Però amaguen que els règims autoritaris també estableixen un ordre jurídic que legalitza la negació dels drets democràtics. Les lleis només són legítimes si es poden consensuar amb la població concernida. Espanya funciona amb lleis fonamentals que no gaudeixen del consens necessari. Són lleis que protegeixen interessos nacionals culturals i socials de sectors de la societat i que legalitzen l´exclusió dels drets d'altres col·lectius.
La constitució espanyola, que es va redactar pactant amb representants de la dictadura franquista, és el paradigma d'una llei que subordina els principis democràtics a dogmes polítics al servei de la unitat política, la imposició de la cultura castellana i la protecció dels poders econòmics fàctics tradicionals. Des de Catalunya es denuncia que la pretensió de defensar la constitució vigent com si fos la defensa d'un estat de dret. Un estat de dret és incompatible amb aquesta constitució. Els espanyols tenen dret a una altra constitució i els catalans tenen dret a dotar-se d'una constitució pròpia que correspongui a la seva personalitat nacional.
Un estat de dret seriós no hauria creat un Tribunal Constitucional convertit en braç judicial del poder executiu. A Espanya la separació de poders és una ficció. Tampoc no existiria un tribunal especial com l'Audiència Nacional, successora del Tribunal d'Ordre Públic franquista, encarregat de la repressió política. Ni hi hauria la judicialització de comportaments polítics dissidents de càrrecs elegits democràticament. En aquest context és admirable el coratge dels que invoquen el dret a l'objecció de consciència per desobeir algunes lleis i negar la legitimitat d'alguns tribunals. No es pot confondre un estat de dret amb la seva caricatura.
Font: Tribuna.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada