divendres, 10 d’abril del 2015

Carles Boix: «Ja tenim pla B»

Només cal llegir les declaracions dels seus detractors per adonar-se que el “full de ruta” signat pels principals partits i organitzacions civils del país el 30 de març constitueix un pas decisiu i, de fet, irreversible del sobiranisme.

L’acord, tot i la seva brevetat, proposa un pla concret tant per fer possible una consulta democràtica i ordenada sobre el futur polític de Catalunya com per gestionar un possible vot favorable a la independència d’aquest país. En aquest sentit, l’acord respon simplement a la demanda social i ciutadana per votar democràticament -una demanda molt àmplia i molt estable des de fa molts anys-. Per això aquest acord és el pla B de què tant havíem parlat abans del 9-N. Davant de la decisió del govern espanyol de bloquejar un referèndum dins del marc constitucional, l’única opció possible, llevat de fer un referèndum unilateral, és transformar les eleccions catalanes en el punt de decisió sobre la qüestió de la sobirania de Catalunya. Això explica també per què aquest acord ha permès començar a desbloquejar l’atzucac partidista dels darrers mesos.

L’acord és curosament democràtic: no pressuposa cap resultat. El primer paràgraf ja indica que el camí cap a la independència només s’iniciarà “si ho vol la majoria de la ciutadania”. Aquesta majoria s’haurà d’articular el 27-S al voltant de tots els partits sobiranistes, és a dir, d’aquelles forces que deixin “clar, com a punt primer i destacat, que votar-les suposa un pronunciament favorable a la independència de Catalunya”. Aquest pronunciament es concreta en dues coses: en primer lloc, una declaració formal (en seu parlamentària) d’“anunci i inici del procés cap a la proclamació del nou estat”, i, en segon lloc, un aspecte que diferencia aquesta declaració de declaracions anteriors, el compromís que cap dels actes que se’n derivin ha de quedar “supeditat a la vigència jurídica o a eventuals impugnacions” de l’estat espanyol. Lògicament, són sobiranistes els partits signataris de l’acord. Però res no impedeix a altres partits o polítics (operant a títol individual) d’adherir-s’hi o de votar aquesta declaració de sobirania completa quan es plantegi aquesta tardor.

És coherent que els que han impedit la celebració d’un referèndum denunciïn l’acord. Sempre s’han negat a resoldre la crisi constitucional oberta amb el procés estatutari del 2005-2010 amb un vot democràtic i sempre han defensat que els catalans, una minoria a l’estat espanyol, han de quedar subjectes al que determini la majoria a l’estat espanyol.

En canvi, l’oposició d’aquells que defensen el dret a decidir a fer unes eleccions plebiscitàries és il·lògica. Considerant que el referèndum constitucional que demanen no es pot fer, les eleccions són l’única via factible dins de les coordinades legals espanyoles. A més, la declaració, en un gest cap als partits encara no decidits, accepta “mantenir una actitud expectant respecte a l’alternativa d’un referèndum vinculant de l’estat espanyol sobre la independència de Catalunya”.

L’únic que han de fer ara els partidaris del dret a decidir que no han subscrit el pacte (UDC, ICV, la CUP, etc.) és anunciar públicament què votaran ( sí o no ) en cas d’una declaració que anunciï “un procés cap a la proclamació del nou estat” i que indiqui que aquest procés no quedarà “en cap cas supeditat a la vigència jurídica o a eventuals impugnacions d’aquesta declaració”. El sí serà un sí a favor de la independència. I el no haurà de venir acompanyat d’una proposta alternativa realista i honesta que expliqui què es vol aconseguir i com. Poso un exemple: defensar una confederació no és ni honest (per confederar-se primer cal ser independent) ni realista (Espanya no es vol confederar amb ningú). Per cert, el mateix es pot dir de la fórmula de l’estat lliure i associat. Per contra, l’acord del 30 de març té la virtut, fonamental en democràcia, d’oferir als ciutadans una forma de tancar (amb la victòria o no del sí) un debat que ja dura massa.

El “full de ruta” esbossa un pla d’acció -entre la declaració inicial i la proclamació definitiva- que s’ha de desenvolupar en un màxim de 18 mesos. Entenc aquest pla -adaptat de les recomanacions del CATN (fonamentalment el seu informe sobre el “procés constituent”) i de fet inspirat en el model plantejat per Escòcia- no com un maniobra dilatòria més sinó com el temps de negociacions amb Espanya en cas d’una situació de col·laboració entre els dos governs: la disponibilitat catalana a pactar legitima el procés davant del món; transitar d’una sobirania a una altra requereix temps, i negociar el trànsit beneficia a tothom. Ara bé, és cert que Espanya pot decidir no acceptar un vot democràtic i no col·laborar. Aquest escenari no es planteja explícitament a l’acord, però és evident que tots l’hem de tenir en compte i que hem d’ajudar a elaborar un seguit de plans de contingència (a l’administració i a la societat) si s’arribés a produir.

Font: ara.cat

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada