Des que es van celebrar les eleccions del 20 de desembre (aquelles –ho recordareu- que havien de canviar Espanya fins al punt de permetre preguntar a Catalunya si volia formar-ne part) i fins avui, 257 dies, uns 10.500 milions d’euros d’impostos pagats pels ciutadans catalans no han retornat en forma ni d’inversió, ni de servei ni de res. 10.500 milions d’euros pagats per tots els catalans, votin el que votin, parlin la llengua que parlin: només cal tenir el domicili fiscal a Catalunya per ser inclòs en aquest grup de gent que aporta molt més del que rep, altrament dita nació.
En aquests mateixos 257 dies, l’estat ha retirat de l’anomenada guardiola de les pensions una xifra similar: 10.000 milions. En cinc anys, del 2011 al 2016, el coixí d’aquest fons de reserva ha passat dels 66.000 milions als 24.000 milions. A aquest ritme, el 2019 com a molt tard, el sistema col·lapsarà. En canvi, en aquests mateixos cinc anys, el dèficit fiscal de Catalunya amb Espanya s’ha mantingut igual d’inalterable que els últims trenta: un 8% del PIB català. En aquests mateixos 257 dies de govern en funcions, no s’han pogut aprovar pressupostos a l’estat (tampoc a Catalunya) de manera que ni que s’hagués volgut tampoc s’hauria pogut aprovar cap partida per millorar Rodalies o per acabar amb el drama de la N-340. El pla Rodalies sempre aprovat i mai executat preveia per a Catalunya 4.000 milions d’euros dels quals n’han arribat 400. Amb poc més de tres mesos de no-dèficit, Catalunya es podria costejar autònomament aquesta important despesa. Però no hi ha hagut voluntat política ni econòmica de millorar la xarxa ferroviària, una autèntica estructura d’estat.
Ara bé, en aquests 257 dies, sí s’han pogut fer altres coses perquè el govern espanyol està en funcions però l’Estat no. És per això que ha pogut mantenir i ampliar la querella contra el president de la Generalitat (la màxima autoritat del país) pel 9N del 2014 i iniciar els tràmits per empresonar la presidenta del Parlament (segona màxima autoritat del país) pel 9N del 2015. I fins allà on ha pogut projectar desitjos de futur dins d’aquesta paràlisi -el pacte entre PP i C’S- ja no es dissimula que es vol acabar amb una altra eina d’estat: l’escola amb el català com a llengua vehicular. Una immersió lingüística que aquest pròxim curs, el 2016-17, només rebutgen 113 de les 1.570.011 famílies amb nanos escolaritzats.
Per ser justos, cal dir que ja fa molt de temps que no se sent el discurs de la por sobre les nefastes conseqüències econòmiques que tindria la creació d’un estat català. Potser perquè xifres com aquestes són inapel·lables: un territori (7.500.000 habitants) que cada any genera un excedent equivalent al que tot l’estat del que forma part (45.000.000 d’habitants) necessita treure per arribar a final de mes amb les pensions és un territori absolutament viable des del punt de vista econòmic. Fa un temps, l’unionisme radical predicava que una Catalunya independent seria incapaç de pagar les seves pensions. La truita s’ha girat: Vistes aquestes dades, sembla clar que els futurs pensionistes catalans, votin el que votin, parlin la llengua que parlin, han de tenir més por de continuar depenent de la guardiola espanyola que no pas d’un país que cada any que commemora la seva derrota més dolorosa diu estar a punt per tornar a ser-ho.
Font: elMon.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada