Josep Pinyol i Balasch: "Ferida oberta"

Catalunya no es regeix per l'Estatut aprovat pel poble català en referèndum l'any 2006 sinó per l'Estatut modificat per la sentència del Tribunal Constitucional espanyol. Aquesta és la situació injustificable i impensable en un país de la Unió Europea. Perquè en una democràcia la legalitat emana de la voluntat popular i a ella s'ha de sotmetre.

Aquest Estatut no votat ha fet sagnar de nou la ferida de 1714 quan les Constitucions, les Corts i la Generalitat catalanes van ser abolides basant-se en la sobirania absoluta de Felip V i el dret de conquesta.

Aquest és el conflicte que els representants del Parlament català haurien de presentar amb la màxima dignitat i fermesa el proper dia 8 d'abril al Congrés dels Diputats. Aquesta és la llançada que ha fet sortir al carrer a més d'un milió de catalans, tres vegades des de 2010. Aquesta lesió és més cruenta perquè la modificació de l'Estatut aprovat en referèndum infringeix l'article 152.2 de la mateixa Constitució espanyola que estableix: "Una vegada sancionats i promulgats els respectius Estatuts, només podran ser modificats mitjançant els procediments que ells mateixos estableixin i mitjançant referèndum entre els electors inscrits en els censos corresponents".

Els representants del poble català haurien de proclamar en veu ben alta que només un nou referèndum pot cicatritzar el mal ocasionat; el plebiscit previst a la Constitució de 1978 en el cas de modificació de l'Estatut català. Però, després de que el poble català hagi estat enganyat pel Regne d'Espanya, tot i seguir les regles constitucionals en tot el procés de l'Estatut de 2006 és ineludible que els ciutadans de Catalunya puguin triar l'opció de l'Estat independent.

Castells simultanis a set capitals europees pel dret de decidir

'Catalans want to vote. Human towers for democracy' és el lema de l'acció, promoguda per Òmnium Cultural amb el suport de la Coordinadora de Colles Castelleres

París, Brussel·les, Londres, Lisboa, Ginebra, Berlín i Barcelona. Són les set ciutats europees confirmades que acolliran el pròxim 8 de juny una aixecada de castells per reivindicar el dret de decidir dels catalans. L'acció, impulsada per Òmnium Cultural, porta per lema 'Catalans want to vote. Human towers for democracy' -'Volem votar. Castells per la democràcia'-, i vol aprofitar la rellevància internacional del món casteller, declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco el 2010, per reclamar que es pugui realitzar la consulta del 9 de novembre i també 'internacionalitzar' el procés sobiranista mobilitzant la societat civil tant dins com fora de Catalunya.

Jordi Creus: "Sobirans"

No cal que els digui que no m'ha sorprès gens la nova sentència del tribunal Constitucional espanyol. Tampoc la seva unanimitat. En tot cas, el que sí que m'ha xocat són algunes veus de casa nostra mostrant-se satisfetes perquè l'alt tribunal, diuen, ha respectat el dret a decidir dels catalans. Ja són ganes de veure el got mig ple! Tenim dret a decidir sempre que siguem capaços de fer una cosa més difícil que arribar al cim de l'Everest amb xancletes i a peu coix: modificar la sagrada Constitució Espanyola.

Més enllà d'unes lectures dels temps de la puta i la Ramoneta, allò que realment ha fet el TC és negar a Catalunya el caràcter de “subjecte polític i jurídic sobirà”. És a dir, que “Catalunya no és titular d'un poder sobirà, exclusiu de la Nació espanyola constituïda en Estat”. Aquesta, i cap altra, són les majúscules i la lletra petita d'una sentència que novament ens diu que el dret a l'autogovern de Catalunya neix de la generositat de la Constitució Espanyola del 1978.

És a dir, que mai abans s'havien creat ni la Generalitat (de la qual Artur Mas, no ho oblidem, és el 129è president!) ni les Corts Catalanes. I l'abat Oliba, Jaume I o Ramon Llull només són producte de la nostra imaginació malaltissa. Perquè, òbviament, abans del 1978 no havien existit ni els Consolats de Mar ni tampoc els Usatges de Barcelona. I la guerra dels Segadors va ser poca cosa més que un acudit de Marianico el Corto, que per cert no és de Santiago de Compostel·la, sinó de Saragossa.

No. Abans del 1978 no s'havien produït les revoltes de les Germanies ni la dels Angelets de la Terra. Ni havien nascut Rafael Casanova o Joan Baptista Basset. Tampoc Valentí Almirall, Prat de la Riba o Francesc Layret. I és clar, tot allò que hem sentit o llegit sobre personatges menors com ara Macià o Companys forma part de l'adoctrinament destinat a rentar els cervells dels pobres escolars catalans.

Font: elPuntAvui

Conferència i presentació del llibre "Com Àustria o Dinamarca" el 7 d'abril

No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

Joan Ma. Treserras: "La fi dels dies ambigus"

Hi ha etapes personals o col·lectives que semblen marcades per la lentitud i la monotonia. Cada diumenge i cada dilluns resulten idèntics als diumenges o els dilluns anteriors, i res del que hi passa no mereix quedar singularment registrat en el record. No hi ha expectatives de canvi; només pura reiteració. Com si la vida hagués quedat frenada; en suspensió. Però hi ha també altres etapes, lluminoses, plenes d’acció i dinamisme. Llavors el brogit ho inunda i ho mou tot. Tot sembla provisional i accelerat, a punt per a una gran sacsejada. Ens sorprenem identificant senyals desconcertants i desenllaços imprevisibles. Percebem que són temps especials; d’encavalcaments i d’acceleracions. Temps de transformacions, de decantaments, d’incerteses, d’il·lusions, de dubtes, de velles pors i complicitats noves, d’ambicions i d’esperances... Temps com els actuals.

La importància històrica d’aquests dies no la determina cap posicionament del Tribunal Constitucional o de l’Estat. Ni les afirmacions o els tics autoritaris dels dirigents espanyolistes o la premsa transfranquista. Ni tan sols la renovació coreogràfica de l’escenari polític català. La raó fonamental de la importància històrica d’aquests dies és que una majoria de la població catalana ha gosat pensar que viure al marge del sotmetiment sistemàtic a l’Estat és possible. Que no estem condemnats com a poble a viure per sempre sota les condicions que ens imposa l’Estat. Que és possible determinar per pròpia iniciativa quina mena de societat i quina mena d’institucions volem. I tot això, que ara hem començat a considerar i a exterioritzar de manera tan desinhibida i educada, era impensable fins fa ben pocs anys. Impensable per als que conceben immutable i perpetu l’estat espanyol; però impensable, també, per a la majoria dels nostres quadres polítics i socials i per a nosaltres mateixos. L’alliberament multitudinari de les nostres consciències -gosar pensar- ha estat el primer pas per poder projectar i poder assolir les llibertats polítiques i la sobirania efectiva -gosar actuar-. Hem passat de la resignació a la intervenció.

Presentació llibre "Carta a un indecís" el 2 d'abril

No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

El Punt Avui TV estrena l'espai de l'ANC ‘Fem Via!'

La nova cadena dedicarà, a partir de mitjan setmana, gran part de la seva programació a emetre les imatges de tots i cadascun dels trams de la cadena humana de l'Onze de Setembre passat

El Punt Avui Televisió comença avui (30 de març) una programació especial de vint-i-dos dies dedicats en bona part a l'Assemblea Nacional Catalana. La nova cadena, que no començarà la seva programació regular fins al 22 d'abril, la vigília de Sant Jordi, va arribar dies enrere a un acord amb l'ANC per dedicar el mes d'abril a fer un repàs de les activitats d'aquesta entitat i a recordar l'èxit de la cadena humana de l'Onze de Setembre passat, un acte que va mobilitzar més de dos milions de catalans.

Aquesta nit, de dos quarts de deu a dos quarts de dotze, la nova cadena, que és fruit de l'acord de cessió de llicències amb l'antic Canal Català, emetrà el primer espai Fem Via!, que tindrà una durada especial de dues hores i que acabarà, a partir de dos quarts de dotze, amb la projecció de la pel·lícula que es va fer sobre la Via Catalana de l'Onze de Setembre passat.

Al llarg del programa, el seu conductor, Igor Llongueras, parlarà amb Ferran Civit i Ignasi Termes, coordinadors nacionals de la Via Catalana de l'última Diada Nacional, que n'explicaran els detalls organitzatius. Igualment, Llongueras moderarà una tertúlia amb tres personatges que van participar a la cadena: Jaume Cabré, Vicent Partal i Matthew Tree, i conversarà també amb Galdric Penyarroja, coordinador de la gigafoto, que es presentarà dimarts vinent.

Qui decideix la sobirania? I la independència?

La Cambra avala la viabilitat d’una Catalunya independent

S’eliminaria el dèficit i fixaria un superàvit del 7,2% segons un exhaustiu estudi de la institució cameral en base a la construcció d’un nou estat dins de la UE

La Cambra de Barcelona assegura que el sector públic d'un estat català independent seria financerament viable i a llarg termini tindria un superàvit del 7,2% i un marge d'actuació superior a l'actual, segons Joan Ramon Rovira, cap del servei d'estudis i director de l'estudi 'El sector públic a Catalunya i Espanya. Impacte econòmic de diferents escenaris polítics'. En xifres basades en el 2010, l'estudi assegura que una Catalunya independent naixeria amb un dèficit del 2,4% i Espanya sense Catalunya hauria d'incrementar el seu dèficit en dos punts percentuals. L'estudi sempre basa les seves conclusions partint que la construcció del nou estat es fa per la via negociada i mantenint-se a la Unió Europea.

En el pitjor dels casos molt millor econòmicament que seguir dins d’Espanya

L'estudi de la Cambra està elaborat amb les xifres de liquidació i consolidades de l'exercici del 2010 que ofereix el govern espanyol. En l'estudi es faciliten dades en diferents escenaris que van des d'una Catalunya independent després d'una solució negociada amb el govern espanyol i sense sortir mai de la Unió Europea, a altres escenaris on el model de finançament es calcula en diferents fórmules basades o bé en la imputació del finançament en relació amb el pes del PIB, en relació amb el es de la població o en relació amb un mixt entre el pes de la població i el pes del PIB.

En una Catalunya independent el sector públic seria plenament viable, no com ara abocat a la misèria

En l'escenari d'una Catalunya independent, l'estudi assegura amb rotunditat que el sector públic català seria plenament viable i a més tindria un major marge d'actuació, contràriament al que passaria en una Espanya sense Catalunya que veuria augmentat el seu dèficit en gairebé dos punts percentuals.

Josep Ramoneda: "Parlar per parlar"

“No parlar és de burros”, ha dit Miquel Roca, en un excés verbal impropi de la seva proverbial contenció. Era la setmana de la santificació d’Adolfo Suárez. Roca, que va esmerçar tantes hores en els telers que van teixir les tovalles del nou règim -que es van posar sobre les del franquisme, plenes de forats, de llànties i de sang-, volia aprofitar el clima sentimental del moment per fer una crida perquè es trenqui el mur d’incomunicació entre govern espanyol i Generalitat. Roca té raó: tard o d’hora s’haurà de parlar, com més aviat millor.

Ara bé, parlar de què? Quan sento apel·lacions al diàleg sense concretar, especialment des del món econòmic, tinc la sensació que el que es demana és simular algun canvi perquè res canviï. Parlar requereix tres condicions: el reconeixement de l’altre com a interlocutor (és a dir, com a subjecte polític), uns protocols bàsics de comunicació (que cadascú sigui capaç d’entendre el que diu l’altre, sense negacions prèvies del tipus “el dret a decidir no existeix”), i una voluntat política d’arribar a acords. Si aquestes condicions no es donen, de què s’ha de parlar? De la rendició? És l’oferta de diàleg que fa el govern espanyol: senyor Mas, rectifiqui i després parlarem.

L’ANC presenta la Gigafoto el proper 1 d’abril

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) farà públic el proper 1 d’abril la Gigafoto de la Via Catalana, en què hi apareixen tots els participants que eren a la primera fila de la mobilització del passat Onze de Setembre. De moment, a la web on es farà publica, www.gigafoto.assemblea.cat , hi apareix un compte enrere. Serà el proper dimarts que l’ANC presentarà la Gigafoto en roda de premsa a Barcelona.

Josep Costa: "Per què Catalunya no quedarà fora de la UE"

La versió oficial unionista és que la independència de Catalunya és inconstitucional i, per tant, impossible, i que arribat el cas el nou estat quedaria immediatament fora de la Unió Europea. Acostumats a sentir i llegir tota classe d'advertències apocalíptiques, moltes d'elles ja no són analitzades críticament. La de la UE, emperò, mereix una mica més d'anàlisi i reflexió des del moment que Espanya ha aconseguit que la Comissió Europea oficialitzi que un nou estat sorgit de l'actual territori comunitari deixaria de pertànyer a la UE de manera automàtica.

D'entrada, el primer que cal dir és que efectivament la independència és inconstitucional i, per tant, impossible de dur a la pràctica respectant la legalitat espanyola. En conseqüència, és obvi que la constitució de Catalunya en estat independent es produirà sempre per la via de fet, trencant democràticament el marc legal. Però d'això se'n deriven conseqüències molt diferents de les sostingudes explícitament per l'unionisme o de forma més implícita per la Comissió Europea.

La teoria que Catalunya esdevindria ipso facto un tercer estat que hauria de tornar a negociar l'adhesió a la UE com una Turquia qualsevol, sotmesa per tant al veto de qualsevol país, no se sosté. Té un greu problema: que dóna per fet que tots els estats membres reconeixerien oficialment la independència, incloent Espanya. Però això no ho espera ningú, i com estan les coses és totalment inversemblant.

Efectivament, Espanya negarà al principi tota validesa i efectes a la proclamació de la independència que faci Catalunya. Qualsevol altra posició deixaria tothom perplex, ja que es tractarà sempre d'un acte inconstitucional i il·legítim d'acord amb les lleis espanyoles. És a dir, que legalment i oficialment Catalunya seguirà sent part d'Espanya i encara que la independència sigui efectiva i reconeguda per la majoria de països, el més probable és que Espanya segueixi reivindicant la seua sobirania sobre tot el territori català.

Iu Forn: "Autopistes de peatge comunistes"

I avui al raconet, màgia de nivell amb un sèxtuple truc. Res per aquí, res per allà, i, al mig del no res, patapam!!!, apareixen 10 autopistes de peatge! On? A Catalunya? No. Aquestes són al voltant de Madrid, Múrcia i Alacant. I, casualment, apareixen al costat d’autovies que són com autopistes, però gratuïtes, a diferència de Catalunya, on l’alternativa a l’autopista de peatge és una mena de camí de carro. Això sí, asfaltat. I aquí ve el segon truc: res per aquí, res per allà, i patapam!!!, el trànsit apareix només a les autovies, que són com autopistes, però que són gratuïtes. Lògic, no? Podent circular gratis, per què hem de pagar? Mentrestant, a les autopistes de peatge, tercer truc: res per aquí, res per allà, i patapam!!!, gens de trànsit. I, per tant, gens d’ingressos. Arribem així al quart truc. Vareta màgica, i patapam!!!... apareix un dèficit que, segons la font, és de 3.800 o de 4.600 milions d’euros i que ens porta al cinquè truc. Aquest consisteix en res per aquí, res per allà, i patapam!!!, apareix un rescat en forma d’empresa pública. Això traduït vol dir que vostè i jo som qui pagarà el dèficit. I ara ve el supertruc, només comparable a fer desaparèixer la Via Làctia: res per aquí i res per allà, i patapam!!!, apareix el concepte anomenat jo, empresa privada que faig autopistes, si guanyo diners són per a mi i si els perdo, paga vostè. Un concepte molt bonic que ja voldríem vostè i jo que també ens fos aplicat (en general) i que ens transporta a una forma molt peculiar de comunisme capitalista que reparteix la riquesa entre segons qui i la misèria entre la majoria.

Font: ara.cat

Quim Torra: "Els catalans som alguna cosa?"

"Sovint no calen ni grans decisions de Tribunals Constitucionals ni abracadabrants articles de la premsa espanyola a Catalunya per adonar-se del pou provincià en el que (mal) vivim"

Ahir, l'amic Ferran Sáez, al diari Ara, es preguntava: "I si no som un subjecte, què som?", tot fent referència a la darrera sentència del TC sobre la declaració de sobirania de Catalunya.

Se'm va ocórrer fer un tuit tot dient que: "Per a Espanya no som un subjecte, som un complement indirecte", més que res, perquè alguna cosa devem ser. Immediatament, en Jordi Corrons i en Màrius Serra replicaven que més que "indirecte" érem un complement circumstancial" (en Quim Vendrell encara afinava més: "complement circumstancial de lloc"). En Jaume Aulet, per la seva banda, afirmava que "som una oració subordinada. I de les relatives, no pas de les explicatives". Tanmateix, per en Gabriel Salvadó som un "adverbi de negació", a la qual cosa en Xavier Fähndrich, puntualitzava que més aviat ho érem de "possessió" ( i encara hi havia qui afegia que "subordinades adverbials, que són les més prescindibles").. Àngels Folch, enèrgica, ho rebutjava amb arguments gramaticalment impecables: "per ells som un objecte directe (l'acció recau directament sobre l'objecte)". Coral Romà intentava una transacció: " o més aviat la clàusula subordinada d'un complement de règim constitucional". I mentre Sílvia Sáez apuntava que no hi havia dubte, som "una oració subordinada substantiva", arribava una resposta definitiva: la de Betona Comín, per qui, senzillament, "no som".
La resposta, amic Ferran, ja veus que te la podem oferir en fórmules diverses, però que s'acaba resumint en una: per a Espanya, no som. Cosa que ja sabíem i que hem celebrat aquests darrers dies de manera espectacular amb la pujada als altars de la transició espanyola. Mig amagada en la sentència del TC hi ha la clau de tot plegat, quan els magistrats d'aquest tribunal, unànimement, és a dir, amb el vot a favor també dels magistrats catalans, afirma: "autonomía no es soberanía". Aquesta és la clau de volta sobre el que va edificar-se la transició espanyola.

Laura Costa i Olivè: "El moment és ARA: fem-ho possible!"

La sentència del TC sobre l’Estatut al juny de 2010 va ser el detonant que ha propiciat que els partidaris de la independència augmentin del 39 (gener 2010) al 60% (març 2014) i els detractors disminueixin del 43 (gener 2010) al 30% (març 2014). Part de la feina feta, no ho negarem. Però ens queda la més determinant i feixuga:convèncer el 10-15% de persones que encara no tenen clar el seu posicionament.

Per tal d’aconseguir-ho, els que tenim voluntat de contribuir-hi d’una manera o altra crec que ens hauríem de consagrar a aquests 10 manaments:

1. Ha de ser una causa inclusiva. Hi ha motius diferents que porten persones diferents a voler la independència. Si no hi troben respecte, aquesta no serà la seva opció.

2. Ha de ser coral. Per tal de compartir els esforços i els guanys, però sobretot les patacades. I ser així menys vulnerables.

3. Ha de ser unitària. La unitat requereix enormes dosis de generositat per transigir a favor del consens, però ens farà invencibles.

4. Ha de ser positiva i optimista. No podrem seduir algú indecís des de la censura, l’amenaça o l’agressivitat. El somriure és una arma poderosa.

5. Hem de ser rigorosos. Tots som prescriptors de la causa i per ser fiables hem d’invertir temps també en llegir i saber: els informes del CATN, la Història d’aquest país i d’altres, una mica d’economia, sobre el govern espanyol i la seva manera de fer...

5A - Estem preparats per tornar a fer història

II Assemblea General Ordinària de l’Assemblea Nacional Catalana el 5 d'abril

Pere Cardús: "Per fer una truita s'han de trencar els ous"

Disculpin, excel·lentíssims magistrats del Tribunal Constitucional espanyol, però han de saber que ens importa un pèsol el seu veredicte sobre la declaració de sobirania. Bé, ens importa ben poc qualsevol cosa que facin. Catalunya és sobirana i vostès ja poden dir missa. Que volen declarar nul un punt del document? I què? En el moment que ens vam declarar sobirans vam acceptar implícitament que aquest tribunal deixava d'importar-nos. O som sobirans --com va aprovar el parlament-- o no ho som! I si es va aprovar la declaració de sobirania, ara cal actuar en conseqüència i no reconèixer el Tribunal Constitucional espanyol.

La declaració diu que Catalunya és un 'subjecte polític i jurídic sobirà'. Per dir-ho sense embuts: la declaració estripa la constitució espanyola de dalt a baix. Que el parlament va fer una acció il·legal? I què? Que no volem fer això, justament? Que no estàvem disposats a declarar la independència? I això no seria trencar la legalitat espanyola? Sí, és clar que sí, en benefici d'una nova legalitat catalana. Hi ha ningú que encara es pensi que es pot fer una truita sense trencar els ous?

Ho recordo per a qui vulgui fer l'orni: tenim l'estat espanyol al davant. No hi tenim pas una democràcia moderna i avançada, respectuosa amb l'exercici de la voluntat popular. Hi tenim l'Espanya d'Alfonso Alonso, aquell portaveu que equipara les urnes amb la violència si hom pretén imposar la voluntat. És a dir, no hi tenim pas el govern britànic, al davant. Per tant, no farem cap transició negociada. Ens volen fer miques com han fet sempre que els ha interessat. I nosaltres, estem disposats a deixar que ho tornin a fer, o bé deixarem de veure escletxes allà on no n'hi ha i passarem a l'acció?

D'independent no se n'és un dia de bon matí, de cop i volta. Per aconseguir la independència, cadascú ha d'haver-se independitzat mentalment abans. I això vol dir acceptar que aquests tribunals i organismes contraris a la voluntat democràtica dels catalans no tenen cap competència sobre nosaltres. I no tan sols quan ens van en contra, sinó també quan ens donen la raó. Tant me fa que obrin una escletxa sobre el dret de decidir, perquè aquests dotze magistrats no hi tenen res a dir, sobre això. Tant me fa si hi ha un grupet que alguns convenen a anomenar progressista. Tant me fa si hi va haver més debat o menys. Catalunya es va declarar sobirana i no reconeix aquest tribunal espanyol. Volem fer el pas o volem continuar atrapats dins la seva gàbia?

L’allau d’il·lusió i solidaritat continua: l’ANC supera els 30.000 socis

Entre membres de ple dret i simpatitzants i col·laboradors l’entitat arriba als 55.000 adherits. Més de 30.000 persones ja són membres de ple dret de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC).

El passat divendres 14 de març eren més de 22.000 els membres de ple dret de l’entitat, i des d’aleshores l’allau de noves inscripcions no ha fet més de créixer: el dijous 20 de març se superaven els 25.000 i aquest dimarts 25 de març s’han superat els 30.000 a les dotze del migdia. En concret, l’entitat comptava a aquesta hora amb 30.131 membres de ple dret. Juntament amb els simpatitzants i col·laboradors, l’Assemblea ja arriba a les 55.000 persones adherides.

Marc Costa: "On és l'Estat de dret?"

L'Estat espanyol ha fet un pas més cap al seu objectiu d'aturar com sigui la consulta que els catalans celebrarem el proper 9 de novembre.

Per a això, ha utilitzat novament el Tribunal Constitucional per rebutjar que Catalunya tingui la categoria de subjecte jurídic i sobirà, defensant amb rotunditat la unitat de l'Estat espanyol i l'exclusivitat de la sobirania nacional en el poble espanyol. El mateix tribunal que ens va negar, en la tristament famosa sentència sobre l'Estatut de Catalunya, la nostra condició de nació en afirmar desafortunadament que de nació només n'hi havia una i aquesta era l'espanyola.

El Tribunal Constitucional és actualment l'òrgan judicial més desprestigiat en el nostre país, un òrgan inexplicablement de naturalesa política, en el que deu dels seus dotze membres són escollits directament pel poder polític (cinc pel Congrés dels Diputats i cinc pel Senat), mentre que els altres dos són escollits pel màxim òrgan del poder judicial, és a dir, el Consell General del Poder Judicial, el qual, al seu torn, és també un òrgan merament polític ja que els seus vint membres són escollits directament també pel Congrés i pel Senat.

Per tant, en un país on la divisió de poders entre el poder executiu i el poder judicial és pràcticament inexistent, no ens han d'estranyar resolucions controvertides com aquesta. Però el més greu és que aquesta vegada s'ha creuat una línia molt perillosa, qüestionant l'actual Estat de dret, traspassant els seus límits competencials en pronunciar-se expressament sobre una qüestió merament política i no pas jurídica, únicament perquè considera que "pot" tenir efectes jurídics.

Paradetes informatives del cap de setmana, dies 29 i 30 de març

Ja pots venir a signar el teu vot per la independència.

Què esperes per a venir a col·laborar-hi?

Dissabte, 29: Al matí, d'11 a 2, al Mercat de Sagrada Família (Padilla / Provença)

Diumenge, 30: Al matí, d'11 a 2, a l'avinguda de Gaudí (Gaudí / Provença)

Junts podem!

Què són les paradetes o com participar-hi

Comunicat de l'ANC sobre la Sentència del TC en relació a la impugnació de la Declaració de Sobirania

Comunicat del Comitè Permanent de l’Assemblea Nacional Catalana respecte de la Sentència del Tribunal Constitucional de 25 de març de 2014 en relació amb la impugnació de la Declaració de sobirania i del dret a decidir del Poble de Catalunya, de 23 de gener de 2013.

En relació amb la Sentència dictada el 25 de març de 2014, el Comitè Permanent de l’Assemblea Nacional Catalana declara:

1.- El poble català té la condició de subjecte polític i jurídic sobirà i, per tant, les decisions del Tribunal Constitucional espanyol sobre la nostra sobirania són irrellevants i inoposables a aquesta condició.

2.- La sobirania significa, per a nosaltres, poder decidir lliurement sobre els lligams que ens uneixin amb la resta de les nacions del món. Catalunya mai no ha renunciat al seu dret a decidir. Ni abans ni ara. Per tant, la Sentència del Tribunal Constitucional no canvia la situació.

3.- La Declaració de sobirania i del dret a decidir del Poble de Catalunya, de 23 de gener de 2013, del Parlament de Catalunya - legítim representant del poble català – va evidenciar que el poble de Catalunya té el dret a decidir el seu futur polític democràticament i en llibertat. L’Assemblea Nacional Catalana referma que la Consulta del 9 de novembre de 2014 és un objectiu fonamental i irrenunciable.

4.- El pronunciament del Tribunal Constitucional davant una declaració política trenca el principi de separació de poders i confirma la preocupant involució democràtica de l’Estat espanyol.

5.- Per a la salvaguarda dels drets del poble català, necessitem viure en un estat català sobirà al més aviat possible.

Barcelona, 25 de març de 2014.

Xerrada "Immersió, l'escola que volem" l'1 d'abril

No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

L'estratègia de la confrontació del PP a Catalunya, segons José Antich

L'ex-director de La Vangurdia diu que el govern espanyol té un pla per evitar la imatge d'un independentisme pacífic, lúdic i festiu

El periodista José Antich, ex-director de La Vanguardia, creu que des del Partit Popular de Madrid hi ha un pla perquè s'acabi la imatge d'un independentisme pacífic i lúdic. Segons que ha dit, el PP té una cèl·lula pendent del cas català que actua en dos àmbits. Per una banda, estudia les possibles accions legals contra el referèndum. Per una altra, malda per introduir la imatge de confrontació.

Antich ha fet aquestes declaracions en la tertúlia d'aquest matí a RAC-1:

Antich ha dit: 'Des de Madrid, els poders públics espanyols es mouen en aquests dos plans. Un és: què es pot fer amb la legislació vigent a la mà? [...] En aquest pla es parla permanentment de si es pot suspendre l'autonomia, il·legalitzar, prohibir la consulta, etc. I al costat de tot això hi ha un pla polític de la cèl·lula del PP que analitza els passos que s'han de fer en el procés català. Un dels aspectes que els preocupa --i que fins i tot el ministre Margallo va verbalitzar-- és aquesta idea dels dos darrers onzes de setembre, que han estat lúdics, familiars, amb canalla; aquesta idea que s'ha transmès al món d'imatge festiva. Crec que és això que proven d'evitar amb tots aquests moviments. L'11-S pròxim no pot ser que sigui lúdic, festiu, familiar, amb avis, pares i néts. No pot ser, tot això. Com s'aconsegueix? Desacreditant les institucions i organitzacions que hi ha al darrere. Aquest és el fil conductor de les accions que veurem els mesos vinents d'una manera clara i decidida: aquesta imatge ha de canviar. Ha de ser una altra cosa. Ha de ser una jornada de confrontació, ha de ser una jornada on hi hagi dos pols.'

Segons Antich el PP no entén el procés català a causa de les interferències del conflicte basc: 'Com que en tot això ells actuen pensant en el model basc, no han acabat d'entendre què ha passat a Catalunya. Hi ha d'haver una confrontació. Tot allò que viurem els mesos vinents anirà en aquesta línia.'

Font: VilaWeb

Vicent Partal: "Una sentència inútil"

La sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre la ‘Declaració de Sobirania i pel Dret de Decidir del poble de Catalunya’ és inútil. Simplement perquè la Declaració aprovada pel parlament català no s’emmarca ja dins la legalitat espanyola, no hi fa referència, sinó que anuncia un fet a la comunitat internacional. On el constitucional espanyol simplement no hi té jurisdicció.

Ben sovint hi ha qui pregunta ‘i quan s’atrevirà el parlament a trencar amb Espanya?’ Aquesta és una pregunta que sempre em sorprèn i que sovint responc dient que ho va fer el 22 de gener de 2013. Precisament amb aquesta declaració. Els diputats del parlament van votar aleshores que ‘el poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà’ i això canviava i canvia de fet ja tot el que puga passar a continuació.

Quan un país, una comunitat humana, es declara ‘subjecte polític i jurídic sobirà’ implicitament el que està dient és que no reconeix cap sobirania superior a la seua pròpia. ‘Sobirà’ és un vocable indiscutible, gens ambigu en dret internacional. I és evident que si el parlament no reconeix l’existència d’una sobirania superior a la pròpia no reconeixerà una sentència emanada d’una sobirania diferent, en aquest cas de l’espanyola.

I això, aquesta actuació, ha d’estar al marge de si som ja independents o no. Sobirania i independència no són sinònims. Nosaltres no hem aconseguit encara la independència perquè no l’hem proclamat i perquè en conseqüència ningú no ens la pot reconèixer encara. La Declaració de Sobirania, però, és precisament la pedra bàsica per a poder-la proclamar.

Víctor Alexandre: "Ara volen violentar-nos"

"Ells tenen al seu abast tots els instruments del poder i els utilitzaran com han fet sempre, per la via de la força"

A mesura que s’acosti el 9 de novembre veurem augmentar els intents de crear un clima de violència a Catalunya. No pas una violència desfermada, però sí una violència conceptual i estratègicament orquestrada que permeti a l’Estat construir el relat mediàtic, de portes enfora, d’una Catalunya al caire de l’abisme. La frase de José María Aznar, “abans es trencarà la unitat de Catalunya que la d’Espanya”, ho resumeix molt bé. Es tracta de fer creure al món, amb la col·laboració d’alguns caps de pont catalans del nacionalisme espanyol, com ara Alícia Sánchez-Camacho, Albert Rivera, Enric Millo, Pere Navarro, Maurici Lucena, etc., que a Catalunya hi ha una gravíssima fractura social fruit del procés independentista. És a dir, que si no hi hagués independentisme no hi hauria fractura. El fracturador és l’independentista, el fracturador és el sotmès que té la gosadia de voler ser tan lliure com l’amo.

“Que n’eren, de bons, aquells temps, en què els catalans es mostraven callats, porucs, submisos, obedients i desmemoriats i n’hi havia prou de fer-los un crit perquè acotessin el cap, demanessin perdó i fessin bondat, molta bondat”. Així és com pensen tots aquells que, ja sigui des de la dreta o des de l’esquerra, sempre han compartit el principi bàsic del franquisme: la unitat d’Espanya. La seva sort va ser que Catalunya estava nacionalment estabornida i no els calia significar-se. Eren temps en què l’esquerra espanyola i els seus timbalers catalans podien marcar distàncies amb la caverna tot fent-se passar per catalanistes, progressistes i demòcrates de pedra picada. Ara, però, Catalunya s’ha despertat, la comèdia s’ha acabat i les màscares han caigut. I aquí els tenim, PP, Ciudadanos i PSOE de Catalunya agermanats contra el dret democràtic més elemental: el dret de tota col·lectivitat a decidir el seu futur per mitjà de les urnes.

Marta Espasa: "Amenaces poc creïbles"

Són ben conegudes les prediccions catastròfiques que fa el ministre García-Margallo sobre una Catalunya independent. En concret, ha declarat que la independència seria un desastre econòmic per a Catalunya, que se li reduiria el PIB entre un 20% i un 25%, ja que quedaria exclosa de la Unió Europea i, per tant, del mercat interior. Però cal respondre-li que a Catalunya hi ha un ampli consens en considerar inqüestionable la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent, i les raons són molt senzilles i fàcils d’entendre.

En primer lloc, el fet que Catalunya quedi fora de la UE és una qüestió política i, per tant, a hores d’ara ningú pot saber exactament què passarà. Però fins i tot si ens situem en el pitjor dels escenaris, i temporalment Catalunya quedés fora de la UE, avui en dia és impensable que s’aixequin fronteres i s’estableixin aranzels, quan la lògica de la UE amb altres països europeus que no són comunitaris és totalment la contrària. A més, cal tenir present que Catalunya és un dels territoris més integrats i més interconnectats amb la UE tant pel que fa a importacions i exportacions com per l’important nombre d’empreses europees que tenen fàbriques i instal·lacions en territori català. I també ho és pels intercanvis culturals i educatius i perquè és un dels principals destins turístics dels ciutadans europeus, entre molts altres factors. Ningú amb un mínim de sentit comú pot pensar que pel fet d’exercir un dret democràtic Catalunya pugui quedar aïllada del món, entre altres coses, perquè els interessos econòmics també compten.

Montserrat Tudela: "Renunciar o impedir, aquesta és la qüestió"

Cinc dels partits polítics que representen els ciutadans al Parlament de Catalunya van anunciar la convocatòria d’un referèndum el dia 9 de novembre d’enguany per a decidir si volem esdevenir un Estat independent. CDC, UDC, ERC, ICV-EUiA i CUP van comprometre’s tots a escoltar la veu del poble després que el president de la Generalitat signi la convocatòria oficial el proper mes de setembre. Les autoritats governamentals d’Espanya i també el grup del PSOE al Congreso de los Diputados ja han dit que no la permetran.

Així, doncs, després que el president de la Generalitat signi la convocatòria es preveuen dos escenaris. Que els 82 diputats que van votar a favor del referèndum (deixo estar els del PP que ho van fer per error) i el Govern de Catalunya en ple renunciïn a acomplir el seu compromís davant la ciutadania i, per tant, després de signar la convocatòria el president de la Generalitat signi la desconvocatòria, o bé que el Gobierno de España juntament amb el PSOE la vulguin impedir.

Jo en cap cas no contemplo la primera possibilitat. En conseqüència, ni l’analitzo. Em centro en la segona possibilitat, que els càrrecs polítics espanyols del moment la impedeixin. O la vulguin impedir.

Tinc clar que en el moment que el president de la Generalitat signi la convocatòria el Parlament de Catalunya ja tindrà tot a punt pel dia 9 de novembre, és a dir, tindrà comprades les urnes, tindrà el cens electoral i tindrà els observadors internacionals que es posaran a treballar a partir del moment de la convocatòria oficial.

Vicent Sanchis: "Ja no ens alimenten molles?"

"No se sap de cap jurista que no accepti que a Espanya es faci, per exemple, una consulta –fins i tot un referèndum– sobre monarquia o república"

No cal ser un expert jurista per arribar a la conclusió que en un Estat democràtic es pot votar qualsevol idea. Convé remarcar el terme – “Estat democràtic”– perquè el problema és quan el primer valor –“Estat”– se superposa al segon –“democràtic”–. Per als espanyols de pàtria en boca, què és més important, Espanya o la democràcia? Ja que parlem de valors... En un Estat democràtic es pot consultar qualsevol proposta. No se sap de cap jurista que no accepti que a Espanya es faci, per exemple, una consulta –fins i tot un referèndum– per determinar si la majoria dels ciutadans es decanten per la monarquia o per la república. La república és constitucional? De cap manera. N’és la monarquia parlamentària. I tanmateix, es podria plantejar un referèndum que després, segons el resultat, desemboqués en una reforma constitucional. El que es discuteix, sempre jurídicament, a Catalunya és una altra cosa. Més aviat, de qui n’és la competència. És a dir, es pot fer una consulta només amb una llei del Parlament que la permeti i un decret del president de la Generalitat que l’encarrili o només es podria fer prèvia transferència del govern de l’Estat a recer de l’article 150.2 de la Constitució?

És això el que ara es discuteix jurídicament a Catalunya i a Espanya. Qui té la competència de convocar aquesta consulta. Una consulta que més legal no pot ser, malgrat totes les barbaritats que diguin els dirigents del PP inclòs el seu president. Per això no se sap ben bé per què tanta alegria i festeta quan la fiscalia rebla l’obvietat. No hi ha lloc a la querella que ha presentat el parasindicat Manos Limpias davant el Tribunal Superior de Justícia contra Artur Mas perquè és del tot lícit discutir la qüestió i determinar qui és competent per convocar consultes a Catalunya. L’Estatut permet que sigui la Generalitat. I aquest punt no ha estat rebolcat pel Constitucional.

Miquel Puig: "Liberalisme a l’espanyola"

Enraono amb el meu amic Pepe, un andalús que va fer cap a Falset quan era un noi i que hi ha treballat tota la vida. Jubilat, encara s’ocupa de la seva vinya perquè no sap fer res més que treballar i perquè la pensió que li ha quedat és tan petita que no se’n sortiria sense fer-ho. Cada any organitzem la verema conjuntament: lloguem la mateixa colla i fem servir dos tractors. Una única colla pot treballar més dies seguits encara que, com que es cull per varietats i aquestes no maduren alhora, la verema sigui un procés molt discontinu. Disposar de tots dos tractors permet que la colla segueixi treballant mentre un dels dos va a portar la càrrega a la cooperativa. El Pepe em diu que aquest any ja no podrà ser. L’han advertit que, com a jubilat, no pot treballar fora de la seva finca perquè perdria la pensió si fos descobert. S’ha acabat també que pagesos jubilats -pràcticament tots els que queden a Falset ho són- s’ajudin mútuament, com s’ha fet des de sempre. Creu que tampoc el podrà ajudar el seu fill, que fa d’advocat a Barcelona però que sempre està disposat a donar-li un cop de mà. Finalment, l’han advertit que si els seus ingressos -transparents, perquè la collita l’entrega a la cooperativa- superen els 9.050 €, també perdrà la pensió. Més que indignat, està abatut. Crec que sempre ha votat el PSC-PSOE (més que res, per la O), però sospito que ara enyora el Franco perquè aquell estat no es ficava a casa seva.

Mentrestant, el govern espanyol ha acordat modificar l’aval que en el seu dia va concedir a Sacyr perquè es presentés a un concurs a Panamà de manera que aquesta companyia pugui endeutar-se una mica més. En realitat, l’aval va ser concedit sense respectar els procediments legalment establerts, però això ho havia fet un govern del PSOE. El sector elèctric espanyol és completament privat des que un govern del PP va privatitzar Endesa, però això no és obstacle perquè el Pepe hagi de pagar l’electricitat més cara de l’Europa continental. Les operadores de telecomunicacions a Espanya són també privades des que el mateix govern del PP va privatitzar Telefónica, però el Pepe pateix les tarifes més altes d’Europa. Segurament el Pepe no sap que el magatzem de gas que s’ha construït davant la costa d’Alcanar, i que tants ensurts ha provocat a la població costanera, ha estat construït per una empresa privada, però que un govern del PSOE va garantir que, si finalment no pot entrar en funcionament, el pagaran ell -el Pepe- i la resta d’espanyols amb els seus impostos. El govern espanyol s’ha vist obligat a modificar la retribució de l’electricitat solar, una activitat en la qual tres grans companyies espanyoles han fet inversions massives, perquè la rendibilitat de les inversions era excessiva. Ara bé, alguna de les granges ja havien estat venudes a fons d’inversió estrangers, i aquests fons d’inversió estan demandant l’estat espanyol. El Pepe no sap que potser haurà de pagar les indemnitzacions. El govern espanyol anuncia que el 2015 ja estarà operatiu l’AVE Madrid-Extremadura, on treballen a bon ritme unes quantes constructores espanyoles. Aquesta línia havia d’unir Madrid i Lisboa, però els portuguesos ja han anunciat que no faran el seu tram perquè el trànsit previsible no ho justifica.

Xerrada "L'educació en el nou estat" el 27 de març

No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

Vídeos de l'encesa de les 15.000 espelmes de l'Urna SíSí el 22 de març

Ambient previ a l'encesa de l'urna d'espelmes.

Encesa de les 15.000 espelmes

Xevi Xirgo Teixidor: "Queden vostès il·legalitzats"

Jo no sé per què hi ha tant d'esverament amb això que l'Estat vulgui il·legalitzar l'ANC. Si la delegada Llanos de Luna perd el temps perseguint una cosa tan inofensiva com els alcaldes que no pengen la bandera espanyola al balcó, per què carai els estranya que ara a algú li passi pel cap il·legalitzar una associació que treballa obertament per la independència de Catalunya, una cosa que va en contra de la Constitució, de les Sagrades Escriptures i de l'ordre no només mundial sinó de tota la galàxia? Si l'Estat fos coherent, hauria de fer cas a aquests opinadors de vanguardia (perdó, volia dir d'avantguarda) que diuen que el president Mas està atrapat en mans de l'ANC i alliberar-lo il·legalitzant-la, com reclamen des d'alguns diaris espanyols. Il·legalitzada l'ANC, ja podrien anar per il·legalitzar l'Associació de Municipis per la Independència, que en la seva declaració inicial en constituir-se va dir que treballava “únicament i exclusivament per la independència de Catalunya”. L'AMI, el seu president i els prop de 700 ajuntaments i institucions que li donen suport, tots il·legalitzats. Ah. I després els d'Òmnium, que va organitzar un concert en què es van sentir crits a favor de la independència de Catalunya. Tots il·legalitzats i detinguts. I, per descomptat, haurien d'il·legalitzar també el Consell Assessor aquest per a la Transició Nacional. És il·legal que Catalunya faci cap transició! La Constitució no ho permet. I el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, també il·legalitzat, perquè proposa un referèndum del tot il·legal. El president Rigol, destituït. I les 35 entitats promotores (des dels sindicats fins a la Unió de Pagesos o el Front d'Alliberament Gai de Catalunya), totes il·legalitzades. I les 1.653 entitats que li han donat suport, il·legalitzades. I els de Pimec, que van fer un acte on es van sentir crits a favor de la independència. I els espectadors del Camp Nou que al minut 17.14 canten allò d'independència, tots il·legalitzats! I jo, per escriure això. I vostè, per llegir-ho. Tots il·legalitzats! Tots!

Font: elPuntAvui

Quico Sallés: "Afortunadament, Transició"

Afortunadament han passat els anys. Dissortadament les cunetes continuen plenes de cadàvers que esperen ser honrats; la pena de les famílies de més de 3.000 afusellats encara plora; els torturadors es passegen immunes pels carrers; i l'únic president democràticament escollit d'Europa Occidental assassinat per un escamot a les ordres d'un tribunal feixista continua condemnat per una justícia que ni tan sols ha tingut la decència de revisar les seves vergonyes i realitats.

Afortunadament han passat els anys. Però continuen posant la transició espanyola com a model de no sé què. Es pensen que som idiotes. Es pensen que més de trenta anys de propaganda hauran convençut a totes les generacions que la Constitució va ser una filigrana social admirable i no el que realment va ser: un patètic pacte de rendició en el que ningú no va demanar disculpes i els perdedors van haver de donar les gràcies.

Afortunadament més d'una generació som conscients de la doble derrota. No tenim cap hipoteca amb la pantomima del 78 que ha perllongat fins ara les mateixes elits sorgides de la sanguinària victòria del 39. No tenim cap por, no hem de donar les gràcies i exigim una disculpa.

Afortunadament, s'apaguen uns símbols, sí, però se n'encenen uns altres. Ara, podem alliberar-nos d'una cadena injusta. Tenim la sensació que per primera vegada passarem comptes amb la història i marxarem pacíficament i democràtica del teatre que els guanyadors i l'angoixa dels perdedors van perpetrar quan Suárez va ser president.

Font: NacioDigital

Miquel Sellarès: "Assemblea i legalitat"

L'ANC està sent portada dels diaris per un document que, ben mirat, no diu res que no sembli lògic i normal en un país democràtic. La ponència del Full de Ruta 2014-2015 que està penjada al web de l'Assemblea és, en primer lloc, una proposta d'una comissió que s'ha posat a debat de la massa social en un procés que es tancarà el dia 5 d'abril, en l'Assemblea general ordinària que se celebrarà a Tarragona.

A hores d'ara, ningú sap quin és el text que finalment s'aprovarà. I fins que no s'aprovi, la posició de l'ANC és la que es fixa en el Full de Ruta vigent, aprovat el març de l'any passat a Girona.

Ben llegit, de dalt a baix i sense treure res de context, resulta un document clar, entenedor, que feia falta. Preveu els escenaris que poden produir-se d'ara en endavant i proposa què fer en cadascun d'aquests escenaris. No hi ha res que no sigui d'una lògica aplastant, que no s'hagi produït abans en altres processos semblants i que no segueixi procediments d'allò més democràtics. I és impossible no trobar, contínuament, referències al caràcter democràtic, pacífic i majoritari de tot allò que es proposa fer per aconseguir que el procés no s'aturi.

A aquestes altures de la història, ningú pot estranyar-se que un document així aixequi la polseguera que estem veient aquesta setmana. Potser encara ens podem sorprendre perquè diaris com El País, fins fa quatre dies el diari del "progres" i dels esquerranosos espanyols, sembli el capdavanter dels qui demanen la il•legalització de l'ANC, però potser ni això ens sorprèn quan veiem el principal partit de l'esquerra (?) espanyola fent més o menys el mateix que el partit del govern, representant de la dreta més rància.

Iu Forn: "Moltes gràcies, Espanya"

La Brunete (o Caverna Brothers) excreta arguments anticonsulta a tanta velocitat que, pobre de mi, m’he perdut. En poc temps hem passat del “I si fóssiu independents, a quina lliga jugaria el Barça?”, a llegir als diaris (inclosos els que passaven per progres) que cal il·legalitzar l’ANC. El camí de rajoles grogues ha estat (més o menys) aquest:

Mas està boig i un informe policial confirma que és corrupte. Si marxen, no podran pagar les pensions, perdran els ajuts agraris i patiran un boicot del mercat espanyol. Es gasten en ambaixades el que haurien de destinar a sanitat. Els salvem de la fallida i són la comunitat que més rep. Els faran fora de la UE, l’euro, l’OTAN i l’ONU. La llei no permet el referèndum i, en tot cas, haurien de votar tots els espanyols. Catalunya mai ha estat un regne sinó una part de la Corona d’Aragó. El 1714 no era una guerra Espanya-Catalunya. A la Via Catalana van posar-hi ninots. Una Catalunya independent no és viable econòmicament. Quedaran aïllats. Prohibiran l’espanyol i qui el parli no tindrà la nacionalitat catalana. Els mitjans subvencionats imposen un pensament únic. A les escoles s’adoctrina i els nens que no parlen català són marginats. Catalunya és l’Alemanya dels anys 30. Els catalans són nazis. La societat catalana està fracturada. Les famílies han suspès els àpats de Nadal per evitar baralles. Les empreses marxen. No els reconeixerà cap país del món. Catalunya és Crimea. Són hòbbits. Vagaran per la galàxia. Són uns colpistes.

I després de tot això, les enquestes diuen que cada cop més catalans volen votar. Gràcies, Espanya!!!

Font: ara.cat

Signa un Vot - El poder d'un bolígraf

Salvador Cot : "L'opció low cost és Catalunya"

"L'annexió de Crimea és un acte de violació considerable del dret internacional, però també és una realitat", deia ahir Martin Schulz, el president de l'Eurocambra, en un exercici de pragmatisme. De fet, cada vegada que li ho demanen des de Madrid, Durão Barroso repeteix que la Unió Europea no és un espai de ciutadania, sinó una sèrie de tractats entre estats, així que és normal que cada vegada calgui buscar el mínim comú denominador de cara a definir una acció comuna. I, en el cas de Crimea, els 28 estats tenen 28 opinions diferents, agrupables en tres o quatre posicions que van del fer alguna cosa simbòlica al deixar les coses com estan.

Així que, vist el que ha passat, jo també comparteixo l'opinió del ministre Margallo, en el sentit que el paral·lelisme entre Crimea i Catalunya és "absolut". És a dir, qualsevol modificació de les fronteres que tingui el suport majoritari de la població local acabarà essent una realitat, com diu Martin Shulz, al marge de les legalitats precedents que puguin invocar Ucraïna, Espanya o qui sigui.

Hi hauria 28 estats favorables a la sanció màxima contra Catalunya? És imaginable que Espanya aconseguís que el mínim comú denominador dels 28 fos l'expulsió dels eurodiputats catalans del Parlament Europeu, unionistes inclosos? Estan segurs que els altres 27 estats acceptarien pèrdues econòmiques, complicacions aranzelàries, dificultats en la utilització de les vies d'exportació, traves en la circulació de mercaderies i ciutadans, creació d'una nova frontera terrestre de l'UE al Mediterrani Occidental...

Com en el cas de Crimea, el reconeixement de Catalunya és l'opció low cost. Espanya no pot demanar més que Ucraïna.

Font: NacioDigital

Natàlia Molero: "Bròquil amb patates"

Les balances fiscals han sigut el detonant d’una situació que feia temps anava botint i botint. Si hi afegim les atzagaiades del ministre Margallo o les lleis dictatorials del ministre Wert, ja tenim l’escudella a punt.

Quan el govern de ZP va publicar el dèficit fiscal de Catalunya li van sortir uns 14.000 milions d’euros, segons els comptes de la Generalitat eren uns 16.000 milions i, naturalment, els economistes (molts i d’universitats diferents) van voler saber en què s’havien equivocat. La reunió amb els experts de l’Estat va ser aclaridora: hi havia conceptes que Catalunya no s’havia imputat com a despesa comuna, és a dir allò que toca pagar a tots els espanyols; un exemple la Casa Reial. Bé, com que Catalunya representa el 20% de la població espanyola i a Espanya hi ha una monarquia ens toca pagar un 20% del pressupost de la reialesa (és discutible però és així).

Un altre concepte pel que també hem d’aportar el 20% del que costa anualment és el Museo del Prado; ningú posa en dubte que es tracta d’una de les millors pinacoteques del món, de la mateixa manera que tothom sap que la repercussió econòmica d’aquesta gran infraestructura cultural redunda en la ciutat de Madrid. Doncs no, com que és de tots els espanyols, nosaltres també hi hem d’aportar el percentatge que toca. Ara bé aquí ja podem plantejar altres preguntes: com és que el MNAC un museu que té la col·lecció de pintura romànica excelsa i una excel·lent de gòtica no rep les mateixes subvencions estatals que el Prado? si tots som espanyols, el 80% que no viu a Catalunya hauria de posar-hi el mateix que posem nosaltres, no? i la Sagrada Família? és el monument més visitat d’Espanya, tampoc rep ni cinc.

De la T4, la ciclòpia i monumental terminal de l’aeroport de Barajas també ens toca pagar un 20% ja que el govern central considera que és una via d’accés a la capital de l’estat absolutament necessària pels catalans que han d’anar a Madrid perquè moltes gestions administratives no es poden fer a Catalunya. Mira que bé.

L’Assemblea Nacional Catalana supera els 25.000 socis

Més de 25.000 persones ja són membres de ple dret de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). L’entitat ha arribat a aquesta xifra gràcies a l’espectacular resposta viscuda arran dels atacs que ha rebut els darrers dies. De fet, l’allau de noves inscripcions no para de créixer i avui dijous 20 de març ja s’havien inscrit a l’ANC 1.887 persones fins a les set de la tarda com a membres de ple dret, i 1.358 com a simpatitzants o col·laboradors.

L’ANC ha viscut un espectacular increment d’inscripcions des del divendres passat, però el gran salt l’ha fet a partir d’aquest dimarts 19 de març, en quèmés de 1.200 persones van inscriure’s al llarg del dia com a membres de ple dret. 1.021 persones van inscriure’s com a simpatitzants o col·laboradors.

En total, des del passat divendres 14 de març fins avui dijous 20 de març a les 19:00 hores, 3.687 persones s’han fet socis de l’ANC, mentre que 2.785 s’han fet col·laboradors o simpatitzants.

Formulari d'inscripció com a membre de ple dret

Joan M. Tresserras: "ANC: l’espai i el camí"

El 5 d’abril l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) celebrarà a Tarragona la seva pròxima assemblea general. S’hi discutirà la ponència que estableix les línies bàsiques d’actuació, el “full de ruta”, de cara al cicle immediat. El document, que durant aquests dies ha estat objecte de debat intern i del procediment de presentació d’esmenes, serà probablement millorat i afinat. Però, fins i tot en la seva formulació inicial, provisional, és un document clar, dens i ordenat, que mereix ser àmpliament conegut i debatut. Especialment per totes aquelles persones interessades en el procés polític català i que tenen dubtes o es plantegen preguntes elementals sobre el futur. La ponència és, efectivament, un text d’orientació política plantejat amb l’objectiu explícit d’assolir la independència. I una de les seves principals virtuts és la preocupació constant per la intervenció pràctica, pel què caldrà fer en cada moment i per quin és el paper que correspondrà a cadascú.

Llegint el document, resulta evident que l’ANC és ben conscient de la seva importància en l’articulació de la mobilització cívica democràtica; i, també, perfectament conscient que ja hem entrat en el període decisiu del conflicte amb l’Estat. El text conté l’assumpció per l’ANC de tot el protagonisme que l’evolució dels fets li pugui requerir, sabent que el procés està en marxa, que disposa d’una força considerable i que té el ferm compromís d’arribar a un procés constituent, a la construcció d’un nou estat. En aquest punt, cal destacar la claredat expositiva en relació a la necessitat immediata de començar a guanyar, i al reconeixement de les moltes dificultats que caldrà vèncer.

La ponència parteix d’una bona síntesi dels diversos escenaris que es poden plantejar fins al 9 de novembre: consulta tolerada; consulta amb l’oposició total de l’Estat; impossibilitat de celebració de la consulta; suspensió de l’autonomia. I proposa les actuacions corresponents a cada escenari: “La societat catalana ha d’estar preparada i disposada a actuar en qualsevol dels escenaris polítics que es puguin arribar a produir”. Destaca la necessitat de disposar, en qualsevol de les hipòtesis, del suport d’una àmplia majoria social i estableix que, en aquesta fase, “l’objectiu prioritari del poble català és la celebració de la consulta el 9 de novembre del 2014”. La realització de la consulta -els dos primers escenaris consignats- i l’eixamplament de la majoria social són els referents de les campanyes que l’organització ja va duent a terme per tot el territori. El tercer escenari (impossibilitat de celebració de la consulta) trasllada al Govern i el Parlament la iniciativa de convocar eleccions anticipades. I el quart obliga a la constitució de l’assemblea de representants electes per mantenir el procés i procedir a la declaració de la independència.

II JORNADA NACIONAL DE SIGNA UN VOT PER LA INDEPENDÈNCIA, 22 I 23 DE MARÇ

Totes les territorials de Catalunya ja estem treballant a fons per organitzar la II JORNADA NACIONAL INTENSIVA de recollida d’instàncies del Signa un vot per la independència, prevista per al cap de setmana del 22 i 23 de març.

La jornada anterior va ser un èxit, gràcies a l’esforç de tot l’equip d’apoderats, dels voluntaris de reforç de la territorial i del veïnat, conscient que aquest projecte de l’ANC necessita un gran suport per a produir l’impacte contundent que ajudarà a fer avançar el nostre procés.

Si encara no has signat la teva instància, tens una nova oportunitat de fer-ho, i, si saps d’algú que dubta, parla-hi i acompanya’l a algun dels punts de votació que hi haurà distribuïts pel barri.

Junts ho farem possible!

Equip de Coordinació
ANC-SFxI

22 i 23 de març: Recollida intensiva de signatures. Tot a punt!

Un cop més l’ANC ens crida a participar d’una nova jornada de recollida intensiva de signatures, i ho farem possible si tots hi dediquem una mica del nostre temps.

Res no es fa sol!

No ens cansarem d’insistir en la importància que té el projecte Signa un vot per la independència (http://signa.assemblea.cat) que va engegar l’ANC el juny de l’any passat i que es clourà l’11 de setembre d’enguany. Ja hem recollit moltes signatures, però ens en calen moltes més.


Tots sabem que la pretensió de subsumir la legitimitat en la legalitat deixa la democràcia sense ànima, i, un cop arribat el moment, un bon feix de signatures posarà en evidència que tenim una ferma voluntat de decidir el nostre futur malgrat tots els impediments legals que ho obstaculitzen.

Demanem el vostre suport i us recordem que resta oberta la inscripció de voluntaris per a poder obrir tots els punts de votació que desplegarem pel barri dissabte i diumenge vinents.

Us hi esperem!

Equip de Coordinació
ANC-SFxI

Sílvia Senz: "Segons la RAE, ja som en un potencial estat de setge"

Entrevista a la filòloga Sílvia Senz · Explica com aquest organisme utilitza la llengua per 'blindar la unitat d'Espanya'

La nova edició del 'Diccionario de la Real Academia Española' (DRAE) podria incorporar tot un seguit de canvis en la definició de paraules o expressions més o menys vinculades amb el procés català: 'referèndum', 'consulta popular', 'estat', 'estat d'excepció', 'estat de guerra'... N'hem parlat amb la filòloga Sílvia Senz, que juntament amb Montse Alberte fa temps que estudien la RAE com a organisme que fa política per mitjà de la llengua. En aquesta entrevista Senz explica com aquesta acadèmia 'utilitza la llengua per blindar la unitat d'Espanya'.

- Quina eficàcia política té el canvi en les definicions del diccionari?
- Als tribunals el diccionari de l'acadèmia es fa servir per interpretar la llei, per a la interpretació literal. Saber l'ús de les paraules, el significat literal, es fa servir com a referència en aquest sentit. I no únicament a Espanya, també en més llocs de l'Amèrica Llatina. És previst així en l'article 3 del codi civil espanyol, i hi ha molta jurisprudència que ho avala. I a Catalunya també: sovint, fins i tot quan s'instrueix un cas en català, es fa servir el diccionari de l'acadèmia espanyola. Té un valor consultiu en el món jurídic.

- Si anem a exemples concrets, què implica el canvi en la definició de la paraula 'referèndum'?
- Segons la nova definició, 'referèndum' pot tenir caràcter decisori i consultiu, i ja està. Amb esmenes com aquestes adapten la definició a allò que diu la llei espanyola. La llei ja diu que els referèndums poden ser decisoris o consultius. Però sí que canvia en el diccionari --i això és més substanciós-- la definició de consulta popular, que s'equipara a referèndum. Una consulta popular equival a un referèndum, de tal manera que una llei de consultes populars com la que prepara el parlament català seria equiparable literalment a una llei de referèndums, que són competència de l'estat.

No podran res davant d'un poble unit, alegre i combatiu

El suport a una Catalunya independent arriba al 60%

El darrer sondeig del CEO revela que el 87,3% dels enquestats acataria el resultat de la consulta

El darrer sondeig del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), que ha avançat avui el programa ‘El Món a Rac1’, mostra que el 59,7% dels catalans està a favor que Catalunya esdevingui un nou Estat d’Europa -40,2 totalment a favor i 19,5 més aviat a favor-, mentre que un 29,7 no ho fa -10,8 més aviat en contra i 18,9 totalment en contra-. D'aquesta manera, els partidaris de respondre sí-sí en la pregunta acordada pels partits partidaris de la consulta augmentarien pel que fa a la darrera enquesta (de novembre de 2013), que sense incloure la pregunta concreta de la consulta, va arribar fins el 54,7%.

Alhora, el CEO revela que el 87,3% de la població catalana acceptarà el resultat de la consulta, sigui quin sigui, mentre que un 9,3 % no ho faria i la resta no ho sap o no contesta. Aquesta enquesta, que es va fer a 1.600 persones durant el mes de desembre, també constata que tres de cada quatre enquestats creu que el tracte que dóna Espanya a Catalunya és insatisfactori i que caldria que el Govern català tingués més autonomia.

A més, mostra que el 74% dels catalans creu que el referèndum és la millor opció per saber què volen els catalans. Per circumscripcions, el suport a la independència seria del 58% a Barcelona, del 63% a Girona, del 71% a Lleida i del 61% de Tarragona.

Font: elSingularDigital

Vicent Partal: "Sobre el senyor Girauta"

Que el senyor Girauta estiga nerviós és comprensible. Veu que el temps s'exhaureix, sap que després del referèndum, si guanya el doble sí, ja no hi podrà haver marxa enrere i, per tant, que s'ho juga tot, ell i els seus, a una sola carta: això que en van dir 'ulsterització'. Una ulsterització que ha de ser ràpida, perquè d'ací al 9 de novembre queden només trenta-quatre setmanes, que no és res.

La seua jugada consisteix a mirar de crear un enfrontament violent a Catalunya que justifique l'ús de la força per tal d'aturar el procés des de fora. A nosaltres ens pot semblar més o menys repugnant el plantejament que fa, però ell té tot el dret del món de reclamar-lo. D'aquesta manera, el senyor Girauta solament demana que s'aplique una constitució que indiscutiblement és la vigent en l'estat on encara som i que li dóna la raó. Concretament, en l'article 8, que diu que l'exèrcit ha de garantir la unitat d'Espanya. No seré jo qui li retraga que demane el compliment de la llei. En tot cas, com fa dècades que faig, denunciaré aquesta constitució i les circumstàncies en què va ser redactada i la combatré amb totes les meues forces, amb l'esperança que ben aviat ja no serà la meua.

Considere, en canvi, que és més que discutible que el senyor Girauta acuse l'ANC de colpista i encara més que vulga fer responsables els seus dirigents de la violència que puga haver-hi al Principat, si és que n'hi arriba a haver. Sobretot perquè, com és sabut de sobres, no es pot fer un colp d'estat des de fora de les institucions de l'estat i encara menys sense l'ús d'una força armada regular. El senyor Girauta, evidentment, és lliure de fer interpretacions interessades, cosa que fa, amb clares finalitats propagandístiques; però no vol dir que tinga raó. Això que ell diu que seria un colp d'estat no ho seria en cap cas. Si mai passàs això que ell descriu en tot cas seria una revolució, que és un cosa molt i molt diferent des de qualsevol punt de vista. Per exemple, des d'aquest: mai un colp d'estat no és democràtic, però una revolució ho pot ser.

Núria Bosch: "Una altra garrotada a les autonomies"

La comissió d’experts creada pel govern espanyol per a la reforma fiscal va presentar el seu informe dijous passat. Els experts consideren que l’autonomia per crear tributs propis de què gaudeixen les autonomies és excessiva. Les raons que apunten és que aquesta autonomia tributària atempta contra la unitat de mercat, és a dir, la lliure circulació de persones, mercaderies o capital, i contra el principi de neutralitat econòmica, segons el qual els tributs autonòmics no poden afectar la fixació de la residència de les persones o la localització d’empreses i capitals dins del territori estatal.

Proposen que les autonomies, abans d’establir nous tributs, hagin de sotmetre’ls a l’aprovació del Consell de Política Fiscal i Financera, òrgan de caràcter consultiu i deliberatiu per tractar els temes relacionats amb l’activitat financera de les comunitats autònomes. El constitueixen els consellers d’Hisenda de totes les autonomies i el govern central, mitjançant el ministre d’Hisenda, que presideix el Consell i que compta amb la meitat de la suma dels vots dels consellers.

Ara bé, el govern espanyol vol anar més lluny que la proposta dels experts, i el ministre Montoro va manifestar el propòsit de suprimir la capacitat de les comunitats autònomes per establir tributs propis. L’alternativa seria que l’Estat creés nous impostos i les autonomies poguessin decidir si els implementen o no. D’aquesta manera, els seus impostos estarien harmonitzats.

Aquesta mesura no deixa de ser una altra garrotada a les comunitats autònomes. Actualment, la seva autonomia tributària ja és molt minsa. Només poden crear tributs sobre fets imposables no gravats per l’Estat, amb la qual cosa es necessita molta imaginació per crear-ne de nous, ja que la tributació estatal és tan àmplia que esgota els possibles objectes gravables. Ho demostra el fet que el 2011 els ingressos d’aquests tributs només representaven l’1,6% del total d’ingressos tributaris autonòmics, que provenen primordialment dels impostos estatals que tenen el rendiment cedit a les comunitats autònomes totalment o parcialment. Cal dir que la proposta del experts també preveu mesures per limitar el poc marge de capacitat normativa que les autonomies tenen sobre alguns d’aquests impostos.

Encén la urna a plaça Catalunya, aquest dissabte 22 de març

Aquest dissabte, després de l'Intensiu de Signa un Vot, les territorials del Barcelonès ens hem posat d'acord i  farem una encesa d'una urna d'espelmes.

Aquest esdeveniment estava previst ja fa temps per a ser una estelada d'espelmes, però el mal temps va impedir portar-lo a terme. Ara actualitzarem el dibuix, en lloc d'una estelada com estava previst, farem una urna amb les dues paperetes del #SíSí

No hi falteu!

Vídeo d’universitaris catalans a favor d’una Catalunya independent

Gregorio Luri: "Un ‘charnego agradecido’"

Vaig venir a Barcelona seguint una dona. Si se n’hagués anat a Sidi Ifni, també l’hauria seguit. Què podia fer jo a Pamplona sense ella? Teníem vint anys, era setembre de 1976 i el futur semblava a l’abast de la mà. Què dimonis podia haver-hi a Barcelona que no hi hagués a Pamplona? No ho sabia, però vaig ficar el meu títol de mestre sense estrenar a la motxilla i vaig seguir la seva estela.

M’havia agradat molt el rock progressiu de Màquina (encara conservo el seu primer disc, Why? ). I possiblement era l’únic navarrès que se sabia la lletra d’ Em dius que el nostre amor, de Toti Soler, però, com que no l’entenia, l’hi cantava a la meva xicota creient que era una cançó d’amor. Aquest era tot el meu interès per la cultura catalana.

Durant diversos estius havia estat treballant de cambrer de dia i de discjòquei de nit a Andorra i sabia que els catalans tenien la mania de parlar en català. Fins i tot havia vingut amb un grup d’amics a les escoles d’estiu del 75 i el 76, però m’hi vaig trobar amb moltes més banderes vermelles que quadribarrades. Catalunya semblava que fos primer marxista i després... a mi no em preocupava el què. El que volia era amarar-me de les excentricitats de la Rambla. Un Primer de Maig les van recórrer un grup de contraculturals, trencant la sacralitat del dia a crits de “Juan Carlos, escucha, Sofía está en la ducha ”.

El primer any va transcórrer com una successió d’esdeveniments que ara em semblen tan irreals que no m’atreveixo a parlar-ne als meus fills. Vaig viure a la Verneda, fins que els veïns van trucar a la policia perquè, al seu parer, el nostre ingenu pis era un motiu d’escàndol al barri; després vaig viure a la plaça de Sant Agustí, amb un militant del PSUC que estava embolicat amb la dona del secretari de la seva cèl·lula -un dia me’ls vaig trobar plorant perquè els havia abandonat a tots dos després de veureEmmanuelle -, i després al carrer Girona, amb un grup de trotskistes.

Jordi Palmer: "Recentralitzar és l'únic que saben fer?"

Cada divendres, en la roda de premsa posterior al Consell de Ministres es repeteix la mateixa litúrgia. En primer lloc, la vicepresidenta del govern espanyol informa dels acords recentralitzadors ratificats per l'executiu de Mariano Rajoy i posteriorment, obert el torn de preguntes, Soraya Sáenz de Santamaría s'afanya a desqualificar el procés sobiranista, tot alertant que la consulta no es farà i apel·lant a l'ordenament jurídic vigent.

Fet i fet, s'ho podrien estalviar, ja que cada setmana és ben bé el mateix, sobretot pel que fa a la segona part. Quant a la primera part, canvia l'àmbit, però en el fons també es repeteixen. La setmana que no centralitzen l'ensenyament, ho fan amb l'administració local, i quan no amb els estàndards industrials, els impostos autonòmics o els horaris del comerç. L'excusa és la mateixa, igualar com a mètode d'estalvi i per garantir la igualtat de tots els espanyols, però ja m'explicaran si la societat s'estalvia gran cosa liquidant el model educatiu català o si la igualtat dels ciutadans perilla pel fet que a Múrcia les botigues tanquin a una hora diferent que les de Girona.

No, l'afany no és ni l'estalvi ni la garantia de drets, l'objectiu es la uniformització, la implantació d'un pensament únic que ens faci a tots iguals, ni millors ni pitjors, però segur que espanyols, ben espanyols, tots tallats pel mateix patró. Realment creuen que recentralitzant solucionaran els problemes que planteja actualment la societat catalana? Mes aviat sembla que no tenen cap altre idea que aquesta, i clarament, no és la solució.

Font: NacioDigital

Santiago Vidal: "Si demà m’oferissin un lloc al Tribunal Constitucional espanyol el rebutjaria”

Entrevista de Meritxell Doncel (@m_doncel) / Periodista i Advocada.

Si fem cas a La Razón, és un dels trenta-tres jutges sobiranistes que conspiren contra la seguretat nacional (espanyola) des del seu despatx de la sala penal de l’Audiència Provincial de Barcelona, on no hi sonarà mai cap mòbil. No en té ni en necessita, diu que així viu més tranquil.

Ets un jutge incòmode per al Consejo General del Poder Judicial?
Som molts els jutges incòmodes per al CGPJ! Ho som tots aquells que no seguim fil per randa els seus consells. Diria que un 10% dels jutges a l’Estat espanyol anteposem els principis d’independència i dignitat. El CGPJ no hauria d’existir, és un òrgan polític i sempre en sintonia amb el partit q governa.

Per tant, si vols prosperar has de fer mèrits...
Més que fer mèrits, has de procurar no molestar gaire i quan et demanen un favor ser procliu a acceptar-lo.

T’has sentit mai amenaçat professionalment o personalment?
No, no ens arriben coaccions directes, però sí recomanacions i algun toc d’atenció. Són més subtils... Et diuen que no segueixis per aquesta línia si vols progressar a l’escalafó judicial i arribar a magistrat del Tribunal Suprem o del Constitucional.

I tu no les segueixes...
Gens, perquè no m’interessa arribar al Suprem, estic molt bé on estic, en una sala criminal d’una Audiència Provincial, i no tinc cap interès a arribar a aquests llocs, per fer-ho t’has de dedicar a la política de partits.

Però al Constitucional podries fer molta feina!
Actualment, tal com està, no hi ha marge per fer feina. Amb tota franquesa, si demà m’oferissin un lloc al Tribunal Constitucional espanyol el rebutjaria perquè no tinc cap interès a anar a un tribunal absolutament desprestigiat que està allunyat de la societat a la qual ha de servir i al què s’hi va en pagament de serveis prestats als partits polítics que et nomenen, bàsicament PP i PSOE.