Fou en una emissió de la TF1 de fa gairebé trenta anys: el programa Questions à domicile del 26 de febrer del 1987 volia oferir una visió àmplia de la figura de Charles Pasqua, aleshores ministre de l’Interior. En la conversa, el sinistre polític francès va pronunciar una frase per a la història: “La démocratie s’arrête là où commence la raison d’état.” –La democràcia s’atura allà on comença la raó d’estat. Aquesta filosofia, a casa nostra, la coneixem prou bé.
Quan la democràcia va començar a obrir-se pas durant la transició política, la raó d’estat va planar constantment però dissimulada sota la capa d’una “noble” apel·lació a contenir les aspiracions particulars per tal de garantir una estabilitat i una prosperitat comunes, tan aclamades com imprecises. D’un temps ençà, però, la capa ha caigut i la raó d’estat s’esgrimeix sense manies.
El primer avís d’aquest nou to fou la sentència del Tribunal Constitucional contra l’estatut de Catalunya. S’havia acusat aquest text –fruit del pacte entre dos parlaments democràtics– de tensionar la Constitució, però aquesta fou l’excusa per a una veritable reforma encoberta del marc constitucional del 1978. Amb la interpretació del Tribunal, es retringien els marges de llibertat –és a dir, l’espai del joc polític– i es dissenyava un estat més unidireccional, més uniforme, amb menys pluralitat en les solucions, amb menys possibilitats d’acords entre les parts. I ha estat aquesta reforma encoberta la que ha permès retallar les competències de la Generalitat fins a uns nivells inferiors als que tenia amb l’Estatut del 1979.
La raó d’estat ha donat ales a la guerra bruta, a les persecucions judicials de polítics, a la intervenció dels comptes públics de la Generalitat i dels ajuntaments, a l’exercici de dures pressions a empreses, organitzacions i persones conegudes que mostraven simpatia per la causa catalana, a rebentar actes, a perjudicar inversions privades i a no executar les públiques, a multiplicar discriminadament les inspeccions fiscals…
Amb l’aplicació de la raó d’estat contra Catalunya, la democràcia espanyola va començar a aturar-se. I aquells que s’ho miraven amb un cert distanciament –les reivindicacions catalanes mai no han gaudit de gaire solidaritat– ara contemplen astorats com s’ha fet un pas més i s’ha actuat amb contundència per a dissipar qualsevol risc d’alternança en el govern. El PSOE també s’ha plegat davant la raó d’estat i ha cedit el govern a Rajoy, fins i tot a costa d’esberlar-se com a partit.
Però, què és la raó d’estat? Una visió superior d’allò que necessita un país per a governar-se millor, per a oferir aquella estabilitat i prosperitat a què al·ludíem abans? No; la raó d’estat no és la raó de la gent; la raó d’estat no és l’interès general o el bé comú. La raó d’estat és la conveniència d’uns pocs –la casta, les elits econòmiques, l’1%, l’“establishment”, els poders fàctics… La nomenclatura és variada però remet a una mateixa idea: hi ha gent, ben instal·lada en les institucions del país, que té una visió patrimonial de l’estat, que considera que són els únics amb dret a exercir i a beneficiar-se del poder de debò i que admeten el joc democràtic mentre aquest aspecte bàsic no estigui en perill.
L’autogovern de Catalunya els desafia i, per això, sempre l’han volgut limitar. Potser no s’esperaven que la reacció fos l’auge de l’independentisme i, perplexos, han optat per un atac massiu que mira d’anorrear el moviment sobiranista a través d’accions intimidatòries als líders i atemoridores al conjunt de la població. La possibilitat d’un govern del PSOE amb el suport de Podem i els independentistes catalans també ha inquietat la seva privilegiada posició i, per això, l’han tallada de soca-rel, sense manies.
La màxima de Pasqua s’acompleix fil per randa: puja la raó d’estat, baixa la democràcia. I, en aquesta batalla, l’abstenció et fa còmplice.
Font: elMon.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada