Escoltarem eslògans i se'ns anunciaran mesures més o menys simbòliques, però es reflexionarà poc sobre el principal problema espanyol: la crisi majúscula de l'Estat i la seva incapacitat con a instrument de representació i de gestió dels interessos de la ciutadania. Es parlarà molt de la qüestió territorial, però poc de la significació real de la mobilització dels catalans: refer els mecanismes de distribució del poder polític estatal per apropar-lo més decididament als interessos dels ciutadans, dels catalans òbviament, però indirectament també dels espanyols.
Sembla que sentirem parlar molt d'impostos, però tots sabem que ben poc del què es digui ara serà aplicable després. I sentirem parlar molt de la qüestió catalana, encara que possiblement una mica menys que mesos enrere. Una de les tesis més elaborades (!) que corre per la política espanyola li vaig sentir dir a la Presidenta d'Andalusia: la secesión de Cataluña no se ha producido porque es imposible. I es va quedar tan ampla. La independència de Catalunya és impossible. S'ha acabat la reflexió. Al costat d'aquesta tesi tan engrescadora, sobre la realitat catalana en corre una altra molt pròpia del Partit Popular: nada, no hay que hacer nada; ellos solos se ahogarán en sus propias contradicciones.
Més enllà d'aquesta enorme perspicàcia, les propostes sobre què volen que sigui Espanya s'acaben aviat. El catàleg és monòton: cal canviar el model de finançament autonòmic, cal canviar el model fiscal espanyol, cal apostar per l'educació, cal crear més feina. La llista es repeteix, entre els uns i els altres, però sense que ningú la concreti en un projecte general més o menys creïble, transformador i que vagi al moll de l'os dels assumptes.
Em temo que, en aquest sentit, la campanya tornarà a ser devastadora. Ningú sembla capaç de plantejar un programa coherent, ambiciós i engrescador. Ningú es capaç de fer-nos creure que té intenció d'acomplir el que diu. Ningú és capaç de mostrar-nos la més mínima capacitat per a dotar a la societat espanyola de la política rigorosa que li cal i el bon Estat que li és imprescindible.
En la política espanyola només de tant en tant algú admet que ciertamente si España tuviese un proyecto más atractivo quizás menos querrían marcharse. Ha costat, però algú sembla que ho comença a entendre. Doncs segurament així és: si l'Estat espanyol hagués ofert el que s'espera d'un Estat menys voldríem marxar. I si, a més, molts tinguéssim la confiança que allò que prometen tenen intenció de complir-ho, encara serien menys els qui voldrien marxar. Perquè en el fons, i és bo que ho vagin copsant, la voluntat dels catalans que volem marxar està muntada sobre aquests dos paràmetres: d'una banda l'Estat espanyol, la política espanyola, no ofereix res de positiu; i d'altra banda, del que la política espanyola ofereix a la societat catalana, l'experiència diu que més val malfiar-ne. Mai ha acomplert.
En aquest sentit la campanya no fa presagiar res de massa bo. M'esforço en trobar petits senyals de ruptura amb les envellides idees que ens han portat on som. M'esforço en veure senyals de renovació, però no. No sembla que cap dels dirigents, i encara menys els grans partits espanyols, estiguin per la feina. No sembla que cap estigui disposat a deixar córrer les propostes concretes que sabem que no compliran per endinsar-se en una proposta de modernització global de les estructures estatals, de renovació de les cruixides estructures econòmiques i de solució del problema democràtic que avui ha plantejat Catalunya. La política espanyola torna a plantejar aquesta campanya com una disputa entre elegibles, com un enfrontament entre persones, sense continguts.
Els candidats tornaran a confiscar la política. I molts mitjans tornaran a acceptar un trist paper de comparses. Donaran la veu a la falta d'ideals, d'idearis transformadors, de projectes ambiciosos i de programes tangibles. Sempre he pensat que la bona política comença quan s'expressa un ideal, i al darrere seu un projecte raonat, que explica com canviar realment la vida de les persones.
És lògic, per tant, que molts catalans expressin una notable desafecció per la política espanyola. Es fàcil de comprendre. Fins i tot hi ha molts catalans que es decanten per defensar la tesi de que quan pitjor vagi a la política espanyola millor per a les nostres aspiracions. Crec, però, que és un mal plantejament. Entre altres coses perquè és el mateix, però a la inversa, que està fent la part més barroera de la política espanyola. Penso que justament el que ens convé és que la política espanyola faci un salt de qualitat. Ens convé que la societat espanyola surti d'aquesta mena de conformisme ideològic i polític que arrossega, d'aquesta mena de simplisme on l'han ubicada.
Als catalans ens convé, independentistes o no, que la societat espanyola transiti del me duele España y todo continuará igual que siempre a un imaginari una mica més fèrtil. Seria bo que la societat espanyola es pogués pensar a si mateixa una mica més atractiva i menys adolorida. Penso que ens convé que molts espanyols se'n adonin que España podria ser un molt millor país. I penso que ens convindria estimular la idea de què la nostra independència no implica renunciar a les múltiples i raonables interdependències que ens convindrà establir i desplegar en benefici de tots.
Seria bo, doncs, que qui pugui, els mitjans de comunicació, en primer lloc, els periodistes, insistissin en utilitzar aquesta campanya per exigir als candidats idees generals sobre on tenen intenció de portar a la societat espanyola.
No sóc optimista. Entre la classe política espanyola, deixant algun cas molt específic, no hi ha pensament aplicat. Ningú fa cap esforç per intentar sortir dels conceptes abstractes. Repeteixen el que ja sabem i no són capaços de mostrar-nos cap hipòtesis sobre el que ignorem. La política necessita aterrar i la política espanyola no vol fer-ho. Per això em sembla -i ho dic amb tota la modèstia i espero que se m'entengui bé- que més d'hora que tard caldrà que el sobiranisme català sigui capaç també d'assumir la responsabilitat d'esbossar, explicar, raonar, dibuixar, com podria ser Espanya sense Catalunya; o millor dir com podria ser una Espanya sense Catalunya però dibuixant lesmúltiples interdependències que ens assegura la nostra pertinença a Europa i la nostra geografia, a més dels nostres interessos estratègics.
Per dir-ho d'una altra manera: més enllà del tradicional interès de les elits estatals en que tot continuí igual, percebo en la societat espanyola una creixent sensació de por. Por a perdre Catalunya, por a quedar-se sense el que suposa en termes econòmics, però també terror a quedar-se sense l'estímul a la autoconvicció sobre el poder que suposa posseir la sobirania dels catalans. Crec que són molts els espanyols que simplement no saben com imaginar Espanya sense Catalunya, no sabem imaginar un Estat sense la aportació dels catalans, no concebem que en pugui sortir una millor governabilitat, no suposen encara que podria suposar que tots poguessin dedicar les seves energies col·lectives a la prosperitat i al benestar.
El problema polític espanyol és la seva falta de gruix conceptual, la seva simplicitat, la seva incapacitat teòrica. I ja se sap que sense idees polítiques mitjanament ben elaborades que puguin transformar-la, la realitat s'encalla i acaben brollant els aspectes mes conservadores i autoritaris.
Doncs sí, pot semblar contradictori, però, suggereixo que en la llista de les diverses assignatures pendents ens esforcem en una cosa més: seria molt convenient que la societat catalana dediqués un cert esforç a explicar que el resultat de separar-nos és millorar, és donar-nos l'oportunitat d'enfortir totes les nostres virtuts, les catalanes i les espanyoles, és treure del damunt ells perjudicis que avui ens encotillen i és dinamitzar tots els potencials que la societat catalana i també l'espanyola tenen. Per dir-ho curt: als catalans ens convé que la societat espanyola tingui clar el que podria fer un bon Estat al seu servei i ben establertes les múltiples interdependències que estem disposats a compartir.
Font: Mon.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada