En els 66 densos folis de propòsits celestials que nodreixen l'acord per a un govern reformista i de progrés, és a dir, el pacte de legislatura que han subscrit el PSOE i Ciutadans, no hi ha cap menció explícita a Catalunya, però sí una implícita, molt concreta i rotunda, una prohibició i jaculatòria general dirigida contra els rèprobes i rebels independentistes catalans. I és quan, sense venir al cas, al final del voluminós acord, es llegeix que les dues forces es juren mútuament, com si fossin horacis i curiacis,oposar-se a qualsevol intent de convocar un referèndum amb l'objectiu d'impulsar l'autodeterminació de qualsevol territori d'Espanya.
No cal ser bon entenedor per saber de qui es parla aquí. No cal ser ni entenedor, perquè aquest paràgraf és una clatellada, un cop. Per si hi quedés algun dubte i perquè Rivera creu que els lectors tenen el seu mateix coeficient intel·lectual, ho aclareix en un tuit: "A Podemos no li agrada l'acord de govern perquè no hi haurà referèndum separatista i no s'apujaran impostos a la classe mitjana treballadora". L'essència mateixa del pacte definida en els graciosos 140 caràcters: el pacte va contra Catalunya i contra una política fiscal redistributiva.
Les dues parts signants sostenen que, donada la grandària del ratolí que les seves muntanyes han parit, tots els altres partits han de sumar-se al pacte per amor a Espanya. Segons la seva opinió, el PP ha de fer-ho perquè, en el fons, estan dient el mateix i Podemos ha de fer-ho per no coincidir amb el PP si aquest, sense fer cas del seu esperit patri, vota en contra. O sigui, si Podemos coincideix amb el PP votant en contra fa mal; però si coincidís votant a favor, faria bé. És el que s'anomena el teorema de Sánchez-Rivera.
Resulta sorprenent que uns partits seriosos, dinàstics, ferms pilars de l'ordre constitucional, actuïn amb aquest nivell de primitivisme, moguts per fantasies d'omnipotència infantil. Hi ha alguna cosa neuròtic, per no dir psicopàtic, en aquesta obstinació per negar de soca-rel drets democràtics a una minoria nacional de set milions d'habitants, per ignorar que l'Estat té un problema seriós d'escissió d'un territori que suposa el 15% de la seva població i un 20% del PIB total, l'únic problema que amenaça realment l'estatus quo del sistema de 1978.
En el cas de Rivera aquest problema s'entén amb relativa facilitat, és una relació d'odi edípic cap a la seva pàtria, que el porta a voler destruir-la retallant l'ús de la seva llengua i la seva cultura per assimilar-se a la imposada. És la catalanofòbia del català convers, la mateixa que en el fons animava a Pla i Deniel i altres catalans que viuen la seva condició nacional com un estigma; i, com tots els conversos, és més papista que el Papa i més espanyol que Millán Astray.
En el cas de Rajoy també s'entén: digne representant de l'ocàs d'una oligarquia incompetent que ha conduït Espanya a l'enfonsament i el descrèdit en què es troba, creu que la política consisteix a escalar llocs en una jerarquia orgànica com la del seu partit, feta de servituds personals i de merders amb estratagemes de picaplets per conservar un règim estrafolari i anacrònic, fet d'una podrida aliança del tron i l'altar amb una pàtina europeista.
Però, què podem dir de Pedro Sánchez, teòric representant d'una idea més oberta, socialdemòcrata, progressista d'Espanya, i capaç d'entendre la riquesa de la seva intrínseca varietat i que té preparades unes receptes federals? Està encara més clar: així com Rivera ostenta el comportament del sipai agraït per les atencions de la metròpoli, Sánchez és el portaestendard de l'Imperi, clar home de Castella, per a qui a Espanya només hi ha una nació, un poble, un líder (ell) i una bandera, la borbònica, imposada pels vencedors en un cop d'Estat amb conseqüència de guerra civil.
Han passat sis anys (a partir de la inepta sentència del Tribunal Constitucional de 2010 negant als catalans la seva condició nacional) de crescendo independentista a Catalunya, que ha portat a les portes d'una declaració unilateral d'independència en una actitud de consistent enfrontament i conflicte amb l'Estat. Per a l'actual president del govern en funcions les dificultats de comprensió de la realitat circumdant són de tots conegudes, aquesta ebullició independentista és un guirigall. Òbviament, el que no sigui la llei i l'ordre continguts en el marc de la Llei Mordassa és un guirigall. Però allò alarmant és que tota l'oferta per a un govern de canvi i progrés que proposen els partits que els fan seus, sigui una seca i contundent negativa a acceptar que els catalans puguin exercir un dret democràtic que exerceixen altres pobles del nostre entorn sense més dificultats. Perquè això vol dir que els partits dinàstics, pilars de la tercera restauració, no tenen recursos per impedir el definitiu fraccionament del país que no sigui la mera aplicació de la força bruta.
En el cas de Ciutadans, un partit creat especialment per curtcircuitar la independència catalana des de Catalunya, l'assumpte no planteja dificultats. El cas estrany sembla ser el comportament del PSOE. Que la seva sucursal catalana està ja a la vora de l'extinció forma part del saber convencional. El que potser no estigui tan clar és que, en sotmetre's al nacionalisme espanyol més tancat de Sánchez, identificat amb el seu mentor Rubalcaba, el PSOE també va camí de la seva destrucció.
La direcció socialista actual no és capaç de veure que el país, Espanya, ha canviat, que la població no respon ja al primitivisme de quart de banderes que els nacional espanyols li atribueixen. Els gestos de rotunda afirmació nacional de Sánchez, a més de ridículament bombàstics, grinyolen en qualsevol sentit democràtic: el seu lema electoral de Més Espanya!, treure a onejar la bandera en qualsevol ocasió, el seu "homenatge" a Lázaro Cárdenas a Mèxic amb una ofrena amb aquesta mateixa bandera contra la qual Cárdenas va lluitar tota la seva vida, testifiquen un nacionalisme espanyol tan obtús com el de la dreta tradicional. I la seva última lamentable manipulació d'apropiar-se la imatge de Pablo Iglesias Posse per demanar el vot de la militància per a aquest lamentable acord, mostren que, al nacionalisme espanyol l'uneix una absoluta manca d'escrúpols pel que fa a la coherència ideològica de la tradició socialista, convertida en pur màrqueting.
Una vegada més es prova que aquells a qui els déus volen perdre, primer els tornen cecs.
Font: Mon.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada