Adrià Alsina: "2014: El pla espanyol"

A mitjan gener d’aquest any, un col·laborador molt estret de Rajoy es va reunir amb alguns joves professionals a Washington, aprofitant la reunió amb Obama del president espanyol. Es va parlar, amb molta franquesa, d’economia i de corrupció. Quan li van preguntar sobre Catalunya, l’assessor es va posar molt seriós i va dir que no podia parlar d’aquest tema. No que no volia, no que no tenia importància. Que no podia.

Quan preguntes sobre el procés català a qualsevol dels actors que estan a favor de la consulta, tothom té la seva teoria i tothom està obert a discutir-ne els detalls. En canvi, quan intentes parlar-ne amb persones més o menys properes al Govern espanyol i els seus aliats, les respostes es divideixen entre la típica frase fatxenda –“això no és farà, és impossible i ho sabeu”- i el mutisme més absolut.

Però com que un pot ser molt insistent, de vegades algú explica alguna cosa que ha sentit a dir d’algú altre, que li ha explicat… En fi, que aquest article ha sortit a base de retalls, alguns contradictoris, després de parlar amb diverses persones que, teòricament, haurien de saber alguna cosa de què pensa el Govern central. I aquestes en són les conclusions:

1. Rajoy no té una idea clara sobre què cal fer amb Catalunya. Qui escriu els discursos de Rajoy sobre Catalunya i més o menys manté la línia oficial del Govern central és Jorge Moragas, cap de Gabinet del president.

2. Segons el Govern central, la clau per guanyar la “batalla” catalana està en dos fronts: el primer són els espanyolistes catalans declarats i potencials, que xifren al voltant del 25%. A ells van dirigits els discursos com el de fa uns dies a Barcelona, els informes de la FAES i altres iniciatives que aniran apareixent. Des de la Moncloa confien que una minoria radicalment contrària i mobilitzada pot bloquejar qualsevol intent de canviar l’status quo.

3. El segon front és el de la majoria social catalana, avui escorada cap al sobiranisme, segons admeten obertament. El que cal fer amb aquest grup, que estaria al voltant del 40-50% de la població, és cansar-los. És a dir, dilatar el procés tan com sigui possible, sense caure en provocacions.

4. Per això no es produirà, ni a curt ni a mitjà termini, cap atac directe al Govern català que no es derivi d’una reacció directa i legal a les accions que pugui dur a terme Artur Mas. Per entendre’ns, el Tribunal Constitucional suspendrà l’aplicació de la llei de consultes i declararà nul qualsevol acte legislatiu del Parlament o del President que caminin cap al referèndum, però no es contempla ni la suspensió de l’autonomia ni la inhabilitació d’Artur Mas, almenys fins al novembre.
No cal dir que una intervenció militar, com ha circulat aquests dies per algun mitjà, ni tan sols està sobre la taula.

5. A La Moncloa creuen que Artur Mas no arribarà tan lluny com per convocar un referèndum sense la legalitat espanyola, i que acabarà que convocant eleccions anticipades. Confien que uns comicis a finals de 2014 o principis de 2015, fins i tot encara que els guanyés ERC, elegirien un Parlament massa fragmentat i ingovernable.

6. Aleshores, per molt que la societat civil continuï collant, La Moncloa creu que el tema es refredaria per la pròpia dinàmica dels partits, que el maig de 2015 haurien d’afrontar unes eleccions municipals disputadíssimes en què el català mitjà ja estaria cansat del debat nacional. També confien que la recuperació econòmica ja es notarà a les famílies.

7. Finalment, i això és el més perillós de l’estratègia espanyola, no es descarta que en algun moment algú de qualsevol dels dos costats empri la violència. Ja sigui algun grupuscle del sector espanyolista que assumeixi el discurs tremendista i passi a l’acció, o bé del sector sobiranista que es cansi d’esperar una solució democràtica.

En aquest context, la famosa fractura social es convertiria en profecia autocomplerta, i el Govern espanyol tindria les mans lliures per dur a terme una estratègia més agressiva. Això inclouria prendre el comandament dels Mossos d’Esquadra (no enviar-hi la Guàrdia Civil) i possiblement desmuntar altres parts de l’autogovern català per restablir l’ordre.

Com se soluciona l’evident enfrontament de les dues estratègies? La setmana que ve intentarem donar algunes claus per a l’anàlisi.

Font: e-noticies