La conseqüència seria que l’independentisme només pot ser una vàlvula d’escapament de frustracions col·lectives, però sense cap possibilitat de materialitzar-se.
Un bon exemple d’aquesta manera de raonar me la va proporcionar un militant de Convergència que, en veu alta i davant d’un públic nombrós, va declarar-se independentista “pota negra” (vés a saber què volia dir amb aquesta expressió), però va afegir que si la independència s’arribés a sotmetre a referèndum i considerés que Catalunya podia arribar a ser governada per ERC, ell s’abstindria de votar-la.
La meva intenció no és furgar en la inconsistència del personatge, sinó utilitzar l’anècdota per abordar una qüestió que em sembla rellevant en el moment que vivim.
Hi ha dirigents polítics que consideren que el que ells representen i propugnen és incompatible amb el que representen i propugnen els rivals. Segons aquesta visió, la política condueix a la selecció del líder entre diferents aspirants, la resta dels quals queden en una posició subalterna. Així és la política entre els ximpanzés: un procés per determinar quin és el mascle alfa, el qual exercirà a partir d’aquell moment l’autoritat suprema sobre la resta de la comunitat. La principal diferència entre la democràcia i la dictadura seria que el nomenament de mascle alfa tindria data de caducitat. Crec que no faig cap abús si descric aquesta cultura com a dominada per la testosterona.
La política castellana, que històricament ha girat al voltant de la figura del cabdill, és d’aquesta mena. En aquest sentit, em sembla clar que Iniciativa ha abandonat el procés independentista influenciada per Podem, una organització que traspua testosterona: “Nosaltres som el poble; ells, la casta”. No hi ha dubte que aquesta és també la manera com veu el món el militant convergent a què he fet referència més amunt.
Ara bé, la política dels països més civilitzats no està dominada per la testosterona. Així, per exemple, els governs de coalició són freqüents als països germànics i als nòrdics, sense necessitat que hi hagi una emergència bèl·lica per justificar-los. La política nord-americana, encara que darrerament mostri símptomes alarmants d’excés de testosterona, té interioritzada la cultura de la col·laboració, i és freqüent la constitució de comitès bipartidistes per abordar qüestions concretes en què es busca un pacte estable. En aquelles cultures, la política és un conjunt de mecanismes que no persegueix l’elecció del mascle alfa, sinó la construcció de solucions de consens.
Tornant a la nostra situació, l’independentisme només té alguna opció de triomfar si és capaç de definir una visió de la Catalunya postindependència acceptable per a la major part de la població i on hi hagi espai per a les diferents sensibilitats. És possible, això?
Si deixem de banda els radicals d’un color i l’altre, l’entesa és possible perquè la societat catalana comparteix les aspiracions bàsiques: el que vol la major part de la població que s’interessa per la política és viure en un país pròsper, més equitatiu, que gaudeixi d’uns serveis públics no necessàriament molt millors que els que tenim ara, que persegueixi eficaçment l’evasió fiscal, on la corrupció política estigui sincerament perseguida i on el patrimoni natural i cultural estigui raonablement protegit. Encara afegiria que aspira a aconseguir tot això en el marc de la Unió Europea i que, tot i que no tothom està d’acord amb el fet que en el seu dia es decidís la incorporació a l’euro, pocs estarien disposats a abandonar-lo.
Òbviament, hi ha catalans que suprimirien els concerts amb les escoles religioses i n’hi ha que els mantindrien; n’hi ha que eliminarien l’impost de successions i n’hi ha que n’apujarien els tipus; n’hi ha que construirien immediatament el quart cinturó i n’hi ha que no ho farien mai; n’hi ha que mantindrien la immersió lingüística i n’hi ha que instaurarien el model dual.
Ara bé, em sembla clar que el que compartim és molt més que el que ens separa. I sobretot, em sembla que la majoria estaria disposada a viure en un país on els que pensen diferent poguessin arribar a manar transitòriament. L’abraçada entre Artur Mas i David Fernàndez el 9-N va posar en relleu que tots dos concebien la política de manera cooperativa més que testosterònica. El repte és ara passar del gest a la proposta.
Font: ara.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada