dimecres, 23 d’abril del 2014

Josep-Lluís Carod-Rovira:"Qüestió de mesos"

Mai, en els darrers cent anys, Espanya no ha acceptat cap de les iniciatives d'autonomia política tal i com venien de Catalunya, tant se val si eren elaborades pels parlamentaris catalans a Madrid, acordades pel Parlament de Catalunya o aprovades pel poble català en referèndum. El NO permanent a qualsevol proposta catalana, al marge de si a Espanya manava la dreta o l'esquerra, en monarquia o en república, ha constituït un tret identitari de la política espanyola, per damunt d'ideologies, sigles i èpoques.

Ara ha tornat a passar el mateix, després de la nova anada d'una delegació parlamentària a les corts espanyoles a defensar-hi la posició majoritària a Catalunya. Res a fer, com sempre. La resposta sempre és la mateixa i roman invariable, amb el pas dels anys. Per voluntat del PP i del PSOE, el tren del dret a decidir ha tornat a descarrilar un cop comprovat que era incompatible amb l'ample de via espanyol, com sempre. Ara, però, el govern actual ha deixat clar que el seu NO era triple: no al diàleg si aquest incorporava la possibilitat d'una consulta, no a delegar a la Generalitat la competència de consultes i, finalment, no a la reforma constitucional que podria fer-ho possible.

Així les coses, és obvi que les diverses possibilitats previstes per a permetre l'expressió democràtica de la voluntat catalana, a través d'una consulta o referèndum, van caient una rere l'altra, com en un castell de cartes. No hi sé veure altra sortida, com ja fa temps que sostinc, que no sigui utilitzar l'únic recurs democràtic que correspon en exclusiva al president català i no, en canvi, a l'espanyol: convocar eleccions al Parlament de Catalunya. De la mateixa manera que, si el president Mas signa el decret de consulta d'acord amb la futura llei catalana, s'equivocarà el president Rajoy prohibint-la, sobretot per la imatge antidemocràtica que adquirirà davant l'opinió pública internacional, a l'inrevés pot ser també un error.

És a dir, s'equivocaria el govern català i aquells que li fessin costat, si, arribat el 9 de novembre, no passa res i s'impedeix que els catalans puguem acudir a les urnes a votar allò que sí podem votar: per al nostre Parlament. Crec que és perillós intentar ajornar la decisió democràtica del poble català i esperar, com qui sent ploure, que s'esgoti la legislatura. Sobretot perquè això ja no s'aguanta més, la situació de tensió constant és insostenible i totes les paciències tenen un límit, inclosa la catalana.

Volem votar i volem fer-ho el 9 de novembre, no la tardor del 2016. Sobretot per una raó fonamental: un procés d'independència no pot ser conduït per un govern feble i aquest ho és, ja que no disposa de majoria al Parlament i ara pacta amb ERC, ara ho fa amb el PSC. En aquestes condicions no es pot anar enlloc i fóra una temeritat emprendre segons quins camins, sense la certesa d'una majoria robusta i a prova de tota adversitat. És bo de no oblidar, per exemple, que, ara mateix, si un dels dos partits que governen es despengés del procés, amb l'altre i ERC no disposarien del nombre de diputats suficients per a ser majoria. Per això cal anar cap al futur amb les millors condicions possibles i això vol dir amb una majoria parlamentària àmplia i forta que doni suport al govern.

Es presenten, aleshores, dues vies possibles. Si CiU, més ERC, més la CUP, adquireixen una majoria clara, hi ha la possibilitat d'interpretar que, com que l'objectiu de la independència apareixia en el programa electoral com a prioritari, ja n'hi ha prou per a una proclamació d'independència, allò que tant ens agrada d'anomenar DUI, talment un talismà taumatúrgic, oblidant que totes les declaracions d'independència són unilaterals, ja que la independència la declares, no te la declaren pas uns altres... En aquest cas, lògicament, cal pensar en un govern de coalició CiU-ERC, o a l'inrevés segons els resultats, amb suport parlamentari de la CUP només per al punt de la declaració. Hi ha, però, una altra possibilitat que s'adiu més amb la idea que, posats a pecar d'excés d'alguna cosa, que sigui d'excés de democràcia.

És a dir, una victòria de les forces autodeterministes –aquí caldria afegir ICV a les sigles esmentades abans, sense oblidar una hipotètica presència socialista catalana no lligada al PSOE- constituiria una majoria parlamentària encara molt més àmplia que l'anterior. En aquestes circumstàncies, després d'una victòria inqüestionable de les forces favorables al dret a decidir, Espanya estaria del tot deslegitimada per impedir un referèndum, davant la mirada atenta i expectant de la comunitat internacional. I, en canvi, el nou govern català disposaria d'una majoria amplíssima al Parlament i, doncs, tindria tota la legitimitat del món per a fer-ho. O sigui, no vols brou? Doncs, dues tasses! És un procés, per tant, amb tres passos: Guanyen les eleccions les forces autodeterministes, aquestes convoquen un referèndum d'autodeterminació en què surt triomfant la via independentista i, com a culminació de tot plegat, en un ambient festiu, solemne, institucional, amb una gran suport cívic al carrer i observadors internacionals, es procedeix a la declaració que converteix Catalunya en un estat independent.

Tant si s'opta pel primer camí, com pel segon, però, cal haver treballat, prèviament, intensament i amb una discreció màxima, en diversos àmbits: internacional (diplomàcia i paradiplomàcia), seguretat (amb defensa, intel·ligència i contra intel·ligència), energia (aigua, gas, electricitat, energia nuclear), finances (agència tributària i crèdits internacionals), comunicació (mitjans informatius i telefonia), espai físic (aeri, terrestre i aigües territorials). No és qüestió d'exagerar, però si es fan les coses ben fetes, no només amb patriotisme i valentia, sinó també amb ciència, intel·ligència i mà esquerra, no tinc cap dubte que la independència de Catalunya és qüestió de mesos.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada