dimecres, 26 d’octubre del 2016

Dídac Boza: «Escòcia i Catalunya, una voluntat de pedra»

«Les dues nacions caminen en paral·lel però no existeix comparació possible en el grau de qualitat democràtica del Regne Unit i Espanya»

Han passat més de vint anys. Contemplar ara, a vint-i-tants d’octubre de 2016, la pedra d’Scone exposada al costat de símbols de la nació escocesa que es guarden al Castell d’Edimburg, em feia retrocedir dues dècades en la memòria. L’última vegada que havia estat davant d’aquella icona mil·lenària era el 1994, durant una visita turística a l’abadia de Westminster, a Londres. Encara ressonaven al meu cap les explicacions d’un amic nord-americà amb avantpassats escocesos que m’acompanyava en aquella ocasió: "Aquesta pedra no hauria de ser aquí, sota el tron on posen el cul els reis d’Anglaterra. És una humiliació". Aquella ofensa va acabar simbòlicament el 1996. La pedra va retornar a Escòcia 700 anys després que el rei Eduard I d’Anglaterra va saquejar l’abadia escocesa d’Scone i va endur-se’n el botí a Londres. La història em suggeria que les coincidències entre els processos actuals d’Escòcia i Catalunya venen de lluny, més enllà de la tardor de 2014 amb el referèndum vinculant d’allà i el 9N, simbòlic però autènticament revolucionari, d’aquí.

En els anys 90 del segle passat les dues nacions van viure, molt probablement, el darrer miratge d’un idíl·lic final feliç i harmoniós per als seus greuges històrics amb els estats britànic i espanyol. Al nostre país la il·lusió d’aquell moment van ser els brillants Jocs Olímpics de 1992, fets sota la tutela del govern espanyol presidit per Felipe González. Per als escocesos el final del segle XX va ser el moment de recuperar, a més dels símbols, un cert govern i un parlament propis. Eren els temps de la "Devolution", capitalitzada pel primer ministre britànic Toni Blair. Les decepcions polítiques que han suposat els personatges de González i Blair també han estat paral·leles i formen part del conjunt de raons per a la desafecció que han anat acumulant escocesos i catalans.

Si el desengany català culmina a partir de 2010 amb la mort política de l’Estatut que havia nascut amb dificultats el 2006, el desencís escocès s’alimenta ara de l’incompliment per part del govern de Londres del seu compromís de transferir més competències i poder a Edimburg, una promesa que va fer l’executiu del Regne Unit per evitar una victòria independentista en el referèndum de 2014. El Brexit i la voluntat majoritària del poble d’Escòcia de continuar a la Unió Europea, contràriament a allò que han votat la majoria d’anglesos, gal·lesos i irlandesos del nord, han acabat de completar la llista de greuges dels escocesos.

Edimburg és una ciutat on gairebé no hi ha cap pedra que no expliqui d’alguna manera el conflicte amb Anglaterra. Davant per davant del Palau Reial de Holyroodhouse, escenari de tota mena d’episodis truculents en la història del país i confortable residència de la reina Elizabeth quan visita la capital escocesa, s’aixeca avui l’edifici modern i futurista del Parlament d’Escòcia. A la mateixa hora que visitem la Gran Galeria del Palau, on un dia els retrats dels monarques escocesos van ser destrossats per un grup de soldats de l’exèrcit anglès, el govern de Nicola Sturgeon registrava al Parlament el projecte de llei per a la celebració d’un segon referèndum sobre la independència d’Escòcia.

La idea d’un nou referèndum escocès no té el suport del govern de Londres i és altament probable que això generi noves tensions, però és del tot impensable que les poderoses estructures de l’estat britànic del segle XXI responguin a Escòcia com ho fa l’estat espanyol a Catalunya. És obvi que no existeix comparació possible en el grau de qualitat democràtica del Regne Unit i del Regne d’Espanya. El concepte ‘devolució’ -ni que sigui com a formalitat simbòlica- és incompatible amb la mentalitat política espanyola àmpliament estesa, tant a la dreta que representa el PP procedent del franquisme com a l’exesquerra de PSOE. Ho comprovarem ben aviat, a partir de la investidura de la vergonya.

A Catalunya l’últim combustible que afavoreix el trànsit cap a la independència és el fàstic. Un fàstic infinit davant la decrepitud d’un Estat que contemporitza amb els protagonistes d’una corrupció sistèmica i generalitzada, que suspèn lleis i normes de reequilibri social pel fet que són catalanes, que consagra i imposa com a "cultura" un espectacle criminal i que liquida la separació de poders perseguint la discrepància política per la via penal. Escòcia i Catalunya caminen en paral·lel, però el nostre camí és més abrupte i està ple de roques. Pedres menys nobles que la d’Scone.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada