diumenge, 16 d’octubre del 2016

Artur Mas: «Caldrà que la mobilització sigui persistent i no d’unes hores, haurem d’aguantar un pols»

L'expresident català afirma que "ens poden intentar trencar les cames i tenen instruments per fer-ho, però l’estat no pot anul·lar la voluntat de la gent situada al carrer permanentment i de manera civilitzada"

Riu amb ganes quan li confessem que teníem curiositat per veure com és, físicament, la paperera de la Història. Artur Mas (Barcelona, 1956) es veu a la banqueta dels acusats, però conserva la contundència de sempre, aquella determinació que li ha costat enemics implacables i partidaris pròxims a l'adulació. És un independentista convers, a més d'una combinació impossible entre home d'ordre i revolucionari. Una combinació que, es miri com es miri, reflecteix bastant bé l'ànima d'un país i d'un procés que arriben, implacablement, a l'hora de la veritat.

El detonant del procés el va activar Mariano Rajoy, amb la seva negativa al pacte fiscal el setembre del 2012. Des d’aleshores no s’ha mogut ni un mil·límetre, però la paradoxa és que sembla que les coses li van bé.
Sí, però no per mèrits propis, excepte si es considera que un mèrit propi és no fer res. Si pensem que la política és alguna cosa més que no fer res, no té cap mèrit. El seu èxit és el desgast dels altres. El canvi PSOE-Podemos sumava a Espanya, i suma, però no es fa perquè els grans defensors del canvi són uns porucs davant del canvi. És un canvi de paraula, però és no real. Hi ha molta contradicció entre el que es diu i el que es fa, i entre la pura estètica i la decisió que realment es pren.

És possible que a Espanya hagi funcionat un monopartidisme, i no un bipartidisme?
Això és el sistema en estat pur, i el sistema es protegeix i es defensa. I és lògic. Però això del sistema cal agafar-ho amb pinces, perquè tot acaba sent sistema, al final. Per exemple, ara l’Ada Colau forma part del sistema. Quan la veus actuar, més enllà de quatre detalls estètics, es veu que allà hi ha sistema. I estic convençut que Podemos seria sistema dins del govern espanyol. De fet, com a partit ja funcionen com un sistema i quan a Pablo Iglesias no li agrada el secretari d’Organització, el treu. Això és sistema pur. L’Estat sempre busca mecanismes de defensa, això és cert. Però en el concepte Estat no hi ha només el PP, sinó també gran part de l’stablishment i també el PSOE.

Li sembla significatiu que el pacte de fons s'hagi situat entre l’estructura del PP de Madrid i l’estructura del PSOE d’Andalusia? Dos dels espais més afectats per la corrupció?
Sí, però ara el PSOE és bàsicament un partit andalús, perquè la resta està totalment desdibuixada. Ja ho era, però cada vegada ho és més. El reducte del PSOE és Andalusia, i fora té molt poc nervi i molt poc gruix.

El president de l’ANC, Jordi Sànchez, ha proposat aturar al carrer el judici del 9-N. Què en pensa, d’aquesta proposta?
Jo no em puc pronunciar sobre aquesta iniciativa, i no puc incitar a la gent a aturar un judici al carrer. Però aquest és un judici injust i de matriu política, i ve com a conseqüència d’una rebequeria monumental i histèrica de l’estat i del govern espanyol. Volen que això acabi escarmentant a les persones que vam posar-hi la cara. I entenc perfectament que hi hagi molta gent que vegi en aquest judici gairebé un atemptat a la salut democràtica del país. I és normal que la gent reaccioni davant d’això, sempre i quan ho faci de manera civilitzada i pacífica.

Hi ha el risc que el referèndum es converteixi en un nou 9-N?
No, perquè per tornar a fer un 9-N no es farà cap referèndum. Si es vol fer un referèndum és per resoldre les dues qüestions que no van quedar resoltes amb la consulta: una pregunta binària i vinculació jurídica. Si no es compleixen aquestes dues condicions no seria un referèndum, i no tindria cap sentit tornar a repetir el 9-N.

Per tant, vostè està d’acord amb l’expressió “referèndum o referèndum”.
Sí. Però jo estic d’acord en què hi ha d’haver una pantalla democràtica on es compti si els independentistes superen el 50% dels vots o no. Fins que això no passi sempre tenim la sensació que som molts, que estem gairebé a prop del 50%, que tenim majoria absoluta al Parlament, però no hem pogut acreditar que hem passat del 50% dels vots d’una manera clara. Això vol dir una pantalla democràtica, i només n’hi ha dues de possibles: o un referèndum o unes eleccions. El semireferèndum està fet: el 9-N del 2014. Les eleccions estan fetes: plebiscit del 2015. En el full de ruta hi ha previstes unes noves eleccions, constituents. Si al mig s’hi vol posar una pantalla democràtica, com és el referèndum, que ens permeti comptar-nos i acreditar que som més del 50% em sembla bé.

Potser es busca més una reacció que efectivament fer el referèndum?
L’objectiu no és fer-lo servir com a conflicte amb l’estat. L’objectiu és fer el referèndum, i en això sí que s’assembla al 9-N. Si no es poden posar les urnes amb condicions i garanties, ja es prendran decisions en aquell moment. Però això no ho podrem saber fins el moment de la veritat, quan es convoqui. En els discursos es diuen moltes coses, però hi ha un moment que enlloc de dir-les, s’han de fer. Quan es convoqui el referèndum serà l’hora de la veritat, i en aquell moment també es veurà la reacció de l’Estat, que ara no podem conèixer amb exactitud. I veurem també les nostres capacitats interiors per fer aquest pols. Jo confio que es podrà fer i per això hi dono suport. Però no només hi dono suport, sinó que quan el president Puigdemont va anunciar això al Parlament, estava consensuat, amb tots els actors que s’havia de consensuar. No és una decisió unilateral seva.

Quin paper ha de tenir el carrer?
Clau. Perquè és evident que en el moment de les decisions definitives, la mobilització de la gent serà determinant. Si només és un conflicte entre institucions quedarà com una cosa de segon nivell. Hi haurà un moment en què el doble paper serà clau: el de les institucions que han de liderar i prendre les decisions i el de la gent que ha de fer entendre que aquestes decisions estan sostingudes per una majoria mobilitzada molt gran. I persistent. Arribarà un moment en que la mobilització no podrà ser d’unes poques hores i un dia, sinó que haurà de ser més intensa i més permanent.

Actes col·lectius i no individuals?
Exacte. Hi ha coses que no les hem de fer. Per exemple, la insubmissió fiscal. Però una altra cosa és que col·lectivament la societat catalana estigui disposada a jugar-se-la i estar al carrer. Això amb un esperit de màxima civilitat, que ha de prevaldre sempre. Si sortir al carrer suposa risc de violència, jo seria el primer en dir que no. Però si això es fa com s’ha fet fins ara, caldrà que aquesta mobilització sigui persistent i no d’unes hores, haurem d’aguantar un pols. I caldrà posar tots els actius per aguantar-lo.

Forma part de l’estratègia de les institucions catalanes, aquesta crida al carrer?
Crec que no caldrà fer-la des de les institucions. Serà una crida autoconvocada. Hi ha organitzacions en el món associatiu que hi tenen la mà trencada, i crec que els correspondrà a elles. Parlo de l’ANC, d’Òmnium, de l’AMI i d’altres entitats del teixit associatiu que en el seu moment poden col·laborar a demanar a la gent que quan es produeixin les decisions clau, l’actiu de la mobilització no es perdi perquè serà necessari, absolutament. La força de l’Estat contra les institucions catalanes és molt gran. Ens poden intentar trencar les cames i tenen instruments per fer-ho, però l’Estat no pot anul·lar la voluntat de la gent permanentment situada al carrer de manera civilitzada. Les nostres cartes les hem de saber jugar totes, i sobretot les principals.

Des de l’àmbit municipal ja s’han fet micro-desobediències. Quina importància li dóna vostè a aquestes petites ruptures?
Jo sóc dels que penso que anar fent pessigolles a l’Estat serveix de poc. Crec més en els grans actes en un moment clau on el ressò de portes enfora és enorme, com el 9-N o les plebiscitàries de l’any passat. Anar tocant el voraviu cada setmana tres vegades està bé, però això a l’Estat espanyol li fa pessigolles, i res més. Aquests actes només tenen un sentit si serveixen per eixamplar la base sobiranista del país d’aquella gent que potser no hi era i que a base de veure reaccions de l’Estat, s’hi va sumant. Però si l’objectiu és fer-li un pols a l’Estat, això són pessigolles.

Per tant, caldria fer un sol acte contundent de desobediència?
Sí, però per mi tampoc seria de desobediència. Aquesta és una terminologia CUP, i jo en fujo, perquè crec que ens contaminen com a país d’una manera molt important, i ens descentren. La terminologia CUP representa una part molt minoritària de la societat catalana. Els catalans no fem de l’acte de desobediència un principi d’actuació, no forma part del nostre codi de valors. Nosaltres el que fem és tirar endavant un projecte en positiu, i no es tracta de desobeir a ningú. Si com a conseqüència de la reacció de l’Estat hem de prendre decisions que es poden interpretar d’una manera o d’una altra, hem d’estar disposats a prendre-les, però no perquè el nostre objectiu sigui desobeir a l’Estat. El nostre objectiu és construir un país i un instrument que es diu Estat Català.

De fet, vostè està acusat de delicte de desobediència, pel 9-N.
Sí, i m’hi jugo alguna cosa personalment. Això només ho podem dir la Joana Ortega, la Irene Rigau, en Francesc Homs i jo. Veurem si a aquesta llista s’hi incorporen la Carme Forcadell, i algú altre, però de moment no hi són. Per això m’atreveixo a dir que aquest no és el nostre llenguatge com a país, i no cal insistir en això de la desobediència cada setmana, perquè hi ha molts catalans que no s’identifiquen amb aquest principi. Però sí que hi ha molta gent que s’identifica amb el principi positiu de construir alguna cosa que valgui la pena per a tots.

Des de la recuperació de la Generalitat l’any 1931, la majoria dels presidents catalans han estat considerats delinqüents per l’Estat espanyol.
Sí. No és que a mi m’espanti que m’acusin d’una cosa així, perquè per la via dels fets i no de les paraules jo ja ho he fet. No és un discurset, és fer-ho amb totes les conseqüències. Però el nostre principi d’adhesió no és la desobediència, és la construcció d’un Estat pel conjunt de la població catalana.

Posaria a l’expresident Jordi Pujol en aquesta llista?
Per a mi és evident que l’Estat ha anat a destruir símbols catalans, i el president Pujol ho era, i molt. Però una cosa és que l’Estat t’intenti destruir i l’altre que tu acceptis una part de culpabilitat. Quan l’acceptes, la teva figura no es pot posar en el mateix nivell que les altres. Però és evident que a Jordi Pujol l’han intentat enfonsar, i això no és d’ara, ja ho van intentar als anys 80 i no se’n van sortir. Quan ell, públicament, s’adhereix al projecte per la independència de Catalunya, és evident que l’Estat el posa en el punt de mira.

L’Operació Catalunya, ara més o menys pública, deixa encara més clar que els aparells de l’Estat han intervingut en contra del procés.
I tant! A mi em van acusar en plena campanya electoral el novembre del 2012 d’emportar-me comissions del Palau de Música, treure-les del país i utilitzar familiars meus. I no hi havia cap prova de res, només quatre confidents pagats pels fons reservats de l’Estat. Per tant, és evident que l’Estat està disposat a utilitzar tots els instruments que té a la seva mà per carregar-se aquella gent que, simbòlicament, pensen que poden decantar la balança a favor de la independència. I com que jo vaig ser, com a president, el que més se la va jugar en aquest sentit, em van posar en el punt de mira i em van anar a destruir. És evident que hi havia una Operació Catalunya, però nosaltres ja ho sabíem.

La Generalitat té els seus propis serveis d’informació. Arribaven moviments d’aquest tipus?
En aquell moment no sabíem quins eren els confidents que havien explicat mentides a la policia, però sí que sabíem que eren falsedats perquè érem els implicats. I també sabíem que el ministeri i el ministre de l’Interior hi eren, i també la Moncloa, i que quan ‘El Mundo’ demanava contrastar informacions els hi deien que ho publiquessin igualment. I, a més, des d’algun ministeri espanyol es trucava a determinats mitjans de comunicació perquè es publiquessin certes informacions, com en el cas de Xavier Trias. I nosaltres sabíem que era un muntatge perquè érem els afectats. Però quan un polític s’ha de defensar d’una acusació trasllada a través dels mitjans de comunicació, automàticament ja és culpable. I així em vaig passar el 60% de la campanya electoral del 2012. Jo no podia demostrar el contrari, però sabia que era rotundament fals, i que era un muntatge fastigós, de les clavegueres de l’Estat. I algun efecte van aconseguir, perquè hi havia gent que ens podia haver votat i que no ho va fer. I si alguna cosa vam lamentar és que molts mitjans de comunicació catalans es fessin ressò del que deia ‘El Mundo’, o del que diu ‘La Razón’ o l’‘ABC’, que ja se sap a què juguen. Al revés no passa mai, els mitjans de comunicació de Madrid mai no es faran ressò del que diguin els catalans. I això Madrid ho sap, i és una de les nostres debilitats com a país, que fem una mica el babau en aquests casos. I això és l’Operació Catalunya: anem a carregar-nos els símbols sobiranistes catalans. I el primer era el president de la Generalitat. I l’expresident Jordi Pujol, i després a l’alcalde de Barcelona.

El 9-N és un judici a CDC?
No és un judici a Convergència, sinó a aquesta part del país que ells no toleren que hagi fet una aposta que no és d’obediència a l’Estat espanyol. El dia que en comptes de fer de súbdit fas de ciutadà i els hi fas un pols, no ho toleren i actuen.

El full de ruta del procés contempla unes eleccions constituents. El president Puigdemont ha de ser candidat?
No és el moment de respondre-ho ara. És el president de la Generalitat actual i espero que no estiguem davant d’una convocatòria electoral, per tant, abans de parlar d’eleccions caldrà parlar d’altres coses, com de lleis de transitorietat jurídica, d’estructures d’Estat, de procés constituent, de referèndum, etc. Avui per avui no es pot descartar res sobre això, però. Estem en un terreny amb tantes incerteses que no té sentit posar-se ara cotilles que a l’hora de la veritat no ens permetin prendre les decisions que calguin.

Vostè manté, però, la porta oberta a ser el president de la Catalunya independent?
Crec que no he de tornar a ser candidat a la presidència de la Generalitat, però si un dia s’obté l’Estat Català em puc arribar a plantejar presidir aquell Estat d’una manera més representativa. Però fins i tot això no s’ha de concretar ara fins a les últimes conseqüències. Defenso que hem de tenir les mans lliures tots per prendre les decisions que calguin en el moment clau.

Hi ha molta gent dins de l’actual PDC que està desorientada, fins i tot estructuralment.
Hi ha un direcció executiva, en la qual gairebé tothom que hi és no hi era abans. Per tant, és una direcció nova. Sí que és veritat que hi ha gent que militava a CDC i que encara no s’ha passat al nou partit. Després del Congrés del juliol i quan es resolgui el tema del nom, només quedarà anar configurant els òrgans de govern d’aquest nou partit, amb eleccions. Però encara no es poden configurar els òrgans definitius, que són el Comitè Executiu Nacional i el Consell Nacional, perquè estem en el procés d’elecció dels que després han de triar aquests òrgans. Però la direcció executiva, de 12 persones, està perfectament operativa i decideix.

Quins temes té pendents de resoldre encara aquest nou partit?
Per exemple, el posicionament ideològic clar en el conjunt de la societat catalana. El que no ajuda ideològicament al nostre partit és la coalició de Junts pel Sí i el fet que el procés hagi quedat parcialment en mans de la CUP, perquè no ens permeten subratllar tant com caldria el nostre perfil. Si acceptem aquest peatge ideològic és perquè ens hem compromès tant amb l’Estat Català i amb la independència que considerem que aquest és un bé superior respecte dels altres. Tot i que a vegades els altres no juguen a aquest mateix joc. Però nosaltres tenim dret a explicar en els propers mesos com faríem el nou país, i estarà molt lluny del que faria la CUP, i també bastant lluny de coses que faria ERC.

La reelecció de Miquel Iceta implicarà algun canvi?
Ha guanyat la continuïtat i la tradició i ha perdut el canvi. Això, d'entrada, no és positiu però jo valoro en Miquel Iceta que hi tinc una relació franca i directa des de fa molt de temps i que és una persona dialogant. Ara bé, la posició de Miquel Iceta és ben coneguda i el PSC seguirà la mateixa línia marcada des de fa temps.

Tampoc afectarà a Madrid?
No. I menys encara quan el mateix Iceta ja ha anunciat que votarà favorablement el suplicatori contra Francesc Homs. En aquest sentit, vull recordar que els diputats del PSC van defensar en bloc l'exministre Barrionuevo quan va ser acusat dels crims del GAL. En canvi, a Homs se'l pot portar a la banqueta dels acusats per ajudar a posar les urnes. En això, el PSC continua en la seva tradició, la pitjor tradició.

Font: elMon.cat

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada