Per això els darrers dies l'Estat ha engegat la seva campanya pel no. I no ho ha fet buscant arguments convincents per tornar a fer atractiva la idea d'Espanya a aquells ciutadans catalans que tenen ganes de marxar-ne, ni construint un relat que decanti a favor seu els indecisos que, segons les enquestes, poden ser decisius. No. Ho ha fet posant en marxa la diplomàcia internacional perquè des de tots els racons del planeta ens llancin als catalans l'amenaça de quedar-nos fora d'Europa.
Això ha obligat alguns dirigents europeus a fer filigranes o a contradir-se directament, com el mateix comissari Almunia, que l'octubre del 2012 havia afirmat: “No és honest dir que Catalunya quedaria fora de la UE”, i que un any després ha hagut de sortir a reproduir l'argumentari de La Moncloa. Deixant de banda aquesta cerimònia de la confusió, a priori pot semblar que l'estratègia del govern espanyol no és del tot dolenta. Saben que el catalanisme ha estat sempre europeista i que, segons les enquestes, la xifra dels qui votarien sí al referèndum és més alta si es garanteix la continuïtat de Catalunya a la Unió Europea. Però el seu argumentari té una falla estrepitosa: el rigor jurídic. En cap tractat no es diu absolutament res sobre els efectes de la independència d'un territori que ja forma part de la UE pel que fa a la seva continuïtat a la UE. Les interpretacions de la Comissió Europea, doncs, no són jurídiques, sinó polítiques, i és evident que responen a les pressions de la diplomàcia espanyola.
El sentit comú diu que, com a ciutadans europeus, els catalans som subjectes dels drets i llibertats adquirits a través de la ciutadania europea i la UE no ens pot penalitzar per exercir el principi bàsic de la democràcia: el dret a decidir. Potser sí que, un cop siguem independents, s'hauran de renegociar qüestions menors, com ara les quotes de representació al Parlament Europeu, al Consell de la UE i a la Comissió Europea o la nostra contribució als pressupostos, de la mateixa manera que l'Estat espanyol també hauria de renegociar les seves condicions de permanència a la UE perquè no és el mateix que va accedir a la UE el 1986. Negociarem el que calgui.
Encara que el prestigi de la Unió hagi caigut en picat els darrers anys, aquí tothom té clar que a Catalunya li convé seguir dins d'Europa. Però encara és més clar que a Europa també li convé que Catalunya en formi part. Seríem un contribuent net a les seves arques, amb un gran potencial econòmic i comercial, i una situació geogràfica estratègica. Cap estat europeu té interès que Catalunya quedi fora de la UE. Ni tan sols Espanya: des d'una lògica econòmica, als seus exportadors els podria ser molt perjudicial que es forcés la creació d'una frontera amb Catalunya.
Per molt que s'hi esforci l'aparell diplomàtic de La Moncloa, sembla bastant clar que l'endemà de la independència Catalunya quedaria dins la moneda única, dins el mercat únic i, com a màxim, pendent d'una ratificació de la resta de països de la UE per a ser-ne membre. Acordar-ne l'entrada com a membre de ple dret seria només una qüestió de temps, i la resta de països no acceptarien un veto d'Espanya. L'aparell de l'Estat, doncs, s'haurà d'empescar una nova campanya pel no que sigui més difícil de desmuntar, perquè aquesta ja ha fet aigües abans de començar.
Font: elPuntAVUI
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada