dissabte, 5 de desembre del 2015

David Bassa: «Constitucionalisme franquista»

«De moment, doncs, l’independentisme català es pot atribuir el mèrit d’haver aconseguit accelerar la justícia espanyola»

Aquesta setmana el TC ha sentenciat la declaració independentista. No ha estat cap sorpresa. Tothom ho tenia coll avall. El que sí que ha estat sorprenent ha estat la velocitat del Constitucional a resoldre el cas. 22 dies! Un rècord històric en un tribunal que té contenciosos esperant-se des de principis de segle. Els magistrats constitucionals han arribat a trigar 13 anys per resoldre, per exemple, el contenciós de la Llei catalana de l’sEport. La seva fama resolutòria és de traca i mocador. O més ben dit, de cafè, copa i puret. Aquest cop, però, la resolució independentista els ha obligat a treballar de veritat. Agafant-nos al seu històric, tot apunta que deuen haver maleït Catalunya molts cops en molt poc temps.

Perquè, paradoxes constitucionals, la resolució del 9-N del 2015 només té un precedent semblant, que és, precisament, la reacció del TC davant la consulta del 9-N del 2014. Aquell cop, la convocatòria de la consulta –signada el dissabte 27 de setembre- va ser suspesa cautelarment –que no sentenciada, com ara- només quaranta-vuit hores després, en un dilluns frenètic en què el govern espanyol va reunir-se extraordinàriament, forçant una reunió també extraordinària del Consell d’Estat i, gairebé alhora, un ple extraordinari del TC. De moment, doncs, l’independentisme català es pot atribuir el mèrit d’haver aconseguit accelerar la justícia espanyola. Una gesta insòlita, atès el patètic currículum resolutiu del Tribunal Constitucional.

Però la qüestió no és el quan ni el com, la qüestió és el qui. Qui és el president del Tribunal Constitucional? Javier Pérez de los Cobos, un magistrat que només pot existir a l’estat espanyol. A cap altre estat democràtic, el president del més alt dels tribunals podria ser militant d’un partit. Pérez de los Cobos, sí: té el carnet del PP. Sense manies. I no només això, sinó que aquest fill de militant de Fuerza Nueva, quan era adolescent, el 1978, emprenyat per l’aprovació de la Constitució espanyola, va agafar-ne un exemplar i el va estripar davant de tots els seus companys d’institut.

En quin estat europeu es permetria que el magistrat responsable de vetllar per la Constitució fos algú que de jove l’havia maleït i fins i tot estripat? Dins de la Unió no se’n coneix cap cas semblant, i els alts magistrats europeus se’n fan creus. Com explica el periodista Lluc Salellas al llibre El franquisme que no marxa, i com també retrata el periodista Jordi Borràs al llibre Desmuntat Societat Civil Catalana, el franquisme continua ben viu en el moll de l’os de l’Estat i en bona part de les estructures polítiques estatals. Aquest és el drama espanyol.

No és una qüestió política, no és un problema del PP per ser un partit fundat per franquistes. No. És un problema molt més greu. Quan el màxim responsable de vetllar per la Constitució és recordat al seu poble per haver-la estripat públicament enmig de proclames franquistes, el problema no són les sentències, el problema no és la rapidesa o lentitud del tribunal, el problema no és que tingui carnet del PP. El problema és molt més profund, fosc i tèrbol. I el més revelador de tot plegat és que, dins dels poders de l’Estat, tothom troba normal que el constitucionalisme sigui franquista. Vet aquí el drama.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada