diumenge, 1 de maig del 2016

Tayssir Azouz: «Emergència social»

A Catalunya, ens podem posar d'acord sobre qualsevol tema social rellevant, per molt dificultós que sigui. S'ha demostrat moltes vegades al nostre arc parlamentari. I no només a l'arc parlamentari, sinó també entre els diferents sectors de la societat civil. Els fets són innegables. Tot i això, per molts acords i consensos que es poden assolir, el corromput Tribunal Constitucional espanyol, a petició dels diversos governs espanyols, no falla mai -ni fallarà- al moment d'impugnar o suspendre qualsevol iniciativa legislativa i parlamentària que emana del Parlament de Catalunya. No cal que us en faci la llista; ja és ben coneguda.

Tanmateix, el que més sorprèn de tot això és l'absoluta indiferència dels grups de l'oposició al mateix Parlament, i concretament aquells grups que sempre han estat compromesos amb la defensa dels drets socials i fonamentals -o així ho vull creure. Estem assistint a una autèntica inquisició juridicopolítica contra els propis principis democràtics, i em sembla intolerable que no hi hagi més gent revoltada en contra d'aquesta obscenitat. Què coi se'n ha fet de l'objecció de consciència?

Constatat el fracàs -de moment- de formar govern al Regne d'Espanya (els protagonistes havent ensopegat amb l'eina tant democràtica com senzilla del referèndum), queda novament en evidència la incapacitat i l'absència total de voluntat de la classe política espanyola d'escoltar el clam del poble de Catalunya. És més: a casa nostra, alguns són partícips de la dita inquisició. Recordareu la inoblidable foto que es van fer Inés Arrimadas, Miquel Iceta i Xavier Garcia Albiol davant de la "tercera cambra legislativa" a Madrid, quan van anar a presentar, junts, un recurs d'inconstitucionalitat contra la resolució del 9-N. Una resolució que, per cert, ha estat aprovada per majoria absoluta.

Dit això, la resposta col·lectiva em sembla tant evident com senzilla: s'ha d'aplicar convençudament el contingut de la resolució del 9-N. Per dignitat, per coherència, però sobretot, per no trair la nostra consciència. Perquè al meu parer, trair la seva consciència és infinitament més greu que no pas desobeir al TC. Ara per ara, tant els constitucionalistes (adeptes del règim del 78) com els pseudofederalistes (aquella gent que desconeix que una federació només és possible entre iguals i des de la lliure voluntat de federar-se) estan fent mans i mànigues per frustrar l'independentisme amb un relat fals que consisteix en fer-nos creure que tot és culpa nostra, que d'aquí quatre dies Espanya es reformarà, i com diria el professor Pangloss en l'obra Candide de Voltaire, que "tot està bé en el millor dels mons possibles".

Ho he dit mil vegades i no em cansaré de repetir-ho: la independència és la revolució. I això és cert tant per Catalunya com per Espanya. La construcció de la República de Catalunya, justa, lliure i moderna, és el principi del canvi real i no pas d'un canvi reial. Hom oblida tot sovint que, a banda de ser un dret inalienable, la independència és una emergència social i no pas un caprici. Això s'hauria de tenir en compte a cada instant, en cada votació i en cada decisió que pren el nostre Parlament i el Govern de Catalunya. I la societat civil ha de mantenir -i fins i tot intensificar- la seva mobilització en tot moment. En cap cas podem afluixar.

M'agradaria acabar amb les següents preguntes, un cop més dirigides als qui pretenen defensar la justícia social sota el paraigua foradat de la monarquia espanyola: si l'important són les persones, perquè esteu callats quan aquestes estan amenaçades de manera flagrant i vergonyosa per les decisions arbitràries d'un estat caduc i dissenyat a mida d'una oligarquia? I per últim, quina mena de demòcrates són aquells que es dediquen a menysprear el seu propi Parlament?

Font: Mon.cat

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada