La Constitució espanyola de l’any 1978 van redactar-la 7 persones. Gabriel Cisneros, Manuel Fraga, Gregorio Peces-Barba i Jordi Solé Tura, ja morts, i Miguel Herrero y Rodríguez de Miñon, José Pedro Pérez-Llorca i Miquel Roca, en exercici. Per tant, qui té autoritat i legitimitat per parlar de la Constitució són aquests tres senyors, que són els que van parir-la. En canvi, són els conversos i nouvinguts qui s’han apropiat del text i s’atorguen la potestat d’interpretar-lo i fer-li dir el que ells volen. De quins conversos parlo? Per exemple de José María Aznar, que l’any 1979 escrivia al diari La Nueva Rioja allò de: “En determinadas ocasiones, la abstención puede estar justificada. Incluso darse el caso de una abstención beligerante como en el pasado referéndum constitucional ”. O del seu partit, llavors Aliança Popular, que el 31 d’octubre del 1978, quan el Congrés de Diputats va votar el text constitucional definitiu, va emetre 5 dels 6 vots negatius i 2 de les 14 abstencions que van produir-se.
I què diuen els pares de la Constitució? Pérez-Llorca aposta per una reforma federal, Roca deia diumenge a l’ Abc que “una consulta sobiranista pot ser constitucional” i Herrero de Miñón ridiculitzava abans-d’ahir els arguments unionistes: “Només els mals juristes creuen en la lletra de les lleis”. Ah, i ho reblava amb un “si hi ha voluntat política, es pot trobar un encaix singular de Catalunya a Espanya sense tocar ni una coma de l’essència de la Constitució”. Però, ja se sap, els integristes fan dir als seus textos sagrats el que els convé a ells, no el que està escrit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada