dimecres, 30 de desembre del 2015

Josep Pinyol: «El futur social i el referèndum són impossibles a Espanya»

"En Comú Podem" va guanyar les eleccions del 20-D davant dels dos partits independentistes per diverses causes. La més important és que ni ERC ni Llibertat i Democràcia no van posar la situació d'emergència social que viu la societat catalana en el centre del seu missatge.

La incapacitat dels 72 diputats independentistes per formar un govern per portar a la pràctica la resolució rupturista i social del 9 de novembre va acaparar tota l'atenció mediàtica. En canvi el moviment per la independència va guanyar les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre perquè l'Onze de Setembre més d'un milió de persones es van aplegar a la Meridiana, en el primer acte de campanya, per reivindicar els 10 problemes de Catalunya que no tenen solució a Espanya: innovació, cultura i educació, justícia social, ordre mundial, igualtat, diversitat, solidaritat, equilibri territorial, sostenibilitat, democràcia. Les formacions independentistes no van saber transmetre als ciutadans de Catalunya que no els partits espanyols no tenen solucions per oferir un horitzó d'esperança al 50% dels joves catalans que no tenen feina, ni es poden emancipar, ni poden realitzar un projecte vital. Tota la campanya va estar dedicada a explicar perquè el matí del 9 de novembre el Parlament de Catalunya havia aprovat el desafiament més important a l'Estat espanyol des de 1714. En canvi a la tarda el procés encallava abans de començar a rodar. El desacord va situar-nos en un marc mental demolidor: en comptes d'atalaiar vers el futur, obligava a recordar el superat i trist passat autonomista de CDC.

Si haguéssim pogut o sabut explicar-nos les eleccions espanyoles eren la millor avinentesa per demostrar que Espanya és incapaç d'oferir plans de futur creïbles. En tota la campanya els partits espanyols no van fer cap proposta articulada de futur. En tots els debats i en tots els formats es van limitar a repetir els retrets mutus, acusant-se els uns als altres de ser els culpables de la crisi, de les retallades, de la corrupció, de la incapacitat de resoldre el "problema catalán".

dimarts, 29 de desembre del 2015

Carles Capdevila: «La maduresa es demostra quan van mal dades»

¿DE DEBÒ que els mateixos que presumien de la revolució dels somriures quan tot anava de cara es poden permetre el luxe del tremendisme autodestructiu quan arriba la primera dificultat seriosa de moltes? ¿De veritat que aquells a qui queia la bava presumint de la maduresa del procés es poden comportar com criatures consentides quan les coses es giren i fer rebequeries que no porten enlloc? ¿Té lògica que després de treure pit sobre un projecte democràtic exemplar a Europa, quan la democràcia dóna resultats difícils de gestionar, comencem a renegar dels mecanismes i pretenguem engegar-ho tot a dida?

Som en un moment complicadíssim, que confirma la fragilitat i complexitat de la majoria que lidera el projecte, i que fa que els que han intentat frenar sense èxit l’avenç de l’independentisme es freguin les mans. I vet aquí que part de l’independentisme que se sentia protagonista de la història, que havia celebrat l’èxit abans d’hora, que col·leccionava àlbums on constava que “jo hi era”, ara proclama: “Ja ho he fet tot, aquí us quedeu”. Perdó? ¿“Tot” vol dir anar a unes manifestacions i votar quatre cops, i quan els teus no se’n surten començar a assenyalar-los i ridiculitzar-los i dir que els deixes tirats? La maduresa de debò, la revolució dels somriures de debò, el projecte democràtic de debò, comença quan tot es gira, els errors també són propis i toca aprendre’n, quan has de modular la velocitat, els aliats, la tàctica. Llavors és quan convenen persones pacients, resistents, empàtiques, intel·ligents, que busquen solucions. I fidels a les idees, que es defensen encara amb més convicció quan tens les de perdre, no només apuntant-te a carros guanyadors.

Font: ara.cat

diumenge, 27 de desembre del 2015

Toni Soler: «No ens agradem»

CATÀLEG. Artur Mas és un obstacle perquè ha retallat serveis públics, i ha fet els ulls grossos amb la corrupció al seu partit, i no representa el gir a l’esquerra de l’electorat català, etcètera. Artur Mas no agrada a la CUP i això -pel que sembla-és motiu suficient per no mantenir-lo en el càrrec. Perquè la política consisteix a fer les coses que a un li agraden, i no fer les que no li agraden. És així? Doncs tinc males notícies: és cert que a Catalunya hi ha milers de persones que odien l’antiga CiU; però hi ha també una pila de gent que detesta la CUP, que troba que la CUP és una agrupació de dogmàtics tardocomunistes, ancorats en la vella lluita de classes. I encara diré més: hi ha moltíssims catalans que detesten ERC perquè carrincloneja, perquè ens posen l’estelada fins a la sopa i perquè, quan tenen poder, no saben què fer-ne. Continuo? A l’Ada Colau molta gent la troba tan populista que la comparen amb l’Eva Perón. Al PSC alguns el consideren un niu d’alcaldes corruptes i escolanets del PSOE. I a Ciutadans li solen penjar la medalla de la fòbia anticatalana més genuïna. Etcètera.

TRANSICIÓ. Els partits no es cauen bé entre ells, la qual cosa, fins a cert punt, és lògica. També és lògic que cadascú pacti -o no pacti- amb qui li sembli millor. Com passa ara mateix a Madrid. Però Espanya no s’hi juga el seu futur estatus polític. Un cop assumit, per la majoria de la població, que Catalunya viu un moment de transició (de desenllaç encara obert) i entenent que els independentistes tenim entre mans un objectiu que està per damunt de les prioritats de cada partit, el més lògic és que els que hi coincideixen es posin d’acord, de forma excepcional i transitòria. El 1977 el PCE de Santiago Carrillo (i amb ell el PSUC) va pactar amb una UCD plena d’exfranquistes la reforma política i un pla d’emergència econòmica (els Pactes de la Moncloa). Per la seva banda, Adolfo Suárez, un home del Movimiento, va enfrontar-se amb la cúpula militar per legalitzar el PCE i restaurar la Generalitat republicana, abans que es redactés la Constitució i tot. Hi ha certs moments, senzillament, en què cal audàcia, cal entendre’s amb el mateix diable si fa falta. Cal alliberar-se de dogmes i prejudicis, cal assumir la possibilitat del risc i de l’error. Cal fer coses que no agraden del tot, amb aliats que potser no agraden gens.

Ignasi Planas: «Ara és la nostra»

Tenim al davant 18 mesos per viure una tempesta de llibertat. Si no ho espatllem. Els resultats de les eleccions catalanes legitimen de forma absoluta la continuïtat del procés cap a la independència. Res és fàcil i aquesta revolta democràtica que volem fer, menys encara.

Apunto hores d’ara dues dificultats: primer la bona fe de l’electorat que ha cregut que Podemos aconseguirà un referèndum sobre la independència de Catalunya. Aquesta proposta pot derivar en l’inici d’una comissió que estableixi grups de treball amb processos participatius sobre una possible futura proposta de reforma constitucional, és a dir: aigua calenta per fer-nos passar els dies, els mesos i els anys sense cap perspectiva d’èxit puix tota reforma necessita de l’aprovació pel Partit Popular. Aquesta cançó ja ens la sabem.

Segona dificultat: que les negociacions entre Junts pel Si i la CUP s’estavellin. Sobre això no cal dir res més. Seria simplement catastròfic i els responsables del no acord n’haurien de respondre.

Els resultats de les eleccions espanyoles permeten preveure un govern menys rotund que l’actual, circumstància que també comporta riscos: l’ofec de les finances de la Generalitat pot relaxar-se a canvi de relaxar també el procés i les formes ministerials prendre un caire més amable, mirant de seduir les franges més moderades del sobiranisme (no descarteu un Duran Lleida ministre en aquesta línia).

divendres, 25 de desembre del 2015

Oriol Junqueras: «Canviem les tornes i avant a tota màquina!»

Les eleccions espanyoles del 20 de desembre han deixat un incert panorama polític a Espanya. Sense la benedicció del PSOE, ni que sigui amb una hipotètica abstenció, el PP no podrà formar govern per molt bé que s'hi posi Ciutadans. Si l'escenari d'ingovernabilitat és una hipòtesi plausible, la benedicció del Congrés a un hipotètic referèndum d'autodeterminació a Catalunya és senzillament un camí amb el pas barrat, barrat per una majoria del 72 per cent dels diputats electes, pel cap baix, una majoria granítica. I en això, no hi ha la més mínima fissura entre el PSOE, el PP i C's. Tal vegada arribin a un acord per fer govern a Madrid o acabi tot amb unes noves eleccions al maig, opció que sembla tenir més pes si és que el PSOE manté la seva negativa. Aquest, en tot cas, és un escenari a hores d'ara obert. Per contra, coincideixen tots ells (amb una contundència que fa feredat) que mai votaran al Congrés a favor que els catalans puguem decidir lliurement el nostre futur en un referèndum, mai. Ras i curt, si mai algun govern espanyol es compromet amb la democràcia a Catalunya ja ens ho farà saber. Mentre no sigui així, fem via. Aquest país no es mereix esperar indefinidament que es produeixi un miracle i fer-nos passar amb raons ensenyant-nos una pastanaga.

L'únic camí és la ferma voluntat dels catalans d'avançar. És un camí que no ens l'aplanaran, amb revolts i alguns clots. Però és l'únic camí que depèn de la majoria democràtica a Catalunya i l'únic que dibuixa, a la pràctica, Catalunya com un subjecte de drets. Les incerteses que planteja l'escenari català són immensament més esperançadores que les certeses que planteja l'escenari del Congrés. La incògnita que planteja el resultat del 20-D obre, paradoxalment, una finestra d'oportunitat perquè permet que la societat catalana pugui recuperar la iniciativa i el tremp. I aquesta iniciativa passa avui, necessàriament, per fer un govern que implementi, amb determinació i tota l'audàcia necessària, el mandat del 27-S. L'altre presumpte camí, Congrés dels Diputats, és una entabanada de proporcions còsmiques.

dijous, 24 de desembre del 2015

Bona Nadal i feliç Any Nou!!

Bon Nadal i feliç Any Nou 2016 a tots els membres i simpatitzants de l'assemblea territorial de la Sagrada Família, voluntaris infatigables, combatents i alegres en la lluita per assolir la llibertat del nostre país.

Després d'haver treballat incansablement durant aquest any per aconseguir el nostre objectiu, esperem que els Reis ens portin un bon acord de Govern per poder caminar cap a la República Catalana i gaudir aviat d'un petit país net i just. I forces per continuar lluitant sense treva fins al final d'aquesta cursa apassionant.

Bones Festes i venturós 27-D!!!

AT-SFxI

L’Ajuntament de Barcelona dóna suport a la declaració independentista del parlament

Amb l'abstenció de Barcelona en Comú, el suport de CDC, ERC i la CUP, i el rebuig de PSC, PP, Ciutadans i Unió

L’Ajuntament de Barcelona s’ha adherit avui a la declaració independentista que Junts pel Sí i la CUP van aprovar al Parlament de Catalunya el 9 de novembre. L’adhesió s’ha aprovat en la comissió de Presidència i Drets Civils del consistori. Barcelona en Comús s’ha abstingut, CDC, ERC i la CUP hi han donat suport i el PSC, PP, Ciutadans i Unió hi han votat en contra. La proposició l’ha presentada la CUP.

També s’ha aprovat de donar suport als municipis que l’Audiència espanyola investiga per sedició i rebel·lió, per haver-se afegit a la declaració rupturista, impugnada pel Tribunal Constitucional espanyol. Els municipis investigats són Girona, Sant Cugat, Igualada, la Seu d’Urgell i Celrà. La proposició s’ha aprovat amb els vots favorables dels grups de Barcelona en Comú, ERC, CiU i CUP, mentre que Ciutadans, PSC i PP hi han votat en contra.


dimecres, 23 de desembre del 2015

Ferran Sáez Mateu: «El que no canviarà després del 20-D»

Suposo que a aquestes altures de la setmana les anàlisis electorals ja els surten per les orelles. ¿Els 40 diputats de C’s aniran a parar al PP? ¿Els 69 de Pablo Iglesias permetran articular una coalició d’esquerres amb el PSOE i altres? ¿Rodaran caps a causa dels resultats? ¿Tot això representa la fi del bipartidisme, o només una ensopegada provocada per circumstàncies excepcionals, com ara la crisi econòmica? Les preguntes serien infinites, i gairebé totes les respostes apunten a canvis d’envergadura, que van més enllà —molt més enllà— de l’aritmètica parlamentària. Com que de tot això ja se n’ha parlat molt des de diumenge, en aquest article em referiré a aquelles coses que no canviaran passi el que passi, si més no a curt o a mitjà termini. Vull dir que tant si el PP pacta amb aquest o aquell altre, com si Pedro Sánchez deixa la política i es fa monjo, o Pablo Iglesias es talla la cueta, aquestes coses seguiran exactament igual. Hi ha, si més no, tres problemes que no podrà canviar el resultat del 20-D, ni de qualsevol altra elecció. Es tracta de qüestions estructurals d’Espanya que requeririen un consens social molt especial i una entesa política de primer ordre.

El primer i més important dels problemes estructurals d’Espanya és de caràcter territorial, i no es pot restringir a la pulsió independentista catalana. La qüestió és molt més profunda i, a aquestes altures, ja gairebé impossible de corregir. Al segle XVIII, i amb la intenció de reproduir el model francès, la monarquia borbònica va apostar per una estructura radial on el centre purament geogràfic, Madrid, creava l’artifici d’un centre econòmic i cultural. Era una quimera, però encara dura: Madrid estava i està lluny de qualsevol via natural europea. Agustí Calvet, Gaziel, s’hi va referir amb una comparació que no pretenia ser cruel o despectiva —Madrid li agradava, i a Pla també— sinó reflectir aquesta evidència geogràfica. Comparava Madrid amb el Tibet, un altiplà remot, lluny de tot arreu. Es tracta d’un cas insòlit dins de la península Ibèrica. Lisboa, per exemple, sempre ha estat connectada amb Londres a través de l’Atlàntic. El despropòsit radial va continuar al segle XIX. Al segle XX va arribar a extrems irracionals durant el franquisme. L’estat de les autonomies, per descomptat, no va corregir el problema. Fa només uns dies es va inaugurar un tram d’AVE entre Zamora i Madrid. Hi van anar 30 viatgers. La broma va costar 750 milions d’euros. Suposo que no calen més il·lustracions addicionals. Aquesta inèrcia manicomial no la corregirà cap pacte parlamentari ni res per l’estil; és impossible.

dimarts, 22 de desembre del 2015

El 26 de desembre no et perdis el Catalunya-Euskadi!


Xevi Girgo: «Referèndum? Quin referèndum?»

Vistos els resultats de diumenge passat (magnífics, un bany de realitat per a tothom), ara sembla que tots ens hàgim de posar a discutir com i quan ha de ser aquest referèndum que proposa Podem. No deixa de ser curiós, el que va passar diumenge. El president Rajoy va rebre un clatellot de dimensions descomunals i tot i això resulta que és el més ben situat per tornar a ser president del govern espanyol. I, encara més increïble, Pedro Sánchez, l'altre gran líder que va portar el seu partit a fer un nou mínim històric perdent vint diputats, ara resulta que té la clau de volta del que ha de passar. Sánchez pot triar entre fer president Mariano Rajoy, per activa o per passiva, i construir un govern d'esquerres alternatiu que passa per Podem però també per Esquerra, per Democràcia i Llibertat i per vés a saber qui més. I ara alguns partidaris del procés català (del procés d'independència, vull dir) han vist la llum i fan càbales sobre si això permetria fer el referèndum desitjat. I jo em pregunto: i de quin referèndum parlen? Vostès què creuen que escolliria Sánchez i el PSOE: facilitar la investidura de Rajoy o facilitar un referèndum sobre l'encaix de Catalunya? Si Sánchez i el PSOE haguessin volgut un referèndum, o qualsevol cosa que s'hi assemblés, això ja ens ho haurien fet saber abans. I no s'haurien carregat el PSC de Navarro, que en les eleccions portava el dret a decidir en el programa electoral. Res de res. Vostès creuen que el PSOE dedicarà gaire temps al referèndum? O farà president Rajoy per convicció o l'hi farà per salvar Espanya o l'hi farà perquè l'Íbex 35 els ho suggerirà. Vostès veuen el PSOE disposat a debatre de veritat la possibilitat d'un referèndum? Abans veurem plegar Sánchez o noves eleccions a Espanya. El referèndum ni el volen ni se'l creuen. I si ara ens posem tots a discutir-lo és una manera com una altra de perdre el temps. Ens donen peixet.


Catalunya té un camí per seguir

L'embolic postelectoral espanyol té l'avantatge que pot permetre a Catalunya, si les converses entre Junts pel Sí i la CUP (i la imprevisible assemblea dels darrers) acaben fructificant, recuperar el temps perdut durant aquests tres mesos en què la majoria independentista ha viscut entre parèntesis. El mateix avantatge, això no obstant, genera un cert inconvenient en forma dels cants de sirena que comencen a arribar de Madrid i també des de Catalunya mateix respecte a una inversemblant possibilitat de fer un referèndum d'independència. L'esquer del referèndum ha convençut molts catalans que han cregut, legítimament, que un partit com Podem pot convertir en realitat una promesa electoral que, especialment ara que hi ha els resultats de les eleccions sobre la taula, no només no té cap base aritmètica per poder pensar que té possibilitats, sinó que és radicalment impossible.

Per celebrar un referèndum a Catalunya acordat amb l'Estat espanyol –la qual cosa és, això sí, constitucionalment possible–, caldria, en primer lloc, que Iglesias resistís tota la pressió negociadora per formar una majoria parlamentària sense cedir en aquest punt.
En segon lloc, caldria convèncer el PSOE de canviar una posició estratègica que ataca directament els fonaments del jacobinisme que ha deixat clar el socialisme espanyol en els últims anys. I per acabar, si aquesta carambola d'interessos confluents fos possible, queda una majoria del PP al Senat que podria bloquejar-ho tot. La realitat espanyola és prou tossuda perquè no n'hi hagi prou amb bones intencions per atraure un sobiranisme que té com a objectiu fer valer el mandat democràtic del 27-S.


Eduard Voltas: «Una gran oportunitat»

"Els 72 diputats independentistes del Parlament de Catalunya tenen al davant una gran oportunitat per fer políticament operatiu d'una vegada el mandat democràtic del 27S"

Valoració d'urgència en 5 punts:

1) Malgrat la victòria d'En Comú Podem a Catalunya, es tanca la porta del referèndum pactat amb l'Estat. Les forces anti-referèndum (PP, PSOE i C's) assoleixen 253 diputats, molt per sobre dels 2/3 del Congrés. L'immobilisme respecte a Catalunya es reforça doblement havent obtingut el PP 122 diputats, 5 per sobre de la minoria de bloqueig de grans reformes.

2) El govern PSOE-Podemos amb suport català és una quimera: ni En Comú Podem, ni ERC ni DiL investiran un president del PSOE sense obtenir un referèndum vinculant a canvi, i el PSOE simplement no vol ni pot cedir en aquest punt. Tot sembla indicar que o bé es forma una gran coalició PP-PSOE o Espanya va a noves eleccions d'aquí a tres mesos.

3) Els socis de JxS empaten anant per separat, amb una diferència de només 0,9 punts entre ells. Aquest equilibri avorta les esperances de CSQP i d'algun sector de la CUP que el resultat del 20D obligués Mas a fer un pas al costat de cara a la investidura. Tot està igual i a la CUP li toca decidir d'aquí a una setmana.

4) El principal partit unionista del Parlament, Ciutadans, queda políticament molt tocat pels resultats d'avui. Han estat penúltims a Catalunya. I el PP, últim.

5) La suma dels quatre punts anteriors fa que els 72 diputats independentistes del Parlament de Catalunya tinguin al davant una gran oportunitat per fer políticament operatiu d'una vegada el mandat democràtic del 27S. Tenen, a més, el repte d'aprofitar el bloqueig espanyol per convidar els partits d'En Comú Podem al procés constituent de la nova República.

Font: elMon.cat

Ramón Cotarelo: «Tots hi perden menys els catalans»

Ens han clavat tant la tabarra amb el nefand bipartidisme que, ironies de la vida, els ha caigut al damunt un multipartidisme i fraccionament que recorden el parlament polonès dels temps del ‘liberum veto’. El troben avorrit, el bipartidisme; prefereixen el ball del multipartidisme. El problema és que no saben ballar. El multipartidisme –ho ha dit tothom mentre celebraven molt capcots la nova era– obre una etapa de diàleg, pacte i negociació. Just allò que els polítics espanyols no dominen. Tant és. No ho reconeixeran; com tampoc no reconeixen que hi han perdut tots, un a un i en conjunt. Un a un perquè cap no ha aconseguit ni de lluny el que volia, i en conjunt perquè han deixat un parlament ingovernable que probablement durarà dos mesos. Vegem-ho.

La derrota del PP és inqüestionable. La ximpleria de Rajoy del partit més votat mentre hi hagi moció de censura a la constitució és això, una de les seves habituals bajanades. Derrota sense pal·liatius. El PP no pot formar govern amb Ciutadans perquè no tenen prou escons. Amb els altres, queda descartat per distància ideològica, excepte el cas d’una possible gran coalició amb el PSOE o un govern de salvació nacional amb PSOE i Ciutadans, com deia ahir Palinuro. Ho veurem més endavant. Però, en tot cas, és clar: Rajoy a casa. Ja era hora!

El PSOE suma un altre desastre. El pitjor resultat ‘on record’. És, amb tot, l’únic que pot formar govern a les dues bandes de l’espectre polític. Ho veurem també immediatament. El lideratge de Sánchez no ha tingut el deteriorament del de Rajoy, però ha quedat tocat.

Podem s’ha clavat una castanya. Passa de zero a 42 diputats, però això no és res per a qui volia assaltar el cel i ocupar la centralitat política. La derrota es mesura per la diferència entre resultat i expectatives, que és abismal. Una altra cosa és que ho reconeguin. Els seus dirigents creuen que amb 42 diputats són algú. Els seus fidels més llepes (per exemple, García Ferreras de la Sexta) sumen als 42 diputats de Podem pròpiament dit, els altres 27 de les confluències, és a dir, els de Xosé Manuel Beiras, Ada Colau i Mónica Oltra. I això és sumar molt, a banda que amb 69 escons tampoc no pinten gran cosa.

dijous, 17 de desembre del 2015

Jaume Marfany: «El procés... got mig buit, got mig ple»

Aquests darrers dies, la bona gent que teniu l'amabilitat i la paciència de llegir-me, m'heu manifestat que en els darrers articles m'he mostrat massa pessimista i que això ni anima ni ajuda gaire. Haig de dir que res més lluny de la meva intenció,

no en sóc de pessimista i l'únic que volia era mostrar la realitat política actual a través de la meva perspectiva, evidentment subjectiva. Sempre he intentat no veure el got ni mig buit ni mig ple sinó, i alguns m'haureu sentit dir-ho més d'una vegada, dedicar-me a anar a buscar l'aigua que falta per omplir-lo.

Tot i així, voldria fer-vos arribar la meva visió més optimista sobre la situació del procés d'independència, la més actual i també la més immediata. Així que tot seguit us comento alguns dels fets que es produiran a curt termini i que faran que el procés avanci imparable cap a la proclamació de la nova República catalana independent.

Comencem pel més immediat: les eleccions del 20-D. L'independentisme, malgrat estar unes setmanes desorientat, acabarà mobilitzant-se. Tots els independentistes anirem a votar i tots els que el 27-S van votar Junts pel Sí (1.620.973) repetiran la votació, encara que aquesta vegada l'hagin de dividir entre dues formacions. De les més de 300.000 persones que el 27-S van votar la CUP, unes 100.000 pel cap baix se sumaran al vot independentista. La resta ja s'ho faran.

Si calculem que hi pot haver una participació de l'ordre del 71% (si el percentatge fos més baix en sortiríem afavorits) el total de 1.720.973 vots independentistes representaran un 47% del total de vots i entre les dues formacions que s'hi presenten trauran, com a mínim, 21 escons. Per tant, més enllà del que facin les altres formacions, l'independentisme haurà tornat a guanyar, després de les europees, les municipals i les plebiscitàries, unes noves eleccions a Catalunya.

Pere Torres: «Les renúncies econòmiques de les terceres vies»

Les eleccions al Parlament de Catalunya van deixar les terceres vies en una posició molt marginal, tot i que els seus defensors intenten revifar-les en les espanyoles del 20 de desembre. Vista la història dels últims segles i, en especial, dels últims decennis, qualsevol aproximació racional al tema obliga a adoptar una actitud escèptica davant les propostes que volen trobar l'encaix de Catalunya a Espanya. L'empírica els va en contra: no n'hi ha cap que hagi funcionat.

A banda d'aquest hàndicap bàsic, els detecto un problema addicional encara major: el seu contingut propositiu. En general, hi ha quatre punts de coincidència: algun tipus de reconeixement simbòlic de la personalitat diferenciada de Catalunya, algun mecanisme per a reduir el dèficit fiscal, alguna fórmula per a evitar interferències en l'àmbit lingüístic i cultural i algun sistema de delimitació nítida de les competències de cadascú.

Ni tan sols si aquests quatre punts fossin adoptats en els termes més favorables a Catalunya, cap encaix d'aquesta mena podria considerar-se prou satisfactori per al nostre país. Li mancaria un element essencial: la capacitat d'autogovern en un ventall ampli de matèries que incideixen en la nostra economia productiva.

Ja hem vist aquests últims temps les dificultats per a disposar d'unes infraestructures essencials com el corredor mediterrani; per a gestionar de manera competitiva els ports i els aeroports; per a establir un marc administratiu i fiscal favorable a autònoms i pimes; per a construir un sistema d'innovació amb les capacitats i els recursos necessaris a la dimensió industrial de Catalunya; per a ordenar el comerç de manera que hi hagi unes regles equitatives de competència; per a aplicar un model energètic que sigui més segur i sostenible i alhora més barat; per a dissenyar un entorn realment estimulador de l'emprenedoria; per deslliurar-nos de les traves que limiten les nostres potencialitats formatives, sobretot a nivell mitjà i superior; per a oferir uns serveis de control fronterer de mercaderies que no siguin una dificultat afegida a importadors i exportadors...

Tertúlia-Debat «L'ANC i els escenaris que es plantegen» amb Jordi Sànchez el 21 de desembre


Vicent Partal: «Si penseu que cal un referèndum, voteu independentista»

Que us en recordeu, quan ens deien que la demanda de fer un referèndum d’autodeterminació no era la demanda central de la població catalana, sinó que la demanda central era el pacte fiscal? I que sentiu ningú, avui, que demane el pacte fiscal?

De la mateixa manera, ara hi ha qui diu que la proclamació de la independència no és la demanda central de la població catalana, perquè la demanda central és fer el referèndum. Ja és ben curiós: ara resulta que la demanda central d’avui és aquella mateixa que fa uns mesos no era la demanda central perquè aleshores la demanda era el pacte fiscal.

Podem pensar, si voleu, que és una cosa curiosa, aquest canvi. Però és més fàcil d’entendre per què ha passat en realitat. I ha passat perquè a mesura que l’independentisme crema etapes els qui li van al darrere maldant per rebaixar-lo i descafeïnar-lo també es troben obligats a cremar etapes, només per acostar-se a la realitat. En una escala de l’1 al 10, si ets al 4 els qui vénen darrere teu es posen al 3, però si ets al 7 els qui vénen darrere teu es posen al 6, amb la qual cosa el 4 que reivindicaves fa temps acaba semblant poca cosa fins i tot als qui no el volien aleshores perquè el trobaven massa radical.

Hi ha un punt d’ironia, en aquest editorial, és cert. Però, seriosament, l’única manera sensata d’aconseguir un referèndum sobre la independència a Catalunya no és votar Podem, sinó votar independentista. Perquè, seguint la regla anterior del corriment des del zero cap al deu, només quan tinguem la proclamació de la independència a pocs dies de distància, i només per a provar de frenar-la, i encara només sota pressió internacional, Espanya acceptarà el referèndum –suposant que l’accepte mai, que la meua tesi és que ni així no ho farà.


dimecres, 16 de desembre del 2015

Xevi Xirgo: «Anar a votar o no»

Mai com ara m'havia trobat tanta gent que em confessa que li passa pel cap quedar-se a casa aquest diumenge. Uns perquè estan desencantats amb el procés, uns perquè n'estan tan encantats que entenen que a Madrid ja no s'hi ha d'anar a fer res, uns altres perquè es confessen esgotats de tantes eleccions (no es pot negar que aquest any, incloses les del Barça, hem batut tots els rècords) i uns altres perquè estan tan indecisos que els sembla que la millor manera de no acabar-se'n penedint més tard és no fer res. Jo els confesso que per primera vegada he tingut també aquesta temptació. I per una mena de barreja de tots els arguments anteriors. Però no. Mirin-se bé les enquestes que els diaris publicaven aquest dilluns i veuran que no, que no es poden quedar a casa. Primer, perquè el panorama que es planteja a Espanya és, per primer cop, un batibull al qual podem contribuir tots plegats. Es comença a endevinar a Espanya una ingovernabilitat absoluta, de la qual Catalunya pot treure un gran rendiment si sabem jugar les coses bé. Per primera vegada a Espanya es poden passar mesos entretinguts en negociacions i posar en quarantena la piconadora anticatalana. I, en segon lloc, el segon argument per anar a votar aquest diumenge és també molt clar: s'hi ha d'anar perquè, per més que alguns diguin que no passa res si C's o En Comú Podem són la primera força política a Catalunya, en el fons tots sabem que això no és del tot cert. El procés no serà ben bé el mateix en funció de quina sigui la primera força política, per més quàdruple empat tècnic que vaticinin les enquestes; i no serà el mateix, segur, si les forces del sí, si Democràcia i Llibertat i ERC, encara que vagin per separat, no sumen el que han de sumar. Ens en sortirem igualment, i farem els discursos que calgui, però no serà el mateix. Quedin-se a casa, si volen, si el dubte el tenen entre Unió, el PSC, el PP, C's o En Comú. Si no, facin el favor d'anar a votar. Que ja ho fem prou embolicat cada cop que hi anem.


Carme Forcadell: «Donaré per bona la independència quan tinguem seients a l’ONU»

Entrevista a la presidenta del Parlament de Catalunya · 'No hi haurà noves eleccions; hi haurà investidura' · 'No em fa gens por, que em detinguin'

Carme Forcadell ens havia rebut per a les entrevistes a molts llocs diferents. Al carrer, a la seu de l’ANC, en una cafeteria, per telèfon… però avui ens rep al despatx de presidenta del Parlament de Catalunya. És la institució més important del país, on resideix la sobirania i on s’ha de menar el procés cap a la independència. El salt de Forcadell és vertiginós. De liderar la mobilització del carrer a presidir els representants del poble. El despatx de Forcadell té una finestra amb vista al zoològic. Li demano quines bèsties veu i em diu que encara no n’ha vist. Al cap d’una estona, mentre comentem la jugada, veig que es mou alguna cosa sota les fulles dels arbres. L’aviso i ens enfilem a la finestra –peus i genolls damunt del sofà– i ella identifica l’animal: un licaó.

Parlem de la seva vocació política. Del vertigen del moment històric. De les amenaces que rep de la justícia i el govern espanyols. De la unitat i les fractures de Junts pel Sí. De l’acord i de la CUP. Del seu ‘visca la República’ a la tribuna del parlament. Del resultat del 27-S i el ritme del procés. Del referèndum. De la durada de la legislatura. Del somni català. De les eleccions espanyoles i dels qui no volen anar a votar diumenge. De les mobilitzacions que caldran. I dels seus desigs i propòsits per al 2016. De noves eleccions a Catalunya, no. No vol ni sentir-ne parlar. Vegem com ha anat:

- De liderar el carrer a presidir la institució més important de Catalunya. Com es fa això?
- Es fa perquè estem en un moment transcendental de la nostra història. Tan sols s’explica per això.

- Si no fóssim on som, no seríeu presidenta.
- Evidentment que no.

Ramon Tremosa: «Convergim amb Escòcia cap al referèndum unilateral d’independència (RUI)?»

Des del 27-S fins avui he atès a Brussel·les moltes peticions d’informació sobre Catalunya, més que mai: ambaixades, ‘think tanks’, mitjans de comunicació internacionals, eurodiputats de pes del Parlament Europeu… Abans del 27-S s’interessaven principalment per Catalunya els qui hi mostraven més simpatia explícita (escocesos, flamencs…). Ara és tothom que demana informació: els qui fins ara no hi havien estat interessats, els qui eren indiferents, els qui no ho veien amb bons ulls i fins i tot alguns eurodiputats espanyols.

Vist des de Brussel·les, això que vàrem fer els catalans independentistes el 27-S és molt gran, molt més gran que no es percep des de Barcelona. Ara encara no ens n’adonem, sota l’intens fragor del dia a dia en què viu el procés: ‘la gent de baix’, com es diu ara, va vèncer un estat espanyol que tenia colònies fins fa quatre dies i que fa dos-cents anys dominava un gran imperi. Un estat espanyol que ha fet servir sense miraments tots els seus aparells i instruments per fer guanyar les eleccions del 27-S als partits unionistes: diplomàcia, funcionaris, serveis d’informació, correus, tribunals, banca, església, agència tributària, premsa, televisions, ràdios, unitats policíaques de generació de falsos informes,… Un estat espanyol, però, que va veure com l’endemà del 27-S arreu del món es repetia un mateix titular: ‘Victòria independentista per majoria absoluta.’

Si mai som independents veurem que el gran salt del procés, més que el 9-N o les grans manifestacions, va ser la victòria del 27-S contra tot aquest gran aparell estatal mobilitzat. La factibilitat de la independència ha arrelat entre els catalans i ha esdevingut creïble a Europa, que està impressionada de les nostres mobilitzacions impecablement cíviques i pacífiques, creatives i festives, sense violència ni aldarulls, i canalitzant paral·lelament la reivindicació popular en seu parlamentària. La campanya de Junts pel Sí ha impressionat també per la manera com va organitzar dia sí dia també els mítings electorals més massius de la història recent europea: ‘Certament, sou una nació en moviment.’

Comunicat ANC «Defensa el 27S. El 20D, participa-hi!»

L’Assemblea Nacional Catalana continua treballant per assolir l'acord de govern sòlid que avanci cap al procés constituent de la República Catalana, desplegui les mesures socials necessàries per atendre les necessitats de la ciutadania i faci front als atacs continuats de l’Estat espanyol cap a la nostra sobirania.

Abans que aquest acord es faci efectiu i ens permeti avançar en el camí de l’autodeterminació, els catalans i les catalanes estem citats a unes eleccions al Congrés dels Diputats i al Senat espanyols.

L'ANC insta a la unitat d'acció de les forces independentistes que concorren en aquestes eleccions. Aquesta unitat d'acció, que s'ha de centrar en la funció d'altaveus de la voluntat del poble català expressada el 27S, ha de servir per a defensar les nostres institucions i per donar suport als successius passos que legítimament s'emprenguin des de Catalunya per impulsar el procés d'independència.

Recomanem la participació dels ciutadans catalans el 20D per defensar el mandat democràtic del 27 de setembre.

Defensa el 27S. El 20D, participa-hi!


Assemblea Nacional Catalana

dimarts, 15 de desembre del 2015

Vicent Partal: «Colau: Madrid és el problema»

La frase d’Ada Colau a Madrid, en què deia que aquella ciutat podria tornar a ser ‘la capital’ per als catalans, és un d’aquells terribles errors de campanya que costen diputats. Amb aquella afirmació, la batllessa de Barcelona sembla haver desvetllat un bon grapat d’electors que més aviat tenien pensat de no anar a les urnes, però que s’han quedat astorats amb la frase. Ahir van mirar d’adobar-ho en unes quantes entrevistes, però la veritat és que cada vegada ho empitjoraven…

Perquè el fet més sorprenent de tot plegat és que uns partits que sempre es vanten de mirar d’anar més enllà i que cerquen constantment les arrels del problema, precisament en aquest cas no hagen fet l’anàlisi pertinent i s’hagen quedat en la pura superfície emotiva. No tinc res d’especial contra els madrilenys ni oblide els moments en què Madrid ha estat un exemple per a tothom, però no es pot amagar el tema central del debat: Madrid és el problema d’Espanya. El problema real, de veritat i profund, d’Espanya. I només des de la disciplina partidista, la ignorància o el voluntarisme més naïf és possible d’ignorar això.

Ara i sempre, la capitalitat de Madrid ha estat el problema més greu de l’estat espanyol. I hi ha tantes dades que ho palesen i les situacions s’han repetit tantes vegades, sota règims tan diferents, que resulta molt difícil de tancar els ulls a aquesta realitat, que em sembla que és el que fa Ada Colau.

Resumint-ho: Madrid és una capital completament atípica, sense connexions ni entitat pròpia més enllà de l’estat del qual és capçalera. Repasseu el mapa d’Europa i proveu de trobar una capital semblant. A tot arreu les capitals existeixen per si mateixes abans de ser capitals, tenen una força pròpia que les fa capitals, són de fàcil comunicació i poden subsistir totes soles, al marge del paper de capital que puguen exercir en un moment determinat. A la inversa que Madrid.

Xerrada - debat «Resistència civil, eines per a defensar els nostres drets» el 16 de desembre


diumenge, 13 de desembre del 2015

Marina Llansana: «Iglesias i el referèndum»

Diumenge que ve anirem a votar després d'una campanya electoral insípida que no ha aconseguit fer-nos vibrar ni transmetre'ns la sensació que estem davant d'uns comicis transcendents per a Catalunya. Fa la sensació que el 20-D es dirimeix la pervivència –o no– del bipartidisme espanyol més que no pas la pervivència –o no– del procés independentista. I, malgrat que aquesta sensació està força estesa, la nit electoral ens demostrarà que el 20-D anava molt més de Catalunya del que ha semblat en campanya, perquè una vegada més les afilades calculadores constitucionalistes faran números per anunciar, per enèsima vegada, que el procés ha mort. És cert que ja no ens importa el que diguin els editorials dels diaris de Madrid l'endemà, però sí que ens ha d'importar molt els resultats de les urnes perquè si a Catalunya guanya un partit que no sigui independentista desdibuixarem el missatge que enviem al món sobre la voluntat dels catalans de tenir un estat propi.

D'entre els candidats espanyols qui més ha parlat de Catalunya en campanya ha estat Pablo Iglesias, amb la proposta de fer un referèndum sobre la independència de Catalunya. Feia tants anys que esperàvem una veu a l'altra banda que ens deixés votar que alguns sobiranistes s'hi han llançat en planxa, adherint-s'hi amb més emocionalitat que racionalitat. Com que és evident que Podemos no tindrà la majoria absoluta, ens hem de preguntar: amb quins partits podrà fer majoria Podemos per fer aquest referèndum si el rebutgen PP, PSOE i C's? Fins a 16 vegades el Congrés espanyol ha tombat la petició dels catalans de poder votar.

Aquells independentistes de bona fe que esperen el referèndum legal han de tenir clar que el referèndum no ens el donarà Espanya sinó Europa. I Europa només ens el donarà si l'independentisme és fort a les urnes, si guanya, tossudament, elecció rere elecció. Incloent-hi, és clar –i sobretot–, el 20-D.


divendres, 11 de desembre del 2015

Marc Bataller: «No, no i no»

Podem és l'única formació espanyola que defensa obertament el dret a decidir per a Catalunya. Després d'uns mesos de dubtes i vaivens, Pablo Iglesias i els seus han fet el pas a favor de l'autodeterminació al nostre país. El candidat ha assegurat que si governa convocarà una consulta en el seu primer any de mandat. Des d'un punt de vista estatal es tracta d'una fita històrica i gairebé sense precedents. És una promesa electoral que pot arribar a la gent d'esquerres i progressista, però realment a Catalunya algú se la pot creure, al marge, és clar, dels seus socis d'En Comú Podem? La resposta és clara: no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no i no. Fins a setze nos. I aquest número no és gratuït, sinó que té una explicació. En els últims anys el Congrés espanyol ha rebutjat fins a setze vegades la petició de celebrar una consulta o un referèndum a Catalunya. La iniciativa més coneguda i mediàtica va ser la de l'any passat quan tres diputats catalans, Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera, van anar a Madrid a demanar el traspàs de competències sobre referèndum i van sortir amb la cua entre cames enmig de les rialles dels dos grans partits, PP i PSOE. Per tant, ara què canviaria? Res. Podem és gairebé impossible que guanyi les eleccions del diumenge 20 o que tingui prou suports per poder tirar endavant el projecte. Ni Mariano Rajoy ni Pedro Sánchez ni Albert Rivera en tenen cap intenció, tal com han repetit fins a la sacietat els últims dies. El gest, per tant, de Pablo Iglesias cap a Catalunya és de lloar, però no té recorregut. A més, dos milions de persones ja han passat de pantalla i han donat per superada aquesta fase. No tenen cap intenció de tornar a entrar en un complex laberint de negociacions i negociacions que pot durar anys i anys i endarrerir el procés. És cert que si el govern espanyol acaba cedint en el referèndum –cosa que, repeteixo, veig impossible– els independentistes no tindrien cap problema a votar. Les urnes no fan por, a diferència de Madrid. Si s'ha de votar, es farà. Però, mentrestant, el camí cap a la independència ha de continuar primer constituint, al més aviat millor, un nou govern a Catalunya i després falcant el procés tant des de la Generalitat com des de les Corts amb els diputats independentistes.


Vicent Sanchis: «Les lleis s'han de complir»

S'ha convertit en el “mantra” –horror! Els déus perdonin el cronista per usar aquesta mísera paraula– de la campanya electoral. El fan servir tots, tots els que creuen en l'Estat. Espanyol, no cal dir-ho. Des del PP –que n'ha fet divisa–, passant el PSOE, fins a Duran i Lleida. “Les lleis s'han de complir.” Però, quines lleis? Les que ha anat destil·lant agrament el govern de Rajoy. Les que han convertit l'Estat autonòmic en l'Estat centrípet i els governs autònoms en diputacions captives. Les que sentencia el Tribunal Constitucional, ara Tribunal Preconstitucional. Els més voluntariosos, els més ingenus o els més tramposos confien en la “reforma”. La reforma que no serà possible. Perquè, encara que el PSOE o la tropa del senyor Iglesias traguin un resultat acceptable, en contra de la lògica demoscòpica, la “reforma” de debò no podrà ser. Els qui proclamen que les lleis s'han de complir condemnen la majoria de la població catalana a la humiliació, a la punició i a la resignació perpètues. Les lleis no s'han de complir, senyors, si són injustes. Aquest sí que és un “mantra” –ai!– de la democràcia representativa, de l'Estat modern i de la dignitat humana. Els catalans no han de complir unes lleis que els perjudiquen per una qüestió estrictament demogràfica. “Allà” són molts més que “ací”. Una lògica que es va imposar amb les armes quan va aparèixer l'Estat borbònic. Les lleis injustes s'han de substituir per lleis justes. Però això és massa sofisticat per a segons quins cervells.


Ramon M. Piqué: «Si tu no hi vas»

Si tu no hi vas, ells hi tornaran, i amb tota la força del món. Si tu no hi vas, hauràs d'aguantar l'insuportable somriure burleta de Soraya Sáenz de Santamaría quan digui que ara sí, que la comunitat autònoma on vius pot rebre la paga setmanal. Si tu no hi vas, el Govern del teu país haurà de seguir demanant caritat a Cristóbal Montoro per rebre els teus diners, prestats, i amb interessos. Si tu no hi vas, hauràs de suportar el sermonet colonial i paternalista de Jorge Fernández Díaz sobre el seny de los catalanes.

Si tu no hi vas, la N-340 seguirà sense arreglar, i els accidents d'aquells trams sense evitar. Si tu no hi vas seguiran faltant inversions en infraestructures. Si tu no hi vas hi haurà AVE a Burgos però el Rodalies que et porta a la feina seguirà arribant amb retard. Si tu no hi vas no vindrà el corredor mediterrani. Si tu no hi vas, 40 milions d'euros seguiran volant cada dia de l'any de Catalunya a España, per no tornar mai més.

Si tu no hi vas, se seguiran aprovant lleis mordassa i lleis Wert, seguiran les agressions sistemàtiques l'escola catalana, a la nostra llengua, a la nostra cultura i a la nostra convivència. Si tu no hi vas, seguiran dient-te nazi, feixista, boig, separata, fracturador i corrupte cada dia de la setmana en alguna cadena de tv espanyola. Tot això mentre, amb cara greu, Rivera, Arrimadas, Girauta, Iglesias o Errejón van fent que sí amb el cap.

Si tu no hi vas, patiràs un Estat en contra que no pot enviar-te els tancs, però si pot enviar-te jutges, fiscals, la UDEF i alguns periodistes. Si tu no hi vas, seguiran castigant-te per allò que votes. Si tu no hi vas, et seguiran refregant per la cara un Estado de Derecho, el seu, que no tolera que pensis diferent. Si tu no hi vas, diran que el procés d'independència s'ha acabat (de fet ja ho han dit). Si tu no hi vas, aniran a pel president de la Generalitat per posar unes urnes de cartró. I després aniran a per la Mesa del Parlament de Catalunya. I després, potser aniran a per tu (de fet ja ho han fet).

dijous, 10 de desembre del 2015

Ignasi Aragay: «Si no votes, d’altres ho fan per tu»

Per primer cop pot passar que hi hagi més participació en unes eleccions al Parlament de Catalunya que en unes a les Corts espanyoles. Això, que d’entrada és positiu —sempre vam queixar-nos que anés al revés—, pot tenir efectes perversos. El 20-D hi ha un perill evident que a Catalunya voti menys gent: que el sobiranisme se’n desentengui. Però una cosa és voler desconnectar i una altra fer-ho abans d’hora. El resultat pot ser que el recompte s’allunyi força del 27-S. Les lectures que se’n faran, perfectament legítimes, serviran per debilitar l’opció sobiranista. Costarà rebatre-les.

A Barcelona, a Madrid o a Brussel·les, si no votes, d’altres ho fan per tu. A Madrid també s’hi decideix el futur del procés, el futur de Catalunya. Ni que sigui per pactar-hi el desacord, cal ser-hi. No dipositar la teva papereta el 20-D vol dir que el vot del teu veí —sí, sempre n’hi ha un que no suportes— valdrà més. Tu mateix.

Font: ara.cat

dimarts, 8 de desembre del 2015

Teresa Casals: «Mesells per sempre?»

Com era d'esperar, el Tribunal Constitucional va tombar la setmana passadala resolució sobre la desconnexió entre Catalunya i l'estat espanyol, aprovada el dia 9 de novembre pel Parlament de Catalunya. Cap sorpresa. Gairebé simultàniament el ministre d'Hisenda, senyor Montoro, un dia abans de l'inici de la campanya electoral espanyola anuncia que, finalment, el govern de la Generalitat rebrà, de cop, els 3.034 milions d'euros que li corresponen del fons de liquiditat autonòmica (FLA). L'estat havia dit, fins al dia abans, que fraccionaria en 10 pagaments el FLA i que no els faria efectius fins que el govern de Catalunya complís els requeriments extraordinaris que l'estat els imposava com a mesura de càstig per les intencions manifestades de treballar per arribar a ser un estat independent.

Ara, a les portes d'unes noves eleccions per determinar qui ha de governar l'estat espanyol i vist el panorama que es presenta jo em pregunto i convido els qui llegeixin aquest article a preguntar-se, els catalans hem de continuar mesells per sempre?. Vull dir treballant, pagant impostos, exercint sempre la solidaritat i formant part d'un estat que no només no reconeix l'aportació de Catalunya sinó que manté un sistema fiscal discriminatori en contra dels nostres interessos, un sistema caducat, que l'estat està obligat a canviar des de fa dos anys per llei , que no compleix i aquí no passa res. Més de dos milions de catalans ja hem entès que aquesta situació és irresistible, que ens aboca a la misèria i per això votem per fugir d'aquesta situació, però i els qui volen continuar suportant aquesta situació, què els mou a fer-ho?

Entenc totes les raons emocionals que poden portar un ciutadà de Catalunya a sentir-se espanyol o més espanyol que català i, naturalment les respecto, però el que ja no entenc és com es pot arribar a assumir que, pel fet de viure en un determinat territori s'hagin de patir segons quines discriminacions a perpetuïtat. Els ciutadans de Catalunya paguem els impostos suficients per poder tenir uns serveis de qualitat i per poder exercir la solidaritat amb aquells que més ho necessiten. I és terriblement injust que se'ns tracti com uns indigents que no podem arribar a finals de mes i que hem d'anar a parar la mà del FLA. És indignant i fos el que fos el nostre vot, els set milions i mig de catalans hauríem de fer sentir una sola veu per dir que ja n'hi ha prou!.

dilluns, 7 de desembre del 2015

Conferència «Avancem» amb Eduard Voltas i Vicent Partal el 15 de desembre


Participa a la Marató de TV3 «Juga i aprèn sobre la diabetis i l'obesitat» el 13 de desembre

El proper diumenge, 13 de desembre, la nostra territorial torna a participar en La Marató de TV3, enguany dedicada a lluitar contra dues malalties metabòliques, la diabetis i l’obesitat. D’11 a 14 h, al carrer de la Marina, entre Mallorca i Provença, davant del Temple, durem a terme dues activitats familiars per recaptar fons, que es destinaran íntegrament a La Marató:

- El laberint solidari, en què els participants hauran de transportar una megabola del món per un circuit laberíntic superant diverses dificultats, que representaran les malalties, fins a arribar a la salut. 

- Ets un setciències? Una ruleta de preguntes, agrupades en sis blocs temàtics:
  1. Alimentació 
  2. Diagnòstic i tractaments 
  3. Les malalties en xifres 
  4. Història de La Marató 
  5. Joc d’aparellats 
  6. Músiques de La Marató 
Al final, hi haurà un petit refrigeri molt saludable per a tots els participants. I, com és habitual, muntarem la paradeta, amb la televisió, on es podran visualitzar vídeos didàctics de les malalties metabòliques i escoltar les cançons de La Marató.

Juntament amb l’Esbart Gaudí, compartirem el carrer per fer els nostres actes, però, a més, hem convidat castellers, geganters, tabalers i bastoners perquè també col·laborin en aquesta gran festa de la solidaritat.

Participa-hi tu i convida familiars, amics i veïns!! Us hi esperem!!

Moltes gràcies per la teva col·laboració!!
ANC - SFxI

Joan Lladonet: «La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya va ser un cop d’estat»

Mentre s’ha entrat en època electoral per a no canviar gaire el Govern actual de l’Estat, el meu interès continua centrat en el procés constituent d’un nou Estat català, procés que em sembla indeturable en el temps, encara que ningú no és capaç de predir els anys que es necessitaran. M’interessa saber per què no fa tants anys els independentistes no arribaven a un 10%, i ara, ja estan sobre el 50. Pens que el comportament dels governants del PP hi tenen molt a veure. Això que passa al Principat, podrà passar a altres territoris, si s’entossudeixen a negar la multinacionalitat i a no respectar les llengües i les cultures existents a l’Estat, que són tan dignes com la castellana.

El denominador comú que observ és que la majoria, per no dir la quasi totalitat d’intel·lectuals, periodistes, escriptors, professors i partits polítics espanyols han tancat files al voltant del pensament del PP i contra la voluntat del poble català. Per això, vaig quedar sorprès quan vaig poder llegir a la revista El Temps, núm. 1.641, una entrevista a Javier Pérez Royo, sevillà, i que té una edat semblant a la meva, que, a més, és catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Sevilla, i on quedava clar que aquest andalús entenia i comprenia tot el que passava a Catalunya, i que ell ja ho havia previst el febrer de 2007, en un article a El País, que va titular “Golpe de estado”, en el qual es referia a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, i llavors avisava que allò suposava un cop d’estat que tendria conseqüències. Afirma que és el que ha passat a partir de llavors i el que està passant ara.
El catedràtic de dret constitucional explica que la sentència contra l’Estatut ha estat tan letal com la crisi econòmica, ja que aquella sentència suposa la creació d’una crisi territorial, aspecte que m’ha interessat molt aclarir. Diu que ens hem quedat sense constitució territorial, perquè la sentència va eliminar dues garanties que existien a la Constitució:

- Que la integració territorial d’una nacionalitat (nació) o regió és el resultat d’un pacte entre dos parlaments.

- Que aquest pacte és o ha de ser ratificat pels ciutadans (poble).

diumenge, 6 de desembre del 2015

Marina Llansana: «L'estafa constitucional»

Tal dia com avui, un 6 de desembre de fa 37 anys, es va aprovar en referèndum la Constitució Espanyola. Els principals partits catalans –a excepció d'ERC– van fer campanya pel sí i la majoria de la societat catalana va aprovar el text constitucional amb una majoria molt àmplia. L'edat mínima legal per votar en aquell referèndum era de 21 anys, la qual cosa vol dir que tots els nascuts més tard del 1957 –la majoria dels catalans d'avui– no la vam poder votar. Però, deixant de banda això i fent un exercici de política-ficció, seria especialment interessant saber com se sent i què pensa aquell votant català del sí de fa trenta-set anys en veure com aquella Constitució votada amb esperança s'ha acabat convertint en el llast que ens ha impedit créixer culturalment, socialment i econòmicament. Veure com aquell text que havia de servir per consolidar la democràcia va acabar propiciant una transició feta amb peus de fang, sobre la qual s'ha bastit un Estat sense separació de poders i de mètodes repressors. Ha de fer enfadar molt, al votant català del sí del 1978, descobrir quants articles de la Constitució Espanyola eren un subterfugi per trossejar les terres de parla catalana en diferents comunitats autònomes i minoritzar la nostra llengua i la nostra cultura. I, finalment, constatar que aquella carta magna que deia voler servir a la nova societat de l'Espanya democràtica no hagi canviat ni un article, ni una coma, per adaptar-se a l'evolució de la societat de les darreres quasi quatre dècades.

Si hi ha una estafa democràtica majúscula a l'Estat espanyol, aquesta es diu Constitució Espanyola. I l'estafa ha estat tan clamorosa que no tornarem a confiar un vot sí dins una urna a favor d'un model d'Espanya il·lusori que pagaran car els nostres besnéts; hem après de la història i la tenim present, ara més que mai, a les portes d'unes noves eleccions espanyoles.


dissabte, 5 de desembre del 2015

Germà Capdevila: «20-D: voladura controlada»

Les eleccions espanyoles del 20-D estan cridades a fer saltar pels aires el sistema bipartidista que ha dominat la política estatal des de la mort del dictador. Tanmateix es tracta d'una voladura controlada, com la d'aquells blocs de pisos que es fan explotar per erigir-ne un de nou amb el menor impacte possible. Els poders fàctics de l'Estat –que són els que han manat, manen i manaran a Espanya– van saber reaccionar amb astúcia davant l'amenaça de revolta provocada per la crisi. Primer van donar carta de naturalesa a la protesta amb Pablo Iglesias i Podem. El sistema va absorbir i enquadrar la protesta dins dels marcs establerts. A continuació, van generar el contrapès des del centredretra amb l'expansió de Ciutadans. L'omnipresència mediàtica d'Iglesias, primer, i d'Albert Rivera, després, han dibuixat un mapa polític lampedusià: tot canviarà perquè res no canviï.

Què hi haurà de diferent a Espanya després del 20-D, respecte a Catalunya? La resposta té tres lletres: res. Cap combinació de les quatre forces polítiques que reuniran més del 80% dels vots canviarà les coses pel que fa al procés català. El PP, el PSOE i C's no volen cap canvi i, si el volen, és per afegir un nou cadenat a la gàbia. Ni tan sols Podem –si la seva proposta de referèndum fos creïble– podria reunir la majoria parlamentària necessària per convocar un plebiscit a Catalunya. Ja ho diu la dita: de ponent, ni vent ni gent.


David Bassa: «Constitucionalisme franquista»

«De moment, doncs, l’independentisme català es pot atribuir el mèrit d’haver aconseguit accelerar la justícia espanyola»

Aquesta setmana el TC ha sentenciat la declaració independentista. No ha estat cap sorpresa. Tothom ho tenia coll avall. El que sí que ha estat sorprenent ha estat la velocitat del Constitucional a resoldre el cas. 22 dies! Un rècord històric en un tribunal que té contenciosos esperant-se des de principis de segle. Els magistrats constitucionals han arribat a trigar 13 anys per resoldre, per exemple, el contenciós de la Llei catalana de l’sEport. La seva fama resolutòria és de traca i mocador. O més ben dit, de cafè, copa i puret. Aquest cop, però, la resolució independentista els ha obligat a treballar de veritat. Agafant-nos al seu històric, tot apunta que deuen haver maleït Catalunya molts cops en molt poc temps.

Perquè, paradoxes constitucionals, la resolució del 9-N del 2015 només té un precedent semblant, que és, precisament, la reacció del TC davant la consulta del 9-N del 2014. Aquell cop, la convocatòria de la consulta –signada el dissabte 27 de setembre- va ser suspesa cautelarment –que no sentenciada, com ara- només quaranta-vuit hores després, en un dilluns frenètic en què el govern espanyol va reunir-se extraordinàriament, forçant una reunió també extraordinària del Consell d’Estat i, gairebé alhora, un ple extraordinari del TC. De moment, doncs, l’independentisme català es pot atribuir el mèrit d’haver aconseguit accelerar la justícia espanyola. Una gesta insòlita, atès el patètic currículum resolutiu del Tribunal Constitucional.

Però la qüestió no és el quan ni el com, la qüestió és el qui. Qui és el president del Tribunal Constitucional? Javier Pérez de los Cobos, un magistrat que només pot existir a l’estat espanyol. A cap altre estat democràtic, el president del més alt dels tribunals podria ser militant d’un partit. Pérez de los Cobos, sí: té el carnet del PP. Sense manies. I no només això, sinó que aquest fill de militant de Fuerza Nueva, quan era adolescent, el 1978, emprenyat per l’aprovació de la Constitució espanyola, va agafar-ne un exemplar i el va estripar davant de tots els seus companys d’institut.

divendres, 4 de desembre del 2015

Xevi Xirgo: «Però, on hem arribat?»

On hem arribat, que si un ajuntament aprova en un ple donar suport a una iniciativa del Parlament de Catalunya ara resulta que l'Audiencia Nacional li demana explicacions? Potser sí que arribarà un dia que ens prohibiran això de pensar o de respirar. Ho dic, ja ho saben vostès, per aquesta ofensiva que ha desplegat l'Audiencia Nacional demanant ara tota la paperassa possible als ajuntaments que han donat suport a la moció sobre la independència que va aprovar el Parlament de Catalunya. Celrà, Girona, Sant Cugat, la Seu d'Urgell i Igualada han estat els primers. Però en vindran més. Molts més. I jo em pregunto: i què farà l'Audiencia Nacional? Renyar, imputar, sancionar els més de vuitanta ajuntaments catalans que ja han fet acords de ple, o que han anunciat que els farien, en suport de la moció? Per què els sancionaran? Per haver expressat en veu alta, en una sala de sessions, que estan d'acord amb una moció del Parlament? Per haver dit, en definitiva, que pensen igual? Ni tenen competències per tirar-la endavant ni volen. Simplement, en aquests plens s'ha expressat el seu suport. Els regidors, els alcaldes, els ajuntaments, no poden expressar opinions? No poden donar suport a una moció del Parlament? Però, insisteixo, on hem arribat? Ara l'Audiencia Nacional farà el paperàs aquell que ha fet fins ara la Llanos de Luna denunciant a tort i a dret els ajuntaments que no tenien la rojigualda penjada al balcó? Quin paperàs? Còmic. Si no fos que estem parlant del que estem parlant. I que és de si estem o no en un estat de dret on hi ha llibertat per poder expressar opinions. No poden, els alcaldes o els ajuntaments, expressar opinions? Hi ha llibertat d'expressió i llibertat ideològica? Vivim, vaja, en un estat democràtic? O és que a banda de les finances ara ens fiscalitzaran també les idees? Doncs això. Que hem arribat fins aquí.


dijous, 3 de desembre del 2015

Comunicat del Secretariat Nacional de l'ANC

Transcorreguts dos mesos des de la celebració de les eleccions plebiscitàries sense que s’hagi fet efectiu un acord de Govern, l’Assemblea Nacional Catalana manifesta de nou que l’únic escenari que desitgem i pel qual treballem és el de l’acord i la formació d’un govern fort i estable. Només amb aquest acord es podrà acomplir el mandat democràtic del 27S i avançar en la construcció de la República Catalana.

L’Assemblea continua treballant per a facilitar aquest acord i continua apel·lant a la responsabilitat i al sentit d’estat dels 72 diputats independentistes escollits democràticament. El treball és sovint silent, però no per això menys efectiu. Sabem que hi ha motius de desànim pel temps transcorregut sense acord i precisament per això us reiterem el nostre compromís de treball per assolir l'entesa.

La nostra exigència és que aquesta es produeixi de manera ràpida i sòlida i la nostra determinació és la de prosseguir infatigablement en la construcció de la majoria social que ens portarà a la independència.

Mentre esperem l'acord de govern, l’Estat ha posat en marxa tota la seva maquinària coercitiva i propagandística per a impedir l'èxit del procés sobiranista.

El grau de menyspreu i maltracte de les institucions de l'Estat cap a la població catalana i en particular el nostre govern, assoleix intensitats desconegudes amb les pràctiques d'ofec econòmic.

L'anunci de les imputacions per part de l'Audiència Nacional als electes locals d'ajuntaments que han aprovat mocions de suport a la Resolució del Parlament i els intents de silenciar els acords polítics de la majoria dels nostres parlamentaris amb sentències del Constitucional, són mostres renovades de l'actitud antidemocràtica que l'estat espanyol utilitza per combatre la demanda democràtica i cívica de construcció de Catalunya com a nou Estat europeu.

Jofre Llombart: «Tres mesos»

Entre l'anomenat FLA ordinari (1.200 milions d'euros) i el FLA extraordinari (3.000 milions), aquest 2015 Catalunya haurà demanat –que no cobrat– 4.000 milions d'euros. El relat espanyolista es queda aquí per bé que s'adorna amb el mantra d'una Catalunya en fallida que si pot menjar calent a final de mes és gràcies al fregar de mans de Montoro i al somriure sorneguer de Soraya. El que no es diu és que el 2011 Catalunya va aportar –en impostos– 54.000 milions d'euros i en va percebre 39.000. És a dir, Catalunya va aportar 15.000 milions d'euros de més entre allò que va pagar i allò que va rebre. L'any abans en van ser 16.000. I l'any següent, 16.000 més. Heus aquí l'anomenat dèficit fiscal. I això suposa entre un 8 i un 10 per cent del PIB català. (S'imagina, amic lector, que a la seva economia, un cop pagada la hipoteca, els impostos, la llum, el gas, l'aigua, el menjar i el Black Friday, ve algú amb el ribot i se li emporta el 10 per cent del que vostè genera?) Tornem a posar les coses a la balança i resumim: aquest 2015 Catalunya ha hagut de demanar –prestats!– 4.000 milions d'euros a aquell que cada any se n'hi emporta 16.000. O dit d'una altra manera: en només tres mesos de dèficit fiscal, Catalunya podria tenir satisfetes totes les partides que ara ha d'anar a pidolar a Madrid. Tres mesos! Com tres mesos són els que van del 27-S al 27-D. Del dia de les eleccions a l'assemblea –la definitiva– de la CUP. En aquests tres mesos, l'Estat haurà tingut temps d'allisar per la via política i judicial la declaració del Parlament, d'intervenir de facto les finances de la Generalitat i de refermar-ho tot en unes eleccions on els tres partits que s'oposen al dret a decidir (PP, PSOE i C's) trauran una folgada majoria de reforç unionista. A Catalunya també hauran passat tres mesos. És una sisena part dels divuit mesos que preveia el full de ruta dels independentistes. I aquí estem, amb allò de l'aigüera. Com passa el temps.


Antoni Bassas: «Sanchís, Rincón i el ministre Montoro»

D’AQUÍ DUES SETMANES, el dimecres 16, la Hisenda espanyola pagarà a la Generalitat els 3.034 milions del FLA. Ho pagarà tot d’un sol cop i no en 10 còmodes terminis, com es desprenia de les instruccions que va publicar elButlletí Oficial de l’Estat (BOE). Notin que el dia 16 és quatre dies abans de les eleccions (cosa que no evitarà un bastant probable mal resultat del PP a Catalunya, a jutjar per les enquestes) i notin que entre la notícia que es pagaria a terminis i l’anunci final d’ahir ha calgut que el conseller Mas-Colell i el seu número dos hagin hagut de recórrer a expressions com “posar una espelma”, “posar-se de genolls” o “fer els cent metres llisos”. Un cop el govern de Rajoy ha sentit que ens donàvem per humiliats, s’ha dignat a obrir l’aixeta. Prou.

Fins i tot en un camp tan esgotat com el de fer-se el milhomes amb Catalunya, aquest últim episodi del FLA, amb la intervenció de l’autonomia, entra dins la categoria del maltractament d’un estat als seus administrats. És una burla al seu esforç fiscal. Suposa el trencament del contracte social. En països de tradició democràtica el que ha fet Montoro seria un escàndol, perquè amb els diners dels impostos no s’hi juga.

Durant aquests dies, tant el ministre Montoro com la vicepresidenta Sáenz de Santamaría han parlat des de l’estómac, com uns comentaristes qualssevol que trobessin justificable que un futbolista li engegui una puntada de peu a un rival. Han fet apologia del càstig a la comunitat rebel, amb delectació ufana i superba. De tot això n’han dit resposta “proporcionada”. I continuen sense entendre les raons per les quals dos milions de catalans creuen que viurien millor en un estat propi.

Font: ara.cat

David Fernàndez: «Sortir-nos-en»

L'exdiputat de la CUP es posiciona en aquest article a favor de facilitar la investidura d'Artur Mas per desencallar el procés

“Fes bé la teva part, només en això resideix l’honor”

Alexander Pope

Hivern(s). I amunt que sempre fa pujada i gener serà costerut i a corre-cuita. Panoràmica: anomalia democràtica inquisitorial, emergència social davant el paisatge devastat que deixa la crisi i excepcionalitat política constituent amb històrica majoria social independentista. Momentum: sortir-nos-en. Podrem? Aquest cop, no és pas poc, de nosaltres depèn. Fils a l’agulla, enmig d’un país atrotinat que cal reconstruir amb tanta paciència insistent com filosofia de guàrdia urgent. Ja deia Adorno que l’esperança rau sempre en els que no troben consol.

Dialèctica processal. Potser els dos darrers mesos -poc edificants en tants sentits i tan reals alhora- han tingut la virtut de desvetllar-nos del país que encara som. Tal com és, sense mites ni ritus. Més val saber-ho, que la culpa de la cara mai no la té el mirall. La reductio ad unum, un error de tots? Tal vegada. ¿Els estirabots devastadors de vella política? Ull viu que les ferides curen, però les cicatrius romanen i no es pot jugar a escacs amb guants de boxa. ¿La mania de mirar a una altra banda i fer-se l’orni? L’autoengany sempre és la pitjor mentida: ajuda molt poc no voler entendre -minimitzar, banalitzar, justificar- que el cràter deixat per la corrupció, l’impacte de les pitjors retallades o la gestió patrimonialista del procés -maldestra herència de confondre país i partit- no són endebades. Per això la CUP rondina i esbrina, pur sentit comú, que present i futur no poden reproduir el passat. Quan del pes de la història ningú se’n pot desempallegar mai i les motxilles compten tant com pesen. Per sort, ara i aquí, el futur ho pesa tot i compta molt més: el dilema ja no és mantenir el procés, sinó eixamplar-lo. Res al pap, doncs: per trobar la millor resposta sempre són imprescindibles totes les preguntes.