Cada cop més observo les convocatòries electorals escoltant els candidats menys pel què diuen que pel què volen dir. Tracto de desxifrar-los. Per dir-ho amb més precisió: tracto de saber quines són les idees de fons en què realment creuen, si és que hi són.
En aquest sentit, les eleccions del 26 de juny són altra vegada enormement interessants. Està en joc la interpretació que cada candidat té sobre els temes més candents de la dinàmica social. De fet les societats d'arreu estant replantejant coses bàsiques. És el cas del concepte "Estat". És el cas del propi concepte "món" en la seva dimensió global compartida, avui assetjada per la desigualtat, la insostenibilitat i el terrorisme. És el cas del concepte "Europa", avui més desconcertada del que podíem haver imaginat És el cas del concepte "identitat" en la seva expressió de pertinència, de diversitat i participació de les persones en la vida comunitària. És el cas, evidentment, del concepte de "desenvolupament" i la seva relació amb el benestar, la desigualtat i la seva sostenibilitat futura. És el cas, ben decisiu, del concepte de "democràcia" i la seva cara fosca vinculada a la desafecció o els populismes. I no cal dir, és el cas, de la realitat opaca que suposa el terrorisme global.
A aquests temes, diguem-ne generals, cal afegir-hi algunes qüestions específiques d'Espanya. D'una banda, la baixa qualitat general de l'Estat espanyol, sofert el doble desgast que suposa la crisi general dels Estats tradicionals i, més específicament, el model heroic que les elits espanyoles han tractat de sostenir aquí fins el dia d'avui. Tots els subsistemes estatals espanyols estan en crisi, per començar l'autonòmic, però també el judicial o el parlamentari, per citar només els més ostentosos. Caracteritzat per una profunda incapacitat de representació. El problema del sistema polític espanyol "rau en el mal ús que s'han fet de les seves institucions, pervertint-les i polititzant-les fins a límits insospitats" (Ignacio Urquizu). No seria només un problema de disseny institucional "com de comportament del seus principals actors, especialment els partits" (Bonifacio de la Cuadra).
Contrastin aquesta relació de grans temes en debat al món i observin l'agenda temàtica i declarativa de cada jornada electoral. El Partit Popular ens obsequia cada dia amb una porció d'espanyolitat heroica. Ens diu que als espanyols els cal una Espanya unida, ens diu que ell representa la gent amb sentit comú, però és incapaç de plantejar un projecte mínimament inclusiu i de futur que indiqui a tots els ciutadans quina és la seva proposta per a la solució dels grans problemes de la humanitat. Com en els vells temps, el Partit Popular aspira a guanyar les eleccions i governar l'Estat encoratjant la por a qualsevol canvi, en un moment de la història on sense dubte canviar és l'única possibilitat d'obtenir un futur millor. Els seus dirigents són els responsables principals de la crisi actual d'Espanya. Sense projecte col·lectiu, enrocats en la defensa dels interessos privats del seus càrrecs, tacats fins a límits lamentables per la corrupció, incapaços d'atendre els interessos de la gent i de proposar mesures contra la desigualtat creixent.
Paradoxes de la política espanyola, tampoc el Partit Socialista espanyol planteja res que soni a alternativa de canvi. Atrapat des de fa anys en l'Espanya heroica del PP, atrapat en les seves pròpies renúncies, atrapat en el seu llenguatge estereotipat de vella socialdemocràcia preocupada més per la sort dels dirigents que no pas dels ciutadans, està a punt de quedar-se fora de joc. I la responsabilitat del seu fracàs serà l'escassa voluntat de renovació real dels seus dirigents. La seva idea d'Espanya s'assembla massa a la del PP, i la del PP és del segle XIX. El seu compromís social es percep de manual, desconnectat dels canvis socials que s'estan produint, propi d'uns dirigents que van optar fa ja molt de temps per ignorar el què estava succeint en la societat.
Els dirigents del PSOE són els principals responsables per defecte de la ruptura del vincle entre l'Estat i la societat catalana. No van voler entendre que la millora de la democràcia espanyola exigia que les institucions de l'Estat, institucions autonòmiques incloses, funcionessin des de la premissa de la representativitat i la inclusivitat. Van tenir una oportunitat d'or amb l'Estatut del 2006 de segellar un pacte de futur, de caire reformista, amb la societat catalana per a donar forma definitiva a un Estat plurinacional. No van voler aprendre a construir una idea d'Espanya diferent de la que oferia la dreta de sempre i van encaminar la societat catalana a buscar-se la vida fora de l'hermètic Estat del PP i del PSOE.
Tampoc el partit de Ciutadans expressa idees que ens permetin reconèixer el seu plantejament respecte de les grans qüestions que ens afecten. Van néixer per a negar els elements d'identitat històrica dels catalans, van constituir-se com a fonament alternatiu i aparentment més modern que els del PP per a lluitar contra el sobiranisme. Les seves solucions sobre les grans qüestions o bé són tecnocràtiques o bé no hi són, ni se les espera. La seva idea sobre Espanya és filla de la del PP i no aporta res de nou. Però encara és pitjor l'absència de plantejaments mínimament rigorosos sobre les grans qüestions que afecten el món.
El cas de Podemos és diferent. Avui per avui és l'únic partit estatal que està sacsejant el discurs tradicional de la política espanyola. Com a mínim enumeren els problemes de manera més precisa. Es presenten com una forma d'entendre l'Estat, la identitat d'Europa i el món diferent de las dels partits tradicionals. Apel·len a les generacions que s'han sentit excloses de la política. Exposen, des de Madrid estant, una idea d'Espanya infinitament més oberta que la de qualsevol dels altres partits estatals. Tot el que diuen és més emocional que rigorós però significa una proposta de canvi. I davant l'esquerra tradicional sona a gran novetat per molt que les seves propostes pequen d'improvisades i poc elaborades. I sovint contradictòries.
Fa uns dies vaig escoltar com Irina Bukova, directora general de la UNESCO, i candidata a presidir l'Organització de Nacions Unides, exigia als mandataris mundials comprometre's en una acció conjunta davant dels problemes mundials. Els demanava més audàcia. En el seu torn, quan el ministre espanyol que li tocava intervenir va prendre la paraula, va concentrar la seva audàcia tot demanant a la directora general que defensés la conversió de la tapa espanyola, inventada segons ell pel rei-alcalde de Madrid, com a bé patrimonial de la humanitat. És només un exemple, però expressa la idea de fons del problema: davant de la demanda de coratge, els representants de la més genuïna política espanyola parlen de gastronomia.
Daniel Innerarity ha escrit que "la política consisteix en un projecte en el que pagui la pena comprometre's". Doncs no, en els preàmbuls d'aquestes noves eleccions cap dels grans partits que tenen l'oportunitat de governar Espanya està expressant cap idea sòlida que em pugui fer pensar que volen canviar de veritat les coses. Tot el que sento dir em porta a la mateixa conclusió: Espanya no només pateix una crisi política i una crisi econòmica. Pateix una crisi molt pitjor, pateix una crisi orgànica perquè pateix una crisi de diagnòstic. I pateix una crisi de diagnòstic perquè els partits que la volen dirigir no volen assumir una idea de país que d'implementar-se necessàriament els enviarà a la banqueta.
Cap dels temes cabdals que caldria estar discutint està en el primer pla del debat electoral dels dos grans partits estatals, cap dels temes cabdals forma part de l'agenda de Ciutadans, i cap dels temes cabdals té una proposta creïble en els plantejaments de Podemos. En definitiva, no sembla que de la política espanyola en pugui sortir un projecte de renovació estatal creïble. El paisatge polític espanyol està cada cop més carregat d'incertesa i de buidor.
Paral.lelament, el conformisme polític s'ha traslladat a les direccions dels grans mitjans televisius i escrits. Només la nova fornada de mitjans digitals sembla haver entès la nova funció crítica dels mitjans. Els mitjans tradicionals fan política, i incentiven els vicis del sistema i la feblesa del relat fins a límits nefastos.
Francament, a la realitat espanyola -de la realitat catalana en parlarem més endavant- li falta discurs, discurs progressista, possibilista, ambiciós i coratjós. La política espanyola és avui la contraimatge del què ens convindria estar fent a Catalunya i que malauradament no fem de tot. El projecte per la independència no és un debat sobre calendaris polítics, sobre pressupostos autonòmics, sobre hegemonies internes o sobre pugnes fratricides. És la materialització d'una idea de país per la que valgui la pena lluitar. És un projecte compartit de transformació, és una seqüència de modernitzacions que impliquen beneficis per a la majoria de la ciutadania. Però es encara més una mirada oberta a les coses que compartim amb els altres països del món, i singularment, perquè no amb l'Espanya futura.
La independència només arribarà si deixem de vincular-la a les menudències del poder polític i a les extravagàncies de l'ideologisme en benefici d'un projecte que parli a la gran majoria de ciutadans des de la claredat, el possibilisme, l'ambició, el coratge i l'honradesa.
Font: Mon.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada