De la revolució cívica i política que des del 2010 s'està vivint a Catalunya han quedat establertes algunes coses bàsiques. No és menys cert que també ha quedat clar quequeden per resoldre algunes qüestions especialment rellevants.
Per exemple, ha quedat establert que -contra el que clamen una i mil vegades els oponents- la mobilització dels catalans ha estat essencialment protagonitzada per la base de la societat, pel poble, per dir-ho en paraules planeres. Ha quedat clar que el procés polític ha anat de baix a d'alt. Vaja, que per molt que ho discuteixin uns i altres la mobilització ha brollat de les classes treballadores i mitjanes del país. En cap cas han sigut les elits econòmiques, ni tan sols les avantguardes polítiques.
La immensa majoria dels que han acudit a les manifestacions i actes reivindicatius tenen en el seu salari el seu principal capital juntament amb els estalvis de tota la vida. Hi han estat presents molts joves, en gran part sense feina, alguns amb ocupació precària, i hi han participat els que tenen la sort de treballar però aspiren a un país millor. La revolta dels somriures l'ha encapçalat gent que ha treballat tota la vida i desitja seguir-ho fent en el context d'un país del que pugui sentir-se'n orgullosa.
La segona cosa que ha quedat assentada és contra què ens hem revoltat. Ho hem fet contra l'Estat. No contra Espanya en genèric. Menys contra els espanyols. Sí contra un Estat que ha sumat a la seva tradicional ineficiència i centralisme una dosi inconcebible d'autoritarisme. Incapaç davant de la bufetada monumental que ha suposat la crisi. Inconcebiblement perseverant en la seva voluntat d'eliminar la nostra identitat, amb la llengua al capdavant. Ens ha quedat clar que amb aquest Estat no hi ha esperança. Ens exigeix una lluita innecessàriament titànica per seguir progressant. Ens impedeix tractar de transmetre a les generacions futures un país millor que el que havíem rebut.
Ens hem revoltat contra l'Estat perquè és el principal responsable del sotrac social que hem viscut, i que no s'ha acabat. Tinc la convicció que la mala acció del govern espanyol és més determinant que no pas els derivats de la pròpia crisi global. Així ho he pogut observar des del govern de Catalunya. És la seva maldestre acció qui més ha contribuït a que avui visquem pitjor que fa un decenni, que les famílies hagin perdut renda, que els salaris s'hagin estancat, que l'atur hagi crescut exponencialment, que les desigualtats socials hagin augmentat, que la nostra identitat sigui innecessàriament qüestionada, que la nostra societat hagi de viure sotmesa a un nivell de corrosió i desassossec que brolla de les pròpies institucions públiques. Tot plegat són coses massa greus, tenen arrels massa profundes, com per adjudicar-les a la responsabilitat d'un mal govern de torn, són la conseqüència d'estar en mans d'un mal Estat, d'un Estat caducat, incapaç de desplegar les seves obligacions. El nostre és un país capaç de crear prosperitat, i crec que la nostra societat desitja consolidar un model de benestar més just i democràtic. El nostre és un país que està predisposat a construir un país millor i la gent mobilitzada ha entès que és l'Estat qui frustra les nostres expectatives de millora, negant drets i impedint projectes de futur.
Ha quedat clar. L'Estat no només no resol els problemes, els accentua. Ho estem veient aquest dies amb Rodalies de Barcelona, o hem pogut observar des de fa dècades amb el corredor mediterrani, el tracte a la llengua catalana o el dèficit fiscal català. L'Estat no només no fa, tampoc deixa fer. Ho vàrem veure amb la sentència del 2010 contra l'Estatut i amb la posterior operació de desmantellament de l'autogovern català.
Sabem d'on brolla el nostre malestar, moltes de les nostres precarietats i de les nostres desesperances. Sabem que tot plegat està emparentat amb la crisi global, però sobretot hem entès que tot plegat és essencialment un producte innecessari de les polítiques estatals, quasi sempre inadequades, sempre saturades d'incompetència i de males decisions, sempre contràries als nostres interessos i a les nostres necessitats.
El nostre problema és l'Estat. Però l'Estat espanyol què és? Essencialment una elit relativament petita, enrocada dins de les institucions estatals, orientada a la captació de rendes, amb precises aliances amb determinats poders empresarials i mediàtics, ancorada en un ideologisme tronat i en la defensa dels seus interessos corporatius. Incapaç d'escoltar. Incapaç d'obrir-se. Incapaç d'evolucionar. Incapaç d'imaginar res. És aquesta mena de capitalisme castís i clientelar que els associa.
No cal dir que la nostra mobilització ha posat potes enlaire el caduc tramat institucional i polític espanyol. Hem construït un moviment transversal, obert, pacífic i democràtic. Hem configurat un dels processos polítics més rellevants de la història de Catalunya. Hem posat les bases que ens han de permetre transitar de la Catalunya autonòmica a la Catalunya independent. Hem aconseguit generar una nova esperança, una nova il·lusió.
Dic tot això per a mostrar l'envergadura del que hem fet, però tanmateix serveix per il·lustrar la importància del que queda per fer. Som molts els catalans que sabem contra què i contra qui estem mobilitzats, però no és menys veritat que ens queda un ampli perímetre de gent per a convèncer. Traduït en termes electorals a quasi els 50% dels electors. I aquest és -juntament amb la captació d'aliances internacionals- l'aspecte més decisiu que ens queda per resoldre. Ens cal eixamplar el perímetre. Un nombre immensament majoritari de ciutadans s'hi han de sentir directament concernits. Concernits i engrescats.
Penso que només hi ha una manera de fer-ho. En primer lloc hem de precisar com serà el país que aspirem aconseguir. I en segon lloc hem d'aconseguir que cada ciutadà percebi que hi guanyarà amb tot això. La independència no ha de ser un acte de fe. I un Estat propi no ha de ser presentat com una fòrmula infal·lible. Construir un Estat i desplegar un país independent no ve determinat per cap voluntarisme diví, ve determinat per la seva capacitat d'engrescar a cadascun dels homes i les dones que vivim a Catalunya. No importa d'on es ve. Cadascú ho ha de viure com l'opció més lúcida, la més fonamentada, la més rigorosa.
En aquest sentit, cal suposar que la prevista elaboració de la futura Constitució catalana serà important, però no crec que sigui suficient. Construir un estat propi no exigeix unanimitat política en les formulacions, però sí molta unitat política, i encara més la convicció agregada d'una àmplia majoria social. Aconseguir l'Estat propi implica haver-lo pensat molt. I haver-ne socialitzat les característiques i les virtuts en tots els racons del país. La independència serà possible si el país ha estat molt ben pensat i les seves avantatges han arribat a la gent. I una àmplia majoria de ciutadans n'ha d'estar convençut.
Permetin-me un exemple del que vull dir. En els anys setanta i vuitanta es va produir un procés de modernització sublim de la majoria de les nostres ciutats, amb Barcelona al capdavant. Va sortir bé i hi van participar milers i milers de ciutadans convertits en agents de canvi. Va sortir bé perquè en els anys anteriors, a través de les universitats, dels col·legis professionals, de les associacions de veïns, dels partits polítics clandestins i dels milers de ciutadans compromesos amb el futur, van pensar a priori què calia fer i com calia actuar sobre els teixits urbans. S'havien observat els precedents noucentistes i republicans. S'havien analitzat les coses més destacades que estaven passant pel món. S'havien aprofundit solucions per a cada ciutat, per a cada poble, cada plaça i cada carrer. La gent volíem les noves ciutats democràtiques perquè volíem la democràcia, però a més perquè les associàvem a les transformacions que havíem imaginat. Imaginar el futur és també una font d'energia cívica i política fonamental. Haver imaginat les virtuts de les noves ciutats va ser una clau fonamental de l'èxit transformador que va suposar la revolució urbana dels setantes i vuitantes.
Ara ha de passar una cosa equivalent, però encara més potent. Construir un país nou -un Estat nou- precisa d'una acció col·lectiva que pensi amb profunditat cada aspecte decisiu. Cap divinitat ens dictarà la millor solució. Els errors i els encerts seran nostres. No n'hi prou en dir que apostarem per l'educació i per la cultura, per la innovació i per la modernització tecnologia, per les infraestructures de qualitat, per un sistema de ciutats intel·ligent i pluricèntric, per un model d'administració estatal petit però eficient, transparent i democràtic, sense interessos propis. Tot això són els meus enunciats, són els meus ideals, com estic segur els de molts de nosaltres. No n'hi ha prou en enunciats. Hem d'anar més enllà. Hem de precisar com serà aquest Estat, com el relligarem amb una societat civil que volem forta, cooperativa i universalista. Com farem un país més just, net i democràtic. Com articularem un sistema fiscal just i progressiu. Com avançarem en la construcció d'un país on les rendes mes baixes creixin mes de presa que les altes i on tothom tingui l'oportunitat de configurar una vida digna. Seria bo pactar prioritats i comminar-nos a executar-les amb diligència. Volem saber què farem per tenir un país modern on els ciutadans no ens haguem de defensar de l'Estat i el tinguem al nostre servei, és a dir al servei del be comú.
Estic segur que som molts els qui compartim la idea de que el interès propi comença per preocupar-se del bé comú. Per molts dels mobilitzats el sol fet de treballar per aconseguir materialitzar aquests ideals és suficientment engrescador per a no dubtar que ens convé la independència. Però entenc perfectament que per a molts altres calguin raons més explícites. Per a mi el dubte no és si hem de ser o no independents, per a mi el neguit és tot allò que perdem cada dia que no ho som. Però entenc que la meitat dels votants del nostre país encara no ho creuen.
Font: Mon.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada