Toni Soler: "Felip d’Àustria"

VILANA. En el marc del Tricentenari, la Fundació Ernest Lluch va recordar fa uns dies la figura de Ramon de Vilana-Perlas, secretari de l’arxiduc Carles d’Àustria, figura rellevant i enigmàtica que, a Barcelona i després a Viena, va tocar més poder que cap altre català del seu segle. L’austriacisme de Vilana no era tant una aposta dinàstica com un intent -el primer- de regenerar la monarquia hispànica per la via del confederalisme català i aragonès, que basava la sobirania en el pacte i que garantia la convivència de territoris amb estructures jurídiques diferents. És ben sabut que l’austriacisme va ser esmicolat el 1714, i que tot Espanya, per dret de conquesta, va esdevenir una extensió de Castella, però l’Ernest Lluch va seguir buscant vestigis austriacistes en Amor de Soria, el general Prim i fins i tot en el republicanisme federal. Tant de bo continués entre nosaltres i pogués dir la seva sobre les expectatives que genera Felip VI. Hi ha qui vol creure que el nou monarca pot tancar les ferides que va obrir fa 300 anys el seu homònim. Si el PSOE es pot fer monàrquic, bé pot un Borbó esdevenir austriacista; però em pregunto si és saludable que un país democràtic delegui les seves ànsies de renovació en l’hereu imposat d’una institució tan desprestigiada com la Corona.

VITRINA. Malgrat la febrada republicana de fa uns dies, no crec que a Espanya hi hagi una majoria engrescada amb un canvi de règim. És més, diria que quan Felip i Letícia comencin a passejar-se i a saludar, guapos com són, gaudiran del caliu popular en la major part del Regne. Però és igualment irreal pensar que el nou monarca, que no té -ni ha de tenir- cap responsabilitat política, pugui pilotar la regeneració democràtica i reconduir el que allà anomenen la cuestión catalana. No som al 1977, i el que se li ha de demanar al futur rei és que no faci nosa, que s’envolti de bones companyies i que cridi amb els gols de la selecció; i encara que se’n surti ja pot resar perquè no l’acabin tancant en una vitrina. En no gaires anys, sobretot si Europa s’encamina cap a la unitat política, els reis no podran ser altra cosa que personatges decoratius amb ufanosos arbres genealògics, i els membres de la família reial tindran la mateixa rellevància que avui té la duquessa d’Alba.

CATALUNYA. El sobiranisme català no s’ha deixat enlluernar per la novetat dinàstica i manté el seu full de ruta. Fins a tal punt que CiU, que es caracteritza pel saber estar i el rebuig instintiu a les estridències, ha anunciat que s’abstindrà en una votació que Francesc Homs vincula a “la continuïtat del negoci familiar”. Escàndol a la Santa Aliança (van de sorpresa en sorpresa). “Alguna cosa ha canviat”, sospiren. “ Ha faltado ‘seny’ catalán ”, exclamen. CiU, pel que sembla, tampoc no és al 1977.

L’abstenció és l’opció lògica del sobiranisme. Què importa monarquia o república, si és espanyola?, es pregunta Ferran Requejo. Però el vot negatiu d’ERC i ICV, entès com una mostra de solidaritat envers els republicans espanyols, pot tenir una utilitat tàctica. Ajudar Espanya i els que en volen fer un país millor és una actitud intel·ligent, llavor d’un futur bon veïnatge, sempre que això no condicioni el nostre futur, la nostra pròpia necessitat de regeneració. Si no, podem pagar els plats trencats, com els hem pagat tantes vegades gràcies als austriacistes de bona fe.

Font: ara.cat