dissabte, 31 de maig del 2014

Heribert Padrol: "El poder de l’alt funcionariat de l’Estat"

Són moltes les anècdotes i experiències que una persona s’emporta després d’haver treballat gairebé deu anys en una organització. El meu cas, després d’haver estat durant aquest període de temps a l’Agència Tributària de l’Estat, els tres últims en una direcció general a Madrid, no és una excepció. Amb la particularitat que moltes de les anècdotes que vaig viure estan relacionades amb el poder de l’Estat.

Recordo precisament una conversa que vaig tenir amb un secretari d’estat d’aquella època. Estava força preocupat perquè pensava que el seu ministre estava pensant a cessar-lo, tot i haver estat l’impulsor d’una sèrie de lleis que, malgrat tenir perfil tècnic, havien impactat favorablement en el conjunt de l’opinió ciutadana.

Feia temps que no pensava en aquesta conversa, però la vaig recordar fa dues setmanes, en acabar d’escriure l’article que l’ARA va publicar el 18 de maig passat, en què em referia a les dificultats de reformar l’administració pública espanyola i al fet que aquestes dificultats havien de ser tingudes en compte en el procés de construcció d’un futur diferent a Catalunya. El que em va dir aquell polític és un perfecte resum d’aquell article i és també el primer dels motius que fan tan difícil reformar o canviar l’administració.

divendres, 30 de maig del 2014

David Miró: "La pilota és a la teulada de Madrid"

El president Artur Mas va plantejar ahir de manera sibil·lina un dilema a Mariano Rajoy: o em deixes pilotar a mi el procés de la consulta, i per tant em deixes fer-la mirant cap a una altra banda, o els que vénen darrere meu et muntaran un sarau de proporcions descomunals. Des de Madrid es veu aquest missatge com un xantatge intolerable, però en realitat es tracta d’un plantejament pragmàtic. Si admetem que el procés català és irreversible, es tracta de gestionar-lo amb el mínim de costos per a les dues bandes. Artur Mas sap que el seu prec té poques possibilitats, per no dir cap, de ser escoltat. Però ell hi guanya igualment, perquè després del 25-M tots els mitjans internacionals (i aquest és el discurs que amara les cancelleries) estan demanant a Rajoy que es mogui i busqui una sortida. La pilota, doncs, està a la teulada de Madrid. Són ells, PP i PSOE, els que han perdut la meitat dels vots i no CiU. Són ells els que han de fer una proposta atractiva. I no només per a Catalunya. També per a Espanya.

Font: ara.cat

Salvador Cot: "Els acusen de retallar, però guanyen"

Una prova de la maduresa política de les bases socials del catalanisme és que els dos partits que han aprovat els últims pressupostos de la Generalitat són els que s'han disputat la victòria en les eleccions del passat diumenge, a gran distància dels altres. Uns comptes públics misèrrims que castiguen injustament una societat que veu com es deteriora la qualitat dels serveis socials, alhora que centenars de milers de treballadors del sector públic van perdent nivell de vida, any rere any.

Això vol dir que la demagògia que arriba des de la política de Madrid i de l'Espanya meridional té molt poques esquerdes de penetració en la societat catalana, que ha identificat correctament que el fil de crèdit que arriba del Banc Central Europeu passa pels despatxos de Madrid abans d'arribar aquí. I que, tot seguit, li apliquen un u per cent de recàrrec a les quantitats que decideix, de forma arbitrària, el govern del PP. De fet, el fet a estudiar és que un nou per cent dels catalans, encegats pel nacionalisme, votin pel partit de Mariano Rajoy, encara que els perjudiqui.

En definitiva, la societat catalana -almenys en la seva majoria- ha avaluat els problemes reals i, en conseqüència, ha decidit donar suport a les formacions polítiques que proposen solucions estructurals. Entre d'altres raons perquè és obvi que ningú no arreglarà els problemes dels catalans a costa dels seus privilegis.


Vicent Partal: "Torna la policia espanyola?"

Lituània va proclamar la independència, unilateralment, l'11 de març de 1990. El 6 de setembre del 1991, un any i mig més tard, la Unió Soviètica la reconeixia diplomàticament i Lituània passava a ser a tots els efectes un nou estat. Però, atenció, el darrer soldat soviètic va abandonar el territori de la Lituània independent el 30 d'agost de 1993, o siga, tres anys llargs després de la independència i dos anys després del reconeixement. Durant dos anys el món havia convingut que Lituània era un país independent, però pels carrers encara era possible de veure-hi vehicles militars de l'antiga potència. 2.400 soldats soviètics van abandonar el país el darrer dia. Dit altrament: s'hi van estar fins el darrer dia.

Això ve a tomb de la presència de policia espanyola a Calella, detectada ahir. No sabem si són els dos-cents que el govern espanyol reconeix oficialment haver enviat a Catalunya aquestes darreres hores o si són uns altres. No ho sabem nosaltres i segurament no ho sap la Generalitat. La fotografia ha causat un impacte notable i tot de comentaris sobre una hipotètica reentrada de la policia espanyola a Catalunya. És un fet important, però que cal posar en context.

En primer lloc, de policia espanyola, a Catalunya, no havia pas deixat d'haver-n'hi. A les fronteres, al port i l'aeroport, en un grapat de comissaries i a càrrec teòricament de competències que són exclusives de l'estat. També vigilant les instal·lacions estatals. Que no siguen gaire visibles pel carrer no vol dir que no hi siguen.

14J: decidim escola catalana

Vivim immersos en un temps accelerat. El país, és a dir, tots plegats, ha corregut tant que ens costa reconèixer-nos en alguns àmbits quotidians. No en tots, però, perquè d’altres àmbits romanen; han esdevingut l'estructura, l'eix vertebrador del país. I l'escola i el model educatiu, m’atreveixo a dir que n'és i n’ha estat un de clau. De forma silent però constant, amb molt esforç i moltes ganes de fer-ho bé, l'escola ha construït una comunitat. L'escola ens ha ensenyat a conviure (pares, fills i docents), a construir plegats.

El model educatiu és un model d'èxit reconegut perquè ha estat capaç de sumar en lloc de dividir; ha pogut equilibrar i redistribuir en lloc de segregar. No només això, sinó que, a més, en la darrera dècada ha incorporat milers d'estudiants nouvinguts que han arribat sense parlar cap de les llengües vehiculars de la nostra societat. La nostra escola ha estat, sobretot, un espai clau d'integració, de contacte i de convivència.

Per això, ara diem que no acceptem la proposta que el govern espanyol ens vol imposar. No és que la LOMQE ataqui directament la nostra llengua i cultura, que ho fa de forma molt contundent, sinó que va molt més enllà. Malmet directament els fonaments que han permès construir un país equilibrat, incorporant més d'un milió de nouvinguts en 10 anys.

Per defensar amb fermesa aquest model i el dret a decidir-lo, la coordinadora Somescola.cat vol fer una marea verda per l’escola catalana el proper 14 de juny a Barcelona. Tornarem a sortir al carrer, de forma festiva i reivindicativa, amb el lema “Per un país de tots, decidim escola catalana”.

dijous, 29 de maig del 2014

Julià de Jòdar: "Ara que ens hem fet grans…"

"En la seva dimensió simbòlica, el vot pel bloc sobiranista és la traducció de la voluntat general majoritària en favor de la unitat d’acció institucional"

Com que per fi han descobert que som un país políticament diferenciat d‘Espanya (Financial Times) i que el nostre sobiranisme va de veres (Iñaki Gabilondo), potser ha arribat l’hora de passar de les altes representacions simbòliques a escala internacional i donar-nos a conèixer per la nostra capacitat executiva. Vull dir, amb això, que els vots europeus, que, com és lògic, han de servir per fer política al parlament europeu, també s’han de transformar en signes de poder, tant en clau interna com enfront de l’Estat espanyol. En clau interna: consolidant, des de les institucions, la convicció que tot el que ha de passar està a les nostres mans, i que res no ens serà donat, però que res no ens serà arrabassat al marge o per sobre de la voluntat d’emancipar-nos. Enfront de l’Estat espanyol: començant a convèncer-nos que, en la lluita de poders, ja no es tracta, com fins abans d’ahir, de caminar com qui no vol trepitjar ous, segons aquella admonició que el primer que cometi un error en sortirà perdent, sinó de prendre la iniciativa amb gosadia, sense témer l’haver de rectificar: en un paraula, sentint-nos ja lliures per dintre i manifestant-lo en totes les decisions preses des del parlament i des del govern. Tan lliures com la gent que ha sortit al carrer a dir-ho i a demostrar-ho i a votar-ho.

Santiago Vidal: "El poder judicial espanyol vol saber si la Catalunya independent acceptaria de compartir rei amb Espanya"

El jutge Santiago Vidal va intervenir ahir en un acte concorregut de l'ANC de Sarrià - Sant Gervasi, on va explicar les línies mestres del projecte de constitució catalana que es redacta. Sobre la citació de dilluns pel Consell General del Poder Judicial Vidal, va explicar que li havien demanat amb interès si una Catalunya independent acceptaria el rei d'Espanya com a propi, 'igual com farà Escòcia'. Vidal, a qui la pregunta va semblar molt significativa, va explicar també que l'havien tractat amb molta correcció en tot moment.

En la intervenció va exposar les grans línies del projecte de constitució que redacta juntament amb més juristes. Segons que va dir, serà una constitució curta i senzilla, amb menys de cent articles, tots curts, i sense subarticles relacionats.

Segons que va dir, el propòsit principal serà establir una estricta separació dels poders executiu, legislatiu i judicial.

Quant al poder executiu, s'establiria un estricte límit de mandats polítics, amb un màxim de vuit anys. En la Catalunya independent, va dir, hom estarà uns quants anys a la política, però els polítics no podran viure-hi sempre: 'Hauran de tenir una professió abans de ser-ho i després.'

També va dir que en les eleccions al parlament unicameral de la república hi hauria llistes obertes, de manera que els ciutadans poguessin votar fins i tot candidats de partits diferents.

Santiago Vidal es va aturar especialment en l'estructura del poder judicial de la república i en els procediments. La proposta inclou un termini màxim d'un any per a portar a terme un judici. La majoria de judicis es faran en jutjats de barri o districte, de proximitat, i hauran de tenir de manera obligatòria una sentència abans de sis mesos. Les parts podran aleshores recórrer a una instància superior, que en tindrà tres més per a decidir i, en últim recurs, al Tribunal Suprem, que en tindrà tres mes. Aquests terminis seran de compliment obligatori. Si un jutge no els compleix la primera vegada serà advertit, la segona haurà de pagar una indemnització als perjudicats per la lentitud i la tercera deixarà de ser jutge.

dimecres, 28 de maig del 2014

No et perdis l’avanç d’activitats del juny!

El mes de juny es presenta atapeït d’activitats, perquè cal treballar de valent fins a l’11 de setembre en la campanya a favor de la consulta, i això suposa organitzar actes propis o bé donar suport a d’altres encaminats en la mateixa direcció.

Hem de fer visible la nostra voluntat col·lectiva i alhora continuar fent actes informatius o reivindicatius. Tot plegat és un nou repte que requereix la vostra participació, i val la pena que en tingueu un avanç per a organitzar la vostra agenda.

Dimecres, 4 de juny: Xerrada econòmica al Teatre Gaudí Barcelona



Diumenge, 8 de juny: Castells per la Democràcia

Jornada castellera simultània en vuit capitals europees, i a Barcelona, al nostre barri, amb els Castellers de la Sagrada Família.



Dissabte, 14 de juny: Cercavila Somescola.cat

Mobilització a favor de l’escola catalana.



Diumenge 15 de juny: Bicicletada Eixample pel Dret a Decidir

Organitzada per les 5 territorials de l’Eixample.



Dilluns, 23 de juny: Aplec llampec (flashmob) per la independència

Es farà la tarda del 23 al carrer de la Marina, al peu del temple.



Divendres, 27 de juny: Xerrada al Centre Cívic Sagrada Família

Pendent de tancar-ne el contingut.


En propers butlletins us anirem donant detalls més concrets de tota l’activitat programada.

Equip de Coordinació
ANC-SFxI

Anna Salvador: "Barcelona, capital d'estat"

«Les oportunitats de prosperar de Barcelona com a capital de la República Catalana es multiplicaran exponencialment»

Anys i panys portem els i les barcelonines veient com les oportunitats financeres, comercials, empresarials i turístiques de la ciutat es veuen limitades pels greuges comparatius que pateix enfront de Madrid, justificats sempre per la capitalitat d’aquesta i el disseny centralista de l’estructura territorial i política d’Espanya. El dinamisme i modernitat de Barcelona, la seva emprenedoria i empremta cultural, i la seva històrica vocació cosmopolita la fan mereixedora del rang de capitalitat europea de primera divisió, però la submissió a l’Estat espanyol i a la seva capital li han negat reiteradament.

Les tornes, però, poden canviar a partir del procés que Catalunya ha emprès, inexorablement, cap a la independència. Més tard o més d’hora, Catalunya es convertirà en un nou estat europeu. Així, Barcelona s’equipararà, política i administrativament, a la resta de capitals europees, i aquest anhelat estatus li donarà l’oportunitat de resoldre tantes mancances fins ara enquistades. Alhora que es repensa com a ciutat viscuda, pels seus veïns i veïnes, més proporcionada socialment i per barris, Barcelona, com a capital de la República Catalana, podrà, per exemple, dotar com cal l’aeroport del Prat, millorant i multiplicant connexions aèries; fer arribar les vies fèrries al port; i dignificar infraestructures de ferrocarril, portuàries i de carreteres i autopistes, revitalitzant la seva economia, avenç tecnològic i posició com a capital enormement competitiva.

Vicent Partal: "La por de l'Espanya descarada"

Per mi, la imatge més definitòria de les eleccions es va veure dissabte, quan el Reial Madrid, a Lisboa, va empatar un partit que l'Atlètic de Madrid ja tenia al sac. Rajoy, com si només fos president d'una part dels espanyols, va saltar d'alegria com un boig. I Florentino Pérez, amo de constructora i poder fàctic total, va anar a abraçar José Maria Aznar. Després TVE va connectar amb la plaça de la Cibeles per fer la celebració i --oh, casualitat-- la càmera enfocava un cartell del PP. I el Madrid hi va anar una hora i mitja més tard del límit imposat per la junta electoral. L'acte era prohibit, però allà, fent saltirons, hi havia la meitat de la cúpula del PP. L'Espanya descarada. Casillas va dir que era més important la victòria del Madrid que no la d'Espanya al Mundial i tot va restar clar. L'Espanya descarada, al capdavall, és la tribuna presidencial del Bernabeu, les famoses quatre-centes famílies. I no hi creuen, en Espanya. Només creuen en el saqueig. En ells, per tant.

Aquesta Espanya descarada, la de la promiscuïtat entre banquers, constructors, polítics i periodistes, vint-i-quatre hores després, de sobte va ensumar el perill. Durant dècades, des de la transició, s'han dedicat els uns i els altres a omplir-se les butxaques dels uns i dels altres. Els polítics proposant projectes sense sentit, per tal que els constructors fessen diners, que amb els banquers administraven de retorn a la política, on els lladregots es folraven i torna a començar. Una orgia de despropòsits, aves, aeroports, fusions espectaculars, empreses tramposament privatitzades, que, malgrat tot, populars i socialistes pensaven que tenien ben agafada i segura. I que de sobte no ho sembla pas tant.

No és el resultat, espectacular, del Principat. O del País Basc i Navarra. No és pel bac monumental del PP i PSOE al País Valencià i les Illes. A Astúries, per exemple, Podem i Esquerra Unida junts obtenen més vots que no el PSOE o el PP. En indrets com ara Burgos o Lleó, el PP i el PSOE tot just si aconsegueixen la meitat dels vots. Madrid és un autèntic festival. Ciutadans, reconvertit en partit renovador espanyol, i UPyD, fins i tot Vox, pasturen ja en la finca del PP mentre el PSOE fa el pitjor resultat en trenta anys. Sí, sí: el pitjor resultat en trenta anys.

Xerrada "Catalunya i la necessitat econòmica del Nou Estat" el 4 de juny



És al barri, i no cau lluny.


Com anar-hi

Jofre Llombart: "I després es queixen de l’abstenció"

"La líder del partit P dirigeix una formació que ha obtingut 246.000 vots. Si els 1,2 milions d’E i de C no són majoritaris no vull ni pensar què deuen ser 246.000 de P"

Amb independència de les idees que tingui cadascú, la reacció d’Alícia Sánchez Camacho i Maria Dolores de Cospedal als resultats electorals registrats a Catalunya són un clar exemple de perquè hi va haver tanta abstenció diumenge. És allò que coneixem com la desafecció dels ciutadans amb la política.

Alícia Sánchez-Camacho va assegurar que el moviment sobiranista no és majoritari a Catalunya perquè “CiU i ERC sumen 1.200.000 vots i a Catalunya hi ha 7,5 milions d’habitants”. Si és possible, oblidem-nos estrictament del debat sobre el procés polític que viu Catalunya i parlem només de xifres. Per tant, parlem que la líder del partit P assegura que el partit E i el partit C no són majoritaris perquè la suma de E i C ‘només’ s’ha emportat 1,2 milions de vots sobre una població de 7,5 milions.

Per començar, d’aquests set milions hauriem d’extreure els nens perquè no tenen dret a vot. Si resulta que no és bo barrejar els nens amb la política ni amb l’InfoK amb la Via, tampoc és pertinent comptar els infants al cens. Això ens deixa amb una població amb dret a vot de 5.317.789 persones. Bé, 1,2 milions de persones sobre un univers de 5,3 ja comença a ser una cosa respectable. Però com que la líder del partit P s’ha distingit sempre per proclamar un escrupulós respecte a les lleis, el vot que es comptabilitza és l’emès, el votat, el dipositat dins de la urna. I aquests, agradi o no, han estat de 2.532.629. Ah caram. 1,2 milions sobre 2,5. Això ja és la meitat.

Xerrada "Les polítiques de creació d'ocupació" el 29 de maig



No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

dimarts, 27 de maig del 2014

Vicent Luna: "La UE i el dret a decidir"

Si els catalans i catalanes fan cas de les declaracions dels líders del PP, en referència al seu procés sobiranista, a hores d’ara han d’estar acollonits i cagats de por. Des que el 23 de gener el Parlament català aprovà per una gran majoria la Declaració de Sobirania, els líders del principals partits espanyols s’han dedicat “en cuerpo y alma” a veure qui fa més por, qui la diu més grossa. El primer pas de l’estat davant d’aquest procés, que fins ara es manifesta ferm, va ser pressionar les institucions de la UE perquè públicament donaren la seua opinió. Així, el seu president José Manuel Durao Barroso va dir que serà “extremadament difícil, si no impossible” que un territori independitzat obtinga l’aval dels 28 estats membres per quedar-se a la UE, i posà com a exemple Kosovo. Aquestes declaracions, d’un president que té els dies comptats, han estat agafades al peu de la lletra pels partits espanyolistes per frenar el procés sobiranista, encomanant la por als catalans i catalanes. El resultat de tot plegat és que no han aconseguit l’objectiu i, a sobre, han hagut de tragar-se el comunicat de la Comissió Europea matisant aquestes declaracions. La portaveu comunitària, Pia Ahrenkilde, va haver d’aclarir que Barroso “no volia insinuar” que l’exprovíncia sèrbia de Kosovo “fos una analogia perfecta” d’Escòcia o Catalunya, sinó només un cas “il·lustratiu sobre les possibles dificultats i incerteses”. Davant d’aquesta reacció, més bé confusa diria jo, de les institucions europees que insisteixen a dir que és un problema que ha de resoldre cada estat, i com que no tenen arguments democràtics, continuen amb l’estratègia de la por. El president Rajoy insistint en que una Catalunya independent quedaria "dividida, fora del món i aïllada”. El Ministre d’afers exteriors encara va més enllà i gosa dir que “estaria condemnada a vagar per l’espai sense reconeixement internacional, i quedaria exclosa de la UE pels segles dels segles”. MaredeDéu senyor!, pobrets catalans i catalanes la que els espera. Si se’ls acudeix ser lliures no és que no els admetran a la UE, sinó que de la nit al matí seran exclosos del món mundial, castigats a vagar per l’espai sideral sense que ningú els puga ajudar.

Conferència SÚMATE "Construyendo la Cataluña del futuro" el 30 de maig



No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

dilluns, 26 de maig del 2014

Paradetes informatives del cap de setmana, dies 31 de maig i 1 de juny

Ja pots venir a signar el teu vot per la independència.

Què esperes per a venir a col·laborar-hi?

Dissabte, 31: Al matí, d'10 a 2, intensiu a Nou Barris

Diumenge, 1: Al matí, d'11 a 2, a l'avinguda de Gaudí (Gaudí / Provença)

Junts podem!

Carles Capdevila: "Escolta, Europa, la veu d’una majoria"

ERC GUANYA i té el mateix percentatge de vots que PSC i PP junts. Sí, sí. Que PSC i PP junts. I el bloc a favor del dret a decidir supera el 60,8%, mentre que els partits que el neguen sumen un 31,7%. Sentireu interpretacions que ignoraran la realitat i les dades i celebraran que el procés es debilita. Passa cada nit electoral: fins analistes enterren el procés. I quan es desperten, el procés continua allà. El president Mas va ser ferm: “Tot va endavant, ni un pas enrere”. Fa temps que és previsible i coherent, s’ha erigit en garant del consens pro consulta, i des del 2010 ha complert escrupolosament tot el que ha anunciat. Com a líder del bloc, en surt reforçat i acompanyat d’un 60%. Al seu partit saben que ell és l’actiu més gran i faran bé de protegir-lo. A Catalunya la participació, que jo hauria preferit més alta, va superar la d’Espanya i l’europea. Un altre missatge explícit: podria haver estat més contundent, però és inequívoc. I a l’Espanya presumptament monolítica, el bipartidisme PP-PSOE que pacta que no es mogui res no suma ni el 50% vots. I entre Esquerra Plural i Podemos, tots dos a favor del dret a decidir, sumen un 18% i 11 eurodiputats. El missatge a Brussel·les és clar i europeista: “Som Europa.We want to vote ”. Europa avui potser no ens escolta, enfeinada amb l’ascens perillosíssim de la ultradreta i altres emergències, però Catalunya ha de construir un model propi, el país que volem, i presentar-lo a la Unió Europea com a exemple de cohesió, integració i defensa de l’estat del benestar.

Font: ara.cat

Vicenç Villatoro: "Matadepera independent!"

Si Catalunya demana una consulta per marxar d’Espanya, també en pot demanar una el Vallès Occidental per marxar de Catalunya o Matadepera per marxar del Vallès Occidental. Aquest joc de nines russes es fa servir de vegades per caricaturitzar i ridiculitzar la demanda catalana del dret a decidir. Cap novetat. Es va fer servir en termes ben iguals davant de la demanda quebequesa i en els processos d’independència balcànics, allà amb moltíssim més dramatisme. Sovint, aquest argument caricaturesc s’acompanya d’un altre: cap país dels que reconeixem com una democràcia acceptaria l’exercici d’aquest suposat dret, ningú no s’imagina França, Alemanya o els Estats Units deixant votar Còrsega, Baviera o Texas (oblidant que el Canadà i la Gran Bretanya sí que ho han fet, quan ha tocat). En el fons, tot i que de manera tramposa, en aquesta formulació s’hi reflecteix la pregunta veritablement central: qui és i qui no és subjecte polític, qui té dret a decidir.

Per respondre a aquesta caricatura, podem fer un gran debat sobre les característiques històriques, demogràfiques, culturals, identitàries que fan falta perquè una comunitat o un territori sigui considerat un subjecte polític. És un debat pertinent, però que rarament acaba en acord. Allò que per a tu és evident -posem per cas, que Catalunya és una nació-és negat per l’altre. Als teus arguments històrics oposa l’altre arguments històrics contraris, que a tu et semblen del tot ficticis, com a ell l’hi semblen els teus. No proclamo cap relativisme. Hi ha qui té raó, i raons, i qui no en té o no en té tantes. Però la possibilitat d’arribar a un acord és minsa. Tu dius: com que som un nació, hem de poder votar. L’altre diu: com que no vull que votis, nego que siguis una nació.

Catalunya ha demostrat que vol votar. El 9N votarem i guanyarem la nostra llibertat!


diumenge, 25 de maig del 2014

Ignasi Aragay: "Està Espanya disposada a repensar-se?"

UN DELS EFECTES col·laterals que està tenint el procés català és la fragmentació de la dreta espanyola. Veurem fins a quin punt això es nota aquest diumenge a les urnes. Durant dècades, l’anticatalanisme ha omplert de vots el sac del PP, però ara que el catalanisme va de debò, els populars veuen com, paradoxalment, perden el monopoli d’aquest graner inesgotable, d’aquest secular leitmotiv en negatiu de la política espanyola. Al PP li han crescut els nans al voltant, des d’UPyD fins a Vox, passant per C’s. És veritat, però, que tot i fornir-se sense complexos d’aquest anticatalanisme, el PP en part havia neutralitzat el discurs més radical respecte a Catalunya. Ara, en canvi, es veu obligat a competir-hi amb els nous rivals. Capficat en aquesta competència, ignora un PSOE que ha ressuscitat un federalisme d’estètica plural, tot i que quedi curt respecte del canvi de mentalitat que s’ha produït a Catalunya.

Sens dubte, aquest bucle de fragmentació i radicalització de la dreta espanyola, sumat a la tèbia resposta de l’esquerra, està posant les coses francament difícils al desenvolupament democràtic del dret a decidir. Però si es manté la determinació de la societat catalana, el problema l’acabarà tenint la política espanyola, atrapada en la seva pròpia teranyina anticatalanista i antireformista. Quan t’has convençut que Catalunya és el problema i que toca recentralitzar, quan has imaginat altre cop una Espanya unitària i forta, ¿et queda cap marge de diàleg o negociació com el que demanen des del Financial Times fins a les cancelleries europees o el Cercle d’Economia?

Sense fer propòsit d’esmena, sense la valentia d’imaginar una democràcia i un país diferents, sense acceptar de debò la realitat plurinacional, la tercera via per a Catalunya és un desig tan lloable com impracticable. Per a desgràcia seva, em penso que Espanya no està disposada a repensar-se.

Font: ara.cat

divendres, 23 de maig del 2014

El Govern ja té escollides les paperetes i les urnes pel 9-N

El model d’urnes per la consulta sobiranista és de cartró i molt més barat que l’habitual, i serà produït pel CIRE de presos de Lleida

El Govern ja té escollides les paperetes i les urnes per la consulta sobiranista que ha de celebrar Catalunya el proper 9 de novembre, segons informa La Vanguardia. El model d’urna escollit és una caixa plegable de cartró rectangular, amb una finestreta plastificada per poder veure les paperetes des dels dos laterals.

El preu d’aquesta urna és de poc més de dos euros, molt lluny dels 35 que costa la clàssica de plàstic, i serà probablement elaborada pel Centre d’Iniciatives per a la Reinserció (CIRE) de Lleida. La idea és fer-ne unes 6.000, -a les eleccions catalanes, per exemple, se’n distribueixen unes 8.200 a tot el territori-, perquè d’aquesta manera l’executiu eludeix la obligació de fer un concurs públic per la seva adjudicació.

La papereta també ja està decidida, que serà blanca, vertical, i les dues preguntes es trobaran a dos nivells i traduïdes al castellà a sota en cursiva. A la Vall d’Aran, també estaran escrites en aranès.

La vicepresidenta del govern, Joana Ortega, està ja temptejant els municipis catalans demanant-los la seva col·laboració en la consulta. Fins ahir havien respost 411 dels 947 que hi ha a tot Catalunya, d’entre els que estan disposats a col·laborar són: Barcelona, Girona, Manresa, Sant Cugat o Mataró, entre d’altres, i els que han rebutjat la col·laboració són els socialistes de Terrassa, l’Hospitalet de Llobregat, Cornellà, Sant Adrià o Sant Boi, per exemple. En aquests casos s’utilitzarien edificis de la Generalitat com a col·legis electorals.


dijous, 22 de maig del 2014

Quim Torra: "Les guerres dels Margallo"

"Que una persona amb el currículum familiar del Sr. Margallo relacioni el procés sobiranista amb la guerra de successió no és perquè ens ho prenguem a la lleugera"

28 d'octubre de 1893, el general Margallo és a punt de rebre una bala al cap. Governador de Melilla -i besavi de l'actual ministre Margallo- havia decidit uns mesos abans emmurallar la ciutat de Melilla sobre la tomba d'un sant marroquí. Gairebé de manera immediata, 6000 berebers de les tribus del voltant es mobilitzen per enfrontar-s'hi. Margallo organitza la defensa, amb tan mala fortuna que des de l'artilleria espanyola es destrueix una mesquita. La guerra santa s'estén per tot el territori. Els berebers conquereixen dos forts, però Margallo confon una fugida amb el que era una maniobra envolvent. La seva càrrega suposa pràcticament l'aniquilació dels seus homes.

La bala és a punt de penetrar en el crani del general. Serà l'única baixa entre tots els caps. Però, qui dispara aquell tret? Segons la versió oficial, se'n desconeix l'autor. Segons Ciges Aparicio, governador civil d'Àvila afusellat pels nacionals el 1936, en el seu llibre España bajo la monarquía de los Borbones escriu: “A Margallo se le dio por muerto en acción de guerra. En realidad fue abatido de un tiro por un joven teniente, Miguel Primo de Rivera, el mismo que más tarde sería dictador, indignado por el hecho de que los fusiles con los que los moros estaban matando españoles hubiesen sido vendidos ocultamente por el general”. Gerald Brenan afirma que Cinges va ser afusellat el 36 per divulgar aquesta història , ja que la majoria dels caps militars estaven immersos en el frau i el contraban.

Pere Cardús: "Què volen, violència?"

El poder, si pot imposar la seva voluntat enganyant, ho fa. Si l'engany no és possible, mira d'inventar-se arguments que semblin convincents per apagar la dissidència. Si els arguments no funcionen, prova d'intimidar i de fer por. Però l'estratègia de la por, quan la revolta ja és avançada, tampoc no serveix. I esdevé contraproduent perquè reforça els revoltats. I finalment, quan tot falla, tan sols li queda un camí: la criminalització i la repressió.

Però com es fa per crear un clima que justifiqui la criminalització i la repressió? Com s'arriba a legitimar l'ús de la violència contra els dissidents? Primer, cal aconseguir que la dissidència s'expressi violentament. Que caigui en l'acció il·legal i agressiva. No hi ha res més interessant per al poder que una dissidència expressada violentament.

I aquest és el desig del poder espanyol contra la revolta del poble català. Perquè, que no s'enganyi ningú, ja som en aquest estadi. Els han fallat totes les estratègies prèvies i tan sols els queda la criminalització i la repressió. Per això necessiten que siguem una mica violents. Amb una miqueta ja en tindran prou. Quan Navarro presenta el cas de la senyora de Terrassa, voleu dir que no expressa més un desig que no pas una realitat? Totes aquelles interpretacions que va fer els dies següents a l'agressió… Avui era capaç d'interpretar la psicologia i la ideologia de la dona i al cap d'uns quants dies ni tan sols podia reconèixer-la en una dotzena de fotografies. Quines coses més estranyes que li passen, a Navarro.

Tens un balcó ben visible des del carrer? Ara és l'hora!

Hem engegat una campanya al barri per a fer més visible a la ciutadania el missatge «Per què volem la independència?» amb unes lones de 200 x 90 cm que diuen INDEPENDÈNCIA és Llibertat, Dignitat, Justícia social, Progrés, Cohesió social, Futur, tal com pots veure a la fotografia.

Demanem voluntaris que disposin d’un balcó ben visible que doni al carrer i que estiguin disposats a exhibir el cartell. Tenim lones disponibles a la territorial i són de franc.




Si és el teu cas, anima’t a penjar-ne una! Posa’t en contacte amb nosaltres a: sagradafamilia@assemblea.cat.

PER TENIR L'OPORTUNITAT DE CONSTRUIR UN PAIS MILLOR!

Equip de coordinació
ANC-SFxI

El 14 de juny, 'Per un país de tots, decidim escola catalana'

dimecres, 21 de maig del 2014

Posicionament l'ANC davant les eleccions Europees del proper 25 de maig

Les eleccions europees són a la porta. Aquesta vegada, més enllà de la nova composició del Parlament Europeu i de les conseqüències per a la construcció europea, els resultats tindran una gran importància per al futur de Catalunya.

La tradició europeista de Catalunya és coneguda per tothom. Perquè el nostre poble sempre ha identificat Europa amb democràcia i llibertat. Per això, avui, que ens volen silenciar el vot i el futur, ens tornem a girar cap a Europa.

Tenim l'oportunitat que la nostra veu se senti forta com ho és la nostra voluntat de ser un poble lliure, i que els nostres vots siguin tan nombrosos com ho són els nostres anhels i tan diversos com ho és la nostra realitat:

- Amb el nostre vot direm a Europa que som un poble i que volem votar.

- Amb el nostre vot pels partits favorables al dret a decidir direm que tenim dret a determinar lliurement el nostre futur polític col·lectiu.

- Amb el nostre vot per les coalicions independentistes (les que impulsen CiU i ERC) o que estan a favor del dret a decidir (ICV-EUiA) direm que volem esdevenir un nou Estat d'Europa.

Som un poble divers, obert i inclusiu que vol decidir el seu futur democràticament, pacíficament. Som un vell poble d'Europa que vol recuperar el seu lloc dins la comunitat internacional. I hem decidit que votarem perquè volem construir un nou Estat més just, més social, més obert i més lliure. Participant activament, posarem Europa davant dels seus valors i les seves declaracions de principis democràtics i socials.

Jofre Llombart: "Fent bossa per la negociació"

Estan fent una bossa recentralitzadora per després oferir-ne un retorn com a suposat gest de bona voluntat. I tot, a canvi que Catalunya no celebri la temuda consulta.

Desconec com acabarà la última amenaça que plana sobre Televisió de Catalunya. A diferència d’altres casos, el govern ha denunciat preventivament abans que s’hagi aprovat l’ordre ministerial, però el pla per reduir canals digitals hi és, concretament està xifrat en una reducció del 20% dels canals actuals. I aquest és un nou as a la màniga per una hipotètica negociació entre Catalunya i Espanya.

Els estrategues del govern espanyol no són idiotes. El fet d’anar retallant, retallant i retallant competències, recursos i poder de deicisó a Catalunya en ple procés sobiranista deu tenir algún motiu. En un moment en què els caldria seduir als indecisos sobre les bondats de quedar-se a Espanya, no sembla molt intel·ligent presentar un Estat espanyol dur, recentralitzador, retallador i repressor.Per tant, algún objectiu deu tenir. I en detecto dos: el primer, mostrar un Estat imperturbable, que no cedeix a les pressions i que es manté ferm en les seves posicions. Però hi ha un segon objectiu més a mig termini.

Quan ja no hi hagi més remei que assumir que la Generalitat convocarà la consulta, i molt a l’últim minut, l’Estat espanyol apareixerà amb alguna oferta. Molt a pesar de Pere Navarro, aquesta oferta no serà una reforma federal. Aquesta oferta serà una devolució paulatina de tot allò que han anat retallant aquests últims anys. Estan fent una bossa recentralitzadora per després oferir-ne un retorn com a suposat gest de bona voluntat. I tot, a canvi que Catalunya no celebri la temuda consulta.

dimarts, 20 de maig del 2014

Monòleg de Toni Albà "Ser o no ser catalans, aquesta és la qüestió" el 26 de Maig


Toni Mata: "Quiero a España pero soy independentista"

Queremos la independencia pero, al mismo tiempo, queremos que España gane el Mundial

Este artículo nace del ahogo que me provoca intentar explicar en Madrid la cuestión catalana. Lo que se llama "hacer pedagogía" (aunque no me gusta nada, porque no somos quién para dar lecciones a nadie) y que, sencillamente quiere decir explicarse a uno mismo, se vuelve absolutamente imposible porque la pasión, burda, inunda la razón y lo niega todo convirtiendo cada conversación en un humedal fangoso donde sólo te puedes hundir un poco más. Y el título, aunque a algunos les puede parecer una contradicción, es la pura verdad. Es tal como lo siento y como creo que lo sentimos muchos. Ahora me explico. Primero el detonante.

Me he visto involucrado en la enésima discusión sobre Cataluña. El enésimo careo porque sí: les encantan los careos. A mí, con este tema, no. Porque hay una nula voluntad de comprensión.

"¿De dónde nace este sentimiento?", me preguntan. Y yo explico que (aparentemente) la sociedad catalana se ha convencido de que en España no estamos bien y ha tomado la decisión pragmática, racional, fría, de marcharse. ¿Por qué no estamos bien? Porque hay una sensación de reiterado menosprecio, por no decir maltrato, en la economía, la cultura, la educación y..., en definitiva, hacia todo lo que signifique ser catalán. Entonces me dicen que ellos también tienen esa sensación con el Gobierno y no por ello Madrid o Castilla y León se independizan de España. Fabuloso, les digo yo.

Toni Soler: "L’opció ‘lose-lose’"

DIÀLEG. El procés català es resoldrà de bones maneres, és a dir, dialogant; no en tinc cap dubte. Però al diàleg s’hi arribarà de males maneres, és a dir, pressionant, dissuadint i amenaçant. És una llàstima que sigui així, quan sabem positivament que això no té cap més solució que seure i parlar. Podríem haver tingut un procés a la britànica, però Espanya és com és i haurem de passar per l’hivern del conflicte abans d’arribar a la primavera de la negociació. Quan dic conflicte no vull dir violència; aquesta confusió és interessada, i prové de quan ETA emmascarava les seves accions sota el paraigua del “conflicte basc”. Però un conflicte no és altra cosa que la voluntat de resoldre una disparitat imposant una solució unilateral. Des d’aquest punt de vista, les paraules i els fets del govern espanyol en els últims dos anys tenen un fort component conflictiu. Són una exhibició de poder real o imaginari que té com a objectiu convèncer l’altra part -el govern català- que les seves aspiracions comporten un preu inassumible.

TÀCTIQUES. Les eines de què disposa el govern central per alimentar el conflicte són moltes i ben diverses. Algunes van lligades a l’acció directa de l’executiu: ofec financer, lleis recentralitzadores, paralització d’inversions, inspeccions fiscals selectives, utilització barroera dels serveis de seguretat i d’intel·ligència, etcètera. D’altres tenen a veure amb l’entorn no polític (financer, mediàtic, judicial) i van orientades a generar un clima de por i incertesa que sovint culmina amb hipòcrites apel·lacions al tradicional seny català. I finalment hi ha l’arma més perillosa de totes, que és l’ús de la lògica -i saludable- diversitat d’opinions en la societat catalana per generar una situació fictícia d’enfrontament civil. Aquesta estratègia és més vella que l’anar a peu (el comte duc d’Olivares la va suggerir a Felip IV en vigílies de la Guerra dels Segadors) i necessita el concurs d’uns quants Marhuendas, Navarros i Cañas disposats a dir que a Catalunya es viu en una mena de dictadura camuflada en què la dissidència es persegueix i es castiga.

Xerrada "Raons per la independència - La mirada europea sobre Catalunya" el 27 de maig



No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

Teresa Casals: "Estat propi i escola catalana"

«Tenim, doncs un sistema educatiu assetjat i judicialitzat. Gastem una gran quantitat d'energies per defensar-nos, només per defensar-nos»

Ja hem perdut el compte dels contenciosos que s'han interposat amb l'objectiu d'acabar amb l'escola catalana i imposar el percentatge de castellà que, segons el govern del PP, cal per “espanyolitzar” els nens les nenes i els joves de casa nostra. Poc a poc aspiren a imposar, a Catalunya, el model d'escola de dues línies. Una línia en castellà i l'altra en català. És a dir volen separar l'alumnat per raó de llengua. Saben perfectament que, d'aquesta manera hi hauria una part de la població escolar que no seria competent en llengua catalana. I això és el que volen perquè, a mitjà termini, s'establirien, a Catalunya, dues comunitats dividides per raó de la llengua que parlen habitualment. I la nova realitat podria ser l'inici del conflicte.

Quan el PP va començar a admetre que a Catalunya havia començat un procés, multitudinari, tranquil, persistent i ferm amb l'objectiu d'assolir la independència i fer possible aconseguir un estat català català lliure a Europa, ja es van sentir veus que pronosticaven que Catalunya es trencaria abans que Espanya. I es van posar a treballar perquè els seus desitjos es convertissin en realitats. Ens han amenaçat amb tota mena de plagues i ho continuen fent malgrat el ridícul internacional i les crítiques que genera el seu discurs apocalíptic. Fins i tot alguns nostàlgics somien amb imposar la força, no la força de la raó, ni de la seducció, no, es volem imposar per la força de les armes i branden algun article de la Constitució que preveu repressions, empresonaments i suspensió de l'autonomia.

Vicent Partal: "Més Espanya, també a la televisió"

L'ofensiva contra la televisió en català ha arribat oficialment al Principat. Amb una excusa tècnica, és clar. Com també una excusa tècnica va portar al tancament de TV3 al País Valencià. Ho vaig dir fa temps: pel PP, els Països Catalans som una unitat d'agressió. Heus-ne ací una nova prova.

Tanmateix, no es pot desvincular l'amenaça de tancar uns quants canals de TV3 al Principat de l'amenaça global contra els mitjans en català, que el Partit Popular escomet a tot arreu allà on pot. Perquè és una consigna concreta i directa, d'aplicació universal. La FAES va establir ja fa temps una teoria que deia que la culpa del sobiranisme era de l'escola i de la televisió. I què ataca, doncs, el PP? Al País Valencià, a les Illes i, ara també, al Principat ataca l'escola i la televisió.

El govern espanyol té un problema per a recol·locar emissores, a causa de l'anomenat dividend digital. És un simple problema tècnic que, diguem-ho tot, va nàixer temps enrere, quan va atorgar unes freqüències sabent que arribaria un moment que les hauria de tancar. És una norma europea i, per tant, ha d'alliberar espais tant sí com no. Però a Europa ningú no li diu com ho ha de fer ni quins espais ha de tancar. Això és decisió de l'estat espanyol, exclusivament. I és ben clar que ho resol amb una decisió política.

Aprofitant-se del problema aparentment tècnic, el govern espanyol fa el pas endavant que li mancava al Principat: atacar la televisió pública. Els partits unionistes fa temps que preparen la maniobra a base de desqualificacions, avui sí i demà també. Però ara l'amenaça és concreta i ens aboca a uns resultats inequívocs: menys català i més Espanya a les pantalles. No fa pas tants anys que hauria estat impensable que el govern espanyol s'atrevís a atacar la immersió a l'escola i la televisió, al Principat mateix. Ací els teniu. I és un bon avís per a aquells que pensen que hi ha cap solució que no siga la independència.

Font: VilaWeb

dilluns, 19 de maig del 2014

Vine a berenar amb la Núria Feliu el 27 de maig



No és al barri (per ben poc), però no cau lluny.


Com anar-hi

Joan M.Treserras: "L’Estat desconcertat"

Molts analistes han coincidit a destacar els constants errors d’apreciació -i d’actuació- comesos pel govern de l’Estat en relació amb la situació política catalana. La impressió és que les causes principals de la mala lectura del procés català han estat, sobretot, de dues menes. D’una banda, les derivades d’una concepció rígida, monolítica i jeràrquica del poder; incrementades per la supèrbia i autocomplaença pròpies de qui sent aquell poder com a patrimoni exclusiu i permanent. De l’altra, les derivades de l’escassa qualitat de la informació disponible, especialment durant les etapes inicials, i de la incapacitat d’interpretar-la adequadament i sense prejudicis enterbolidors.

Aquesta malaptesa analítica davant del canvi social i polític a Catalunya encaixa amb l’explicació d’alguns periodistes que, des de delegacions barcelonines de mitjans de Madrid, es lamenten de la línia editorial imposada en aquest tema: no és pas que no puguin entendre què és el que està passant -diuen-, és que no ho volen entendre. És que no estan disposats a cap replantejament; ni a posar res en dubte. És la negativa radical a admetre una realitat que no cap dins de les seves conviccions... Encara que aquesta realitat s’hagi acabat imposant amb tota evidència i contundència -fins i tot per a la premsa internacional més despistada.

L’espanyolisme polític i mediàtic s’ha esforçat a estrafer, distorsionar, confondre, emmascarar el procés català. Ha fet tot el possible perquè les seves audiències i clienteles no s’adonessin de res ni tinguessin la temptació de buscar alguna explicació nova. España va bien. Seria Catalunya -vet aquí- la que, enganyada i consumida per l’egoisme i l’adoctrinament nacionalista, avançaria enfollida cap a l’abisme. Per deixar clar que l’Estat és el paradigma de la solvència i de la bona salut política, han diagnosticat que el tumor pervers és el sobiranisme. Per això han desacreditat les raons i aspiracions catalanes; n’han qüestionat la legitimitat; les han relacionat amb altres d’exòtiques; han perjudicat la reputació de persones i organitzacions; han acusat d’intransigència i de generar crispació justament els que reclamen democràcia. Han amenaçat, han menystingut, han inventat teories de la conspiració... Han fet el ridícul d’una manera persistent i, a més, n’han obtingut resultats contraproduents.

diumenge, 18 de maig del 2014

Presentació de la Sectorial de Sanitat de l'ANC el 29 de maig



No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

L’unionisme, una mala pel•lícula de terror

L’unionisme comença a donar símptomes de desesperació davant el fet que el seu relat no aconsegueix quallar a Catalunya. Com pot ser que amb tots els esforços i suports institucionals i parainstitucionals i de les clavegueres de l’estat, no s’aconsegueix ni tant sols esquerdar l’hegemonia del dret a decidir regnant a Catalunya? La resposta és senzilla, només cal analitzar un instant el seu relat per comprovar que aquest té tots els ingredients d’un guió d’una mala pel·lícula de terror: és poc creïble, molt previsible, no connecta amb l’espectador, treu a passejar zombis arnats, i, sobre tot, fa més vergonya que por.

El relat unionista, tot i conrear tots els gèneres, té predilecció pel gènere de terror i aquest sempre és present a les seves produccions. Tant si són parits per les dretes - més barroeres-, o per les esquerres- més subtils-, els guions sempre tenen un component terrorífic marca Espanya, i sovint exhibeixen un còctel de trames avorrides i faltes de sentit, plenes de grans decepcions, actuacions pèssimes, efectes especials de nyigui-nyogui, i sempre, sempre, es basen en una història recurrent que creuen és la seva darrera gran pel·lícula: la constitució.

La “cartellera” unionista del 2013 i el 2014 és plena de pel·lícules de plagues i catàstrofes, de nazis, de forces de seguretat de l’estat que intervenen la Generalitat i de “farres porreres” que duren dècades. Fins i tot, la última producció s’atreveix amb un thriller denuncia, que faria les delícies de Berlanga, protagonitzat per una #tietaBorroka filla de la crispació i extremadament fonedissa que hauria bufetejat Pere Navarro. Segurament aquesta també serà la tònica en la propera gran posada en escena prevista en una trobada econòmica a Sitges, la capital del cinema fantàstic i de terror.

Pilar Carracelas: "Apoyaré la reforma constitucional..."

«Si ens podem imaginar que tot això és possible, aleshores sí, l'Espanya federal que proposa el PSOE és viable»

La història és ben coneguda. Corria el mes de novembre de 2003 i Catalunya estava en campanya electoral al Parlament. En un míting al Palau Sant Jordi amb 20.000 assistents, l'aleshores candidat a la presidència del govern espanyol pel PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero, prometia al cap de llista del PSC a les eleccions autonòmiques, Pasqual Maragall, que donaria suport a la reforma d'Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya.

El Parlament de Catalunya va fer la feina. La reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya va ser aprovada a l'hemicicle l'any 2006, la delegació catalana va anar al Congrés a entonar l'"Escolta, Espanya", i Espanya se la va escoltar a mitges. El govern del ja president Zapatero va aprovar a les Corts la reforma que la seva idea d'Espanya li permetia acceptar: una proposta que modificava la majoria d'articles, inclosos els que definien Catalunya com a "nació" i els que es referien al seu finançament. Es va aprovar la reforma, sí, però no la que havia sortit del Parlament de Catalunya. Van ser polítics espanyols els que van decidir sobre els interessos dels catalans, passant per sobre de la decisió presa pels representants polítics catalans i provocant així un xoc de legitimitats entre el Parlament de Catalunya i les Corts espanyoles.

Fins i tot acceptant Catalunya en referèndum el nou text aprovat a les Corts, l'Estatut no va poder arribar a aplicar una part del seu articulat: el juliol de 2010, el Tribunal Constitucional, en resposta a un recurs interposat pel Partit Popular, dictava una sentència que declarava nul jurídicament el concepte de "nació", incloïa 14 tatxes d'inconstitucionalitat a diversos articles i 27 preceptes que havien de ser reinterpretats.

dissabte, 17 de maig del 2014

Quico Sallés: "25M, 25 raons"

Un rei imposat per un dictador feixista i sanguinari, el projecte Castor, el cas Bárcenas, els GAL, Gurtel, l'amnistia fiscal, el projecte de llei de l'avortament, la llei de Seguretat Ciutadana, el conseller d'Economia d'Extremadura, Wert i la seva llei, la CEOE, Montoro y els seus impostos, els bisbes que no paguen IBI i fan 13TV, la Falange legal i les medalletes a la Legión Azul.

Un president de la Generalitat assassinat i encara amb sentència ferma, un ministre de Justícia que intenta reinstaurar la cadena perpètua, Movistar, les companyies concessionàries, les tanques de Ceuta i Melilla, una llei hipotecària només agressiva amb el desgraciat, el cinisme de Luis de Guindos, Carlos Fabra, dos túnels d'AVE 7,5 km de llarg a Andalusia tapiats per no poder mantenir, unitats d'elit de la policia dirigida per un perillós integrista que s'inventen informes, 15 persones ofegades al mar per un cos armat i militaritzat i les subvencions a la Fundació Francisco Franco.

Són 25 raons. N'hi ha moltíssimes més i cada dia en surten de noves. La lamentable demostració de masclisme del candidat europeu del PP, Miguel Arias Cañete, és un motiu més pel dia 25 dir a Europa, tan massivament com es pugui, que farem una cosa molt intel·ligent: que no marxarem d'Espanya sinó que fugirem.

El secretariat de l'ANC es constitueix per encarar l'any decisiu

Forcadell, reelegida presidenta de l'entitat per un any amb el 97% dels vots del secretariat

El nou Secretariat Nacional de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha reelegit aquest dissabte Carme Forcadell com a presidenta de l'entitat, amb un 97% dels vots . Forcadell afronta el seu tercer i últim mandat en un any que ha titllat de "decisiu" per la celebració de la consulta del 9-N. "Sabem que enguany votarem i votarem independència", ha remarcat. La nova direcció de l'ANC manté com a vicepresident a Jaume Marfany i compta amb dues noves incorporacions: Antoni Morral com a secretari, en substitució de Jordi Martínez, i Núria Guillaumes com a tresorera, substituint Oriol Sallas. Tots quatre eren els únics aspirants al càrrec i han estat escollits per una àmplia majoria en la primera reunió del nou Secretariat que s'ha celebrat a Tortosa.

Informació relacionada: La guia de la V de l'Onze de Setembre

En concret, els membres del Secretariat han escollit Carme Forcadell amb 68 vots a favor i l'emissió de dos vots en blanc, mentre que el vicepresident, Jaume Marfany, ha rebut 65 suports. Pel que fa a les noves cares de l'òrgan directiu de l'ANC, la tresorera, Núria Guillaumes, ha tingut 64 vots, i el nou secretari, Antoni Morral, n'ha comptabilitzat 67 de favorables. A banda, l'ANC també ha fixat els membres i l'estructura de les diferents comissions de treball.

divendres, 16 de maig del 2014

Francesc Puigpelat: "El PP reconeix del dèficit fiscal!"

«Més enllà d’il·lustrar la insondable barra extremenya, aquesta notícia té on corol·lari important: que la tercera via és morta abans de néixer»

Sí, sí. El titular d’aquest article és rigorosament cert. Si algun lector encara no se n’ha assabentat, és perquè no és Alicia Sánchez-Camacho qui l’ha reconegut, sinó... el PP d’Extremadura. Ja és penós, que els populars catalans (com els Ciudadanos) es neguin a reconèixer l’evidència, i hagin de venir Monago i els seus camarades d’Extremadura a esmenar-los la plana. El PP extremeny reconeix un dèficit fiscal de 16.000 milions d’euros, és a dir, entorn a un 8,5% del PIB català.

Tot això, el PP d’Extremadura ho ha posat per escrit en una proposta de resolució presentada al parlament regional, que té com a objectiu evitar que Catalunya disposi d’un finançament amb quota, és a dir, estil concert basc. Segons el text, si Catalunya tingués el concert, “suposaria que la resta de comunitats del règim comú perdrien fins a 16.000 milions d'euros l'any”. La notícia es comenta per ella mateixa. A més, el PP afegeix que la limitació de la “solidaritat” catalana suposaria un “espoli fiscal” (!?) per a Extremadura, ja que la comunitat perdria fins a un 12 per cent dels seus actuals ingressos .

dijous, 15 de maig del 2014

L'Ajuntament de l'Hospitalet no dona permisos per les paradetes informatives de l'ANC

A l’Assemblea Nacional Catalana de l’Hospitalet estem amatents tot esperant que passi el 25 de maig, i no , no és només pel resultat de les eleccions al Parlament europeu, que també, és perquè ens trobem tancats a casa sense poder posar les nostres paradetes informatives als carrers de l’Hospitalet tal i com hem anat fent des que ens vam constituir en aquest municipi com a territorial de l’ANC.

Cal dir que, fins ara, no havíem tingut cap problema significatiu amb els permisos per mostrar-nos al carrer que ens concedeix el nostre Ajuntament, però aquest mes de maig ens hem trobat en un carreró sense sortida. L’Ajuntament ens remet a la Junta Electoral de l’Hospitalet per tal de demanar permisos per sortir al carrer, i la Junta Electoral de l’Hospitalet ens diu amb bon criteri que no ens pot donar i denegar res ja que no som cap partit polític.

És veritat, nosaltres no som cap partit polític sinó que l'ANC és una organització unitària, popular, transversal i democràtica i per tant no entenem el perquè de la negativa d’aquest permís i tenim constància que en altres punts del territori la nostra entitat no té cap problema per exercir aquesta activitat durant aquests dies en llocs no reservats als partits polítics, per tant veiem en aquesta negativa un tracte de greuge comparatiu.

Hem tramitat la nostra reclamació pertinent a l’Ajuntament de l’Hospitalet perquè ens doni una resposta, però ja sabem que si aquesta arriba no serem a temps de sortir al carrer durant el període en que se’ns ha denegat el permís per ser-hi.

Per aquest motiu volem fer saber a través de la força que tenen les xarxes socials avui dia el nostre malestar amb aquesta situació, que esperem no sigui la tònica a seguir d’aquí endavant.


dimecres, 14 de maig del 2014

Balanç d’un any del butlletí informatiu setmanal

L’assemblea SFxI incrementa la seva capacitat comunicativa en el darrer any

Més de 1.380 subscriptors del butlletí, 86.000 visites al blog, 1.985 seguidors a Twitter o 365 «m’agrada» a Facebook són els principals indicadors de la feina portada a cap durant els darrers dotze mesos per la territorial SFxI en l’àmbit de la comunicació i les xarxes socials.

La necessitat de desenvolupar un treball comunicatiu constant i eficient sempre ha estat una de les tasques clau de la territorial, però en el darrer any s’ha incrementat l’esforç en aquest àmbit, especialment respecte a les xarxes socials i a les eines comunicatives en línia, el blog de la territorial  i el butlletí setmanal.

Aquest són els 6 articles o pàgines que han estat més llegits:
En aquesta línia, des de l’1 de setembre del 2013, també hem posat en marxa una web amb més de 450 vídeos per a respondre dubtes sobre la independència, on ja s’han visualitzat més de 38.000 vídeos en aquests vuit mesos de funcionament.

 

El notable increment d’activitat registrat en els perfils de Facebook i Twitter també s’ha fet palès amb un augment de seguidors, que s’ha doblat o triplicat en nombre: a Facebook hem passat de 137 a 361, i a Twitter, de 400 a 1.985.

Podem valorar, doncs, el balanç d’aquest any de funcionament del butlletí com a molt positiu.

ANC-SFxI
Comissió de Comunicació

Xerrada "Per què hem de votar massivament el 25 de maig?" el 21 de maig



No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

Missatge de Carme Forcadell desprès de ser reelegida presidenta de l'ANC

Benvolguts companys i companyes de l’Assemblea,

Abans de res vull agrair-vos la participació en la votació del passat dissabte i el suport i la confiança que ens heu atorgat. Esperem ser-ne dignes i estar a l’alçada dels moments històrics que estem vivint. Esperem ser dignes hereus de totes les persones que abans que nosaltres han fet possible que avui siguem on som.

També vull aprofitar l’ocasió per demanar-vos, i sóc conscient que us demanem moltes coses, que treballeu perquè les properes eleccions del 25 de maig tinguin una gran participació.

Són unes eleccions importants per als que treballem per la consulta, perquè necessitem que els nostres diputats expliquin a la Unió europea que volem contribuir, des de la llibertat, a la millora de Catalunya d’Europa i del món. Volem que expliquin que el proper 9 de novembre exercirem el dret d’autodeterminació perquè volem decidir el nostre futur col•lectiu.

Us demano, i sé que cada dia treballeu molt i bé, que tots els actes que feu des d’ara fins a les eleccions del 25 de maig els considereu com a actes electorals i demaneu la participació i el vot per als partits polítics que defensen la consulta del 9 de novembre.

Estic segura que entre tots aconseguirem que aquestes votacions reforcin el nostre procés per convertir-nos en el proper estat d’Europa.

Moltes gràcies per la vostra feina i pel vostre esforç 

Carme Forcadell Lluís