divendres, 11 de març del 2016

Mònica Sabata: «L'Espanya que decideix i que no deixa decidir»

Si parlem del dret a decidir, és evident que Espanya està dividida en dues posicions molt concretes. Hi ha una Espanya que defensa que s'ha de poder exercir el dret de decidir i n'hi ha una altra que es nega -rotundament- a facilitar que Catalunya pugui decidir res. Aquests darrers guanyen per golejada i em temo que no canviarà res ni ara, ni en els propers dies, ni mai. L'Espanya que decideix i no deixa decidir a ningú més controla els màxims estaments de l'estat i controla també les instàncies que generen relat. És evident que no té cap intenció d'assumir una reforma territorial que no passi, si de cas, per una nova centralització del poder a la capital.

L'Espanya que decideix i que no deixa decidir està ben representada als dos principals partits clàssics espanyols. El bipartidisme, malgrat que hi hagi qui vulgui esborrar-lo del mapa, controla a la perfecció el discurs de l'statu quo que defensa a cor què vols la unitat d'Espanya. Encara que al primer i al segon debat d'investidura de Pedro Sánchez la qüestió del referèndum a Catalunya sobrevolés la cambra en cada intervenció, el PSOE i el PP van coincidir a negar aquesta possibilitat. Malgrat els escarafalls de Podemos, la majoria, diguem-ne, constitucionalista, nega l'exercici de la democràcia que el 80% de la ciutadania catalana reclama. Per tant, esperar res d'Espanya és, senzillament, un miratge.

Però l'Espanya que decideix i no deixa decidir té bons aliats en l'anomenada societat civil. Cándido Méndez, per exemple, que ha estat secretari general de la UGT durant més de vint anys, va afirmar no fa gaire que "cal escapar de polítiques populistes que busquen separar perquè no és el moment de crear murs ni a Espanya ni a Europa ni enlloc". És una afirmació extreta del seu comiat. La crida a la unitat d'Espanya és un dard enverinat a la candidatura de Josep Maria Álvarez, un català que lluny de ser un maulet ha sabut entendre que els països moderns només es poden governar per la via del respecte del dret de les persones a decidir el seu futur. Així doncs, sembla que l'elecció del futur secretari general de la UGT també estarà condicionada a la posició que es tingui sobre el dret de decidir.

Aquesta Espanya que decideix i no deixa decidir no podrà evitar, però, que Catalunya continuï essent el gran problema dels polítics espanyols. La reivindicació del referèndum per part d'aquells que l'utilitzen en les seves negociacions partidistes no podrà aturar ni la desconnexió ni la recerca de la llibertat que ha endegat el govern català. Si ho féssim, ens equivocaríem. I és que l'Espanya que decideix és petita i en aquests moments és dèbil i nosaltres no tenim gaire temps per perdre.

Font: Mon.cat

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada