aquesta és la percepció que hi ha tant a Catalunya, com a l’exterior. A mi el que em fa patir és que aquesta no sigui una operació per justificar determinades operacions coercitives.

- Quines imagineu?
- Aprofundiment de la persecució judicial de càrrecs electes, per exemple. O plantejar-se altres tipus de mesures coercitives contra l’autonomia de Catalunya. El govern espanyol sembla que vol legitimar a nivell internacional mesures dures de futur. És un missatge que també hem passat a l’exterior i no s’esglaien quan l’escolten. És com molt sospitós que de cop i volta parlin de diàleg, no es tradueix en realitat, i no és consistent amb les decisions que es prenen, entre elles la judicialització de la política.

- Quina valoració féu d’Alfonso Dastis?
- El que sé d’ell és que és un diplomàtic, per començar, un perfil diferent a Margallo, que és polític. Els diplomàtics acostumen a garantir que guardaran les formes, a diferència del Margallo, que ens tenia acostumat a les ‘Margallades’. Però estem a l’expectativa en què es tradueix això a l’hora de veritat.

- Fa menys d’un any en una entrevista a VilaWeb denunciàveu les males arts que utilitzava el departament de Margallo per a fer-vos boicot. Es mantenen?
- Sí, no hem vist cap canvi. Pressions sobre diputats de parlaments sobirans, pressions sobre periodistes estrangers, sobre universitats, ‘think tanks’… Intenten aplacar qualsevol possibilitat de debatre la qüestió catalana a nivell internacional. Això no ha canviat en absolut.

- Quin és el cas més flagrant amb què us heu trobat?
- El més flagrant no te’l puc comentar perquè me’l farien demostrar i no tinc proves, més enllà de la paraula de qui va ser objecte de la pressió que en aquest cas era una pressió… Bé, deixem-ho estar, l’escriurem algun dia. El que sí que puc comentar és el cas d’un ministre de Defensa espanyol que li va comentar al seu col·lega d’un país europeu que hi havia una periodista -li va donar nom i cognoms- que escriu en el principal diari del país, que escriu massa sobre Catalunya i clar, que si podia fer alguna cosa perquè això és inacceptable. El ministre de Defensa d’aquest país li va contestar al ministre de Defensa espanyol: ‘En aquest país hi ha llibertat de premsa i la premsa escriu sobre el que considera que ha d’escriure. Jo no m’hi puc ficar’. Això ho sé a partir de la periodista en qüestió, a qui li va comentar el ministre de Defensa del seu país. Aquest és el nivell amb què ens trobem.

- Aquest ministre de Defensa espanyol és Pedro Morenés?
- Fes càlculs.

Font: VilaWeb.cat