diumenge, 25 de setembre del 2016

Xavier Roig: «Segur que tots som Homs?»

No voler entendre el coratge que s’amaga rere els actes que Mas, Homs, Ortega i Rigau van dur a terme és fruit del sectarisme

Dilluns passat l’exconseller Francesc Homs va anar a declarar davant el jutge. Aquest columnista estava de viatge i no va poder personar-s’hi per donar suport a un fet insòlit. I no només perquè un governant -s’acusa el senyor Homs d’actes ocorreguts quan ell era conseller- anés a declarar sotmès a l’imperi d’una llei arbitrària, feta a mida d’aquell a qui es pretén perjudicar. Més aviat la meva admiració ve provocada pel fet, inusual, de topar amb un polític coratjós. Aniré més lluny: d’identificar, entre la multitud, aquesta rara avis que significa un català sense por.

En una ocasió, per coincidència més que per voluntat, em vaig trobar acompanyant una sèrie de saludats en un acte reivindicatiu contra la Constitució espanyola en una coneguda capital de comarca. Es tractava de gent de patriotisme inflamat. “Ja n’hi ha prou, d’ofenses!”, “Que es fotin la Constitució per allà on no sona!”... La típica esbravada verbal tan nostrada. Arribats a la concentració, van assetjar-los els dubtes. “¿Vols dir que no ens fitxaran i després ens vindran a buscar les pessigolles?” “Saps què et dic, que no ho veig clar!” Es tractava de cremar una reproducció de la Constitució. ¿Volen creure que jo, que no pretenia formar part de l’acte ni de bon tros -no m’agrada cremar res, cap símbol-, em vaig veure obligat a pujar a l’escenari acompanyat, només, de quatre gats de tota la comitiva que pretenia muntar aquell xivarri? Ho vaig fer mogut per la indignació en veure la covardia, la falta absoluta de resolució i coratge, d’aquella colla de tocatimbals.

Espanya sempre ha jugat la carta d’estimular l’orgull català apel·lant al “seny” - seni per als illetrats-. Sempre he trobat poca-solta que s’enllacin els mots “seny i rauxa”. D’entrada perquè anomenem “rauxa” el primitiu fet de tirar el carro pel pedregar. D’actuar, en determinades ocasions, de manera descordada. Però també perquè el “seny” al qual fa referència la desgraciada frase no és res més que por. Seny és el que tenen, per exemple, els suïssos. Nosaltres som de naturalesa covardota. D’una facilitat d’acoquinament llegendària. Com bé havia educadament insinuat el senyor Carbonell, recentment traspassat, massa sovint la prudència ens ha fet traïdors. Tenim, doncs, que “seny i rauxa” no identifiquen pas dues maneres de ser d’un mateix esperit català. Més aviat segreguen dos tipus de catalans: els desbocats i els cagats. Tots ells d’escassa utilitat a cap causa.

Aquesta ha estat la tònica catalana dels darrers tres-cents anys. Gairebé la meitat de catalans, embravits encegats. Gairebé l’altra meitat, porucs interessats. Però vet aquí que un grup de governants van detectar que la societat catalana havia anat canviant. Que hi havia una realitat social que no estava ni per una cosa ni per l’altra. Que no pretén cremar-ho tot, ni tampoc callar. Una societat que indubtablement ha evolucionat cap a formes desacomplexades que no només tenen lloc a Catalunya sinó que han esdevingut internacionals. I resulta que aquests governants -als quals molts acusen d’haver actuat de manera acomodatícia en el passat- van dur a terme un acte poc habitual a les democràcies meridionals: deixar de banda les seves individuals -individualistes?; interessades?- maneres d’actuar en política i erigir-se en estendards d’una nova manera d’entendre el país que, ves per on, pot arribar a ser majoritària.

No voler entendre el coratge que s’amaga rere els actes que els senyors Mas i Homs i les senyores Ortega i Rigau van dur a terme és, ja em perdonaran, fruit del sectarisme, quan no de la mesquinesa. Perquè jo llanço la pregunta: quants de vostès posarien en risc el seu benestar personal, la seva tranquil·litat laboral, els seus -petits o grans- privilegis, les seves relacions quotidianes... tot plegat, per donar satisfacció no pas a les seves dèries íntimes sinó als desitjos d’altres, en compliment d’unes obligacions?

Que un independentista s’ompli la boca sobre el que han de fer els que manen sense personalment assumir cap risc forma part d’aquella manera de ser que precisament les noves formes, les noves generacions, volen enviar al capdavall de la història. No es tracta de simpatitzar políticament sinó de saber reconèixer que, un dia, un grup de gent que governava, trencant la tradició més acomodatícia, més secularment poruga, més nostrada, va decidir posar-se al capdavant d’allò que creien que havien de defensar. Amb encerts i equivocacions, segur. Però amb coratge. Per això aquest columnista els resta, i restarà, sempre admirat. Perquè la resposta a la pregunta de si tots som Homs -si tots som prou valents- encara s’ha de respondre. Donem al temps allò que és seu.

Font: ara.cat

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada