dijous, 23 de juliol del 2015

Josep-Lluís Carod-Rovira: «Allò que importa»

«Quan amollen banalitats d’aquest gruix pensen, sempre i només, en el desig d’independència que s’ha anat ensenyorint de bona part de la societat catalana»

El secretari d’estat de relacions amb les Corts ha manifestat el seu desig que, pensant en el futur govern de la Generalitat, aquest estigui integrat per partits que “s’ocupin d’allò que importa”. La frase no figurarà, precisament, en els annals de la innovació discursiva ni ideològica, atès que no és altra cosa que la cançó de l’enfadós de sempre, habitualment cantada en el format “les coses importants” o, encara, “les coses que realment interessen a la gent!”. Quan amollen banalitats d’aquest gruix pensen, sempre i només, en el desig d’independència que s’ha anat ensenyorint de bona part de la societat catalana. Figura que això no importa, que un parell de milions de persones al carrer o votant no tenen importància i, segons ells, qualsevol cosa pot arribar a la categoria d’important, excepció feta, precisament, de la independència. Crida l’atenció, però, que si, segons el seu criteri, això de la independència no és important tal i com asseguren, hi dediquin tantes energies, tantes declaracions, tantes intervencions de ministres –en particular del d’Afers Exteriors, com correspon, tot un bon senyal premonitori- tantes tertúlies de ràdio i televisió, tants editorials de diari, tants articles d’opinió, tantes cartes al director, tants tuits i missatges a la xarxa, tants recursos públics i privats,etc.

Diu la dita que no hi ha pitjor cec que aquell que no hi vol veure. I atesa la magnitud del moviment secessionista al nostre país, la magnitud de la tragèdia per a ells, costa de creure que pateixin tots, absolutament tots, aquest nivell tan desproporcionat de disminució de la seva capacitat visual. Per tant, no és que no siguin conscients del que passa, sinó que no volen adonar-se’n, s’estimen més de no creure’s allò que veuen els seus ulls i escolten les seves orelles. Però negant la realitat, dissimulant-la o amagant-la, aquesta continua existint i no canvia, no desapareix. Ben al contrari, sovint, davant afirmacions desqualificadores dels sentiments de tants catalans, la realitat es reforça i s’eixampla cada cop més, en una dimensió emancipadora.

De fet, volen presentar la voluntat d’independència com a aliena a la quotidianitat, una anècdota o bé un fet menor o marginal, quan resulta que constitueix la primera opció dels catalans. I menystenen la maduresa política dels ciutadans d’aquest país intentant presentar el procés actual com el deliri d’una sola persona, talment una febrada sobtada, o bé com el resultat de l’acció d’un canal de televisió que, si bé és el més vist pels catalans, hi ha més espectadors que no el veuen regularment que no pas al contrari. No volen veure que, per a nosaltres, la democràcia, el benestar i la cultura són valors fonamentals, coses importants i que interessen a la gent. I que, si associen Espanya amb dèficit democràtic (retallada de l’Estatut, prohibició de referèndums, impugnació de lleis, persecució dels símbols nacionals, lleis repressives de seguretat), amb malestar social i deteriorament de la qualitat de vida (dèficit fiscal escandalós, empitjorament de les prestacions socials, assistencials i educatives, absència d’infraestructures essencials, suport insuficient al teixit productiu per a crear ocupació i dinamitzar l’economia) i amb repressió lingüística i cultural (atacs al sistema educatiu i a la immersió lingüística, mesures de fragmentació de la llengua, prohibició del català a les institucions i organismes comuns de l’estat i a la UE), si els catalans associen això amb Espanya, com ara passa, no ha de fer estrany a ningú que vulguem deixar de formar-ne part. I cada vegada augmenta el nombre de persones convençudes i partidàries de l’estat català del benestar que, amb il·lusió, aspirem a construir, en detriment de l’Espanya del malestar.

Independència, doncs, s’associa a progrés, benestar, llibertat i normalitat en l’ús i visualització de la llengua. Per això no es pot desvincular aquest objectiu polític, en absolut, de les aspiracions de millora de les condicions de vida de la gent, tant se val el lloc de naixement, els cognoms, l’idioma habitual, l’estatus social, l’ocupació professional o el lloc de residència. Per això la independència nacional interessa a la gent i és allò que, realment, importa. En canvi, és paradoxalment sorprenent amb les declaracions esmentades, l’actitud dels representants estatals a Catalunya i els diferents mecanismes de l’estat, obsessionats només en manifestacions identitàries com ara la guerra de banderes, destinant temps, funcionaris i recursos a veure si hi ha la bandera espanyola o no en certs edificis, a la cacera d’estelades o, fins i tot, comprovant les dimensions del drap rojigualda. En plena crisi econòmica i amb els problemes que té la gent, la guerra de banderes sí que no interessa a ningú i no és important per a ningú, amb l’excepció d’aquells que fan possible el nostre malestar actual. Tan incompetents són que no tenen altra feina a fer que perseguir, ells i els seus aliats de Societat Civil Catalana? Fins quan continuarem pagant una administració perquè ens maltracti i se’n rigui de nosaltres?


1 comentari: