Resulta que hi ha un problema, objectiu i evident. Posem per cas que hi ha gent que no pot pagar serveis bàsics com la llum i el gas, i els hi tallen. Resulta que algú hi troba una solució. Posem per cas, la Generalitat fa un decret perquè no es puguin tallar els serveis bàsics a les persones necessitades que acreditadament no ho poden pagar. Resulta que algú, sense negar el problema, exigeix que no s’apliqui la solució. Posem per cas, el govern espanyol denuncia el decret de la Generalitat al Constitucional perquè n’impedeixi l’aplicació. Tot i reconèixer el problema, vol evitar que s’apliqui la solució, i no ho argumenta dient que no és bona o que en té una de millor, sinó dient que ho ha arreglat algú a qui no li tocava fer-ho. Creu que és ell i no pas l’altre qui ho hauria de solucionar. Però ell no proposa res, només es carrega el que fa l’altre. No diu: com que em toca a mi, jo ho solucionaré. Diu: com que em toca a mi, no deixaré que ho solucioni l’altre. I no fa res. Val més continuar tenint el problema que no pas que el solucioni algú a qui figura que no li toca. El marcià, si l’hi expliquen, al·lucina. Potser preguntarà: ¿això de la política s’ho han inventat vostès per solucionar problemes o per crear-ne?
Font: ara.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada