Recordo haver-li llegit o potser escoltat a l'enyorada Montserrat Roig que això de la democràcia és un aprenentatge i que la millor manera de construir-la és practicant-la cada dia i en tots els detalls de la vida. Em ve al cap aquesta sentència cada cop que escolto els mandataris polítics dels partits d'àmbit espanyol pontificar sense rubor, una vegada i una altra, que a Catalunya no es podrà fer mai un referèndum per a determinar el seu futur polític. Ho diuen així i es queden tan amples. Ho expressen pràcticament amb les mateixes paraules les principals figures del Partit Popular, del Partit Socialista Obrer Espanyol o de Ciutadans.
Paradoxalment, els mitjans de comunicació i gran part de l'opinió pública ho donen per bo. Avalen, per tant, l'autoritarisme que suposa negar l'imperatiu democràtic. Paradoxes del nostre temps. Els líders elegits democràticament neguen el mètode democràtic per a resoldre les diferències polítiques entre Catalunya i Espanya. Encapsulen per tant el problema polític en l'àmbit de la no política, en l'àmbit, doncs, de l'autoritarisme i la irracionalitat. Malmeten el sentit de la política i destrueixen el sentit de la democràcia.
Ens trobem, doncs, davant de la principal paradoxa espanyola. Els seus líders polítics més destacats neguen l'argument fundacional que qualsevol demòcrata s'hauria d'afanyar a defensar: l'aplicació de l'imperatiu democràtic davant de qualsevol tipus de problema polític. Negant-lo proclamen la seva predilecció per la pitjor política possible, la que nega el mètode democràtic.
Em deia fa uns dies el representant diplomàtic d'un país important en el concert internacional que la política espanyola el desconcertava. No era capaç d'entendre l'incontenible al·lèrgia als procediments democràtics que els polítics espanyols manifestaven a l'hora de resoldre els conflictes polítics. Vaig dir-li que érem molts els catalans que compartíem el seu desconcert, encara que hores d'ara ja estàvem quasi curats d'espant. En la història d'Espanya la democràcia no ha estat mai un valor i una pràctica especialment estimada. Vaig haver d'exposar-li les raons que havien conduit a l'empelt entre la política espanyola i les formes més autoritàries.
Vaig assenyalar-li que la història d'Espanya està condicionada per una elit política que ha monopolitzat l'Estat, que l'ha volgut exclusiu, centralista i autoritari. Una elit que ha intentat construir al seu entorn, sense aconseguir-ho, una nació espanyola única homogènia, castellanitzada i imperial. Enlloc d'un Estat al servei de la nació o nacions reals, tenim un Estat al servei d'una elit. Aquesta elit enrocada en el poder de l'Estat mai ha volgut reconèixer les diferències culturals i polítiques de la societat, mai ha volgut desplegar polítiques integradores, justes i democràtiques.
Quan Europa construïa la democràcia aquí encara predominaven els cops d'Estat. Encara ara la tendència més genuïna de la política espanyola es enviar les diferències polítiques als tribunals. Mai els ha convençut el mètode democràtic. Sempre s'inclinen per les formes autoritàries. Sempre es decanten per l'argumentari místic. Sempre prefereixen mostrar el seu poder poderós però acomplexat abans que el poder democràtic.
La política espanyola sempre ha viscut arrapada en els budells de l'Estat. Sempre s'ha mostrat incapaç de construir un projecte democràtic inclusiu, capaç de convèncer els catalans que eren part d'un Estat compartit.
L'amical diplomàtic va concloure: doncs si la política espanyola segueix negant l'imperatiu democràtic, i si vostès s'hi mantenen ferms, vostès aconseguiran els seus objectius.
Doncs sí, la Montserrat Roig tenia raó. I estic convençut que l'amable diplomàtic també. Malauradament la política espanyola, de dretes i d'esquerres, negant la democràcia demostra que no creu en la funció més noble de la política. La raó de ser de la política no és conflictiva; és essencialment anticonflictiva. La funció de la política és buscar camins que facin possible que els legítims conflictes d'interessos, la lògica pluralitat d'ideals i d'aspiracions, entre els individus i els grups, trobin solució en el mètode democràtic.
Per això fem política, per això em donat a la democràcia la missió fonamental d'evitar que la societat es disgregui més enllà del que la convivència civil pugui tolerar. Dit d'una altra manera, exercir el poder polític, governar, significa resoldre conflictes (Michelangelo Bovero), mai crear-los.
Per això em resulta extremadament cínic escoltar als nostres líders, de dretes i d'esquerres, assegurar que la convivència civil a Catalunya s'està deteriorant. En primer lloc és un plantejament conscientment pejoratiu que no reflecteix la realitat, però en segon lloc amaga que son ells, només ells, els qui negant la democràcia predisposen a la discòrdia. Són ells, i només ells, els qui estan impedint que utilitzem de manera decent i correcta el millor instrument polític que els humans hem inventat: la política emparada en l'imperatiu democràtic.
Els líders dels partits espanyols no han acceptat encara el que ja fa temps que saben els demòcrates d'arreu: la democràcia no emana des de d'alt, d'un subjecte superior, es digui monarca o es digui tirà, i tampoc de tres o quatre secretaris generals de partits, que, sota el relat unificat de l'unitarisme, se senten legitimats per actuar com a oligarques autoritaris. A Catalunya un referèndum no es farà mai! diuen. És autoritarisme pur. Els catalans òbviament no ho acceptem. I els demòcrates del món, espanyols inclosos, tampoc.
La democràcia del segle XXI es basa en processos de decisió que venen des de baix. Tothom te dret a participar-hi. És el règim de la llibertat i també de la igualtat. Cap secretari general de cap partit polític democràtic pot dir que no és possible donar veu a un poble desacomodat en la relació amb el seu Estat. L'obligació d'un demòcrata és donar veu al poble. Qui no respecta aquesta regla bàsica de la democràcia no és un demòcrata. Qui s'omple la boca de democràcia però nega un referèndum no és un demòcrata.
No s'hi val a mirar cap un altre costat. Que ningú no es confongui. Cap demòcrata, per molt atordit -com deia Bobbio- per les complexitats del món pot acceptar el discurs de la política autocràtica. Negar el dret d'una nació històrica, i amb projecte de futur, a fer un referèndum és una forma moderna d'autoritarisme.
La qualitat de la nostra no passa només per preocupar-se en abstracte per l'onada d'intolerància que recorre Europa, per la sagnant qüestió dels refugiats o per la sort de les persones empobrides, passa tanmateix per entendre que el populisme brolla dins de casa cada vegada que algú nega el dret de la ciutadania a expressar-se políticament i a resoldre els problemes polítics des de la pràctica democràtica.
El benintencionat diplomàtic m'insistí: només veig una via segura que els pugui portar a la independència: lluitin tots a l'una per aconseguir un referèndum reconegut a nivell internacional. No deixin de banda l'imperatiu democràtic.
Li vaig agrair la seva recomanació. També li vaig demanar que ens ajudi a denunciar arreu que a Espanya molts dels polítics que es diuen demòcrates semblen tenir una única i preocupant coincidència: la seva obsessió en negar el dret dels catalans a decidir el seu futur, la seva obsessió en impedir cap tipus de consulta, el seu menys teniment de l'imperatiu democràtic, la seva malèvola voluntat de judicialitzar la política.
En una cosa coincidirem sempre -em va dir el meu interlocutor: la política que més corrou la vida social és justament aquella que bloqueja la democràcia. Certament que els demòcrates rebutgin els procediments democràtica es el gran taló d'Aquil·les de la democràcia, i si els polítics espanyols no ho entenen, vostès -repeteixo- se'n sortiran.
Font: Mon.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada