Xavier Godàs: «L'Audiència i la desobediència»

La política independentista es troba perillosament instal·lada en un debat sobre si hem de desobeir per tot, o bé hem de transitar sobre la legalitat vigent fins a un punt de desobediència global a les lleis espanyoles i d'obediència integral a les catalanes. A mi, particularment, em costa d'imaginar la independència concreta el dia D a l'hora H, moment en què finalment ens plantarem, quan ens ho manin, fent-ho a l'engròs. Jo entenc que plantar-se és més una trajectòria que un moment; comporta un procés de petites i raonades ruptures, prèvies a una declaració d'independència, la ruptura per antonomàsia. Per això, en aquest trànsit hem de saber practicar objeccions o desobediències concretes i concertades, si no volem transformar el famós procés sobiranista en un ritual estancat; hem d'aprendre a modular el conflicte positiu i necessari que permet exercir la sobirania. Posem l'exemple dels famosos requeriments de l'Audiència Nacional contra gairebé 300 municipis catalans.

Ningú posa en dubte que la seguretat jurídica és consubstancial al procés democràtic. El problema amb les lleis vigents no és un problema ontològic sobre la seva existència; la discussió és sobre la seva legitimitat concreta, contextualitzada. A Catalunya aquesta disputa pren una doble via: d'una banda, un ampli sector de la ciutadania no reconeix la norma mare, la Constitució, en la mesura que consagra la unitat d'Espanya. En lògica conseqüència, legítimament discutim totes les normatives que blinden aquesta unitat. D'altra banda, qüestionem la qualitat democràtica d'un sistema judicial espanyol polititzat, entestat a perseguir la discrepància política. Perquè a Catalunya l'objectiu de la independència ha quedat sempre fixat en el marc del progrés democràtic. Aquesta és la seva gràcia i singularitat.

La persecució de l'Audiència Nacional contra els ajuntaments que van aprovar la moció de suport a la declaració parlamentària del 9 de novembre conté en una sola acció les dues discussions esmentades al sistema judicial: la que té a veure amb l'aspecte nacional de la qüestió i aquella que es refereix a la qualitat de la democràcia. Se'ns pressiona perquè no discutim l'espanyolitat dels nostres municipis i se'ns requereix a les alcaldies que actuem de delatores de posicionaments polítics que són fonament de llibertat d'expressió. Aquí rau la clau de la qüestió: és fonamental comprendre que aquesta onada de requeriments de l'Audiència Nacional transcendeix el conflicte estrictament nacional perquè soscava els drets democràtics més elementals; constitueix una línia vermella que no podem deixar traspassar a la primera, si no volem perdre en el terreny de la confrontació democràtica.

Discrepo de les declaracions de la presidència de l'AMI en el sentit que ara no toca plantar-se i que hem de lliurar els papers que ens demanen. No es pot començar perdent per voluntat pròpia allò que podem guanyar. I és que, per postres, aquests requeriments estan al ridícul nivell de la persecució de les xiulades a la final de la copa del Rei: no poden resistir un judici neutral en la mesura que la llibertat d'expressió blinda els nostres posicionaments. A qui hem fet mal, nosaltres? A qui hem agredit o violentat a l'hora de donar suport al nostre Parlament? Davant aquests despropòsits la mesura municipal idònia fóra adoptar la posició comuna, raonada per un mateix escrit declaratiu, expressant la negativa a ser part activa en l'aportació de qualsevol documentació a l'Audiència. I és que quin sentit té proporcionar informació que és pública i que hem estat publicant mitjançant els nostres mitjans de comunicació institucionals? Hi ha moments en què hi ha en joc la dignitat institucional. Aquest n'és un. També hi ha situacions que brinden l'oportunitat de generar una tensió conflictiva favorable al nostre terreny i que pot ocasionar contradiccions a l'adversari. Aquesta n'és una.

Font: elPuntAvui.cat