Antonio Baños: «Aclarint postures»

El procés, això és evident, ha esdevingut una trinxadora de convencionalismes, d'idees preestablertes i de zones de confort. Tots els partits catalans han patit la "fúria" transformadora d'aquest moviment popular, d'alliberament i transversal. Partits com CDC encara es troben adaptant-se al terratrèmol que suposà pel partit central de l'autonomisme la mort sobtada d'aquest.

I ara li ha tocat a la CUP. Amb un creixement exponencial i uns orígens i vocacions singulars, ja que sempre ha prioritzat l'acció municipalista, s'ha trobat com a clau parlamentària en un moment absolutament decisiu.

Això ha fet que es veies obligada a prendre decisions cabdals sense que el punt central del debat polític (ens creiem el procés o no) estigues resolt. I així, ens hem trobat amb debats decisius en els quals aquesta tensió no resolta ens ha dut a resultats com l'esmena a la totalitat als pressupostos, que ha portat a què, de manera paradoxal, la CUP acabés avalant els números prorrogats en sanitat d'en Boi Ruiz, una de les bèsties polítiques de la formació, per posar només un exemple.

Finalment, la dimissió de sis membres del secretariat ha portat al públic les tensions que fa temps tenallaven l'espai polític de l'esquerra independentista. Això, insisteixo, és normal i natural i s'ha de superar amb calma. Aquests mateixos dilemes i tensions els han viscut democratacristians, convergents, socialistes i la gent d'iniciativa. I és evident que en un termini no gaire llarg (quan es constati la impossibilitat del referèndum) els viurà l'espai dels comuns.

La setmana passada, a la primera assemblea de Poble Lliure, el seu portaveu Guillem Fuster, demanà a qui no es cregués el procés que fes un pas al costat. Aquesta seria crec, una noble i constructiva actitud. Un debat que facilitaria molt les coses als independentistes i acabaria de donar munició gratis als borbònics que s'han fet aquestes setmanes un fart de riure.

Sense por, que ho diguin. Si n'hi ha gent a l'esquerra independentista que no creu que el procés vagi de veres. Que pensa en què és una cortina de fum convergent o una trampa oligàrquica. Si hi ha qui s'estima esperar a què la independència la proclamin camperols i obrers més que no pas un parlament burgès. Si es pensa que ara és l'hora de prioritzar el combat ferotge contra CDC a travar cap aliança tàctica amb ells, que ho diguin que no passa res.

Segur que hi ha qui s'estima deu anys més d'autonomisme a canvi d'una hegemonia de les esquerres a la CC.AA. I hi ha qui, vés a saber per què, simplement li tempta més la catàstrofe que la independència. Totes aquestes postures són absolutament legítimes, és clar. Però crec que haurien d'aflorar, de manera honesta, abans de la qüestió de confiança de setembre. I en acabat, els òrgans electes del partit han de decidir el com, el qui, el perquè i els temps de tot plegat. Sigui el que sigui.

Qui no es cregui el procés, cap problema. Que ho digui, però que no emprenyi sottovoce. Els votants, militants i simpatitzants de la CUP que sí que creguin viable la independència ara, aquí i amb les forces presents(JxSÍ) trobaran, crec, un descans si la retòrica buida d'aquests mesos dóna pas un llenguatge clar i català: o sí o no. O Puigdemont o anticipades. Sense més rocambole ni girs argumentals d'última hora, si us plau. I aquí pau i després glòria.

Molts altres sí que aposten pel que tenim, amb totes les seves mancances i reserves òbviament. Es pensi el que es pensi de Puigdemont o de Sánchez, de l'AMI o de ERC. Es tinguin els dubtes que es tinguin sobre el full de ruta, el RUI o la DUI, els temps demanen ara un cop de cap. Una empenta plegats (mai acrítica però sí lleial) cap a la ruptura. En definitiva, un acte de confiança per recuperar els carrers, la iniciativa, el discurs i, en acabat, la llibertat.

Font: Mon.cat