Víctor Alexandre: «Ens volen sotmesos per salvar-nos de la 'bogeria'»

Ara fa només uns dies, la secretària general del Partit Popular, María Dolores de Cospedal, ens obsequiava amb unes declaracions que, referint-se al govern de Catalunya, deien exactament això: "Quan alguns obliden que estan sotmesos a l'imperi de la llei ataquen directament la democràcia." I afegia que "allò que divideix empetiteix". No són paraules noves, ja que formen part de la doctrina nacionalista espanyola que els tres membres del búnquer, Partit Popular, Partit Socialista i Ciudadanos, repeteixen dia rere dia. Però cal aturar-s'hi perquè sempre hi ha alguna ànima de bona fe que es deixa impressionar per l'ampul·lositat de l'expressió 'imperi de la llei'.

Per començar, cal dir a la senyora Cospedal que el Procés no ha oblidat pas que estem sotmesos a un imperi. Imperiet agònic, per ser més precisos, ja que, com deia el títol espanyol del remake de George Cukor d'un clàssic britànic, l'imperi castellà és luz que agoniza. Fins i tot l'argument del film li escau força, ja que parla d'un individu que pretén fer creure a la seva dona que està malalta i que s'ha tornat boja. Aquí n'hem parlat sovint de les frases dels membres del búnquer que defineixen la independència de Catalunya com una malaltia política. "Catalunya viu una malaltia col·lectiva", han arribat a dir. S'entén la maniobra, oi? Si voler la llibertat és una bogeria, el qui la vol és un boig. I atès que és boig, cal tenir-lo captiu per salvar-lo de la seva bogeria.

Allò que ataca directament la democràcia, senyora Cospedal, és l'imperi espanyol de la llei. Aquest imperi, com vostè l'anomena, constitueix en si mateix una vulneració dels principis democràtics i una violació dels drets humans. Negar la identitat d'un poble, negar-li fins i tot la condició de poble, amenaçar-lo amb la intervenció armada, privar-lo del dret a decidir i sotmetre'l a la voluntat d'un tercer no és una llei, és una agressió. Una agressió que tot demòcrata té l'obligació de rebutjar per una simple qüestió de dignitat i perquè no n'hi ha prou de ser demòcrata, cal defensar també aquests valors sempre que algú, valent-se d'una posició de poder, pretén violar-los. Altrament se n'esdevé còmplice.

Catalunya, per tant, no pot obeir cap llei totalitària per dues raons: la primera, per sentit comú, perquè constituiria un suïcidi; i la segona, per sentit moral, perquè no pot reconèixer la tirania espanyola. Només desobeeix el qui reconeix el poder d'un altre sobre ell. L'ús del mot 'desobeir' ja implica acceptació de la pròpia subordinació. Hom adduirà que, s'usi o no s'usi aquest mot, hi ha una realitat administrativa de dominació que s'imposa. És cert. Però cap llibertat administrativa no és assolible sense el previ alliberament mental del captiu. La llibertat, per entendre'ns, comença dins d'un mateix. No podem segar els barrots exteriors sense haver segat primer els barrots interiors. La nostra manera de parlar reflecteix la nostra manera de pensar.

Pel que fa a la frase "allò que divideix empetiteix", diguem que és una burda manipulació retòrica. La llibertat no divideix ni empetiteix. Allò que de debò empetiteix és la manca de llibertat. Empetiteix i destrueix. La llibertat és el dret de tota persona o col·lectivitat d'associar-se (o no) amb altres persones o col·lectivitats. El concepte subjacent de 'grandesa nacional' que hi ha en la frase de Cospedal és absolutament imperialista i ve a dir-nos: "Vosaltres sols no sou ningú, i només podeu ser alguna cosa com una pertinença nostra". La supèrbia, malauradament, impedeix que l'espanyolisme s'adoni del profund complex d'inferioritat que s'amaga darrere la creença que la grandesa d'una col·lectivitat nacional es mesura per la seva dimensió territorial o demogràfica. No és estrany, doncs, que l'Estat espanyol intenti desacreditar la llibertat de Catalunya. No suporta la idea de saber-se geogràficament més 'petit'. Tot glorificador de la grandària física s'esglaia davant l'anunci de la seva imminent petitesa.

Font: Mon.cat