divendres, 10 d’octubre del 2014

Mariano Rajoy: "Pero sobretodo no queremos"

Aquest lapsus de Rajoy és eloqüent: ell sap que, si hi hagués acord polític, els obstacles jurídics s'esvairien instantàniament. Va passar durant la II República, quan Catalunya va votar el referèndum de l'Estatut abans que s'aprovés la Constitució, i va tornar a passar l'any 1977, quan el Govern espanyol va restablir la Generalitat per decret llei, sense que hi hagués ni Constitució ni Estatut.

Ara mateix, però, l'única voluntat política de l'Estat és utilitzar la llei com una camisa de força.

La Constitució de 1978 es va aprovar sense haver fet prèviament una ruptura amb el règim franquista. Va ser fruit d'un pacte que va comportar importants concessions als sectors que havien sostingut la dictadura. La unitat de l'Estat espanyol hi va quedar atada y bien atada. A l'article 2 encara hi ressona la casposa retòrica del franquisme: "...indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible..."

Amb una Constitució així, el Tribunal Constitucional ho tindrà fàcil. Si està d'humor, potser aixecarà la suspensió de la llei de consultes, però serà implacable a l'hora de barrar el pas al decret de convocatòria del 9N. Qualsevol altra decisió és impensable, perquè la composició del tribunal reflecteix fidelment la de les Corts: el PP hi té majoria, i la major part de la resta dels magistrats els ha designat el PSOE.

És clar que --com tan sovint ens recorden--, si no ens agrada la Constitució, hi ha mecanismes per a canviar-la. I tant! Per a canviar-ne l'article de la "nación indivisible e indisoluble" només cal que ho aprovin 2/3 del Congrés i 2/3 del Senat, dissoldre les Corts, fer eleccions, que ho tornin a aprovar 2/3 del Congrés i 2/3 del Senat, i rematar-ho amb un referèndum. Pretendre que aquest mecanisme diabòlic pugui servir per a obrir la porta al dret d'autodeterminació dels catalans és una broma. I els catalans ja no estem per bromes.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada