Jofre Llombart: «Sense pensions?»

"Si Catalunya esdevingués independent l’1 de gener del 2016, a partir de 4 de juny ja tindria guanys nets"

Ara fa un any, el no a la independència d’Escòcia va guanyar al referèndum –diuen els experts- perquè la gent gran va votar massivament perquè continués formant part del Regne Unit. Conscients que el vot dels majors de 65 anys ja és de per sí conservador, a les últimes setmanes s’ha succeït el rum-rum que una Catalunya independent no podria pagar les pensions als seus pensionistes.

Això no és nou: Alícia Sánchez-Camacho va començar la campanya electoral del 2012 en una llar d’avis de Sant Just Desvern i des d’allà ja va emetre la primera amenaça: “l'única manera de garantir les pensions als pensionistes catalans és que Catalunya es mantingui dins d’Espanya”. Bé doncs, les dades –i només les dades- fan pensar que això és justament al contrari.

Per començar caldria aclarir que aquesta afirmació de Catalunya sense pensions només s’aguanta si passa això: que una Espanya irritada amb una Catalunya que acaba de fer una DUI es negui a qualsevol negociació i talli l’aixeta de les pensions a Catalunya i els pensionistes es queden sense pensions. Per tant, quan es diu que “Catalunya es quedaria sense pensions” en realitat s’està volent dir “Espanya deixarà a Catalunya sense pensions”. Obviant la mala fe que porta implícit aquest principi (abans pobres que lliures), el missatge apocalíptic es desmenteix no ja políticament sinó tècnicament.

Primer desmentiment: Les pensions d’avui les paguen els treballadors d’avui. És a dir: a Madrid no hi ha un calaix on hi diu Jofre Llombart i allà cada mes hi vaig posant uns diners que em seran retornats quan em jubili. Els diners que aporto del meu sou van a parar a la pensió que cobra el meu pare que sí que està jubilat. Mentre hi hagi treballadors que cotitzen hi haurà pensionistes que cobren. Això ens porta al...

Segon desmentiment: A Catalunya el nombre de treballadors ocupats per pensionista és de 2,54. A Espanya hi ha 2,48 treballadors per pensionista (dades de l’Institut espanyol d’estadística). La diferència és simplement perquè a Catalunya hi ha una taxa de gent aturada més baixa a la del conjunt de l’estat. El salari mitjà a Catalunya és de 24.449 euros per treballador mentre que a Espanya és de 22.790 euros per treballador. Per tant, una Catalunya sola té més treballadors sustentant els pensionistes i a més ho fa amb sous més alts que, per tant, suposa una capacitat fins i tot d’apujar-les. Però com que Catalunya pertany administrativament a Espanya aquesta capacitat queda diluïda perquè les pensions les gestiona Madrid i les redistribueix territorialment. Tant és així que entre el 1995 i el 2010 Catalunya va aportar —també en aquest àmbit— molt més del que va rebre. Concretament, la diferència entre el que els treballadors en nòmina van aportar a la Seguretat Social i el que han percebut els pensionistes és de 24.773 milions d’euros a favor de l’estat. És a dir, en aquests 15 anys, una Catalunya independent po¬dria haver comptat amb tota aquesta muntanya de diners per repartir-los entre els seus pensionistes, que haurien notat un sensible augment d’allò que se’ls ingressa cada mes. Tenint en compte que ara hi ha 1,3 milions de pensionistes, surt una bona picossada.

Tercer desmentiment: La famosa guardiola de les pensions. Allò que Espanya es quedaria en exclusiva sense cedir a Catalunya la part que li correspon si li talla l’aixeta. Als anys 70 hi va haver l’anomenat baby boom. Però aquest creixement demogràfic es va reduir dràsticament als anys 90. Per tant, aquell compromís que dèiem abans (el que diu que la generació en actiu li paga la pensió a la generació retirada) podria quedar en entredit. Dit d’una altra manera: Vaig néixer el 1975. La meva generació està actualment en plena vida laboral i estem pagant la jubilació als nostres pares i avis jubilats. Però la generació que ve per sota (la que ara està a l’institut o a l’escola) són molts menys. Hi haurà suficients treballadors perquè quan jo i els de la meva lleva ens jubilem tinguem garantida una pensió? En un atac de lucidesa, els partits polítics van preveure aquest desajust i el 1995 van signar el Pacte de Toledo. Entre altres acords es va aprovar crear un Fons de Reserva, que consistia a anar estalviant di¬ners cotitzats per aquesta generació tan nombrosa (la meva) i anar-los guardant com una formigueta. Sí, se li va dir popularment “la guardiola de les pensions” però més que una guardiola volia ser un matalàs per quan la meva generació es jubilés (cap allà l’any 2042). Aquest Fons de Reserva sí que està gestionat i custodiat pel govern espanyol. Quan aquest matalàs ha estat millor ha arribat a acumular 66.000 milions d’euros, a finals del 2011. Però com que hi ha hagut una crisi, aquesta quantitat s’ha anat reduïnt. En 4 anys, aquests 66.000 euros s’han anat fent servir per per pagar altres despeses, des de presetacions de l’atur a pagues dobles de funcionaris i (molt més greu) fins i tot a comprar deute de l’estat espanyol. Actualment, aquest racó que té Espanya per als pensionistes del futur és de 39.520 milions d’euros (dades de 30 de juny del 2015). Imaginem ara que es fa un repartiment equitatiu entre tots els habitants de l’Estat Espanyol, que són 46.215.228 segons l’Institut Espanyol d’Estadística. Si ara es trenqués la guardiola i es possessin a repartir què li toca a cada ciutadà espanyol, ens correspondrien 855 euros per habitant. Són 855 euros per persona. Sí, 855 euros per assumir tota una jubilació.

Són, per dades així, que es repeteix una i una altra vegada que les generacions futures no tenen garantides les pensions: però no les de Catalunya per haver esdevingut independents sinó les de tota l’Espanya actual per la simple composició demogràfica. Posats a fer números: aquests 855 euros per ciutadà serien 6.400 milions d’euros per a tots els habitants de Catalunya. Tenint en compte que un any d’espoli fiscal Catalunya-Espanya és, pel cap baix, de 15.000 milions d’euros anuals, renunciar a la part que li correspon d’aquesta guardiola equivaldria a renunciar a 156 dies de dèficit.O dit d’una altra manera, si Catalunya esdevingués independent l’1 de gener del 2016, a partir de 4 de juny ja tindria guanys nets. Compte: no de no tenir pensions (perquè hi hauria gent treballant que garantiria les pensions des del moment zero) sinó 156 dies sense les reserves reservades a les pensions, que és molt diferent. Aquest seria el cost de no pactar la independència amb Espanya: encara no, mig any ‘perdut’ de la formigueta feta els últims anys.

Acabo: El pacte de Toledo va ser un pacte d’estat que en l’àmbit estrictament polític tenia inclosa una clàusula per la qual cap partit podia utilitzar les pensions com a arma electoral. És a dir, el PSOE no podia dir: “atenció que si guanya el PP us quedareu sense pensions”. I a la inversa tampoc. Com que es va acordar un mecanisme per garantir-les cap partit es podia apropiar electoralment del que es paga als jubilats. I així ha estat des del 1995, s’ha respectat escrupulosament. Fins ara. Fins que Catalunya ha aixecat el dit. I a partir d’aquí, els primers que s’han saltat el pacte d’Estat han estat els mateixos que el van promoure. Tot s’hi val, fins i tot saltar-se un pacte d’estat aquests que s’omplen tant la boca de sentit d’estat (d’estat espanyol, clar). Han tornat a utilitzar les pensions no només com a espantall sinó que és, directament, una arma de propaganda que pretén atemorir un dels col·lectius més sensibles de qualsevol societat: els nostres avis.

Font: elSingular.cat