La història és ben coneguda. Corria el mes de novembre de 2003 i Catalunya estava en campanya electoral al Parlament. En un míting al Palau Sant Jordi amb 20.000 assistents, l'aleshores candidat a la presidència del govern espanyol pel PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero, prometia al cap de llista del PSC a les eleccions autonòmiques, Pasqual Maragall, que donaria suport a la reforma d'Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya.
El Parlament de Catalunya va fer la feina. La reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya va ser aprovada a l'hemicicle l'any 2006, la delegació catalana va anar al Congrés a entonar l'"Escolta, Espanya", i Espanya se la va escoltar a mitges. El govern del ja president Zapatero va aprovar a les Corts la reforma que la seva idea d'Espanya li permetia acceptar: una proposta que modificava la majoria d'articles, inclosos els que definien Catalunya com a "nació" i els que es referien al seu finançament. Es va aprovar la reforma, sí, però no la que havia sortit del Parlament de Catalunya. Van ser polítics espanyols els que van decidir sobre els interessos dels catalans, passant per sobre de la decisió presa pels representants polítics catalans i provocant així un xoc de legitimitats entre el Parlament de Catalunya i les Corts espanyoles.
Fins i tot acceptant Catalunya en referèndum el nou text aprovat a les Corts, l'Estatut no va poder arribar a aplicar una part del seu articulat: el juliol de 2010, el Tribunal Constitucional, en resposta a un recurs interposat pel Partit Popular, dictava una sentència que declarava nul jurídicament el concepte de "nació", incloïa 14 tatxes d'inconstitucionalitat a diversos articles i 27 preceptes que havien de ser reinterpretats.
Han passat 6 anys i mig, i Catalunya es troba en la mateixa situació institucional d'aleshores. El xoc de legitimitats entre Catalunya i Espanya ha anat en augment des de 2006, i especialment des de 2010, quan es va fer pública la sentència del tribunal. La societat catalana ha manifestat les seves aspiracions d'autogovernar-se cada vegada amb més força. Ho ha fet mitjançant diverses formes de participació política: a través de manifestacions favorables a la independència i a favor del dret a decidir-la i donant una àmplia majoria a la cambra catalana a partits favorables al dret a decidir, incloent el PSC, que el 2012 va fer campanya a favor de pactar una consulta amb l'Estat que a principis d'abril d'aquest any es va negar a defensar al Congrés, que la va rebutjar per majoria, al·legant-ne la inconstitucionalitat.
L'Estatut de 2006, actualment en vigor, no permet portar a terme bona part de les aspiracions que van portar als catalans, a través del seu Parlament, a aprovar-lo. Una situació institucional catalana que, des que el Partit Popular va assolir el govern central a finals de 2011, compta amb la ingerència de l'Estat en matèries com ara l'educació, la hisenda pública o la sanitat, que es dirimeix contínuament apel·lant al Tribunal Constitucional.
Dimecres, l'exministre de Zapatero i ponent de l'anomenat document de Granadaque va aprovar el PSOE, Ramón Jáuregui, va presentar al Círculo Ecuestre de Barcelona una proposta de resolució del conflicte d'autogovern de Catalunya que constitueix clarament un dejà-vu. El partit que va modificar el text de l'Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya el 2006, ara ofereix una reforma de molt més calat que la d'aleshores, que podria satisfer les aspiracions de molts indecisos que encara conserven les esperances de federalitzar Espanya. Una proposta, però, que requereix que un Partit Popular que va aconseguir tombar aquell redactat, ara s'avingui a una reforma molt més ambiciosa.
Per inferir la viabilitat de la proposta només cal que fem un exercici mental. Imaginar un PP que, per exemple, s'avé a donar un estatus polític singular als catalans. Un PP que accepta blindar competències lingüístiques de Catalunya després de l'aprovació sense suports de la Llei Wert, que accepta pactar un nou model de finançament després d'incomplir (també prèviament el govern del PSOE) sistemàticament els termes de la disposició addicional tercera de l'Estatut i d'envair contínuament competències en matèria de tributs. Un cop imaginat això, cal projectar mentalment un debat al Congrés en què participen PP i UPyD, a més de certs barons del PSOE, que finalitza amb l'aprovació del principi de reforma constitucional per dos terços al Congrés i al Senat. Després d'aquesta suposada aprovació, dissoldre les Corts i celebrar noves eleccions, en què, com a resposta a aquesta decisió parlamentària, poden concórrer partits radicalment oposats a la reforma i obtenir representació. El procediment agravat de reforma ho estableix així precisament per això: el constituent volia evitar que les modificacions substancials de la Constitució fossin fruit d'una postura passatgera d'un sol legislatiu i va requerir que el procés obligués la renovació de les cambres i, així, arribar a consensos en dues legislatures diferents.
Tot seguit, hem d'imaginar que, després dels comicis, amb aquesta nova composició de l'hemicicle, la cambra baixa i la cambra alta ratificaran la proposta per majoria simple i per majoria absoluta respectivament. Després d'això, cal posar-se en la tessitura de la obertura del meló constitucional, on tots els partits, inclosos PP, PSOE (recordem, amb barons que han manifestat en diverses ocasions postures poc propícies que Catalunya pugui assolir certes competències), i partits com UPyD, possiblement Vox i altres forces polítiques de reacció que puguin sorgir, podran presentar esmenes a la totalitat, fins i tot, podran optar per la recentralització de les competències de l'Estat.
És el moment de preguntar-se si d'aquest debat al Congrés, pot sortir un text remotament similar al que pugui proposar el PSOE actualment. Una reforma sobre la qual, fins aquest moment, als catalans no se'ls haurà donat veu a excepció del seu vot a les eleccions generals amb un pes distorsionat per la llei electoral. Només restarà que tots els espanyols acceptin el text per majoria, cosa que tampoc no garanteix ningú. Després d'això, el Parlament de Catalunya hauria d'aprovar un nou Estatut d'Autonomia que li atorgui aquest estatus singular que el nou redactat constitucional li permetria, tramitar-lo al Congrés exactament com va passar el 2006 i ratificar-lo a Catalunya via referèndum. Si ens podem imaginar que tot això és possible, aleshores sí, l'Espanya federal que proposa el PSOE és viable i els interessos de Catalunya poden veure's representats i canalitzats des de Madrid.
Font: NacioDigital
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada